Aquesta és una pàgina de proves de Glòria P.F.. Es troba en subpàgines de la mateixa pàgina d'usuari. Serveix per a fer proves o desar provisionalment pàgines que estan sent desenvolupades per l'usuari. No és un article enciclopèdic. També podeu crear la vostra pàgina de proves.

Vegeu Viquipèdia:Sobre les proves per a més informació, i altres subpàgines d'aquest usuari

Test del Rosa de Bengala

El test Rosa de Bengala és una proba utilitzada per a diagnòsticar diverses malalties. Rep el seu nom del colorant Rosa Bengala per la característica tonalitat que adquireixen els resultats gràcies a aquest. --Glòria P.F. (disc.) 13:37, 13 gen 2014 (CET)

Diagnòstic de la Brucel·losis

La prova del Rosa de Bengala s’utilitza en el diagnòstic de la Brucel•losis (o més coneguda com a febre de Malta per als humans) per la seva rapidesa, sencilleza i eficàcia, tot i que els seus resultats han de ser confirmats amb altres probes bacteriològiques i serològiques. Ja que és un test molt específic però no prou sensible, aquests dos factors el converteixen en una bona prova screening però amb inconvenients. Va ser recomanada per la FAO/OMS (1986) per al Comitè Mixt d’Experts en Brucel•losis.

Aquest test en el diagnòstic de Brucel•losis, és una prova senzilla de ràpida aglutinació puntual en porta. És una prova fonamentalment qualitativa, ja que a partir de la barreja del sèrum reactiu humà o animal, és capaç de detectar la presència o absència d’anticossos contra brucella. Aquesta prova d’aglutinació permet un diagnòstic immediat, en ella normalment s’utilitza com a antigen una suspensió bacteriana, de cèl•lules mortes de B. Abortus biotipus 1 (cepa S99 o S1119-3), a la que se li afegeix el colorant Rosa de Bengala, i a aquest se l’enfronta al sèrum problema sense diluir del possible afectat.

L’antigen es prepara recollint per centrifugació les cèl•lules mortes de B. Abortus i resuspenent-les en una solució fenicada. A aquesta suspensió se li afegeix el rosa de Bengala i s’agita la barreja. Aquesta es filtra i se centrifuga per depositar les cèl•lules tenyides, que a continuació es resuspendran. La suspensió se centrifugarà dos cops més. El resultat final serà una solució tamponada el pH de la qual serà 3,65 +/- 0,05, per al seu millor rendiment. Per a dur a terme el test es diposita una gota del colorant preparat (antigen) i una de sèrum en un porta, si l’individu està infectat els seus anticossos IgG o IgM amb aglutinines específiques presents en el sèrum reaccionaran enfront de l’antigen homòleg (aglutinogen) i formaràn aglutinacions. Si en reaccionar a simple vista s’observen petits grumolls o un gruixut anell en la perifèria de la gota, la reacció serà positiva i per tant l’individu estarà malalt. Si no s’observa cap d’aquests canvis la mostra serà negativa. La capacitat de reaccionar amb anticossos IgG o IgM és molt útil per al diagnòstic d’individus en fase crònica de lamalaltia, ja que aquest presenten un alt nivell d’anticossos IgG difícilment detectables pel tradicional mètode d’aglutinació en tub (Wright). També és el cas de les infeccions sub-clíniques.

Però tot i això el test presenta inconvenients, i és que a l’igual que qualsevol prova serològica aïllada, no és adequada per totes i cada una de les situacions epidemiològiques. I és que no té el mateix valor diagnòstic si es realitza en un área endémica o no. En un àrea endèmica la prova tindrà un valor predictiu positiu relativament baix, ja que en ella existeix un elevat percentatge d’individus sans que presenten els anticossos enfront de Brucella per haver-la sofrit amb anterioritat, per tant seràn falsos positius. Aquest és el gran motiu per el qual al test té més baixa sensibilitat, i és que aquest no ens permet quantificar la quantitat d’anticossos, sinó simplement la seva presència, per tant no ens permet distingir entre una positivitat deguda a la malaltia actual o un estat immunitari per infecció passada amb anterioritat. Això ens obliga a utilitzar probes quantitatives per a verificar els resultats, com ara la seroaglutinació en tub la qual ens aporta una major aproximació de la quantitat d’anticossos.--Glòria P.F. (disc.) 13:37, 13 gen 2014 (CET)

Diagnòstic del síndrome de l'ull sec

El colorant Rosa de Bengala tenyeix de vermell les cèl•lules epitelials corneals mortes, necròtiques, desvitalitzades i el mucus. Permetent gràcies a un patró característic de tinció la confirmació del diagnòstic de la queratoconjuntivitis seca o síndrome de l’ull sec, on la deficiència de la pel•lícula llagrimal precorneal promou la necrosis i la descamació de l’epiteli corneal i conjuntival, i la retenció de moc en el sac conjuntival. També tenyeix els filaments i les plaques corneals i permet observar les zones amb absència de mucina, signe característic de les cèl•lules no sanes. Les cèl•lules sanes no capten el colorant, ja que algunes substàncies llagrimals el bloquegen, com ara la mucina, l’albúmina, la lisozima i la lactoferrina. Per tot això, aquesta prova és molt útil per a mesurar la integritat de la pel•lícula llagrimal, ja que quan aquesta disminueix permet la tinció de les cèl•lules epitelials, a l’igual que una lesió epitelial que modifiqui la capacitat d’interacció amb la capa de mucosa. Però té un petit inconvenient i és que el Rosa de Bengala és irritant i pot induir a falsos positius, i això disminueix la sensibilitat del test.--Glòria P.F. (disc.) 13:37, 13 gen 2014 (CET)