Usuari:Jmplanellstorres/prova2

Actitud lingüística

[Afegir referències externes a tot l'article]

Partint de la definició psicològica d’actitud com la predisposició mental d’un individu o d’un grup que exerceix un influx dinàmic o orientador sobre les respostes a les situacions en què es troba i es relaciona, pot definir-se actitud lingüística com aquella predisposició mental que es té davant el fet lingüístic, propi o aliè, i que exerceix un influx sobre les respostes o situacions en què pot torbar-se: una varietat lingüística en contacte amb altres, una situació de contacte de llengües, les predisposicions que intervenen en la convergència lingüística, etc.

La major part dels autors coincideixen a assenyalar certes característiques d’aquest fenomen psicosocial, entre les quals ens interessa de les següents dimensions:

Dimensió cognitiva de l’actitud lingüística

La dimensió cognitiva fa referència a l'estructura de creences individual, als pensaments i a l'armadura de conceptes que les sostenen i que els donen una aparença de racionalitat. La dimensió cognitiva de l'actitud lingüística reflecteix llavors, l'opinió verbal enfront de les formes de parla (important, prestigiosa, interessant, fàcil, agradable, rara) o als parlants (intel·ligent, hàbil, ric, pobre, presumit, servicial, ambiciós, amable, boig, interessant).

Un individu amb actituds negatives o positives davant una llengua, un dialecte o un registre és capaç, encara que sigui de manera molt rudimentària, de donar raons per les quals els considera negatius o positius en algun grau. Així, la identificació entre actitud i creença ha estat constant entre els lingüistes. Encara que no sempre totes les creences produeixin actituds lingüístiques, la majora de les creences -proporcionades per la consciència lingüística- comporten una presa de posició: si hom creu que un determinat fenomen lingüístic és rural, se sol produir una actitud negativa envers aquest fenomen (llevat dels casos en què reforci la pertinença al grup rural); si hom creu que l’ús d’una determinada llengua en una ocasió o un àmbit determinats és poc elegant, tendirà a considerar poc elegant aquesta llengua. I aquest rebuig afectarà l'actuació lingüística del parlant.

Dimensió afectiva de l’actitud lingüística

Fa referència a les orientacions emocionals cap a l'objecte de l'actitud: Una varietat lingüística es pot estimar o odiar, sentir pròxima o distant en diversos graus, sense més raons que les purament emocionals.

Aquesta dimensió pot contemplar-se en dos nivells: un és el relacionat amb l'objecte actitudinal en si, és a dir si agrada o no una forma de parla particular o el seu grup de parlants. La manifestació d'aquesta dimensió pot fer-se també a través de sentiments de passió o rebuig per la música d'un país, o la seva literatura, per exemple. L'altre nivell té a veure amb la valoració atorgada a components de les altres dimensions (cognitiva o conductual). Kristiansen et al (2004, p. 17) comenten que, per exemple, la valoració d'"ambiciós", atorgada a un parlant, fa part de la dimensió cognitiva, no obstant això, és important considerar també si la posició afectiva de l'informant enfront d'aquesta avaluació és d'aprovació o desaprovació, favorable o desfavorable, de gust o disgust; i en aquest cas ja passaria a l'àmbit de l'afectiu.

Dimensió conductual de l’actitud lingüística

La dimensió conductual fa referència a l'expressió observable de les actituds, a la manifestació externa que permet identificar-les. Existeixen diverses formes d'expressió en les quals es poden fer explícites les actituds lingüístiques. Així, per exemple, la tendència a valorar positivament una forma de parla a causa del reconeixement de la seva influència en l'enriquiment del repertori lexical de la forma pròpia, és una mostra d'expressió observable de l'actitud al qual Kristiansen et al. (2004, p. 18) denomina comportament "d'entrada" o "input". Un segon comportament denominat "de sortida" o "output", ho exemplifica, esmentant que una actitud favorable cap a una forma de parla pot motivar la incorporació dels parlants a processos d'aprenentatge o disminuir la resistència a afegir paraules d'aquesta forma al repertori lexical propi. Una tercera forma de materialització de les actituds és l'ús de les formes de parla en els esdeveniments comunicatius. L'acomodació o adaptació de la parla i la voluntat d'un parlant de canviar de codi en contextos multilingües (elecció lingüística) poden donar compte observable de les valoracions que s'assignen a aquestes formes (Kristiansen et al., 2004, p. 26).

