Usuari:Artico2/Oda sobre una urna grega

"Oda sobre una urna grega" és un poema escrit pel poeta romàntic anglès John Keats el maig de 1819 i publicat el gener de 1820. És una de les seves "grans odes de 1819", que inclou "Oda sobre la indolència", "Oda sobre la malenconia", "Oda a un rossinyol", i "Oda a Psyche". Keats va trobar les formes primerenques de poesia insatisfactòries per al seu propòsit i la col·lecció representa un nou desenvolupament de la forma de l'oda. La inspiració per escriure el poema li va venir després de la lectura de dos articles de l'artista i escriptor anglès Benjamin Haydon. Keats era coneixedor d'altres treballs sobre l'art clàssic grec i l'havia descobert de primera mà als marbres d'Elgin (marbres del Partenó exposats al Museu Britànic) i reforçaven la seva creença que l'art grec clàssic era idealista i reproduïa les virtuts gregues, que constitueixen la base del poema.

Dividida en cinc estrofes de deu versos cadascuna, l'oda conté el discurs del narrador sobre una sèrie de dissenys en una urna grega. El poema se centra en dues escenes: una en la qual un amant persegueix eternament un ésser estimat sense ser correspost i una altra on els habitants del poble estan a punt de realitzar un sacrifici. Els versos finals del poema declaren que "la bellesa és veritat, vertadera bellesa", -això és tot. /Ho sabeu a la terra, i és tot el que cal saber". Els crítics literaris han parlat d'aquests versos finals sobre si augmenten o disminueixen la bellesa conjunta del poema, però també s'han centrat en altres aspectes del poema, com el paper del narrador, les qualitats inspiradores dels objectes del món real i la relació paradoxal entre el món del poema i la realitat.

"Oda sobre una urna grega" no va ser ben rebuda per la crítica contemporània. No fou fins a mitjan de segle xix quan va començar a ser apreciada, malgrat que ara sigui considerada una de les més grans odes en llengua anglesa.[1] Un llarg debat sobre el final del poema va dividir els crítics del segle xx, però la majoria va coincidir en la bellesa de l'obra, tot i les diverses deficiències observades.

Antecedents

John Keats al 1819, pintat pel seu amic Joseph Severn

Cap a la primavera de 1819, Keats havia deixat la seva feina com a encarregat de vestuari, o assistent de cirurgià a domicili al Guy's Hospital, Southwark, Londres, per dedicar-se completament a la composició poètica. Vivint amb el seu amic Charles Brown, amb 23 anys, el poeta arrossegava problemes monetaris i es va desesperar quan el seu germà George li demanà ajuda econòmica. Aquestes dificultats del món real potser van fer reflexionar Keats sobre la seva carrera com a poeta, però tanmateix es va espavilar per completar cinc odes que eren "Oda a un rossinyol", "Oda a Psyche", "Oda sobre la malenconia", "Oda a la indolència", i "Oda sobre una urna grega". Els poemes eren transcrits per Brown, que més endavant va proporcionar còpies a l'editor Richard Woodhouse. La data de la composició no se sap; Keats simplement va datar l'"Oda sobre una urna grega" el maig de 1819, com va fer amb les altres odes. Les estructures dels poemes s'unifiquen com una col·lecció sense indicar cap ordre, mentre que els cinc poemes mostren unitat pel que fa a les formes estròfiques i als temes; la unitat falla quan es tracta de mostrar evidències clares de l'ordre en què van ser compostes.

Les odes eren les formes poètiques de Keats per a parlar sobre les reaccions entre l'ànima, l'eternitat, la natura i l'art, reaccions que va estar considerant durant el 1819. La seva idea d'utilitzar l'art clàssic grec com a metàfora va sorgir durant les seves lectures d'articles d'Haydon a l'Examiner del 2 de maig i el 9 de maig de 1819. En el primer article, Haydon descrivia el sacrifici grec i una celebració religiosa, i en el segon article, va contrastar els estils artístics de Rafael i Miquel Àngel juntament amb una discussió d'escultures medievals. Keats havia tingut accés a les impressions d'urnes gregues al despatx de Haydon, i va examinar un gravat de la gerra de Sosibios, un marbre neoàtic signat per Sosibios, al Museu del Louvre, que va veure a la col·lecció de Henry Moses.

La inspiració de Keats no va sorgir només de la lectura dels articles de Haydon, sinó que van influir-lo moltes fonts contemporànies. Devia recordar l'experiència amb els marbres d'Elgin i la seva influència en el seu sonet "En veure els marbres d'Elgin". Keats va conèixer també la gerra de Townley, la gerra Borghese, les gerres de la Holland House i el tractament clàssic dels subjectes en l'estudi de Robert Burton L'anatomia de la malenconia. Molts assajos i articles contemporanis sobre aquests peces artístiques compartien amb Keats la visió que tenia de l'art grec clàssic: un art idealista que representava les virtuts gregues. Malgrat ser influït per aquestes idees sobre l'art clàssic, el seu poema és únic; l'urna que descriu com a tema del poema no estava basada en cap urna concreta sinó que és de creació pròpia.

