Usuari:Cua2/proves

Françoise Héritier (Veauche, 15 de novembre de 1933 - París, 15 de novembre de 2017) va ser una etnòloga i antropòloga francesa, deixeble de Claude Lévi-Strauss, pare de l’estructuralisme francès. Els estudis centrals de l’autora van ser el parentesc, el funcionament dels  sistemes d’aliances semi-complexos, la noció de l’incest i les categories de gènere entre home i dona. Els fets més representatius de la seva carrera professional van ser entre 1982 i 1999, quan va ser professora del Collège de França i també la directora del Laboratori d’Antropologia Social, fundat pel seu professor Lévi-Strauss.

Biografia

Françoise Heritier va néixer el 15 de novembre 1933. Va viure entre Saint-Etienne i Auvernia, al municipi de Veauche, al departament francès de Loira, i segons ella explica "en una família d'una petita i raonable burgesia sorgida de la pagesia". Va estudiar a l'Universitat de París per formar-se en història i geografia, el 1950 es graduà i es formè en egiptòloga. El 1953, després d'assistir a un seminari a l’Escola d’Estudis Superior en Ciències Socials de París (EHESS), impartit per Claude Lévi-Strauss sobre El parentesc a Fidji va començar el seu interès per l'antropologia social.

En acabar el curs d'etnologia el 1957, Lévi-Strauss va recomanar al Govern General d'Àfrica Occidental Francès (AOF) que Héritier i el seu company d’estudi Michel Izard (el seu primer marit), anessin a l’Alt Volta (Burkina Faso) per fer una enquesta demogràfica i geogràfica sobre un projecte que pretenia crear una presa a un afluent del riu Volta. La AOF durant un temps no volia que fos ella l’escollida per la seva condició de dona. Tanmateix, hi va a nar i va iniciar una sèrie d'estudis, que va seguir amb estades ininerants durant set anys. Estudia els comportaments dels Mossis, els Bobo, els Dogon i els Samo.

Va començar la seva carrera professional el 1957 a l'Institut de Ciències Humanes Aplicades de Bordeus.

Al tornar de la seva expedició l’any 1961 fins al 1966 va dirigir el Centre d’Anàlisi Documental per l’Àfrica Negra. El 1967 s’uneix al Centre Nacional d’Investigació Científica (CNRS) i treballa amb Lévi-Strauss al Laboratori d’Antropologia Social del Collège de France.

Especialista en els estudis sobre les diferències i desigualtats entre el femení i el masculí, Héritier l'any 1980 es convertir en la directora de l’Escola d’Estudis Avançats de les Ciències Socials, esdevenint així la successora de Lévi-Strauss, aprofundint sobre la teoria de l'aliança i de la prohibició de l'incest, basats en la noció de la circulació de dones.

Succeí a Claude Lévi-Strauss al Collège de France, creant la seva pròpia càtedra d'estudis comparats de les societats africanes del 1982 al 1998. La seva càtedra el 1983 s’enfocà en l’estudi comparatiu de les societats africanes. El seu camp d’investigació es basa en la dominació masculina, els sistemes de parentiu i la prohibició de l’incest. Els sistemes d’aliances van ser un tema central a les obres de Lévi-Strauss, és per això que Héritier segueix aquest corrent teòric de l’estructuralisme. La seva especialitat però, va ser donar a conèixer la distinció entre homes i dones, donar a conèixer la jerarquia implícita dels gèneres en l’organització social dels pobles. Defensant la idea que aquesta desigualtat era una construcció social i no una realitat biològica.

Durant els seus últims anys Héritier va seguir postulant el seu intel·lecte i contribuint  a la disciplina de l’antropologia amb conferències i articles sobre les qüestions que havia tractat fins aleshores. Un dels seus deixebles més reconegut va ser Philippe Descola que la va succeir en la càtedra d’antropologia a l’escola de França. Françoise Héritier va ser una activista feminista, defensora del medi ambient i de la natura.  A més ocupava càrrecs representatius al Consell Nacional de la SIDA, també era membre del Comitè Assessor Nacional d'Ètica per les Ciències de la Vida. Activista feminista compromesa, especialment amb el Partit Socialista Francès.

En reconeixement a tota la seva carrera científica va ser honrada amb el premi Irène Joliot-Curie. A més d’estar entre les files del Gran Oficial a l’Ordre de la Legió d’Honor, Gran Creu a l'Orde del Mèrit i Comandanta a l’Ordre de les Arts i les Lletres.

