Ecosistema comunicatiu

Un ecosistema comunicatiu és el conjunt d'interaccions comunicatives que s'esdevenen entre els diferents membres d'una comunitat lingüística.

Aquest terme abstracte permet a la sociolingüística centrar l'atenció en la interrelació lingüística entre els membres d'un grup d'individus, focalitzant la relació entre llengua i societat. Precisament, la comunicació entre els individus és el factor que diferencia aquest concepte d'altres expressions properes utilitzades en sociolingüística, com ara comunitat de llengua (en què un grup humà comparteix una llengua natural definida històricament), comunitat de parla (per la qual es deixen de banda aspectes formals), espai de comunicació (o espai simbòlic, en què la funcionalitat comunicativa se subordina a la funció de representació simbòlica) o comunitat de parlants (més centrada a analitzar els comportaments dels membres d'una comunitat que comparteix una determinada llengua).

Així, amb el terme d'ecosistema comunicatiu pretén superar les conceptualitzacions tradicionals de comunitat lingüística o comunitat idiomàtica en termes exclusivament monolingües que, a partir de la dècada dels anys seixanta del segle XX, van permetre orientar l'estudi sociolingüístic cap als usuaris i l'ús. Més enllà d'aquestes interpretacions, i en el marc actual de la globalització i de l'expansió de les noves tecnologies, un ecosistema comunicatiu es defineix des de la complexitat de la comunicació monolingüe o plurilingüe entre els membres d'un col·lectiu cohesionat a partir de la freqüència i la densitat de la seva interacció social.

Aquesta comunicació té lloc en una àrea lingüística concreta diferenciada d'altres àrees en què la densitat de comunicació, tot i existir, és menor. A més, és apreciable en l'àrea lingüística un contínuum de les diferents varietats lingüístiques que s'hi parlen així com un repertori funcional reservat a cada llengua o varietat. D'altra banda, els membres d'un ecosistema comunicatiu concret participen d'una integració simbòlica.

Etimologia

Ecosistema incorpora l'arrel etimològica grega oikós (l'equivalent de casa o conjunt de béns i persones), que va ser definida per Aristòtil com una "comunitat constituïda naturalment per a la satisfacció de les necessitats quotidianes", seguida del lexema sistema, que fa referència a tots aquells elements i mecanismes (lingüístics) que afecten l'equilibri del conjunt (la societat). L'adjectiu comunicatiu, reforça la importància de l'acció comunicativa que uneix els membres del col·lectiu alhora que obre la porta a incorporar els efectes de les (noves) tecnologies que possibiliten la transmissió de la informació d'un lloc a un altre.

Ecolingüística

Ecosistema comunicatiu és un concepte que s'embranca en l'aproximació teòrica de l'ecologia lingüística (o ecolingüística) que a partir dels anys 70 del segle XX investiga les relacions d'una llengua amb la societat en el seu context ecològic[2]. Com la va definir el nord-americà Einar Haugen, interessat en el bilingüisme, l'ecolingüística és "l’estudi de les interaccions entre una llengua i el seu entorn". Així, s'estableix una metàfora entre l'ecologia i la lingüística per la qual una llengua és un organisme viu. Altrament, també s'ha adoptat una perspectiva basada en un sentit més biològic, a través de la qual el llenguatge és un mecanisme de solució de problemes ambientals (i socials). Mitjançant ambdues interpretacions, l'ecolingüística ha permès entendre de millor manera la interrelació de la llengua amb el nostre entorn, tant a nivell micro (el nostre cervell) com macro (tot el què ens envolta), a comprendre les relacions entre natura i cultura, a adonar-nos de la creixent relació entre allò local i allò global i a rebutjar qualsevol pensament dualista defensor dels extrems.