És rellevant esmentar que Fasold (1984, citat en Bikandi & Tuson, 2001, p. 40), Moreno (2003, p. 179), Hohenthal (2005) i Kristiansen et al. (2004, p. 14), coincideixen que les actituds lingüístiques són també el reflex de les valoracions que es té enfront dels parlants de les formes de parla en ús i fins dels territoris que aquests parlants ocupen.

Això no obstant, a l'hora de modificar actituds en l'àmbit del comportament, cal tenir en compte la dimensió cognitiva i afectiva. Aquí, entenem per comportament tota acció observable, incloent-hi la comunicació verbal o la comunicació no verbal. Vegem-ne dos trets fonamentals:

[a] L'actitud lingüística pot ser més o menys palesa en el comportament:

Normalment, el comportament dels individus està d’acord amb el que pensen o senten, però no sempre és així, ja que hom pot mantenir certes actituds davant alguns fenòmens sense demostrar-les de forma observable.

[b] La dimensió comportamental pot ser contradictòria amb les altres dues dimensions: és bastant habitual que un individu es comporti i opini de manera diferent de com pensa. D’aquí ve la dificultat de definir actituds de la població davant un determinat fenomen a partir d’opinions expressades en enquestes.

Les actituds es conformen a partir de la interacció dels subjectes amb el seu ambient. Les normes i els valors socials tenen un paper actiu sobre les persones, en les quals provoquen determinades actituds que, habitualment, són expressades a través d’opinions i conductes. Al seu torn, les conductes individuals poden tenir incidència en el reforçament o la modificació de les normes socials, sobretot quan les conductes individuals es generalitzen.

Si apliquem aquest raonament a les actituds lingüístiques podem deduir que són producte de les normes d’ús lingüístic habituals en una societat. I, alhora, una sèrie d’actituts lingüístiques repetides en individus diferents condicionen el reforçament o la modificació de les normes d'ús lingüístic. Per això, els usos lingüístics presents en una societat poden canviar tant per l’acció de les normes d’ús com per la modificació que en facin els parlants individuals.

Així doncs, les actituds juguen un paper central en l'activació de determinats comportaments respecte de les llengües que entren en contacte. Algunes són de tipus universal, però altres només la seva interpretació definitiva quan es pren com a referència el marc sociocultural del contacte. En un cas i l'altre expliquen no poques de les estratègies que es produeixen en determinats individus tant en relació amb altres membres del seu grup lingüístic i cultural com en relació amb els membres d'altres grups.

Aquestes estratègies (inter o extragrupales) es troben, en general, mogudes per la consciència que prenen els individus sobre l'asimetria social que domina les seves relacions, i poden anar encaminades tant a posar fi d'aquesta asimetria com a reforçar-la i perpetuar-la.

En l'àmbit de la sociolingüística catalana, les accions de normalització lingüística dutes a terme s’han adreçat al comportament lingüístic individual a través de campanyes que animen els parlants a usar la seva llengua. Tanmateix, els sociolingüistes més crítics fan notar la necessitat de modificar des del poder els hàbits socials, basats en valors discriminatoris que afavorien l’ús del castellà en detriment del català. Les actituds positives o negatives dels parlants davant l’ús del català es vinculen, en part, en funció del grau de necessitat d’utilitzar aquesta llengua en els àmbits públics.

Sociolingüística i Actitud lingüística

Dins de la multiplicitat de perspectives analitzades per la sociolingüística, es troba la dels estudis de la relació entre sistemes lingüístics diferents denominat contacte de llengües.

Segons Appel & Muysken (1996, p. 67), contacte lingüístic refereix aquella situació en què un individu o una comunitat lingüística es troben en una situació que els condueix a utilitzar dues o més llengües, dues o més formes de parla.

Rivarola (1990, citat en Zimmermann, 1995, p. 21) comenta que en un estudi de llengües en contacte, és més rellevant l'expressió d'actituds o valoracions enfront d'elles que l'aspecte dels seus trets merament lingüístics (fonètics, fonològics, lexicals, morfosintàctics).

En termes generals, l'actitud es defineix com "una disposició a reaccionar favorablement o desfavorablement a una classe d'objectes" (Cargile et al. 1994, p. 237). Fishman (1979) especificant l’actitud lingüística afirma que les actituds són adquirides, no heretades, no són momentànies, sinó més o menys duradores i estables, tenen un referent específic, varien en direcció i grau, proporcionen una base per a l'obtenció d'índexs quantitatius i comporten una certa predisposició a l'acció. Una actitud lingüística, llavors, involucra un judici enfront de la forma de parla usada, als parlants, als seus comportaments lingüístics i als símbols o referents que aquestes formes de parla o comportaments creen.

