Usuari:GUSA/proves

El Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, actualment anomenat SPAL(Servei de Patrimoni Arquitectònic Local) és un servei de la diputació de Barcelona, format per un equip d’arquitectes, arqueòlegs, historiadors, documentalistes, historiadors de l’art, que des de l’any 1914, treballen per donar suport als ajuntaments en la salvaguarda i posada en valor del seu patrimoni arquitectònic tant amb el suport tècnic com econòmic. 

Fins a l'actualitat, el Servei ha tingut quatre directors: els arquitectes Jeroni Martorell i Terrats (1914-1951), Camil Pallàs i Arisa (1954-1981), Antoni González Moreno-Navarro (1981-2008) i des de l'any 2008, Joan Closa Pujabet. Entre 1915 i 1929, la seu del Servei era al Palau de la Generalitat de Catalunya. Arribats al 1929 la seu es va traslladar a la Casa dels Canonges durant seixanta anys. Des del 1989, ocupa part de la planta baixa de l'edifici principal de l'antiga fàbrica Batlló, l'Edifici del Rellotge, construït en 1868 pel mestre d'obres Rafael Guastavino.

Creació i Objectius del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments

El 6 d’Abril de 1914 va crear-se la Mancomunitat de Catalunya, l’organisme precedent de la Generalitat, seguidament el 30 d’Abril del mateix any es va redactar i presentar una Memòria que recopilava totes les orientacions i bases fonamentals per a la formació d’un servei especialitzat en la conservació i catalogació de monuments.

El Servei de Catalogació i Conservació de Monuments es creà finalment el 9 de juny de 1914 des de la Diputació de Barcelona, com a servei de la corporació provincial lligat a la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, que a partir de llavors supervisaria el treball i les activitats d’aquest nou organisme. En aquells moment era el primer servei que es creava al territori espanyol per a la conservació de monuments i no va ser fins anys més tard, al 1929, que a Madrid es creà un servei amb competències de nivell estatal.

Durant aquests primers anys de la Mancomunitat el Servei de Catalogatció i Concervació de Monuments actuava i supervisava tots aquells monuments que abarcaben tot el territori català. Tasca que més endavant és concentraria majoritariament en el territori que definia la Diputació de Barcelona.

Segons la memòria presentada per l'IEC a la Diputació el 1914 es justifica la necesitat del Servei:

“Cada dia és més gran l’atenció dels Estats, en tot ço que fa referència a la conservació del seu patrimoni artístic. Importants organismes administratius existeixen exclusivament dedicats a aquest objecte; nombroses lleis han sigut promulgades, per a determinar els principis d’actuació i fixar procediments; fortes quantitats són consignades en pressupostos per a protegir l’art del passat. A l’afinar-se les civilitzacions, creix l’esment per mantenir en bon estat les obres artístiques i evitar la llur exportació. En un principi sols se vigilaven oficialment les produccions famoses: grans monuments arquitectònics,pintures i escultures de mèrit extraordinari. Avui, tot ço que té un valor artístic, per humil que siga, és amparat. Conservació material, defensa, prohibició que surtin de la pàtria els tresors artístics. Vet aquí’ls fins que, d’acord amb els pobles cultes, hem de voler perseguir intensament a Catalunya. Per obtenir-ho, és indispensable organitzar degudament el servei de conservació i catalogació de monuments. Monuments megalítics i terrenys que contenen estacions prehistòriques; edificis complets o ruïnes; fragments de construccions antigues; objectes nobles de tota naturalesa, s’han de comprendre en la protecció.”

La memòria redactada per la Mancomunitat s’estructura en tres apartats; en el primer es tracta la necessitat de conformar aquest servei. El que es vol aconseguir és un ajut a la prevenció de l’enrunament que poden patir els monuments a conseqüència del pas del temps, i a les accions produïdes per l’home, reforçant els fonaments dels monuments, cuidant les instal·lacions, estipular lleis protectores,

salvaguardar les antiguitats en llocs especialitzats en la conservació i que a l’hora siguin accessibles als visitants.

En el segon apartat s’estipula la necessitat de tenir en compte els antecedents respecte a la conservació, protecció, restauració i catalogació de patrimoni que s’havien donat en altres països com França, Àustria, Alemanya i Itàlia. A Espanya també existien fins el moment lleis de protecció del patrimoni però no hi havia una organització oficial que hi treballés en conseqüència.

