Usuari:Ibj ibj/Rafael Lasala i Locela

Rafael Lasala i Locela, OSA (Vinaròs, 7 d'agost de 1716 - Solsona, 17 de juny de 1792), bisbe i catedràtic valencià, era bisbe de Solsona i va ser bisbe titular d' Adramita i auxiliar de València.

Biografia

Fill de Juan Bautista Lasala i Clara Locela i germanastre, per part materna, de Máximo que fou també membre de l'orde agustiniana i cèlebre mestre de Llatinitat i Retòrica a Alzira.

Als 15 anys va ingressar, el 23 d’agost de 1731, al Convent de Sant Agustí de València on l’any següent, el dia 24 d’agost, va professar els vots d’admissió a l’orde. El desembre de l’any 1740 fou ordenat prevere.

Destacà per les seves qualitats intel·lectuals i als 23 anys d'edat va aconseguir el títol de lector d'Arts i Teologia i posteriorment es va graduar com a doctor en Teologia a la Universitat de València. El 1745, va guanyar, amb tots els vots, la càtedra de Vespertina de Filosofia i, més endavant, de Matemàtiques a la Universitat de València, on també va ensenyar Teologia. L’Acadèmia de Nobles Arts o de Santa Bàrbara de València, precursora de la Reial de Sant Carles, el va nomenar acadèmic d’honor.

Dins l’Orde de Sant Agustí, va exercir successivament els càrrecs de rector del Col·legi de Sant Fulgenci i de prior dels convents de Nostra Senyora de l’Auxili i de Sant Agustí de València.

El rei Carles III el va proposar per bisbe l’any 1767 gràcies a la intervenció de Francesc Pérez Bayer i d’Andrés Mayoral, arquebisbe de València. El 14 de desembre del mateix any, el papa Climent XIII el preconitzà bisbe titular d’Adramita i auxiliar de l’Arxidiòcesi de València. El 20 de març de 1768 va ser consagrat bisbe a l’església del convent agustinià de San Felipe el Real de Madrid per Juan Sáenz de Buruaga, arquebisbe de Saragossa, assistit pels bisbes d’Oriola i Tarazona, José Tormo Juliá i José Laplana Castellón, respectivament.

Durant l’episcopat de Tomás de Azpuru (1770-72), que residia a Roma per encàrrec de la Corona espanyola, aquest el renovà com a bisbe auxiliar i el va nomenar governador eclesiàstic de la diòcesi de València. En aquella etapa va ser acusat en diferents ocasions per Gregori Maians de sostenir i promoure la ignorància i el despotisme en l’educació i formació intel·lectual dels valencians, fent al·lusió directa al funcionament del Col·legi de Sant Pau. No obsant, el rei es va fixar amb ell com a persona més indicada per dirigir els Reials Estudis de Madrid amb la finalitat de restablir aquesta escola de la Cort perquè fos exemple a Espanya, tot i que va considerar més útil que continués governant la diòcesi de València.

Un cop mort l’arquesbisbe Azpuru, el rei Carles III el va promoure a la diòcesi de Solsona el 3 d’octubre de 1772. El papa Climent XIV el va nomenar bisbe el 15 de març de l’any següent.

A Solsona va ser nomenat catedràtic il·lustre de la seva Universitat Literaria que va col·locar el seu retrat entre els dels més il·luestres. Durant el seu episcopat va establir un Centre d’Estudis Teològics i de Sagrada Escriptura del qual en fou president i professor durant uns cursos. Va celebrar un sínode diocesà i va recórrer totes les parròquies, esglésies, capelles, oratoris, ciutats i pobles del bisbat. Durant l’epidèmia causada per les febres pestilencials, el 1783, va visitar infatigablement a les víctimes i els va proporcionar l’ajuda necessària per la seva cura i convalescència. A més va gratificar econòmicament als metges que acudien de fora la diòcesi per assistir els malalts.

Va formar part d'un grup de bisbes del segle xviii considerats més avançats i d'esperit reformista, auster i protector de la cultura, contraris a les supersticions i subtileses escolàstiques en la predicació. Es va moure en els cercles reformistes i il·lustrats juntament amb personatges com Manuel de Roda, Francesc Pérez Bayer i Josep Climent, entre d'altres. Enemic dels jesuïtes, no es va lliurar de ser acusat de jansenista.

Va morir a Solsona i les seves restes van ser enterrades a la catedral.

Obra

: Elogio histórico de San Luis, rey de Francia. Díjole en su festividad, día 25 de agosto de 1759, en la Iglesia de los Padres Capuchinos de Alicante, Valencia, Tipografía Monfort, 1759; Sermón de San José de Calasanz en las fiestas de su canonización, Valencia, Tipografía Monfort, 1768; Catecisme menor de la doctrina cristiana, que baix de un context comprén dos classes de preguntas, de las quals las notadas amb asterisco (*) forman lo Catecisme de examen, o delque es mes necessari saber; y las que no portan nota se anyadeixen per major instrucció, Cervera, Imprenta de la Universidad, 1790 (Cervera, Imprenta de la Universidad, 1791; Cervera, Imprenta de la Universidad, 1792); Catecismo menor de la doctrina christiana para la enseñanza en la diócesis,Cervera, Imprenta de la Universidad, 1791; Catecismo mayor de la doctrina christiana, en que se comprende el menor, y se da una instrucción más cumplida de las verdades de nuestra santa religión católica, Cervera, Imprenta de la Universidad, 1790 (Cervera, Imprenta de la Universidad, 1791; Cervera, Imprenta de la Universidad, 1792).