Encara que "Oda sobre una urna grega" va ser acabada el maig de 1819, la seva primera impressió va tenir lloc el gener de 1820 quan va ser publicada amb "Oda a un rossinyol" en els Annals of Fine Art, una revista d'art que promovia punts de vista sobre l'art similars als que Keats sostenia. Seguint la publicació inicial, l'Examiner va publicar l'oda de Keats juntament amb els dos articles de Haydon que havien estat publicats anteriorment. Keats va incloure també el poema en la seva col·lecció de 1820 Lamia, Isabella, La vigília de S. Agnès, i altres poemes.

Estructura

El 1819, Keats va intentar escriure sonets, però es va trobar que la forma no satisfeia el seu propòsit, ja que el model de ritme anava en contra del to que desitjava aconseguir. Quan va tornar a la forma de l'oda, va trobar que la forma pindàrica estàndard usada per poetes com John Dryden no era encertada per a parlar de filosofia. Keats va desenvolupar el seu propi model d'oda en "Oda a Psyche", que va precedir "Oda sobre una urna grega" i altres odes que havia escrit el 1819. La creació de Keats va establir un nou to poètic que s'adequava a les seves idees estètiques sobre poesia. Keats va modificar més aquesta nova forma en "Oda a un rossinyol" i "Oda sobre una urna grega", afegint-hi una segona veu, creant un diàleg entre dos subjectes. La tècnica del poema és l'ècfrasi, la descripció poètica d'una pintura o escultura en paraules. Keats va trencar amb l'ús tradicional de l'ècfrasi que es troba en "Idil·li" de Teòcrit, un poema clàssic que descriu el disseny dels contorns d'una copa. Mentre que Teòcrit descriu el moviment que es troba en una peça immòbil i els motius derivats dels personatges, "Oda sobre una urna grega" reemplaça les accions amb una sèrie de preguntes i se centra tan sols en els atributs externs dels personatges.

"Oda sobre una urna grega" s'organitza en estrofes de deu versos, i té un esquema de rima que comença amb una quarteta shakespeariana (ABAB) i acaba amb un sextet miltonià (CDECDE). El mateix patró és utilitzat en "Oda a la indolència", "Oda a la malenconia" i "Oda a un rossinyol", que unifica els poemes pel que fa a l'estructura i el tema. La paraula oda és d'origen grec, significa 'cantat'. Mentre els escriptors d'odes de l'antiguitat es mantenien fidels a uns models rígids d'estrofa, antiestrofa i èpode, la forma de l'època de Keats havia sofert tal transformació que representava més una manera d'escriure un cert tipus de poesia lírica que una forma establerta. Les odes de Keats busquen trobar un equilibri clàssic entre els dos extrems, i en l'estructura de l'"Oda sobre una urna grega" aquests extrems són l'estructura simètrica de la literatura clàssica i l'asimètrica de la poesia romàntica. La utilització de l'estructura ABAB en els primers versos de cada estrofa representa un exemple clar d'estructura inspirada en la literatura clàssica i els sis versos restants trenquen amb els estils poètics tradicionals de les odes gregues i romanes.

La mètrica de Keats reflecteix un desenvolupament conscient del seu estil poètic. El poema conté un únic exemple d'inversió central d'un iàmbic al mig del vers que era comuna en els seus treballs primerencs. Tanmateix, Keats incorpora espondeus en 37 dels 250 peus mètrics. Les cesures no són col·locades mai abans de la quarta síl·laba del vers. L'elecció de les paraules representa un canvi en Keats, si tenim en compte la seva primerenca confiança en les paraules polisil·làbiques llatines, per paraules més curtes, paraules d'origen germànic. A la segona estrofa, "Oda sobre una urna grega", dóna rellevància a les paraules que contenen les lletres "p", "b", i "v"; utilitza la sizígia, la repetició d'un so consonant. El poema incorpora una dependència complexa en l'assonància, que es troba en molt pocs poemes anglesos. En "Oda sobre una urna grega", un exemple d'aquest model es pot trobar en el vers 13 ("Not to the sensual ear, but, more endear'd"), en què la "e" de "sensual" connecta amb la "e" de "endear'd" i la "ea" de "ear" connecta amb la "ea" de "endear'd". Un forma més complexa es troba en el vers 11 ("Heard melodies are sweet, but those unheard") amb els "ea" de "Heard" que connecten als "ea" d'"unheart", la "o" de "melodies" que connecta amb la "o" de "those" i la "u" de "but" amb la "u" de "unheart".