Finalment en la Memòria es tracten els principis de l’organització que estava en vies de formació. Els objectius d’aquesta haurien de ser bàsicament pel que fa a la conservació, mantenir en bon estat el patrimoni artístic nacional i evitar restauracions inconvenients. I pel que fa a la catalogació, facilitar els estudis historicoarqueològics, preparar les lleis protectores que evitin l’exportació i publicar amb reproduccions gràfiques l’inventari de l’art català.

També s’especifiquen dins de la memòria aspectes pel que fa a la preparació professional del personal. La necessitat de tenir un director amb coneixements d’arquitectura i història de l’art català. I un personal auxiliar coneixedor del dibuix lineal, perspectiva i fotografia. També s’assenyalava en la memòria la manera inicial d’adquirir fons documentals per tal de començar a realitzar un inventari.

Jeroni Martorell(1876-1951) Arquitecte i director

El servei sota la direcció de Jeroni Martorell (1914 - 1951)

Els primers anys del Servei

Abans de posar-se en marxa la tasca del servei es van establir les bases que definirien la seva actuació al llarg dels següents anys pel que fa a la restauració i protecció de monuments.

Per tal de ser nomenat director del Servei, Jeroni Martorell va presentar una memòria on queden molt ben establerts tots els seus raonaments i intencions vers a les actuacions que podria arribar a realitzar el Servei. Aquests plantejaments eren fruit d’una gran compenetració amb els ideals politicoculturals del moment, que defensava la Mancomunitat i que potenciava l’Ajuntament de Barcelona; amb un recolzament molt més fort que en èpoques anteriors pel desenvolupament i la investigació científica, reorganitzant de la millor manera possible els col·lectius professionals com podien ser per exemple els arquitectes, etc.

A més a més una fita d’allò més significativa va ser que ja a partir de començaments del segle XX varen començar a tenir lloc congressos nacionals i internacionals on es comencen a tractar temàtiques sobre la concepció de l’urbanisme i la ciutat, de l’estat en que es troben tot el conjunt d’edificis i com arribar a potenciar la conservació d’alguns d’ells; els que es consideren que són monuments.

Jeroni Martorell era un personatge molt instruït pel que feia a l’arquitectura autòctona i tenia teories al respecte d’aquesta. Teories que li permetran entrar en debat amb d’altres teories contemporànies o anteriors com les de Ruskin, també amb les de Boito i Giovanoni amb els que compartia diversos punts de vista i opinions, a més a més de Puig i Cadafalch que va influenciar en gran mesura a Martorell.

Algun de les seves opinions i plantejaments els podem veure reflexats en una conferència al seu càrrec que es va realitzar a l’Ateneo de Madrid cap a l’any 1920. Els punts que va posar de manifest en aquesta conferència van ser diverses qüestions sobre la propietat artística, la definició de Monument Nacional, la protecció patrimonial, aspectes legislatius, com dur a terme la formulació de catàlegs, i va prestar gran atenció a la conservació i restauració de monuments en el context de Catalunya i Espanya.

La seva intenció era d’alguna manera despertar la consciència dels membres de la conferència per perllongar la vida del màxim possible de monuments i construccions històriques. No pretenia grans inversions salarials sinó senzills treballs que poguessin garantir un ampli ventall d’intervencions en un gran nombre de construccions. Posava de manifest que l’Estat reparava intensament alguns dels anomenats “monuments nacionals”, refent-los completament com si fossin nous. Martorell no buscava això, deia que la conservació i restauració dels monuments havia de practicar-se amb un gran respecte per l’obra del passat. S’havia de procurar mantenir l'obra tot el possible però sense refer-la de nou, simplement consolidar els elements deteriorats per a que no vagin en augment.

Segons Martorell, per gaudir del plaer estètic que ens proporciona un monument o construcció històrica se l’ha de conservar segons la seva situació originaria, acceptant que aquesta haurà quedat malmesa amb el pas del temps.

