Usuari:Elvira Penya-roja/proves

JOSE MARIA DESCO PARDO

José María Desco Pardo va ser un combatent per la República en la Guerra Civil espanyola.

Va nàixer a La Pobla de Vallbona, València, el 26 de gener de 1906 al si d'una família de llauradors. Son pare, Vicent Desco, era.... Sa mare, Francisca Pardo, era ama de casa i catòlica. Van tindre tres filles, Carmen, Amparo i Concepción, i dos fills Vicent i José María.

A través del seu ofici d’obrerJosé Desco es va interessar per la política, prova d’això és la seua trajectòria dins de diferents formacions polítiques i sindicals.

L’any 1931, amb vint-i-quatre anys, s’afilià a la CNT, però es donà de baixa als dos mesos. Dos anys després, en 1933 i durant l’anomenat Bienni Socialista-Azañista es tornà a afiliar, probablement perquè l’anarquisme d’aquell any havia agafat ja un caire més revolucionari. Tanmateix, el Govern de la Republicà sempre havia vist l’anarquisme com un perill latent contra la República i José, ferm defensor de la República, en veure la política repressiva del govern i l’aplicació de la Llei de Defensa de la República que dotava al Govern d’un instrument d’excepció quan es cometien crims, es desvinculà de la formació cenetista.

Seria en 1935 quan s’implicà de nou amb el sindicalisme, aquesta vegada en la UGT. La raó d’aquesta nova aventura política està emmarcada en la gran influència que tingueren les tesis de Largo Caballero, que juntament amb Pascual Tomás –un dels principals dirigents “ugetistes” valencians– determinaren un nou enfocament revolucionari per a conquistar el poder polític íntegrament per a la classe obrera. A partir d’ací, es produeix la Vaga General Revolucionària a l’octubre de 1934, que fracassa en tot l’estat excepte Astúries. Açò va donar peu a un nou col·laboracionisme en 1935 entre la UGT i els partits republicans progressistes per a recuperar el govern que es faria efectiu en febrer de 1936.

Que el colp d’estat del 18 de juliol de 1936 a la Pobla de Vallbona fracassara fou gràcies a la ràpida actuació de les milícies sindicals, formades per la UGT i la CNT-FAI que constituïren el primer Comité de Defensa Antifeixista. El 7 de setembre, José Desco, pertanyia al Cos de Vigilància Antifeixista de la 1ª Comissaria d’Alameda nº21 i tenia la graduació Guàrdia.

El 22 de setembre de 1936, José fou designat pel Comité, Vicepresident del Sindicat de Regs. Tanmateix,  En l’any 1937 s’afiliaria a Izquierda Republicana –partit fundat l’any 1934 per Manuel Azaña– perquè havia arribat l’estabilitat política al poble.

No obstant això va sol·licitar l’ingrés, en gener de 1937, al Cos de Seguretat de la Secció d’Avantguarda, és a dir, Guàrdia d’Assalt, creat oficialment en l’any 1932, durant la Segona República Espanyola. Aquest cos estava organitzat militarment. Els  seus efectius es distribuïen per les principals ciutats en unitats equivalents a una companyia (150 guàrdies). La seua funció principal era el manteniment de l'ordre públic i actuava normalment en cas d'aldarulls.

José Desco estigué de voluntari durant dos mesos en el Front de Terol amb la Columna de Ferro. Aquesta fou una columna on els seus membres, anarquistes, havien estat milicians que havien fet front els colpistes en els seus respectius poble. Eren obrers de la construcció, obrers de les carreteres  i de les pedreres, impressors, barbers, fusters de València, peons agrícola de l’horta de València, portuaris de Borriana i metal·lúrgics de Sagunt.

Una vegada la guerra finalitzà, José romangué en sa casa fins que fou detingut per la Guàrdia Civil i portat a declarar el 13 d’abril de 1939 a Llíria. En aquest poble és on fou acusat d’adhesió a la rebel·lió mitjançant un Consell de Guerra que dictaminà la pena de mort. L’afusellaren als 32 anys a Llíria, juntament amb Julián Riera Miralles, el 23 de novembre de 1939. Estava casat amb Pilar amb qui havien tingut una filla.

Aquesta informació ha sigut extreta del llibre Els afusellaments a la Pobla de Vallbona (1939-1942), de l'historiador Josep Jorge i Fernández.