Poema

La primera còpia coneguda de l'"Oda a una urna grega", transcrita per George Keats el 1820

El poema comença amb el narrador silenciant l'urna per descriure-la com la "núvia de la quietud", que li permet parlar en nom seu utilitzant les seves pròpies impressions. El narrador s'adreça a l'urna dient:

Thou still unravish'd bride of quietness! Thou foster-child of silence and slow time (lines 1–2)

Tu, encara núvia verge de la tranquil·litat! Tu, filla adoptiva del silenci i el temps lent (versos 1-2)

L'urna és "una filla adoptiva del silenci i el temps lent" perquè és feta de pedra i creada per un artista que no s'expressa amb les paraules. Com a pedra, el temps té petits efectes sobre aquesta i el pas del temps és un procés lent que pot ser considerat com una peça artística fruit d'un treball minuciós. L'urna és un objecte extern capaç de produir una història fora del temps de la seva creació, i a causa d'aquesta habilitat el poeta la qualifica de "narradora del bosc" que explica la seva història mitjançant la bellesa:

Sylvan historian, who canst thus express A flow'ry tale more sweetly than our rhyme: What leaf-fring'd legend haunts about thy shape Of deities or mortals, or of both, In Tempe or the dales of Arcady? hat men or gods are these? What maidens loth? What mad pursuit? What struggle to escape? What pipes and timbrels? What wild ecstasy? (lines 3–10)

Narradora del bosc que pot explicar històries florides més dolces que els meus versos: ¿quina llegenda de fulles florejades congregues al voltant de la teva forma: deïtats, mortals o ambdues a Tempe o a les valls de l'Arcàdia? Quins homes o déus són? Quines donzelles esquives? Quina boja persecució? De quina lluita escapes? De quines flautes o panderetes? De quin èxtasi salvatge? (versos 3-10)

Les preguntes que apareixen en aquests versos són massa ambigües per a permetre al lector entendre què està passant en les imatges de l'urna, però alguns elements són reveladors: hi ha una persecució amb un fort component sexual. La melodia que acompanya la persecució s'intensifica en la segona estrofa:

Heard melodies are sweet, but those unheard

Are sweeter; therefore, ye soft pipes, play on;

Not to the sensual ear, but, more endear'd,

Pipe to the spirit ditties of no tone: (lines 11–14)

Hi ha a hint of a paradox in that indulgence causes someone to be filled with desire and that music sense so és desitjada per l'ànima. Hi ha un èxtasi que impedeix als personatges de l'urna from ever being fulfilled:

Bold Lover, never, never canst thou kiss,

Though winning near the goal – yet, do not grieve;

She cannot fade, though thou hast not thy bliss,

For ever wilt thou love, and she be fair! (lines 17–20)

A la tercera estrofa, el narrador comença parlant a un arbre, que mantindrà sempre les seves fulles i no "acomiadarà la primavera". La paradoxa de la vida vers lifelessness s'estén més enllà de l'amant i the fair lady and takes a more temporal shape as tres dels deu versos comencen amb els mots "per sempre". The unheard song never ages and the pipes are able to tocar per sempre, which leads els amants, la natura, i all involved to be:

For ever panting, and for ever young;

All breathing human passion far above,

That leaves a heart high-sorrowful and cloyed,

A burning forehead, and a parching tongue. (lines 27–30)

Raphael's The Sacrifice at Lystra

Una nova paradoxa apareix en aquests versos perquè aquest amants immortals estan experimentant una mort en vida. Per superar aquesta paradoxa of merged life i mort, el poema passa a una nova escena amb una nova perspectiva. La quarta estrofa s'enceta amb el sacrifici d'una vaca verge, una imatge que apareixia en els marbres d'Elgin, en el Sacrifici a Apol·lo de Claude Lorrain, i The Sacrifice at Lystra de Raphael.

Who are these coming to the sacrifice?

To what green altar, O mysterious priest,

Lead'st thou that heifer lowing at the skies,

And all her silken flanks with garlands drest?

What little town by river or sea shore,

Or mountain-built with peaceful citadel,

Is emptied of its folk, this pious morn?

And, little town, thy streets for evermore

Will silent be; and not a soul to tell

Why thou art desolate, can e'er return. (lines 31–40)

All that exists in the scene is a procession of individuals, i el narrador fa conjectures sobre la resta. L'altar i la ciutat existeixen com a part of a world outside art, i el poema qüestiona les limitacions de l'art a través de la descripció de la seva existència possible. Les preguntes no tenen resposta perquè no hi ha ningú que pugui conèixer les veritables respostes, ja que els llocs no són reals. L'estrofa final comença recordant que l'urna és una obra d'art eterna:

O Attic shape! Fair attitude! with brede

Of marble men and maidens overwrought,

With forest branches and the trodden weed;

Thou, silent form, dost tease us out of thought

As doth eternity: Cold pastoral! (lines 41–45)

El públic està limitat en la capacitat de comprendre l'escena eterna, però l'urna silenciosa és capaç encara de parlar-los. La història l'urna explica és freda i apassionada al mateix temps, i és capaç d'ajudar la humanitat. El poema finalitza amb el missatge de l'urna:

When old age shall this generation waste,

Thou shalt remain, in midst of other woe

Than ours, a friend to man, to whom thou sayst,

"Beauty is truth, truth beauty," – that is all

Ye know on earth, and all ye need to know. (lines 46–50)