No estava d’acord en què es prengués com a norma enviar totes les peces als

museus. Defensava que als museus només hi haurien d’anar les obres que es trobessin en deficients condicions de llum o de seguretat o les que haguessin estat trobades en excavacions arqueològiques, sense complir la missió per la qual van ser creades. Reclama, doncs,

“que todo el país sea un Museo; que las obres de arte se hallen bien guardados en todas partes: he ahí el ideal.”

i afegeix:

“Proteger losmonumentos vivos aplicados a las necesidades corrientes, es cosa tan conveniente como cuidar a los inválidos...”

En aquesta nova proposta de conservació i protecció del patrimoni troba fonamental que la legislació es fonamenti en declarar de propietat nacional els monuments i obres que representin a la col·lectivitat i prendre les mesures pertinents perquè no es puguin enderrocar i alterar els monuments ni el seu entorn sense autorització. Es tracta doncs de proporcionar una bona tutela i

gestió governamental.

Tots aquests criteris seran aplicats pel Servei en nom seu en diverses tasques de conservació i restauració de monuments en el conjunt de Catalunya, encara que Jeroni Martorell també actuava d’alguna manera per compte pròpi ja que també va a actuar com a arquitecte conservador de la Tercera Zona d’Espanya. Però alguna de les obres que va realitzar amb col·laboració del SCCM van ser l’Església de Sant Pere de Camprodon; que ja havia començat a ser restaurada per la Comissió de Monuments de Girona. L’any 1931 va prendre el relleu en la restauració, Jeroni Martorell, comunicant totes les seves actuacions a l’Institut d’Estudis Catalans cosa que avui en dia ens permet saber fil per randa i de la pròpia mà de Martorell com es varen desenvolupar tots els treballs.

Els treballs en el Monestir de Santa Maria de Poblet els va dur a terme com a director de SCCM, però també com a membre del Patronat de Poblet i com a arquitecte conservador del Ministeri d’Instrucció pública. En aquest projecte va col·laborar molt properament amb l’escriptor Eduard Toda Güell, que en aquells moments era el director del Patronat de Poblet.

Fins ara ja hem pogut veure com s’anaven establint i endegant cada vegada amb més força i continuïtat les actuacions del Servei. Dins de les quals entraven les tasques de conservació, catalogació, restauració, divulgació i realització de congressos i publicacions.

Pel que fa a la tasca de catalogació i de formulació d’un inventari, es va iniciar partint dels fons de l’IEC juntament amb diverses aportacions que el Servei recollia en les excursions o amb el préstec dels particulars o també amb les donacions que rebia. Com a dada aproximada, l’any 1923 es varen arribar a catalogar fins a 12.000 fitxes. Dins d’aquest camp de la catalogació, l’any 1915 el Servei va dur a terme un encàrrec que es basava en la realització del “Repertori Iconogràfic” de la secció “Espanya Monumental” que formava part de l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929 i que en aquells moments es començava a organitzar.

Una de les tasques que va realitzar el SCCM i que més rellevància ha tingut per a la conservació dels monuments va ser la de realitzar declaracions monumentals que a més de potenciar la salvaguarda d’edificis que estaven a punt de desaparèixer completament deguda la seva degradació, també evitava que molts edificis arribessin fins aquest estat, o que s’enderroquessin molts d’altres. Amb aquestes declaracions també es va arribar a protegir i limitar la venta d’objectes artístics i es va potenciar la realització de diversos plans urbanístics per a un millor estudi i protecció dels monuments.

Pel que fa a les publicacions que s’esmentaven anteriorment, es pot dir que unes de les més interesants són les memòries de les actuacions del Servei. La primera memòria del SCCM es va presentar l’any 1920 a l’IEC. En aquesta es definien les bases ideològiques del Servei pel que feia a la restauració i s’exposaven les diverses actuacions que s’havien dut a terme durant aquests primers cinc anys de vida del Servei.

La tasca del Servei durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

El 13 de setembre de 1923, el cop d’estat de Primo de Rivera va fer que trontolles la situació i la posició de la Mancomunitat de Catalunya i de l’Institut d’Estudis Catalans, cosa que va afectar en gran mesura als treballs que aquestes institucions encarregaven al SCCM.

Alfons Sala com a nou president de la Diputació de Barcelona i el Baró de Viver com a nou conseller de cultura varen començar un control intensiu sobre els diversos organismes i serveis que estaven a càrrec de la Mancomunitat, com per exemple l’IEC, al qual li van limitar molt els pressupostos que estaven constantment supervisats i controlats d’acord als ideals del nou Estat.