D'igual manera, Bikandi & Tuson (2001, p. 35), Kristiansen, Garret & Coupland (2004, p. 14), Cargile et al (1994, p. 221) i Beckford (1999, p. 59) coincideixen a afirmar que l'aproximació a l'estudi de les actituds ha de caracteritzar-se per la descripció de tres dimensions: la cognitiva, l'afectiva i la conductual (Figura 1), i atès que les persones no sempre mostren coherència entre el que diuen, senten o pensen i el que fan, la relació entre aquestes tres dimensions no deixa de ser complexa. No obstant això, i precisament a causa del nivell de complexitat, l'estudi de les actituds es torna interessant, ja que no sols es tracta d'indagar per les opinions o creences dels informants enfront de les formes de parla en qüestió (dimensió cognitiva), sinó al mateix temps descobrir sentiments (dimensió afectiva) i conductes (dimensió conductual) que reflecteixin aquestes creences.

Andorra on el contacte entre català, francès i castellà és constant.

Els estudis de tipus lingüístic s'han centrat, fonamentalment, en l'anàlisi de les interferències d'uns sistemes a sobre dels altres, en l'alteració de codis i en la formació i evolució de les llengües pidgins i criolles (fet que ha permès investigar tant l'origen com el desenvolupament de les gramàtiques com la identificació de certs trets universals que comparteixen).

Els estudis més orientats cap al context sociocultural del contacte han aportat, en canvi, dades utilíssimes sobre la funció social de les llengües, el seu paper en els processos d'aculturació/inculturació, problemes de política lingüística, etc. L'anàlisi de tals contextos ha posat en relleu, entre altres coses, que la situació de les llengües en contacte no sempre és de total equilibri en les comunitats plurilíngües, i que, a través de la regulació dels usos de les unes i les altres, es reprodueix la situació d'asimetria sociocultural dels grups afectats.

En moltes facetes de l'organització social els interessos de tals grups poden no coincidir i les tensions socials provocades per això troben un terreny d'aplicació immediata en el nivell del llenguatge. Per això és pel que determinats autors que analitzen el contacte de llengües des d'una posició crítica prefereixen parlar de ‘llengües en conflicte’ (Zimmermann 1992 , Ninyoles 1975 o Haugen 1966). Tot i que, com és evident i assenyala, les llengües no estan en conflicte sinó els individus que formen part de les seves comunitats lingüístiques (Referència****)

Actituds lingüístiques i poder simbòlic

Existeixen cert tipus d'actituds que apareixen més lligades a situacions d'asimetria social i lingüística (classificades en termes de major/menor estatus o dominació/subordinació). Aquestes situacions provoquen normalment una diversificació de les funcions socials de les llengües. D'aquesta manera, la llengua dominant, o de més estatus en la comunitat, es torna la llengua més adequada per a la vida pública (administració, escolaritat), per a les situacions formals i extragrupales, apareix lligada als grups de major poder cultural o econòmic i té garantida la seva pervivència i difusió a través de tota una xarxa d'institucions. En canvi, la llengua de menys estatus, o subordinada, només adquireix la seva plena funcionalitat en l'esfera privada dels individus i en les situacions informals, normalment marcades per relacions de solidaritat. Prenent alguns conceptes de la Psicologia social i de la Lingüística variacionista per als casos de comunitats monolingües, podríem proposar que la llengua de més estatus va lligada a les situacions de poder i la de menys estatus a les de solidaritat (Brown i Gilman 1960), o que el major estatus va lligat a l'existència d'un prestigi social obert mentre que el menor estatus va lligat a una mena de prestigi encobert (potenciant els llaços d'identitat cultural o de grup) (Labov 1972/1983, Trudgill 1974/ 1985).

Aquesta diversificació funcional de la llengua, és relativament freqüent que acabi en situacions diglòssiques o poliglòssiques, com ha estat descrit pel català a Catalunya (cita**), el castellà als EUA (cita***), el quítxua a Bolívia (cita***), l'àrab a Israel (cita****), l'otomí a Mèxic (Lara i Zimmermann 1988), el guaraní al Paraguai (Rubin 1968), el palenquès a Colòmbia ( (Patino Roselli 1991).