Temes

Keats, Listening to a Nightingale on Hampstead Heath by Joseph Severn

Com moltes de les odes de Keats, "Oda sobre una urna grega" tracta de l'art i del seu públic. Keats confiava en les representacions de la música natural en els poemes primerencs, i treballs com "Oda a un rossinyol" recorren a les sensacionsque produeix mentre que s'ignora allò visual. Keats fa el contrari quan descrivint una urna a "Oda sobre una urna grega" se centra en la representació. El poeta va utilitzar prèviament la imatge d'una urna a "Oda sobre la indolència", descrivint-ne una on tres figures representen l'amor, l'ambició i la poesia. D'aquestes tres, l'amor i la poesia són presents dintre "Oda sobre una urna grega" amb un èmfasi sobre com l'urna, essent una construcció artística humana, és capaç d'estar relacionada a la idea de "veritat". Les imatges de l'urna descrivien within the poem are intended as representacions òbvies d'activitats quotidianes: un intent at courtship, the making of music, i un ritu religiós. The figures are supposed to be beautiful, i l'urna itself is supposed to be realistic. Although el poema no inclou the subjective involvement del narrador, la descripció within el poema implies un observador humà that draws out aquestes imatges. El narrador interacciona amb l'urna de la mateixa manera que un crític respondria al poema, la qual cosa crea ambigüitat en els versos finals del poema: "'Beauty is truth, truth beauty,' – that is all / Ye know on earth, and all ye need to know." La manca d'una veu definida de l'urna fa que el lector es pregunti qui està dient aquestes paraules, a qui van dirigides, i què es vol dir amb aquestes paraules, que donen peu al lector a interaccionar amb el poema d'una manera interrogativa com el narrador.

Com a símbol, una urna no pot representar completament la poesia, però serveix com un component per descriure la relació entre l'art i la humanitat. El rossinyol d'"Oda a un rossinyol" està separat de la humanitat i no té preocupacions humanes. L'urna, com a peça artística, necessita un públic i is in an incomplete state on its own. Això permet a l'urna interaccionar amb la humanitat, to put forth a narrative, and allows for the imagination to operate. Les imatges gravades a l'urna provoke the narrator to ask questions, i el silenci de l'urna reinforces the imagination's ability to operate. Aquesta interacció i la utilització de la imaginació és part d'una tradició més gran anomenada ut pictura poesis – la comtemplació de l'art per un poeta – que serveix com a reflexió sobre el mateix art. En aquesta reflexió, el narrador dwells on the aesthetic and mimetic features of art. El començament del poema proposa que la funció de l'art és descriure a specific story about those the audience is unfamiliar with, i el narrador desitja saber la identitat of the figures in a manner similar a "Oda sobre la indolència" i "Oda a Psyche". The figures on the urn within "Oda sobre una urna grega" lack identities, but the first section ends with the narrator believing that if he knew the story, sabria els seus noms. La segona secció del poema, describing the piper and the lovers, meditates on the possibility que la funció de l'art no és descriure specifics but universal characters, which falls under the term "Truth". The three figures would represent how Love, Beauty, and Art are unified together en un món idealitzat on l'art representa els sentiments del públic. The audience is not supposed to question the esdeveniments but instead to rejoice en els aspectes alegres de l'escena in a manner that reverses the claims about art in "Oda a un rossinyol". Similarly, the response del narrador to the sacrifici is not compatible with the response of the narrator to the lovers.

The two contradictory responses found en la primera i segona escena de l'"Oda sobre una urna grega" are inadequate for completely describing art, perquè Keats creia que l'art should not provide història o ideals. Instead, both are replaced amb un to filosòfic that dominates the meditation on art. Els aspectes sensuals són reemplaçats amb èmfasi per sobre dels aspectes espirituals, i l'última escena descriu un món contained unto itself. La relació del públic amb el món is for benefiting or educating, but merely to emphatically connect to the scene. A l'escena, el narrador comtempla on són els límits de l'art i how much an artist can represent on an urn. The questions the narrator asks reveal a yearning per comprendre l'escena, but l'urna és too limited to allow such answers. A més, el narrador és capaç de veure més than what actually exists on the urn. This conclusion on art is both satisfying, in that it allows the audience to actually connect with the art, and alienating, as it does not provide the audience the benefit of instruction or narcissistic fulfilment. Besides the contradictions between the various desires within the poem, there are other paradoxes that emerge as the narrator compares his world with that of the figures on the urn. In the opening line, es refereix a l'urna com una "bride of quietness", which serves to contrast l'urna with the structure of the ode, a type of poem originally intended to be sung. Una altra paradoxa arises when the narrator describes immortals on the side of an urn meant to carry the ashes of the dead.