Malgrat aquests fets el SCCM es va separar d’aquestes institucions per poder continuar mínimament amb les seves actuacions i encara que ja no publicava en col·laboració amb l’IEC, va continuar donant noticies de les seves actuacions mitjançant altres canals. A més, encara que el Servei hagués perdut part del protagonisme no va deixar de realitzar obres de conservació, encara que en menor nombre. Una de les obres de restauració en les que va intervenir Martorell durant la Dictadura va ser l’obra de reutilització de les Cases del Canonges; a partir d’aquell moment s’ampliarien la Biblioteca i els Arxius i s’instal·laria el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, a més de les escoles Bibliotecàries i Professionals de la Dona i Borsa de Treball.

Els anys de la República (1930-1936)

L’any 1930 va haver una normalització de tot aquest procés amb la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera, cosa que va suposar que l’Institut d’Estudis Catalans tornes a tenir competència i potestat per supervisar els treballs del SCCM. I aquest mateix any l’IEC va retornar a realitzar publicacions en el seu Anuari on es destacaven totes les actuacions que havia realitzat el Servei juntament amb les diverses institucions que l’havien recolzat durant els darrers cinc anys.

Un cop arribats a l'any 1925 era necessària una restauració immediata per sortir d’una vegada d’aquets anys de complicacions. Aquesta restauració es va dur a terme amb la instauració de la Generalitat de Catalunya l’any 1931. Pel que fa a l’àmbit de serveis culturals, aquesta va tenir en gran consideració al SCCM de la Diputació de Barcelona i li va atorgar els drets necessàris per seguir amb la seva tasca de restauració d’edificis. Alguns dels edificis intervinguts en aquells moments varen ser; l’Església de Santa Maria de Terrassa, la Porta Ferrada del monestir de Sant Benet de Sant Feliu de Guíxols, els banys de Girona, el conjunt monumental d’Olèrdola, entre molts d’altres.

Durant aquests anys posteriors a la Dictadura de Primo de Rivera, concretament l'any 1931 un cop instaurada la II República s'instaurà la Generalitat de Catalunya i s'aprovà l'Estatut d'Autonomia. Tot plegat va comportar un seguit de canvis pel que fa als òrgans de govern i als serveis ja siguin culturals com no, que depenien d'aquests.

Per aquest motiu arran de la restauració de la Generalitat es va serguir comptant amb el Servei per realitzar les obres de reparació, continuació, restauració, etc., que havien estat endegades en aquests anys anteriors.

Posteriorment, degut a que la legislació catalana va disposar a càrrec de la Generalitat la jurisdicció sobre el patrimoni de Catalunya mitjançant el Servei d’Arxius, Biblioteques i Belles arts. Aquest doncs va ser organitzat en diverses seccions per a la millor protecció del patrimoni històric, artístic i científic. Una d’aquestes seccions va ser la Secció de Monuments Històrics, i per voluntat de la Generalitat la tasca d’aquesta Secció seria desenvolupada, a partir d’aquell moment, pel Servei de Catalogació i Conservació de monuments que fins aleshores depenia de la Diputació.

Els anys de la Guerra civil(1936-1939)

Arc de Berà Restaurat pel SCCM

La Guerra Civil i les conseqüències nefastes que aquesta va tenir sobre el patrimoni, va posar en alerta les autoritats republicanes arreu de tot el territori espanyol per dur a terme tot un seguit de mesures per contrarestar o al menys evitar que es seguis malmetent el patrimoni. A Catalunya es varen crear nous serveis destinats a catalogar ràpidament tots els monuments per assegurar la seva protecció. Va haver també una gran cooperació entre totes les seccions de Museus, Biblioteques, Arxius i Monuments, promogudes per la Generalitat per actuar amb l’únic propòsit de salvaguardar d’una manera immediata el patrimoni català. Una de les mesures de protecció va ser la conservació, en diverses seus com el Museu d’Art de Catalunya o la Casa dels Canonges, d’objectes i col·leccions particulars per tal d’inventariar-les i conservar-les en llocs específics, per evitar la seva pèrdua o destrucció per part d’una societat revolucionaria que en aquells moments no pensava en el passat històric que vivia en aquests objectes i monuments.