Aquestes situacions asimètriques no necessàriament han de ser estables, de manera que no resulta difícil comprovar, d'un costat, un intent de la llengua dominant per ocupar espais o contextos assignats a la llengua o llengües dominades i, d'un altre, a un intent d'aquestes últimes per resistir a la pressió de les primeres, evitant la seva prostració o extinció.

La consciència de la supremacia d'una de les llengües sobre les altres condueix al fet que determinats parlants de les llengües i cultures minoritàries identifiquin a les llengües dominants amb valors simbòlics de poder, estatus i prestigi i, conseqüentment, a posar en marxa tota una sèrie de mecanismes que giren entorn d'una idea: l'única promoció social, laboral o cultural només pot aconseguir-se a través del total domini d'aquelles (actitud instrumental). És així com la llengua materna d'aquests grups, limitada als contactes intragrupals, passa a sentir-se com a inferior per part dels seus parlants, donades les limitades funcions comunicatives que desenvolupa.

Elaboració de les actituds lingüístiques

Una de les bases sobre les quals s'assenta l'actitud lingüística és la consciència sociolingüística. Els individus forgen actituds, del tipus que sigui, perquè tenen consciència d'una sèrie de fets lingüístics i sociolingüístics que els concerneixen i els afecten. Tals fets poden pertànyer a la seva forma de parla o a la del seu grup o comunitat, però també a la forma d'altres parlants, altres grups o altres comunitats. Els parlants saben que la seva comunitat prefereix uns usos lingüístics a uns altres, que uns certs usos són propis d'uns grups i no d'uns altres, que unes formes de parla són més prestigioses que unes altres i, per tant, tenen la possibilitat de triar el que consideren més adequat a les circumstàncies o als seus interessos (Moreno, 1998, p. 181).

De la definició de consciència lingüística es desprèn també el concepte de prestigi, que des de la sociolingüística es defineix com "el procés de concessió d'estima i respecte cap a individus o grups que reuneixen unes certes característiques i que porta a la imitació de les conductes i creences d'aquests individus o grups" (De Campos, 2005, p. 23). Usualment, els parlants demostren actituds positives enfront de les llengües o formes de parla que consideren més importants. Val la pena ressaltar que aquesta importància no es determina pel nivell d'avantatge o desavantatge en l'àmbit estètic o lingüístic, sinó que és un prestigiós producte d'estereotips culturals transmesos generacionalment (Bikandi & Tuson, 2001, p. 46). Ha de destacar-se que l'habitual és que siguin els grups socials més prestigiosos, més poderosos socioeconòmicament, els que dictin la pauta de les actituds lingüístiques, per això les actituds solen ser positives cap a les formes, els usos i les característiques dels parlants amb major prestigi i de classe social més alta (Bikandi & Tuson, 2001, p. 49).

Una altra de les conseqüències directes de la consciència sociolingüística dels parlants és la seva seguretat o inseguretat lingüístiques, això és, la relació que existeix entre el que un parlant considera correcte, adequat o prestigiós, i el seu propi ús lingüístic espontani. Per a Moreno (2003, p. 182), es parla de seguretat lingüística quan el que el parlant considera com a correcte o adequat coincideix amb els usos espontanis del mateix parlant; la inseguretat lingüística sorgeix, llavors, quan tal coincidència disminueix o desapareix. Així mateix, la coincidència entre consciència i actuació porta a l'estabilització; la discrepància, per contra, és un dels motors que impulsa el canvi (López, 1989, p. 223).

Tipologia de les actituds lingüístiques

cf. tb. Psicologia social

Autoodi (Rafel Ninyoles)

Aquesta actitud fa referència al menysteniment cap a la llengua i cultura pròpies. És una actitud lingüística encunyada per Rafel Ninyoles (1969) per descriure i designar l’actitud d’abandó de la llengua pròpia per mitjà d’un procés de substitució d’aquesta per la llengua de les classes dominants.

Aquest fenomen serveix per explicar el perquè de la renúncia d’alguns grups socials perifèrics a la llengua o varietat —o fins i tot, a la identitat— que els és pròpia en favor de la “llengua legítima” dins el “mercat lingüístic”, en termes del sociòleg Pierre Bourdieu. D’acord amb l'escrit Ce que parler veut dire (1982) en el mercat lingüístic dominant s’imposa la definició de la llengua legítima i il·legítima. En aquest context, les classes dominants exercirien una violència simbòlica a través de les seves institucions i de les seves pràctiques per tal d'imposar una determinada llengua. La ideologia dominant acabaria impregnant totes les capes de la societat imposant una valoració negativa respecte de les llengües diverses de la llegítima. Per mitjà d’un procés de “malreconeixement” (méconnaissance), aquesta imposició acabaria per ser assolida per una comunitat lingüística amb una actitud d'hostilitat i odi respecte de la pròpia varietat lingüística.

