Usuari:Cel·lí
actualitzat el 28 de gener de 2015
El paper de l'enciclopèdia sense paper
[modifica]| Informació Babel de l'usuari | ||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| ||||||||
| Viquipedistes per llengua |
Ei colla..! ben trobats..! És un autèntic goig, i més encara un honor, per a mi, formar part de l'estol de menestrals que fabriquem la Viquipèdia. Gent trempada, eixerida, culta, compromesa i abnegada. (excepte, potser, tres o quatre, que ni hi toquen ni hi canten ni hi deixen ballar).
Sóc a més un paio molt competitiu. De jove vaig jugar seriosament més d'un esport. Sobretot beisbol, la meva passió (la meva passió esportiva, entenguem-nos). Ara, ja vell, me la passo jugant cartes, bridge, i escacs. Quant miro a la televisió, sigui quin sigui el partit de vés a saber quin joc, de seguida em faig partidari inflamat d'un dels dos contendents, encara que no tingui la més puta idea de què va.
És així que vigilo cada cop com va el marcador amb les altres Wiquis de món, i estic tot cofoi que siguem a lloc 19 de la classificació per articles iniciats, al Món. És una autèntica performance que devem al treball incansable dels pioners i els veterans.
I ara que ho dic, al considerar la taula, i al veure que l'esperanto no és gaire lluny per sota de naltros, i que el volapuk tampoc, i que dues llengües orientals, amb molt pocs usuaris, apareixen en els primers llocs, m'aborda de nou un antic neguit, un neguit que em capfica i entristeix. ¿Catalunya, el catalanisme, la catalanitat, no estan en el camí d'esdevenir quelcom que no és més que un club?
Un club impulsat per un grapat d'entusiastes tossuts, i prou? Com ara el volapukistes i els esperantistes?
L'actual i magnífic aixecament nacional que protagonitza els nostre poble allunya aquestes cabòries. però em recorda que cal, més que mai, estar alerta, i tensar i mantenir ben afinada la corda de la nostra nissaga.
Viquipèdia ha jugat, i ha de seguir jugant, un paper fonamental, junt amb d'altres iniciatives, accions i institucions, per tal que això es compleixi. No es tracta únicament de difondre el coneixement, i no es tracta únicament de cultivar el català. Es tracta, exactament, de difondre el coneixement en català, que és diferent al coneixement en qualsevol altre idioma.
Entre tots ho farem tot... tot el que podrem. No depèn sino de nosaltres i del compromís amb la nostra pàtria. I amb la nostra llengua. La llengua és l'eix en torn del qual s'estructura la pàtria.
Qui, on i com
[modifica]Em dic Marcel·lí Perelló i Valls. Vaig néixer a la Ciutat de Mèxic fa tot just 67 anys. I allí visc. Fill de refugiats de la mal anomenada guerra, mal anomenada civil, mal anomenada espanyola. Fins fa no pas poc em considerava un mexicà d'origen català. Des de fa anys, però, sé que soc un català nascut a Mèxic.
Vaig descobrir la meva catalanitat essencial ben lluny, a Romania, on vaig anar a raure per raons de les que ara passo, el 1969. I hi vaig viure vuit anys. En un dels nusos necionals més intrincats del món. Els altres dos són, sense cap mena de dubte, l'Orient mitjà i la Gran Indoxina. Allí, vora els Balcans, em vaig adonar que les nacions són fets socials, culturals i històrics ben establerts, i no pas un simple fet conjunctural de l'organització capitalista del món, com creia el jove marxista que era jo aleshores. La nació no és subsidiària de la lluita de classes, i va força més enllà. Vés a sàber. La nació és un misteri, no resolt pels teòrics i historiadors. I el ser un misteri el fa un fenòmen encara més encissador.
Al anar-me'n de Romania, el 1977, la mala bèstia, el moro/gallec/espanyol havia rebentat, i doncs vaig poder anar directament a Catalunya, la que ja havia jo decidit, era la meva pàtria. I Catalunya em va decebre.
Ho vaig viure com al célebre conte de l'Andersen, L'aneguet lleig, la més formosa i corprenedora faula per a nens (per a nens?) mai escrit. Jo era l'ànec que retrobava els seus germans, el cignes. I els signes. Cada cop que pel carrer sentia parlar català (la qual cosa no succeia pas sovint) em tombava, com si s'adressessin a mi. El català havia estat per a mi, fins aleshores, la llengua d'estar per casa.
Catalunya, però, era extranya. M'era extranya. Massa espanyol i massa espanyols. Massa gent que no s'estimava la meva pàtria. Massa foraster que considerava que el foraster era jo. De mica en mica, i amb dificultats, vaig anar trobant els catalans. Eren allí. Sempre hi havien estat. No era pas fàcil reconeixe'ls. A ells mateixos els hi costava trobar-se. Hauriem d'anar uniformats, pensava jo. Com les monges, els escoltes o els repartidors de pizzes. La llengua hauria pogut ser-ne un, d'uniforme, però ja no servia. Jo no, però ells l'amagaven cada cop que calia. I encara calia molt sovint.
Jo no ho sabia sospitar, però cada un d'ells, de tres segles ençà, portava sobre l'esquena un fardell feixuc. I que quan el deixava a terra rebia totes les òsties del mercat. Jo no ho sabia. Ells tampoc. En mi, estultícia. En ells instint de supervivència.
Finalment vaig tocar el dos. Era més fàcil ser català de lluny. I és que el Hans Christian va oblidar, o no va voler, escriure la segona part de L'aneguet lleig. Quan el cigne es troba depaysé entre els seus. I torna amb els ànecs.
Què
[modifica]Tinc únicament dos papers oficials que diuen què soc. El primer és l'acta de neixament: "Ante mí, Próspero Olivares Sosa, Juez del Registro Civil, comparecen Don Marcelino Perelló Domingo y Doña Edelmira Valls Puig, y presentan vivo al niño Marcelino...".
El segon diu que soc matemàtic: Master in Sciences (Applied Mathematics) per la Universitat de Bucarest. Tanmateix la vida m'ha portat per altres verals. Les matemàtiques són formidables i encisadores. Sé el que em dic. Apassionants. Apassionants i esclavitzants. Tiranes. Com certes dones: si no t'hi dediques del tot -tot el temps, amb tota la intensitat- les perds. I les he perdudes. Avui faig classe a la Facultat de Ciències de la Universitat Autònoma Nacional de Mèxic, a nivell llicenciatura i prou. Les matemàtiques han esdevingut, vés saber per on, un hobby. El meu magnífic, meravellós, gratificant i -al mateix temps- esquerp hobby.
Dir coses no és pas poca cosa. Potser és l'únic que té sentit. I no depen del que hom digui. Qualsevol cosa dita obliga al subjecte a posicionar-se, a enfrontar-la, menysprear-la, adherir-s'hi o discutir-la. Mai passar de llarg. No es pot.
Ser català és un posat en front del món, és un tarannà. Una manera de dir les coses.
'Cap a on
[modifica]Ja soc gran. Cada cop més. Ves per on. No sé pas si tornaré mai a la terra que havia de ser meva i que em va ser segrestada. Avui uns altres paratges m'acaronen, dolços i llunyans. Mentrestant, continuaré -tan sí com no- visquent, com a català, a la meva própia Catalunya, a la Catalunya Gran, a la més gran de totes, planetària. On hi hagi un català ha de ser-hi la seva pàtria. Ho haig de pensar i viure així.