Aquests varen ser uns anys de molta activitat per la llavors anomenada Secció de Monuments. Aquesta va realitzar una gran quantitat d’obres de restauració gràcies a que la Generalitat destinava uns pressupostos molt superiors als anteriors degut a la major destrucció del patrimoni que s’estava exercint en aquells moments. Un dels exemples més significatius podria ser l’operació de restauració que va dur a terme la Secció de Monuments en l’Arc de Berà. La Secció de Monuments a més d’actuar a Catalunya també ho va fer a l’Aragó. I amb el mateix propòsit de salvaguardar  el patrimoni artístic es varen portar tot un seguit d’obres d’art a Barcelona com a mesura preventiva. Finalment l’any 1938 es va establir definitivament la plantilla de la Secció de Monuments, que disposava a Jeroni Martorell com a arquitecte director i com a cap de Negociat de Primera.

Els primers anys de la postguerra (1939-1951)

En acabar la guerra Martorell va publicar una altra memòria, aquest cop ja el que explicava no eren els objectius del Servei, sinó la seva consolidació com a Servei vinculat amb la Diputació de Barcelona, el seu traspàs per formar part de la Secció de Monuments a càrrec de la Generalitat i totes les tasques de conservació, salvaguarda i restauració que s’havien dut a terme durant aquest període de guerra que s’havia viscut. Aquesta “Memoria del Servició de Monumentos Históricos y de Protección del Patrimonio Artístico Nacional” va ser publicada el 4 de febrer de 1939 en acabar la Guerra Civil.

Va ser en aquest moment en que es va tornar a reanomenar el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments i va tornar a dependre de al Diputació de Barcelona. Jeroni Martorell continuà sent el seu director fins l’any 1951 que morí i deixà al Servei a la deriva i funcionant amb grans dificultats. Tot i així el SCCM va seguir la seva actuació en diferents edificis en els que ja hi havia començat alguns treballs Martorell com la Catedral de Barcelona on es va reconstruir la volta de la nau lateral que havia estat víctima d’una bomba, el Monestir de Pedralbes de Barcelona on es van reparar els vitralls de l’església i es va recomposar el mobiliari litúrgic, la Basílica de Santa Maria de Vilafranca del Penedès es varen seguir realitzant treballs de restauració ja començats l’any 1934, etc.

El servei sota la direcció de Camil Pallàs (1954-1981)

Els inicis de Camil Pallàs i la documentació presentada al concurs

El Servei no va tenir cap altre director fins a l’arribada de Camil Pallàs i Arisa, però tot i així es te constància de que encara que durant aquests anys hi havia hagut algun responsable, que supervisava d'alguna manera les obres del Servei. Entre ells podem citar a  Joan Pla i Palomer que havia estat treballant juntament amb Martorell mentre vivia o Marià Ribas Bertran que havia col·laborat també amb Martorell fent alguna de les feines que rebia aquest com a arquitecte conservador de la Tercera Zona d’Espanya. Tot i així consta que el Servei va seguir realitzant treballs de restauració i conservació; ja que s’han conservat diversos escrits sobre aquests treballs.

Camil Pallàs es presentà per accedir a la plaça de director del Servei el mateix any que morí Martorell, 1951. Però la seva proposta va quedar apartada i va ser comparada amb les dels diferents candidats durant un llarg temps ja que no va ser fins al 1954 que va ser nomenat director del SCCM. Finalment va començar a actuar com a tal el 5 de juliol de 1954 amb 36 anys d’edat.

Característiques de la tasca del Servei en els anys de Camil Pallàs

A traves de totes les obres en les que va intervenir Camil Pallàs com a arquitecte director del Servei, podem veure que el seu mètode d’actuació tenia un sortida molt ben definida. Si trobava un edifici d’època romànica, que havia estat alterat en qualsevol altra època ja fos gòtica, renaixentista, barroca o neoclàssica, ell feia tots els esforços perquè l’obra tornés a la seva aparença original; buscava sempre la imatge medievalista dels edificis que restaurava, encara que això suposes enderrocar i suprimir les parts que havien estat afegides i que per molts altres arquitectes o estudiosos tindrien un gran valor històric.

No va ser només de la mà de Camil Pallàs que es van dur a terme aquest tipus de obres de restauració; hi va haver a mitjans del segle XX una disposició a Catalunya, sobretot pel que fa als historiadors del Bisbat de Vic, a emprendre obres en la majoria d’edificis religiosos, que comportaven la despulla d’aquests per retornar-los al que suposadament havien de ser, edificis del romànic català.