Rebuig lingüístic

Demostració d'algun tipus d'agressivitat d'un interlocutor respecte a un altre com a resposta pel fet que aquest usa una llengua o varietat lingüística diferent de què esperava sentir o llegir. En les comunitats humanes, la prevenció respecte a comunitats estranyes i la predisposició negativa davant allò qué es percep com alié és una dinàmica social fixa.

Segons Ruiz-Sanz-Solé, el rebuig d'allò alié es concreta en el rebuig de les característiques d'allò que l'indentifica: símbols, raça, religió, costums, lloc geogràfic de procedència i llengua. D'aquesta manera tot allò que lingüísticament és desconegut arriba a ser considerat bàrbar, allunyat, estrany i potser amenaçador.

Aquesta actitud de rebuig s'accentua, segons Solé (1992) en situacions de conflicte lingüístic entre els parlants de la llengua dominant davant els parlants de la llengua regressiva quan aquests la fan servir lliurement en la seva presència o quan la veuen escrita.

Lleialtat lingüística

La lleialtat lingüística és l'actitud d'un parlant a no abandonar l'ús de la llengua de la comunitat lingüística a la qual pertany. Segons Weinreich, la defensa de la llengua pròpia té lloc en un doble sentit: defensa de l'estructura lingüística i del seu ús. Aquest fenomen no es dóna en societats monolingües o en societats amb la llengua normalitzada, així com tampoc en zones en què, malgrat que hi hagi conflicte lingüístic, la major part de la societat manté la llengua subordinada. La lleialtat lingüística va lligada a una opció ideològica, nascuda d’uns sentiments d’amenaça real o imaginària cap a la llengua, que té per objectiu actuar activament davant la interferència lingüística i afavorir l’ús de la llengua pròpia en tots els àmbits per tal d’evitar una possible substitució lingüística.

Segons Vicent Pitarch, cal distingir la lleialtat lingüística de l'ús rutinari de la llengua pròpia i del fenomen sociopolític del nacionalisme. Tot i que Weinreich va formular el concepte de lleialtat lingüística per descriure una realitat en el camp del llenguatge que seria equivalent al concepte de nacionalisme en el de nacionalitat, segons aquest autor, es pot donar una defensa de les estructures i dels usos d'una llengua sense tenir aspiracions nacionalistes. De fet, com indiquen Mollà i Viana (1989) nacionalismes com l'irlandès i el basc no impliquen una actitud de lleialtat lingüística explícita.

És interessant anotar que, si l'actitud de lleialtat lingüística descrita es generalitza a tots els membres del grup minoritari, mantenint una forta cohesió i una ferma consciència d'identitat cultural, també s'arriba a produir una reacció adversa dels sectors més conservadors del grup majoritari. Els mitjans que es val aquest grup són diversos, però gairebé sempre passen per la restricció d'ús de la llengua dels altres grups, limitant dràsticament les seves funcions. Això ocorre, per exemple, en els casos de reivindicacions nacionalistes dins d'un país (com ha ocorregut amb la prohibició del català durant la Dictadura de 1923-30 i el període franquista), bé a conseqüència de la força social (demogràfica, cultural, professional, etc.) que va adquirint el grup dominat (com ocorre amb els hispans en EUA) o bé quan conflictes en el pla internacional obliguen a mantenir la unitat de tots els grups del país (com va ocórrer amb els alemanys emigrats al Brasil durant la Segona Guerra Mundial).

Inseguretat lingüística

Segons Ruiz-Sanz-Solé, la inseguretat lingüística és l'actitud lingüística que sorgeix quan allò que un parlant considera correcte, adequat o prestigiós, no coincideix amb el seu ús espontani de la llengua.

El concepte d'inseguretat lingüística va aparèixer per primer cop el 1966 a l'estudi de William Labov sobre l'estratificació social de l'anglès a la ciutat de Nova York. Segons Labov, aquesta actitud lingüística descrivia diferents fenómens com: la percepció errònia que els subjectes tenien del propi discurs; una variació important entre registres formals i informals, menor en el cas de persones amb menor grau d'inseguretat; hipercorrecció com a resultat de l'esforç dels individus per corregir la seva manera de parlar, sobretot en situacions formals; reaccions d'hipersensibilització envers les formes lingüístiques estigmatitzades per raó de la seva “incorrecció”.