Context històric

La major part d'Àfrica al segle XlX durant la Repartició va ser colonitzada i controlada per les forces europees i van ser vàries les conseqüències que va tenir aquest procés de col·localització per a Àfrica: pèrdues de recursos naturals, ruïna econòmica, confusió cultural, diferents divisions geopolítiques i la subjugació política mitjançant el domini amb violència.

L’any 1945, després de la Segona Guerra Mundial va començar un procés de descolonització gràcies als diferents moviments independentistes derivats de diferents causes com el desig d'independència dels pobles indígenes, la distanciació europea per altres temes mundials i el sentiment de rancor que va aparèixer en contra del racisme i la desigualtat. Els devastadors efectes de la Segona Guerra Mundial van suposar un gran canvi i van ser un punt d’inflexió per a les colònies de tot el món. Aquest procés va poder ser pacífic en alguns països mentre d'altres va ser mitjançant la violència.

Françoise Héritier, l'any 1957 va anar a la missió a l'Alt Volta (actual Burkina Faso) amb l'antropòleg Michel Izard. Un any després, Burkina Faso aconsegueix l'autogovern i és considerada una república dins la comunitat francesa-africana per finalment l'any 1960 aconseguir la independència total i més tard mitjançant un cop militar aconseguir que el poder civil retorni al govern l'any 1978.

L'any 1961 totes les colònies franceses es van independitzar, però la descolonització no ha acabat, ja que colònies com Sàhara Occidental segueix sota administració colonial espanyola. En la conclusió d'aquest procés de descolonització, Àfrica va patir una gran inestabilitat política, pobresa econòmica i una forta dependència a les potències a causa del deute públic que es va ocasionar.

A partir de l’any 1960, va haver-hi un fort predomini de l’estructuralisme amb visions d’altres pensadors com Dumont i l’alternativa crítica del dinamisme de George Balandier. Més tard, als anys setanta, va aparèixer l’antropologia marxista francesa.

Context teòric

Françoise Héritier va ser deixeble de Lévi-Strauss, seguint amb la visió estructuralista i de temàtiques del seu mestre. Héritier es basa en la recerca de la universalitat fent èmfasi en els models de pensament, donant importància al material i la simbologia del cos, a l'estudi de la dominació masculina, la defensa dels drets de les dones i el compromís social.

A partir de les etnografies centrades a l'Àfrica, Héritier fa diverses publicacions on parla de parentiu i aliances matrimonials, a més de l'incest. Tanmateix, s'interessa en la relació entre homes i dones, entén que és una construcció simbòlica i social. A partir del treball de Lévi-Strauss centrat en les preferències matrimonials definides en funció dels vincles de parentesc, denominat "estructures elementals", Héritier explora el funcionament detectant una nova variant, els “sistemes semi-complexos”, com etapa de transició entre els sistemes elementals i els complexos.

Expressa: «Lo que me importa no es la diferencia (...) sino la semejanza que se vuelve comprensible mediante las leyes de transformación, incluso estadísticas» (Héritier, 1981: 10).

Gràcies a la recopilació de genealogies reals, posa en evidencia que no estem davant de preferències matrimonials, sinó que això es defineix dins de prohibicions i tabús, sobretot en els grups de filiació i afins. Aquest treball posa en rellevància el que anomena "incest de segon tipus", en relació que la prohibició és necessària en el funcionament de parentiu en les societats "semi-complexos". A més, posa en manifest les prohibicions matrimonials, on vincula el parentesc amb les representacions i simbolismes del cos humà, i conseqüència, en la diferenciació dels dos gèneres dins d'una societat en concret. Per tant, la mirada cap a l'herència estructuralista es veu reflexat en les seves obres, tot i això, Héritier posa en evidència, aspectes diferenciadors en la constatació de la universalitat de la dominació masculina i dels fets socials que componen aquesta idea, entén que la diferenciació de gènere és una construcció social i simbòlica construïda.

Héritier com demostra en les seves propostes va més enllà de l'herència que deixa Lévi-Strauss, al incorporar un total reconeixement social de la igualtat de gènere, proposant modificar l'ús lingüístic, ja que aquest té un valor semàntic i connotatiu que majoriament discrimina, margina, tracta de minoria a la dona. Per tant, Héritier obra una nova perspectiva dins l’estructuralisme.

«Empeñarse en desvelar, dar a comprender mecanismos invisibilizados, abrir los ojos hasta ahora cerrados; ayudar de manera concreta, hasta en los niveles más humildes, a la realización de un paso hacia la igualdad.» (Héritier, 2002: 190-191)

Algunes de les seves obres

• Retour aux sources. Paris, Galilée. 2010. ISBN 978-271-860-833-4.