In terms of the actual figures upon l'urna, la imatge dels amants representa la relació de la passió i la bellesa amb l'art. A l'"Oda a un rossinyol" i l'"Oda sobre la melanconia", Keats descriu com la bellesa és temporal. Tot i així, les figures de l'urna són capaces de gaudir la seva bellesa i la seva passió sempre a causa de la seva permanència artística. La descripció de l'urna com una núvia invokes a possibility of consummation, which is symbolic of the urn's need for an audience. Charles Patterson, a l'assaig de 1954, explica que "It is erroneous to assume that here Keats is merely disparaging the bride of flesh wed to man and glorifying the bride of marble wed to quietness. He could have achieved that simple effect more deftly with some other image than the richly ambivalent unravished bride, which conveys ... a hint of disparagement: It is natural for brides to be possessed physically ... it is unnatural for them not to be." John Jones, en la seva anàlisi de 1969, emphasises aquesta dimensió sexual within the poem by comparant la relació entre "the Eve Adam dreamed of and who was there when he woke up" and the "bridal urn" d'"Oda sobre una urna grega". Helen Vendler expands on the idea, in her 1983 analysis de les odes de Keats, when she claimed "the complex mind writing the Urn connects stillness and quietness to ravishment i una núvia". A la segona estrofa, Keats "voices the generating motive of the poem – the necessary self-exhaustion and self-perpetuation of sexual appetite." Per Vendler, el desig i la permanència podrien ser la font de la creativitat artística, però l'urna conté dues expressions contradictòries de la sexualitat: un amant perseguint la seva estimada i un amant amb la seva estimada. Aquesta contradicció revela la creença de Keats that such love in general was unattainable i que "The true opponent to the urn-experience of love is not satisfaction but extinction."

La resposta de la crítica

La primera resposta al poema va aparèixer en una crítica anònima el juliol de 1820 Monthly Review, en la qual s'afirmava, "Mr Keats displays no great nicety en la seva selecció d'imatges. According to the tenets of that school of poetry to which he belongs, he thinks that any thing or object in nature is a fit material on which the poet may work ... Can there be a more pointed concetto than this address to the Piping Shepherds on a urna grega?" Una altra ressenya anònima la va seguir el 29 de juliol de 1820 Literary Chronicle and Weekly Review that quoted el poema amb una nota que deia "Among the minor poems, many of which possess considerable mèrit, the following appears to be the best". Josiah Conder, el setembre de 1820 Eclectic Review, argues that:

Mr Keats, seemingly, can think or write of scarcely any thing else than the 'happy pieties' of Paganism. A Grecian Urn throws him into an ecstasy: its 'silent form,' he says, 'doth tease us out of thought as doth Eternity,'—a very happy description of the bewildering effect which such subjects have at least had upon his own mind; and his fancy having thus got the better of his reason, we are the less surprised at the oracle which the Urn is made to utter:

'Beauty is truth, truth beauty,'—that is all

Ye know on earth, and all ye need to know.

Que és, tot allò que Mr.Keats sap o li preocupa saber, —But till he knows much more than this, he will never write verses fit to live.

George Gilfillan, en un assaig de 1845 sobre Keats, placed the poem among "The finest of Keats' smaller pieces" i va suggerir que " En originalitat, Keats has seldom been surpassed. Els seus treballs 'rise like an exhalation.' La seva llengua has been formed on a false system; but, ere he died, was clarifying itself from its more glaring faults, and becoming copious clear, and select. He seems to have been averse to all speculative thought, and his only creed, we fear, was expressed in the words— Beauty is truth,—truth beauty". El 1857 Encyclopaedia Britannica contenia un article sobre Keats d'Alexander Smith, which stated: "Perhaps the most exquisite specimen de la poesia de Keats és lOda sobre una urna grega'; it breathes the very spirit of antiquity,—eternal beauty and eternal repose." During the mid-19th century, Matthew Arnold claimed that the passage describing the little town "és grega, tan grega com una cosa d'Homer o Teòcrit; it is composed with the eye on the object, a radiancy and light clearness being added."

Beauty is truth debate

El segle xx va marcar els inicis d'una controvèrsia crítica sobre els versos finals del poema i la seva relació amb la bellesa de tota l'obra. Poet laureate Robert Bridges va desencadenar la discussió quan va argumentar:

The thought as enounced a la primera estrofa és la superioritat de l'art sobre la Natura, because of its unchanging expression of perfect; i això és cert i bonic; but its amplification en el poema is unprogressive, monotonous, and scattered ... que dóna un efecte de pobresa en lloc de bellesa. L'última estrofa enters stumbling upon un joc de paraules, but its concluding lines are very fine, and make a sort of recovery with their forcible directness.

Bridges creia que els versos finals compensaven an otherwise bad poem. Arthur Quiller-Couch va respondre amb una visió contrària i va afirmar que els versos eren "una observació vague – to anyone whom life has taught to face facts and define his terms, actually an uneducated conclusió, albeit most pardonable in one so young and ardent." La discussió va augmentar quan I. A. Richards, un crític literari anglès who que va analitzar el poemes de Keats el 1929, relied on els versos finals de l'"Oda sobre una urna grega" to discuss "pseudo-statements" en poesia:

On the one hand there are very molta gent who, if they read any poetry at all, try to take all its statements seriosament – and find them silly ... This may seem un error absurd but, alas! it is none the less common. On the other hand hi ha aquells who succeed too well, who swallow 'Beauty is truth, truth beauty ...,' as the quintessence d'una filosofia estètica, not as the expression of a certain blend of feelings, and proceed into a complete stalemate of muddle-mindedness as a result of their linguistic naivety.