Una figura que va tenir molta importància en aquesta època i que va servir a Camil Pallàs per recolzar les seves idees i actuacions, va ser Mossèn Eduard Junyent i Subirà. Segons ell s’havien de refer les esglésies i d’altres edificis perquè arribessin a semblar-se el màxim possible al que havien set en època medieval. Defensà a més que s’havien d’enretirar dels murs i de les capelles els afegits posteriors per deixar a la vista el cos de l’església tal i com era en el seu origen medieval.

I com hem pogut veure els plantejament de Camil Pallàs segueixen en gran part aquests criteris. El problema en aquests casos en que existeix aquesta idea primordial d’enretirar els afegits, és que no es te en compte que de vegades aquests revestiments són els que li donen vida a l’edifici. Un exemple d’obra de restauració que va realitzar Camil Pallàs és l’Església de Sant Cugat de Gavadons on es pot veure que l’edifici sense aquest revestiment tant sols deixa a la vista un edifici d’allò més humil i d’escassa entitat constructiva.

Un altre punt interessant en les actuacions de Camil Pallàs que veiem reflectides en les actuacions del Servei és que es limita a intervenir en obres de segona categoria, ja que considerava que els grans monuments “nacionals” eren competència precisament de l’Estat. Defensava doncs que el SCCM s’havia d’encarregar d’aquelles obres de menys renom i menys conegudes perquè no s’acabessin de perdre del tot, mentre que els monuments que ja eren ben coneguts per la seva importància nacional, podien restaurar-se posteriorment, per dir-ho més clarament; “podien esperar”.

A més, per reforçar aquesta conducta de Camil Pallàs en aquell moment l’Estat de règim franquista, es posicionava  en la línia de restauració de principis del segle XX, sense tenir en compte tots els avenços que s’havien produït en el camp de la restauració sobretot a partir dels primers congressos internacionals d’arquitectes i de la redacció de la Carta d’Atenes. Encara que tampoc hem d’oblidar que l’any 1964 en el “Secondo Congresso Internazionale degli Architetti e Tecnici dei Monumenti” es va redactar la Carta de Venècia amb nous plantejaments sobre la intervenció en els monuments i els seus respectius contexts urbans i paisatgístics.Però com tots els plantejaments haguts i per haver, poden tenir diverses interpretacions. I en el cas de Camil Pallàs i d’altres arquitectes espanyols de l’època varen prestar més atenció a la restauració estilística que a qualsevol altre tipus de restauració, sobretot si es tractava de restaurar edificis religiosos.

En conjunt si consultem el llistat d’obres de restauració en les que va estar involucrat Camil Pallàs com a director del Servei, podem veure que les prestacions al camp de la restauració són enormes, però sense cap tipus de projecte preestablert. Gira a l’entorn d’actuació rere actuació, cosa que comporta que no es pugui entretenir en una sola obra i que per tant el seu temps de dedicació en les obres afecti a la bona realització i culminació de tots els projectes.

Pel que fa a les publicacions realitzades pel Servei durant aquests anys, aquestes varen ser molt escasses i publicades a traves de la revista trimestral de la Diputació de Barcelona; “Sant Jordi”. A més aquests articles que s’anaven publicant, no varen ser realitzats per Camil Pallàs sinó per periodistes de la Secció de Premsa de la Diputació de Barcelona. Apart d’aquestes publicacions no se’n coneixen moltes més, ni tant sols memòries sobre l’activitat del Servei, de les quals se’n van publicar moltes més durant l’etapa del Servei amb el director Jeroni Martorell. El problema de la manca de publicacions juntament amb el gran nombre d’intervencions que es varen arribar a realitzar, comporta que tinguem molt poca informació sobre aquestes. En les poques memòries que s’han arribar a trobar, la informació que més es tracta es la dels antecedents i els objectius del Servei.

Encara que les obres de restauració fetes per Camil Pallàs es caracteritzen sobretot per no realitzar-se sobre una base científica, si que hi van haver un parell d’excavacions arqueològiques dutes a terme pel Servei que es caracteritzaven per seguir una metodologia científica molt més acurada; les excavacions de Pedret i Obiols.