Sovint, l'aproximació biològica de l'ecolingüística ha nodrit d'arguments els lingüistes defensors que una llengua, com algunes espècies que s'extingeixen de manera natural i inevitable, pot arribar a morir (a desaparèixer) de manera natural. Aquest enfocament tendeix a naturalitzar els canvis lingüístics i resulta especialment perillós per a la supervivència d'algunes llengües. Aquest enfocament ha sigut històricament significatiu, ja que al segle XIX alguns filòlegs ja parlaven de la "vida d'una llengua" (la qual experimentava el seu naixement, desenvolupament i mort) i de les malalties que aquesta podia patir i que només els gramàtics podien curar. Afortunadament, es tracta d'un plantejament que ha anat perdent força durant el segle XX, la qual cosa ha evitat la desaparició d'algunes llengües. Entre d'altres causes d'aquest abandonament, convé destacar que aquesta interpretació prescindia del paper actiu de la societat en els processos de construcció, manteniment i evolució de les llengües, així com del fet que la sociolingüística té la capacitat d'incidir en la matèria estudiada.

A Catalunya

En clau catalana, l'autor que més ha recorregut al terme d'ecosistema comunicatiu i que l'ha intentat difondre en major mesura ha sigut el professor valencià Miquel Àngel Pradilla[3], que ha dedicat gran part de la seva recerca a la sociolingüística variacionista i a la sociologia del llenguatge. Entre els seus treballs relacionats amb el concepte d'ecosistema comunicatiu, destaquen el llibre Ecosistema comunicatiu. Llengua i variació (1998) i els articles "Reflexions sobre la desestructuració de la comunitat catalanòfona: l’ecosistema comunicatiu valencià contemporani" (2004) i "De política i planificació lingüística: Mirades contemporànies a l’ecosistema comunicatiu català" (2011).

D'altra banda, a Catalunya, els estudis en ecolingüística han representat un filó per intentar internacionalitzar la sociolingüística catalana, la qual ha tingut, històricament, un minso ressò internacional, atès que Catalunya és un experiment sociolingüístic viu. A Catalunya, els autors que més s'han interessat per la recerca en ecolingüística han sigut Albert Bastardas i Carme Junyent, autors que han defensat l'aproximació metafòrica.

Relacions amb d'altres disciplines

Ecosistema comunicatiu representa un matís respecte d'altres conceptes anteriors en matèria de sociolingüística, ciència nascuda com a disciplina separada de la lingüística als anys seixanta del segle XX.

En certa manera, agafa el relleu de la definició del concepte clau de comunitat lingüística feta per un dels pioners de la sociolingüística, el nord-americà John Joseph Gumperz, el qual ja va assumir que el grup social de referència pot ésser "monolingüe o multilingüe"[4]. A més de les aportacions de Gumperz, els estudis del també nord-americà Dell Hymes van intentar demostrar que la llengua és una pràctica cultural i social fonamentada en els usos que en fa la població i que és susceptible de ser sistematitzada. Les aportacions de Gumperz i Hymes formen el gruix de la branca de la sociolingüística que s'anomena etnografia de la comunicació o sociolingüística de la interacció.

També, és un concepte relacionat amb la sociolingüística de la variació, que intenta explicar els canvis lingüístics i analitzar les variacions que experimenten les llengües. En un ecosistema comunicatiu, com va defensar l'estatunidenc Wiliam Labov, un dels principals exponents d'aquest corrent, existeix una variació que reflecteix una "heterogeneïtat ordenada".

En aquest sentit, ecosistema comunicatiu és un concepte integrat en l'actual context variable de la societat moderna, l'anomenada modernitat líquida, en termes del sociòleg polonès Zygmunt Bauman.

Quant a les implicacions del terme ecosistema comunicatiu en matèria d'integració simbòlica, és un concepte que es relaciona amb les aportacions del nord-americà Joshua Fishman, que va estudiar la interacció entre els usos lingüístics i l'organització social de la conducta. Els avenços de Fishman s'integren en la branca de la sociolingüística coneguda com a sociologia del lenguatge i, en el panorama de la llengua catalana, van derivar en la descripció del conflicte lingüístic, la minorització lingüística, la interposició i la intrusió lingüístiques i la substitució lingüística per part dels valencians Rafael Ninyoles i, sobretot, Lluís Vicent Aracil, considerats "els pares de la sociolingüística catalana". Més recentment, el professor català Ernest Querol ha profunditzat aquests estudis, identificant com a causes principals de la catàstrofe lingüística les representacions socials de la llengua, la xarxa interpersonal d'intercomunicació i el grup social de referència, que alhora són factors que formen l'ecosistema comunicatiu català.