El poeta i crític T. S. Eliot, in his 1929 "Dante" essay, va respondre a Richards:

I am at first inclined to agree ... But on re-reading the whole Ode, this line strikes me as a serious blemish on a poema bonic, and the reason must be either that I fail to understand it, or that it is a statement which is untrue. I jo suposo que Keats meant something by it, however remote his truth and his beauty may have been from these words in ordinary use. I estic segur que he would have repudiated qualsevol explicació del vers which called it a pseudo-statement ... The statement de Keats seems to me meaningless: o perhaps the fact that it is grammatically meaningless conceals another meaning from me.

El 1930, John Middleton Murry gave a history of these responses "to show the astonishing variety of opinion which exists at this day concerning the culmination d'un poema la bellesa del qual ha sigut acknowledged durant molts anys. Whether such another cause, and such another example, of critical diversity exists, I cannot say; if it does, it is unknown to me. La meva opinió concerning the value of those two lines in the context of the poem itself is not very different from Mr. Eliot's."

Cleanth Brooks va defensar els versos dels crítics el 1947 i va argumentar:

We shall not feel that the generalization, unqualified and to be taken literalment, is meant to march out of its context to compete with the generalitzacions científiques i filosòfiques que dominen el nostre món. 'Beauty is truth, truth beauty' has precisely the same status, and the same justification as Shakespeare's 'Ripeness is all.' It is a speech 'in character' and supported by a dramatic context. To conclude thus may seem to weight the principle of dramatic propriety with more than it can bear. This would not be fair to the complexity of the problem of truth in art nor fair to Keats's little parable. Granted; and yet the principle of dramatic propriety may take us further than would first appear. Respect for it may at least insure our dealing with the problem of truth at the level on which it is really relevant to literature.

M. H. Abrams va contestar la visió de Brooks el 1957:

Estic totalment d'acord, then, amb el professor Brooks en la seva explicació de l'Oda, that 'Beauty is truth' ... is to be considered as a speech 'in character' and 'dramatically appropriate' to the Urn. I am uneasy, however, about his final reference to 'the world-view ...' For the poem as a whole is equally an utterance by a dramatically presented speaker, and none of its statements is proffered for our endorsement as a philosophical generalization of unlimited scope. They are all, therefore, to be apprehended as histrionic elements which are 'in character' and 'dramatically appropriate,' for their inherent interest as stages in the evolution of an artistically ordered ... experience of a credible human being.

Earl Wasserman, el 1953, va continuar la discussió sobre els versos finals i va afirmar, "the more we tug at els versos finals de l'oda, the more the noose of their meaning strangles our comprehension of the poem ... The aphorism is all the more beguiling because it appears prop del final del poema, for its apparently climactic position has generally led to the assumption that it is the abstract summation of the poem ... But l'oda no és an abstract statement or an excursion into philosophy. És un poema sobre coses".

Walter Evert, discussing the debate el 1965, va justificar els versos finals del poema per declarar "El poema, then, accepts l'urna for the immediate meditative imaginative pleasure that it can give, per defineix fermament els limits de la veritable (...). In this it is wholly consistent with all the great poetry of Keats's last creative period." Hugh Kenner, el 1971, va explicar que Keats "interrogava una urna, i responia en nom seu, i la seva última resposta, sobre la bellesa i la veritat, may seem almost intolerablement enigmàtica". Per Kenner, el problema amb Keats's Beauty and Truth statement arises out of the reader's inability to distinguish entre el poeta, les seves reflexions sobre l'urna, and any possible statement made by the urn. Va concloure que Keats fails to provide his narrator with enough characterization to be able to speak for the urn. Charles Rzepka, el 1986, va oferir la seva visió sobre el tema: "The truth-beauty equation al final de lOda sobre una urna grega' offers solace but is finally no more convincing than the experience it describes is durable." Rick Rylance picked up the debate again el 1990 i va explicar que el sentit veritable dels últims versos cannot be discerned merely by studying the language. This posed a problem for the New Critics, who were prone to closely reading a poem's text.

Later responses

Not every 20th-century critic opined primarily sobre la qualitat dels darrers versos when discussing l'èxit o el fracàs del poema; Sidney Colvin, el 1920, va explicar que "while imagery drawn from the sculptures on les gerres gregues was still floating through his mind, he was able to rouse himself to a stronger effort and produce a true masterpiece en la seva Oda sobre una urna grega." In his 1926 analysis, H. W. Garrod felt that el final del poema no lligava amb la resta del poema: "Potser la quarta estrofa és més bonica que qualsevol de les altres, i més veritat. El problema és que és una mica massa veritat. Truth to his main theme has taken Keats rather farther than he meant to go ... This pure cold art makes, in fact, a less appeal to Keats than the Ode as a whole would pretend; and when, in the lines that follow these lines, he indulges the jarring apostrophe 'Cold Pastoral' [...] he has said more than he meant—or wished to mean." El 1933, M. R. Ridley va descriure el poema com una "tense ethereal beauty" amb un "toc de didacticism that weakens the urgency" of the statements. Douglas Bush, following el 1937, emphasised els aspectes grecs del poema i stated, "as in the Odea a Maia, the concrete details are suffused with a rich nostalgia. The hard edges of classical Greek writing are softened by the enveloping emotion and suggestion. En els seus moments clàssics Keats és un escultor el marbre del qual es torna carn."