Durant el període de temps que va del 1954 quan va començar a actuar com a director del Servei, Camil Pallàs, i el 1978, han estat registrades una quantitat enorme d’obres intervingudes, tant a la província de Barcelona, com a Girona, Lleida i Tarragona. Entre elles trobem obres de neteja, consolidació y reparació com per exemple la reconstrucció de les termes romanes de Caldes de Montbui, les obres de consolidació i restauració d’algunes de els cobertes, pintures murals i arcs del monestir de Sant Cugat del Vallès, entre moltes altres.

Una de les actuacions més rellevants que va dur a terme el SCCM durant aquests anys va ser la proposta de realitzar declaracions de monuments provincials. I això juntament amb l’aprovació de la Llei del Sòl l’any 1956 va portar a que es comencessin a crear catàlegs municipals de monuments i que a més la Diputació de Barcelona obtingués competències per protegir el patrimoni. El problema de tot plegat és que aquest avantatge no va ser aprofitat per Camil Pallàs, i no es van declarar tants monuments com calia esperar. Però des del Servei si que es va realitzar un catàleg monumental de la província de Barcelona, encara que aquest no es va arribar a publicar.

Finalment després d’una proposta que va formular Camil Pallàs a l’Assemblea del SERPPAC per aconseguir l’ampliació de les actuacions de restauració i protecció de monuments a tota Catalunya i que aquesta no arribes al punt que esperava Pallàs, aquest va deixar el Servei l’any 1978. Aquest doncs, va ser substituït durant un breu període de temps per l’arquitecte Albert Sentís i Hortet.

El servei des de la restauració de la democràcia

Després de les dures etapes que havia viscut el país, etapes de guerra i dictadures, es pot seguir veient que en l'àmbit de la protecció i conservació del patrimoni els fils metodològics disposats en el seu dia per Jeroni Martorell no s'han oblidat. Tant sols havia quedat ocult i es reprendria a partir de la transició democràtica.

Va ser en aquests moment doncs que van rebre un impuls de renovament i rehabilitació el Congrés de la Cultura Catalana, el Servei per a la Protecció del Patrimoni Arquitectònic Català i el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona.

A més va ser a finals dels anys setanta que el Servei passà per una sèrie de causes de diversa naturalesa, tenia problemes pel que feia a l'estructura i les funcions organitzatives que feien que fos gairebé impossible assumir per complet totes les seves tasques d'actuació.

Per aquest motiu es varen realitzar diversos informes sobre la tasca del Servei des de l'equip de govern que van acabar per disposar una convocatòria per obrir una plaça de Cap del Servei, que hauria de redactar una proposta i un pla de treball per tal de remuntar l'estructura i funcions organitzatives del Servei.

Va ser doncs el 4 de maig de 1981 que el Servei tornava a tenir un director al capdavant.

Els inicis de l'etapa cal dir que varen ser complicats pel fet que no es va poder assolir plenament les disposicions de renovar i potenciar l'estructura organitzativa del servei amb les persones i el material necessaris perquè aquest complís amb la seva plena funcionalitat. A més a més aquesta nova etapa del Servei va coincidir amb una profunda transformació dels criteris i conceptes teòrics pel que feia a la intervenció del patrimoni, l'administració que supervisava el Servei també havia de renovar-se amb el nou marc democràtic i d'autonomia que estava vivint en aquells moments el país.

Foren uns inicis complicats, però que van acabar amb una presa en marxa de grans intervencions sobre unes bases d'allò més sòlides pel que feia a l'organització i la funció que caracteritzarien el Servei en endavant.

La direcció d'Antoni González Moreno-Navarro (1981-2008)

Així l’any 1981 es va iniciar una nova etapa del SCCM amb la nova direcció de l’arquitècte Antoni González Moreno-Navarro que va fer la vista enrere per aprendre dels plantejaments i les metodologies dels inicis del Servei amb Jeroni Martorell.

Els canvis en la nova etapa

Aquest mateix any, la Generalitat de Catalunya va assumir algunes de les tasques de catalogació i el Servei és va alliberar d’aquesta funció. Des de llavors i sota la direcció d’Antoni González Moreno-Navarro s’ha dedicat quasi per complet a la restauració de monuments, seguint les directrius i plantejaments que en el seu moment va formular Jeroni Martorell; anàlisi i investigació del monument abans d’intervenir-hi, aplicant el màxim rigor científic tenint en compte que el monument és quelcom més què un objecte arquitectònic, és un document històric i un element amb un gran valor significatiu per a la societat.

