Usuari:Jeyiden Yatakàlam/proves
 |
Aquesta és una pàgina de proves de Jeyiden Yatakàlam. Es troba en subpàgines de la mateixa pàgina d'usuari. Serveix per a fer proves o desar provisionalment pàgines que estan sent desenvolupades per l'usuari. No és un article enciclopèdic. També podeu crear la vostra pàgina de proves.
Vegeu Viquipèdia:Sobre les proves per a més informació, i altres subpàgines d'aquest usuari |
El concepte de Milites Christi (del llatí milites -militars, soldats- i Christi -de Crist-) o Soldats de Crist es troba al Nou Testament, en una epístola de Pau de Tars (2 Tm 2, 3: “Suporta amb mi els sofriments com un bon soldat de Jesucrist”). A la fi de l'Imperi Romà i començament de l'Alta Edat Mitjana, molts pobles germànics hauran estat cristianitzats. A banda de l'Església central amb poder a Roma, sorgiran en aquesta època algunes esglésies herètiques (corrents religioses alternatives a l'Església “oficial”), com l'arriana dels visigots. Aquesta, pren en sentit literal el passatge de Pau de Tars i els guerrers lluitaran en nom del seu cabdill jurant sobre la seva espasa i sobre la Bíblia. Seran els primers Milites Christi, però no els únics. Uns altres Soldats de Crist, l'Orde del Temple, creats (i posteriorment perseguits) per l'Església, tindran un paper molt actiu en les croades. Aquestes lluites, juntament amb la reforma gregoriana i l'orde de Cluny, faran que entre el s. XI i XIII, hi hagi una consolidació de la religió cristiana. Però aquesta serà una religió constituïda per una Església ambivalent, que si bé d'una banda predica els valors de bondat, pau i altruisme, per l'altra es beneficia de les conquestes dels Milites Christi, que acaben donant a l'Església els seus guanys per obtenir el perdó de Déu pels pecats comesos. L'Església, doncs, és la principal interessada en què lluita i religió vagin de la mà i per això manté una bona relació amb els Soldats de Crist, a qui intentarà dotar d'un codi ètic mínim per a fer compatible la vocació guerrera i la servitud a Déu (vegeu l'“Orde de Cavalleria” de Llull, per exemple). Dins de les esglésies herètiques a les que ens referíem, trobem també els valdesos i els càtars (o “Bons Homes”), però no podem dir que aquests segueixin les pautes dels Soldats de Crist, sinó que més aviat prioritzen els preceptes de pobresa i castedat. Sociològicament parlant, els Milites Christi formen part d'un dels pilars del model trinitari de la societat feudal ([1][2] ): oratores (qui resa, clergat), bellatores (qui combat, noblesa –aquí encabiríem els Soldats de Crist-) i laboratores (qui treballa, el poble).