• La différence des sexes. Paris, Bayard. 2010. ISBN 978-222-748-143-5.
• Une pensée en mouvement. Paris, Editions Odile Jacob. 2009. ISBN 978-273-812-220-9.
• Le corps, le sens. Paris, Seuil. 2007. ISBN 978-202-092-847-2.
• Le féminin en miroir: entre Orient et Occident. Paris, Campagne Première. 2005. ISBN 978-291-578-916-4.
• Hommes, femmes, la construction de la différence. Paris, Le Pommier. 2005. ISBN 978-274-650-244-4.
• Corps et affects. Paris, Editions Odile Jacob. 2004. ISBN 978-273-811-522-5.
• Masculin-féminin 2, Dissoudre la hiérarchie. Paris, Editions Odile Jacob. 2002. ISBN 978-273-811-090-9. (Versión en español: Masculino/femenino II: disolver la jerarquía. Buenos Aires: FCE.)
• Maternité, affaire privée, affaire publique. Paris, Bayard,. 2001. ISBN 978-222-713-934-3.
• Two sisters and their mother: the anthropology of incest. New York, Zone Books. 1999. ISBN 094-229-933-7.
• Contraception: contrainte ou liberté?. Paris, Editions Odile Jacob. 1999. ISBN 978-273-810-722-0.
• Masculin / féminin. La pensée de la différence. Paris, Editions Odile Jacob. 1996. ISBN 978-273-810-338-3. Versión en español: Masculino/femenino: el pensamiento de la diferencia. Barcelona, Ariel. 1996. ISBN 84-3441-157-1.
• De la violence. Paris, Editions Odile Jacob. 1996. ISBN 978-273-810-408-3.
• Del incesto. Buenos Aires, Ediciones Nueva Visión. 1995. ISBN 950-602-326-3.
• La parenté spirituelle. Paris, Editions des archives contemporaines. 1995. ISBN 978-291-987-503-0.
• Les Complexités de l'alliance. Paris, Editions des archives contemporaines. 1994. ISBN 978-288-124-790-3.
• Le corps en morceaux. Paris, Ministère de la Culture et de la Communication. 1992. OCLC 715512037.
• Hasab wa nasab: parenté, alliance et patrimoine en Tunisie. Paris, Centre national de la recherche scientifique. 1992. ISBN 978-222-204-653-0.
• Les Musées de l'éducation nationale: mission d'étude et de réflexion. Paris, La Documentation française. 1991. ISBN 978-211-002-618-7.
• L'exercice de la parente. Paris , Gallimard. 1981. ISBN 978-202-005-995-4.

Masculin / féminin. La pensée de la différence.

L’any 1996, Françoise Héritier ens presenta un llibre estructurat en dotze capítols anomenat: Masculin / Féminin: la pensée de la différence, conté 314 pàgines, publicat per l’editorial Odile Jacob a París.

El llibre s'organitza a partir d'una seqüència lineal d'idees on l'autora introdueix els conceptes essencials pel raonaments sobre el pensament desigual i dualista que envolta els termes femení / masculí. La seqüència lineal està formada per un seguit de treballs d’autors com: Lévi-Strauss, Aristòtil, Pitt-Rivers, Seligman entre d’altres, que tracten els temes de la subordinació i la jerarquització dels gèneres. Héritier utilitza aquests estudis que majoritàriament parlen sobre parentiu, per validar els seus arguments o en contraposició, utilitza els diferents autors per refuta’ls-hi les idees.

El llibre conté un pròleg on l'autora introdueix els seus inicis com a investigadora i com antropòloga de l'escola francesa, situa al lector perquè arribi a entendre com sorgeix i perquè sorgeix el llibre. Héritier està molt influenciada per organitzacions institucionals franceses que, acudeixen al seu saber antropològic per tractar temes com la reproducció, els nous mètodes de procreació assistida, la família i temes del parentiu. D'aquesta manera és com inicia el seu treball sobre la relació entre el masculí i el femení. A més, el seu estudi sobre la societat Samo sobre els sistemes de parentiu semi-complexos l'aproxima encara més a aquesta relació entre els gèneres. Ser una societat semi-complexe comporta que la creació d'aliances i de consanguinitat, es fa a través d'una prohibició. És a dir, l'individu no podrà contraure matrimoni en un grup que estigui prohibit.