L’any 1983 es varen començar a publicar noves memòries que deixaven clars els objectius del Servei en aquesta nova etapa. Tan la divulgació de les noves activitats que s’anaven realitzant com l’establiment d’un compromís entre els professionals restauradors amb la comunitat científica eren dos dels punts claus que es varen tenir en compte en aquesta memòria.

Nous objectius i mètodes de treball

Durant aquests anys el Servei va sofrir tota una sèrie de canvis, la seva actuació es va concentrar essencialment en l’àmbit municipal, l’any 1987 va canviar el nom per Servei del Patrimoni Arquitectònic i es va traslladar la seu de la Casa dels Canonges a l’Edifici del Rellotge del Recinte de la Universitat Industrial de l’Eixample de Barcelona.

Amb Antoni González es van restablir uns objectius molt clars pel que fa a la restauració; s’havia de prestar gran consideració al programa d’ús, a la destinació de l’edifici i era d’allò més necessari potenciar la conservació del monument però concretament del monument com a document i com a objecte arquitectònic.

Pel que fa al mètode que s’utilitzava a l’hora de realitzar les obres d’excavació, conservació i restauració; en les etapes anteriors del Servei s’havia apostat molt per la investigació arqueològica abans de dur a terme l’obra, però és a partir de 1984 que es comença a treballar mitjançant una investigació aplicada, s’havien de plantejar totes les possibilitats possibles abans de dur a terme qualsevol tipus d’obra en el monument. I fins i tot les excavacions s’havien de posposar ja que no només és considerava jaciment el subsòl, sinó que s’havia d’estudiar tant aquest com l’entorn. S’havien d’estudiar totes les estructures possibles, però aquest cop l’estudi no tenia la única finalitat de la publicació. Ara aquest estudi tant exhaustiu adquireix un nou objectiu, saber, abans d’excavar o de retirar qualsevol peça, quin serà l’estat de la torre, el palau o l’església sota terra o sota d’altres elements adherits al mur i com actuar en conseqüència.

Segons diu Raquel Lacuesta es tracta doncs de;

“Posar en relleu les diverses etapes constructives del monument, per entendre la seva història, justificar la necessitat de recuperar o potenciar una determinada imatge, de conservar o no certes parts de l’edifici, d’afegir les innovacions estilístiques i tecnològiques de la nostra època qual calgui, són aspectes sobre el qual convé que informin els tècnics de la restauració.”

Bibliografia

• Amat i Teixidó, Jordi «Jeroni Martorell, el servei de monuments històrics i la salvaguarda del patrimoni de la Generalitat de Catalunya (1936-1939)». Singladures: Revista d'història i patrimoni cultural de Vilassar de Mar i el Maresme, 26, 2009, pàg. 83-91.
• «Darreres intervencions del servei de catalogació i conservació de monuments de la Diputació de Barcelona a la comarca del Bages». Dovella, 26, 1988, pàg. 43-51.
• González, Antoni. Història i arquitectura: la recerca històrica en el procés d'intervenció en els monuments. Memòria 1984, Diputació de Barcelona. Barcelona: Servei de catalogació i conservació de monuments, 1986. 
• González, Antoni; Lacuesta, Raquel. 1380-1980, sis segles de protecció del patrimoni arquitectònic de Catalunya. Memòria 1983. Barcelona: Servei de Catalogació i Conservació de Monument, 1984. 
• González, Antoni. Com i per a qui restaurem: objectius, mètodes i difusió de la restauració monumental: memòria 1985-1989. Barcelona: Diputació de Barcelona, Servei del Patrimoni Arquitectònic, 1990. 
• Lacuesta, Raquel. Restauració monumental a Catalunya (segles XIX i XX): les aportacions de la Diputació de Barcelona. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2000. 
• Sellés Rusiñol, Carme; Ventura Sellés, Anna «Punt de vista. L'aportació l'SPAL al Berguedà». L'erol, 99, 2008, pàg. 7-8.
• Servei del patrimoni arquitectònic local. Fons SPAL; Arxiu Documental; Fitxa Fons; NODAC, 1915.