Usuari:Gerarcalis/proves

La mucizònia de muntanya o mucizònia de congesta (Sedum candollei) és una planta de la família de les crassulàcies. Segons els criteris científics més moderns (basats en caràcters genètics) se la considera part del gènere Sedum, encara que tradicionalment (per criteris morfològics), segons el criteri de la flora dels PPCC, se la havia situat dins del gènere Mucizonia, amb el nom de Mucizonia sedoides.

Descripció

La mucizònia és una herba anual, vermella o més rarament verda, que generalment creix en grups, creant gespes més o menys atapeïdes. Tiges erectes, no ramificades, de fins a 5(7) cm d'alçada, amb fulles inflades, oblongues i obtuses. Les flors, situades al final de les tiges, tenen fins a 3,2 mm de longitud, 5 pètals de 5-7 mm, de color rosat-purpuri, soldats a la base per a formar un tub de fins a 2,5 mm; de longitud que és el caràcter distintiu que justificava la creació del gènere Mucizonia.

Distribució i hàbitat

La mucizònia de muntanya és un endemisme ibèric que es troba al capdamunt de les muntanyes dels Pirineus, Serralada Cantàbrica, Sistema Central i Sierra Nevada.

És una espècie d’alta muntanya que viu en prats alpins, normalment per sobre dels 2300 metres d’altitud, en indrets més o menys pedregosos i congestes on s’acumula la neu fins molt tard, sempre sobre terrenys silícics àcids.

Les plantes anuals (teròfits) representen un tipus de vida poc adequat per a sobreviure a l’alta muntanya, on les gelades tardanes poden destruir fàcilment tota una generació de plantes que, al no tenir cap pla alternatiu, són així fàcilment eliminades. La mucizònia però resta protegida per la neu fins que arriba l’estiu i el perill de gelades és més baix. Per contra necessita fer tot el seu cicle vital: germinació, creixement, floració i fructificació en molt poc temps, per avançar-se a l’arribada del fred en aquests ambients tan extrems. Alguns estudis han determinat que des de l’aparició de les poncelles fins a la maduració de les llavors passen només 22 dies.

Taxonomia

Aquesta planta s'ha anomenat fins fa poc temps Mucizonia sedoides. Es va voler separar en el gènere Mucizonia pel fet de tenir els pètals soldats a la base; tanmateix, aquest caràcter el mostren també en grau variable altres espècies de crespinells, que tenen els pètals concrescents només a la base, per la qual cosa hi ha qui creu convenient incloure als representants del gènere Mucizonia dins de Sedum.

Sedum candollei va ser descrita pel botànic, especialista en crassulàcies, Raymond-Hamet (1890-1972), l’any 1929. L’epítet específic en llatí candollei és en honor a Augustin Pyrame de Candolle, botànic Suís.

Alguns sinònims d'aquesta espècie que encara es troben a la bibliografia més bàsica serien:

• Sedum candollei Raym.-Hamet (1929)
• Mucizonia sedoides (DC.) D.A.Webb (1961)
• Sedum candolleanum Raym.-Hamet ex G.López

Sedum candollei és el nom considerat correcte segons el criteri de flora ibèrica. No obstant això, segons el criteri exposat a la pàgina del jardí botànic de Kew: "Plants of the World Online" el nom correcte seria Sedum candolleanum, que és com a figura a altres wikipedias.

La salenca herbàcia (Salix herbacea) és una espècie de salze nan que viu a la tundra i a alguns prats alpins.

Té una àmplia àrea de distribució que comprèn ambients boreals, des de les tundres d'Àsia, Europa i Nord-amèrica, i més al sud, a les altes muntanyes dels Pirineus, els Alps i les muntanyes Rila a Europa, i els Apalatxes a Amèrica.

Descripció

La salenca herbàcia és una espècie llenyosa molt poc aparent, ja que les seves tiges són majoritàriament subterrànies i tenen un creixement molt lent. És una de les plantes llenyoses més menudes del món. Vista superficialment té una petita tija 1-6 cm d'alt, d’on surten 3 o 4 fulles arrodonides i finament dentades, d’un a dos cm de diàmetre i unes petites flors molt simples al capdamunt.

Les aparences enganyen i moltes d’aquestes petites tiges herbàcies que apareixen més o menys juntes, de vegades entapissant el terra, són part d’un únic individu, amb un “tronc” llenyós subterrani molt ramificat que arrela en els nusos i que es pot estendre alguns metres pel subsòl. És un dels elements principals de les comunitats vegetals que viuen a les congesteres , en aquest cas sobre substrat àcid (Anthelio-Salicetum herbaceae). Aquesta comunitat, dominada per la salenca, porta altres espècies molt menudes (Veronica alpina, Gnaphalium supinum, Mucizonia sedoides, Anthelia juratzkana...), que tenen com a característica principal la capacitat de créixer molt ràpidament i poder colonitzar aquests espais que estan lliures de neu només durant un o dos mesos a l'any (tres a molt estirar).

En el context actual, on el canvi climàtic accelerat ens porta cada cop cap a climes més càlids, l’estudi de la vegetació de les congestes (anomenada científicament vegetació quionòfila) ens ofereix una imatge molt precisa del canvi climàtic; doncs els llocs on la neu desapareix més d’hora del que era habitual són envaïts ràpidament per les espècies pròpies dels prats alpins veïns, reduint cada vegada més l’espai d’aquestes comunitats quionòfiles i posant en perill la seva supervivència.

• 
  fulles i càpsules de llavors
• 
  individu masculí
• 
  dibuix amb detall de les flors

És una petita herba perenne que no arriba a un pam d'alçada, amb tiges en part reptants i al final ascendents que acaben en un raïm dens de 3-12 flors blaves com les de les altres veròniques. Les fulles són oposades, sèssils, ovades o el·líptiques, enteres o molt finament dentades, de vegades lleugerament ciliades.

Verònica alpina

És una espècie rara,que viu a l'alta muntanya, en indrets on la neu s'acumula fins tard, ja entrat l'estiu. Les espècies de congesteres (com la verònica alpina) són molt menudes i necessiten créixer ràpidament per completar el seu cicle vital en el breu espai de temps que tenen fins que torni a nevar.