El 1954, Charles Patterson va defensar el poema i va afirmar, "The meaningfulness and range del poema, along with its controlled execution and powerfully suggestive imagery, entitle it to a high place among grans odes de Keats. It lacks the even finish and perfecció extrema de To Autumn but is much superior in these qualities to the Oda a un rossinyol despite the magic passages in the latter and the similarities of over-all structure. De fet, l'Oda sobre una urna grega may deserve to rank first in the group if viewed in something approaching la seva veritable complexitat i human wisdom." Walter Jackson Bate argued el 1962 que "l' urna grega possesses a quiet and constrained composure a penes igualada per les altres odes d'aquest mes i perhaps even unsurpassed per l'oda To Autumn del setembre següent ... hi ha a severe repose sobre l'Oda sobre una urna grega; it is both 'interwoven' i 'complete'; and within its tensely braced estrofes és una energia potencial momentarily stilled and empresonada." El 1964, el crític literari David Perkins va afirmar en el seu assaig "L'Oda a un rossinyol" que el símbol de l'urna "may possibly not satisfy as the principal concern of poetry ... but is rather un element en la poesia i el drama de les reaccins humanes".

F. W. Bateson va donar importància el 1966 a la capacitat del poema per capturar la realitat: "L'Oda a un rossinyol havia acabat amb the explicit admission that the 'fancy' és a 'cheat,' i l'urna grega conclou amb a similar repudiation. But this time it is a positive instead d'una conclusió negativa. There is no escape from the 'woe' that 'shall this generation waste,' però l'acció del temps can be confronted and seen in its proper proportions. To enable its readers to do this is the funció especial de la poesia." Ronald Sharp followed el 1979 with a claim que el tema de "la relació entre la vida i l'art  ... receives its most famous, and its most enigmatic and controversial, treatment" within the poem. El 1983, Vendler praised many of the passages within the poem but argued que el poema was unable to fully represent what Keats volia: "The simple movement of entrance and exit, even in its triple repetition a l'urna, is simply not structurally complex enough to be adequate, com una forma representativa, to what we know de l'experiència estàtica – or indeed to human experience generally." Posteriorment el 1989, Daniel Watkins va afirmar sobre el poema "un dels treballs més bonics i problemàtics de Keats."

Andrew Bennet, el 1994, tractava l'efectivitat del poema: "Allò important i compelling en aquest poema no és tant què passa sobre l'urna o en el poema, but the way that a response to an artwork both figures and prefigures its own critical response". El 1999, Andrew Motion afirmava que el poema "explica una història que no pot ser desenvolupada. Celebrating the transcendent powers de l'art, it creates a sense of imminence, but also registers un sentiment de frustració." Ayumi Mizukoshi, el 2001, argued that early audiences did not support "Oda a Psyche" because it "turned out to be too reflexive and internalised to be enjoyed as una pintura mitològica. Per la mateixa raó, lOda sobre una urna grega' drew neither attention nor admiration. Although the poet is gazing round la superfície de l'urna a cada estrofa, el poema cannot readily be consumed com una sèrie d''idil·lis'."