Derivacions i debilitats conceptuals

L'aposta pel concepte ecosistema comunicatiu, enlloc d'altres fórmules alternatives esmentades més amunt, revela la captatio benevolentiae, una voluntat de conservació de l'habitat cultural (en el qual s'inclou el patrimoni cultural), que cal protegir. De la mateixa manera que des de l'ecologia s'impulsa la declaració d'una determinada zona en Parc Natural amb la finalitat de conservar les espècies (animals i vegetals) que el formen, la sociolingüística utilitza aquest terme per tal de conservar les llengües que permeten la comunicació en aquesta àrea lingüística.

Tanmateix, aquest posicionament, que recull la variabilitat de la comunicació en el nou entorn canviant, genera, paradoxalment, la conclusió estàtica per la qual les societats modernes han arribat a un estadi de la seva evolució que no s'ha d'alterar, un "equilibri desitjable", en paraules del professor valencià Miquel Nicolás[5].

A més, existeix la tendència a un discurs implacable que recorre a aquest terme per evocar sentiments nostàlgics i apocalíptics d'una realitat que no ha existit mai, propis de l'escatologia profètica, basats en una naturalesa lingüística de les coses indemostrable (precisament per la seva variabilitat), més que no pas de la prospectiva científica.

Altrament, aquest concepte ha derivat en un altre concepte més precís: el d'ecosistema tecnocomunicatiu. En el nou context social en què el potencial de les noves tecnologies de la comunicació encara no ha estat explotat íntegrament, s'està avançant cap a una centralització de la perifèria, cap una transformació en l'ús dels temps o en l'establiment de la simultaneïtat com a nova estructura temporal, per exemple. D'aquesta manera, la irrupció de les noves tecnologies està alterant les interrelacions socials a través de la comunicació, modificant alguns components essencials dels ecosistemes existents, com ara la subjectivitat, la identitat (molt més variable i adaptativa) o les formes de socialització. En aquest marc, l'ecosistema comunicatiu muta cap a un "tercer entorn" (el tecnocomunicatiu), en termes de l'investigador pamplonès Javier Echeverría, després d'evolucionar des del "primer entorn" (el medi ambient), passant pel "segon entorn" (l'urbà).

Referències

Nicolás, M. (1998). La història de la llengua catalana: la

construcció d'un discurs. Barcelona: Biblioteca Sanchis Guarner

Pradilla, M. A. "Reflexions

sobre la desestructuració de la comunitat catalanòfona: l’ecosistema comunicatiu valencià contemporani" a Estudios Catalanes. Revista internacional de lengua, literatura y cultura catalanas, any 2, núm 2, 2004. Santa Fe, Argentina: Universidad Nacional del Litoral

Pradilla, M.A. (2011). De política i planificació lingüística:

Mirades contemporànies a l’ecosistema comunicatiu català. Benicarló: Onada

Bibliografia

Ballesteros, L.A., Ruarte, C.,

Caribaux, S. "Ecosistema social de la lengua: perspectivas ecológicas del portugués brasileño", Revista DigiLenguas, núm. 9, Setembre de 2011. Còrdoba, Argentina: Facultat de Llengües

Comajoan, L. (2009). "Què és

l'ecolingüística i per a què serveix?". Revista d'Igualada núm. 31, Abril de 2009. Igualada: Universitat de Vic

Duranti, A. (1997). Antropología lingüística. Edimburg,

Escòcia: Cambridge University Press

Hopenhayn, M., Ana Sojo (comp.)

(2011). Sentido de pertenencia en sociedades fragmentadas. América Latina desde una perspectiva global. Buenos Aires, Argentina: Siglo Veintiuno Editores

Labov, W. Discurs d'acceptació del

títol de Doctor Honoris, 5 de Juny de 2012 Causa. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra

Lechevrel, N. "L'écologie du

language d'Einar Haugen" a la Revista Histoire, epistemologie, langage, Vol. 32, núm 2, 2010, pàg. 151-156. París, França: Societe d'Histoire et d'Epistemologie des Sciences du Langage

Pueyo, M. (1991). Llengües en contacte en la comunitat

lingüística catalana. València: Universitat de València

Usuari:Guillemrigol