Els primers dos capítols (I-II) ens parla sobre la teoria antropològica que ella planteja a l'hora d'estudiar els sistemes semi-complexos: La valència diferencial dels sexes. I com aquesta teoria es pot aplicar en l'organització del parentiu. Els quatre capítols següents (III-VI) ens exemplifica aquesta diferenciació dels sexes en els termes de fecunditat i esterilitat, a més de mostrar els aspectes ocults dels estatuts dels homes d'acord amb els fets fisiològics i biològics, que provoca subjacentment la jerarquització dels sexes. Dels capítols (VII-X), presenta els fets culturals definits pel món masculí i femení. Finalment els capítols (XI-XII) fa una reflexió sobre les representacions modernes que comporta la procreació assistida. Tanmateix, inclou un apartat de conclusions on analitza els fets històrics que s'estan produint en la societat, basant-se en l'etnografia i les qüestions teòriques que s'han anat formulant al llarg del temps sobre els termes masculí / femení.

Françoise Héritier en el llibre ens presenta la idea principal que sustenta tot el seu argument, la valència diferencial dels sexes. Agafa com a referència les principals dimensions que clarament sorgeixen del pensament estructuralista de Lévi-Strauss. Ell veu que les relacions jeràrquiques dels sexes estan inscrites en les estructures profundes de la societat, però que s'originen en el substrat més profund de les relacions humanes, els sistemes del parentiu. La manera que tenen les institucions socials de fer moure els grups humans no són aleatòries. Ell demostra que hi ha tres grans pilars universals que alimenten la desigualtat entre el femení i el masculí: la prohibició de l'incest, el repartiment sexual de les tasques i una única forma de reconèixer la unió sexual. Héritier, però, afegeix un quart tema, o com a ella li agrada expressar "la cuerda que liga entre sí los tres pilares del trípode social" (Héritier 1996: 26) que anomena valència diferencial dels sexes.

Inicialment Héritier vol constatar que la desigualtat que existeix entre els gèneres no és un fet biològic, sinó un artefacte natural construït per la ment humana, que s'articula i s'utilitza en totes les societats però en formes diverses. Ella diu que la relació conceptual que orienta a la desigualtat entre els sexes és sempre jeràrquica i els interpreta en termes de pes, temporalitat (anterior-posterior) i valor. Aquesta relació és identificable en la terminologia de les relacions centrals del parentiu i de les posicions de parentiu que s'articulin. Héritier veu que en un nivell generacional, les relacions reals de major-menor intervenen i fan canviar la lògica interna de l'estructura del parentiu. La dominació doncs, és un artefacte polític que no es funda en les qualitats naturals, sinó que deriven d'una ordenació simbòlica dualista entre el masculí i el femení que dóna com a existència i com a estructura mental la idea de l'ordre biològic. La valència diferencial no es basa doncs en el hàndicap femení que defensa Aristòtil, explicant que la debilitat de la constitució femenina es trobava en la pèrdua de substàncies sanguínies que la dona experimentava cada mes. Aquesta pèrdua era involuntària, aleshores la compara amb els fluids del sexe masculí, on defensa que els homes no perden la sang ni cap fluid corporal involuntàriament, sinó sempre des de la voluntarietat.

Héritier doncs defensa que la valència diferencial del sexe es troba en la voluntat del sexe masculí en controlar la reproducció. Un desig anhelat, ja que és la dona la que biològicament està dotada d'aquest poder. Per demostrar la seva hipòtesi, investiga sobre qüestions com les representacions relacionades amb la procreació, la formació de l'embrió, les contribucions dels progenitors, i per tant dels estats d'ànim del cos: la sang, la llet, el semen, la suor... fluxos i líquids que van molt relacionats amb aspectes abstractes però fonamentals en el parentiu. Exposant doncs que la valència diferencial del sexe es troba dins del cos i dins el seu funcionament fisiològic, per això s'entén que és un artefacte i un fet de la naturalesa. Però què és la ment dualista i binària dels humans la que atorga uns significants a les coses que creen les desigualtats entre els sexes. Construïm en el nostre imaginari dos estadis contraposats, d'una banda al positiu, que seria similar al sexe masculí i per altra banda tindríem el sexe femení com a negatiu. La construcció de mites que perpetuen la justificació de la dominació masculina envers la femenina es troba dins l'ordre social i els actes de la vida quotidiana, per això es diu que aquesta desigualtat és un fet social.

Premis i reconeixements

• 1978 – Médaille d'argent du CNRS, pour ses travaux sur le fonctionnement des systèmes semi-complexes de parenté et d’alliance
• 2003 – Premio Irène Joliot-Curie
• 2011 – Grand-croix de l'ordre national du Mérite
• 2014 – Grand officier de la Légion d'honneur
• 2017 – Prix spécial pour l'ensemble de son œuvre lors de la proclamation des lauréats du Prix Femina