Bibliografia

• Abrams, M. H. "Ode on a Grecian Urn" in Twentieth Century Interpretations of Keats's Odes Editor Jack Stillinger. Englewood Cliffs: Prentice-Hall, 1968. OCLC 190950.
• Arnold, Matthew. Lectures and Essays in Criticism. Ann Arbor: University of Michigan Press, 1962. OCLC 3487294.
• Bate, Walter Jackson. John Keats. Cambridge MA: Belknap Press of Harvard University Press, 1963. OCLC 291522.
• Bate, Walter Jackson. The Stylistic Development of Keats. New York: Humanities Press, 1962. OCLC 276912.
• Bateson, F. W. "Ode on a Grecian Urn" in Twentieth Century Interpretations of Keats's Odes Editor Jack Stillinger. Englewood Cliffs: Prentice-Hall, 1968. OCLC 190950.
• Bennett, Andrew. Keats, Narrative, and Audience. Cambridge: Cambridge University Press, 1994. ISBN 0-521-44565-5
• Bloom, Harold. The Visionary Company. Ithaca: Cornell University Press, 1993. ISBN 0-8014-0622-6
• Blunden, Edmund. Leigh Hunt's "Examiner" Examined. Hamden: Archon Books, 1967. OCLC 310443971.
• Brooks, Cleanth. The Well-Wrought Urn: Studies in the Structure of Poetry. New York: Harcourt, Brace & World, 1947. OCLC 265162960.
• Bush, Douglas. "Introduction" in John Keats: Selected Poems and Letters. Ed. Douglas Bush. Cambridge MA: Harvard University Press, 1959. OCLC 276449.
• Bush, Douglas. Mythology and the Romantic Tradition in English Poetry. Cambridge: Harvard University Press, 1937. OCLC 55449294
• Carr, J. W. Comyns. "The Artistic Spirit in Modern Poetry". New Quarterly Magazine, Vol. 5 (1876), pp. 146–165. OCLC 2264902.
• Colvin, Sidney. John Keats. London: Macmillan, 1920. OCLC 257603790
• Eliot, T. S. "Dante" in Selected Essays. London: Faber and Faber, 1932. OCLC 250331242.
• Evert, Walter. Aesthetics and Myth in the Poetry of Keats. Princeton: Princeton University Press, 1965. OCLC 291999.
• Gittings, Robert. John Keats. London: Heinemann, 1968. OCLC 251576301.
• Gumpert, Matthew. "Keats's 'To Haydon, With a Sonnet on Seeing the Elgin Marbles' and 'Seeing the Elgin Marbles'". Explicator (22 setembre 1999).
• Jones, John. John Keats's Dream of Truth. London: Barnes and Noble, 1969. ISBN 0-389-01002-2'
• Kelley, Theresa. "Keats and 'Ekphrasis'" in The Cambridge Companion to John Keats. Editor Susan Wolfston. Cambridge: Cambridge University Press, 2001. ISBN 0-521-65839-X
• Kenner, Hugh. The Pound Era. University of California Press, 1971. ISBN 0520018605
• MacGillivray, J. R. "Ode on a Grecian Urn", Times Literary Supplement (9 juliol 1938): 465–466.
• Magunson, Paul. Reading Public Romanticism. Princeton: Princeton University Press, 1998. ISBN 0-691-05794-X
• Matthews, G. M. John Keats: The Critical Heritage. New York: Barnes & Noble Publishers, 1971. ISBN 0-389-04440-7
• Mizukoshi, Ayumi. Keats, Hunt and the Aesthetics of Pleasure. New York: Palgrave, 2001. ISBN 0-333-92958-6
• Motion, Andrew. Keats. Chicago: University of Chicago Press, 1999. ISBN 0-226-54240-8
• Murry, John. Keats. New York: Noonday Press, 1955. OCLC 360836
• Patterson, Charles. "Passion and Permanence in Keats's Ode on a Grecian Urn" in Twentieth Century Interpretations of Keats's Odes Editor Jack Stillinger. Englewood Cliffs: Prentice-Hall, 1968. OCLC 190950.
• Perkins, David. "The Ode on a Nightingale" in Keats: A Collection of Critical Essays. Ed. Walter Jackson Bate, 103–112. Englewood, NJ: Prentice-Hall, 1964. OCLC 711263
• Richards, I. A. Practical Criticism. London: Kegan Paul, Trench, Trubner, 1929. OCLC 317672795
• Ridley, Maurice. Keats' Craftsmanship. Oxford: Clarendon, 1933. OCLC 1842818
• Rylance, Rick. "The New Criticism". Encyclopedia of Literature and Criticism. Ed. Martin Cole et al. 730–731. London: Routledge, 1990. ISBN 0-8103-8331-4
• Rzepka, Charles. The Self as Mind. Cambridge, Mass.: Harvard University Press, 1986. ISBN 0-674-80085-0
• Sharp, Ronald. Keats, Skepticism, and the Religion of Beauty. Athens: University of Georgia Press, 1979. ISBN 0-8203-0470-0
• Sheats, Paul. "Keats and the Ode" in The Cambridge Companion to John Keats. Editor Susan Wolfston. Cambridge: Cambridge University Press, 2001. ISBN 0-521-65839-X
• Sheley, Erin. "Re-Imagining Olympus: Keats and the Mythology of Individual Consciousness". Harvard University. Reprinted in "Romanticism on the Net", No. 45 (novembre 2007). Accessed 6 desembre 2008.
• Sikka, Sonia. "On The Truth of Beauty: Nietzsche, Heidegger, Keats". The Heythrop Journal, Vol. 39, No. 3 (1998), pp. 243–263. doi:10.1111/1468-2265.00076. Accessed 3 novembre 2009.
• Swanson, Roy Arthur. "Form and Content in Keats's 'Ode on a Grecian Urn'". College English, Vol. 23, No. 4 (January 1962), pp. 302–305.
• Vendler, Helen. The Odes of John Keats. Cambridge MA: Harvard University Press, 1983. ISBN 0-674-63075-0
• Wasserman, Earl. The Finer Tone. Baltimore: Johns Hopkins University Press, 1967. OCLC 271028805
• Watkins, Daniel. Keats's Poetry and the Politics of the Imagination. Rutherford: Fairleigh Dickinson University Press, 1989. ISBN 0-8386-3358-7
• Wigod, Jacob. "Keats's Ideal in the Ode on a Grecian Urn" in Twentieth Century Interpretations of Keats's Odes Editor Jack Stillinger. Englewood Cliffs: Prentice-Hall, 1968. OCLC 190950.