Els treballs de Labov van ser reproduïts en altres contextos amb resultats similars com l'índex canadenc d'inseguretat lingüística realitzat el 1984 per Owens i Baker que estudia la inseguretat dels canadencs anglòfons quan utilitzen la llengua anglesa.

En les situacions de conflicte lingüístic, la inseguretat lingüística pot ser un fre rellevant a les possibilitats d'integració lingüística de molts sectors de parlants.

Purisme

És l'actitud lingüística consistent a mirar de preservar i alliberar una llengua d'aquells elements procedents d'altres llengües que es consideren aliens o indesitjables. El purisme sol aparèixer com una manifestació de resistència a la influència d'una llengua a sobre de l'altra o al rebuig de la influència d'una variant diastràtica respecte d'altra.

Purisme, en lingüística és una paraula, considerada com pròpia a la llengua, proposada com a alternativa per una paraula considerada estrangera, que sigui un manlleu lingüístic o un barbarisme per tal de mantenir la puresa de la llengua quan es considera la importació massiva de paraules estrangeres una amenaça per a la pròpia identitat lingüística.

Un moviment purista pot ser un símptoma de la situació precària que viu una llengua. Pot ser un moviment identitari estètic, com pot ser un moviment quasi polític quan una cultura se sent amenaçada per una altra cultura dominant. Una de les lluites més virulentes és contra els anglicismes o el franglès en el marc de la francofonia o la lluita contra els castellanismes a la zona catalanoparlant.

El purisme es pot manifestar en hipercorreccions, analogies, etimologies o fins i tot invenció de paraules, per bé que aquests fenòmens no són exclusius dels puristes. En català, la batalla entre puristes i partidaris de la llengua popular s'ha manifestat en diferents moments històrics, com el segle XIX (català arcaïtzant oposat a «català qu'ara es parla») o els anys vuitanta del segle XX (català heavy oposat a català light).

Ús emblemàtic

Actitud defensiva pròpia dels parlants d'una llengua minoritzada que usen la llengua sense arribar a assolir un àmbit multifuncional, efectiva ni real. Es tracta, doncs, d'una actitud lingüística ambivalent i contradictòria, ja que encara que sembla tenir en compte la funció simbòlica de la llengua, en la pràctica prescindeix de la seva funció social o comunicativa. De fet, "la potenciació dels aspectes simbòlics d'una llengua, a vegades denota i amaga la precarietat en el seu ús [...]. L'ingrés d'un element social dins l'àmbit dels símbols pots constituir un símptoma de l'inici de la seva obsolescència i de la seva davallada com a objecte material i pràctic"

Abandonament la pròpia llengua per promoció social i educar en la llengua dominant als fills

Aquesta actitud lingüística va ser palesada per Fishman en el procés de substitució lingüística

i és l'actitud subjacent a les causes psicosocials que condueixen a l'extinció d'una llengua. Els parlants d'una comunitat lingüística consideren que la seva és una llengua inferior, ineficaç i innecessària i opten per no transmetre-la intergeneracionalment i deixar d'emprar-la en els espais públics perquè els posicionaria en desavantatge respecte dels usuaris d'altres llengües majoritàries. Per aquest motiu, segons el que estableix la sociolingüística, constitueix invariablement l'estadi previ a la substitució.

En els processos d’abandonament lingüístic aquesta actitud parteix d'una presa de consciència (individual) que es manifesta a continuació amb una actuació pràctica (renúncia a l’ús) i que comporta la pèrdua de competència i, al cap i a la fi, amb la voluntat d’abandonament de la pròpia llengua que es fa palesa amb la transmissió intergeneracional.

Fishman establia una escala gradual de disrupció intergeneracional, fonamentada en la idea que la substitució lingüística es donava en el moment en què una llengua es deixava de passar de pares a fills. Concretament, l'abandonament de la llengua seria. Concretament, en l'escala de 10 estadis EGIDS, on l'estadi 10 significa l'extinció total d'una llengua, l'abandonament d'una llengua ocupa l'estadi setè quan "la generació fèrtil coneix bé l'idioma per tal d'usar-lo, però decideix no transmetre'l als seus fills".

(Hi ha més actituds lingüístiques?; cf. Consulta Ernest Querol)

Referencies

Appel, R. & Muysken, P. (1996). Bilingüismo y contacto de lenguas. Barcelona: Ariel.      

Beckford, A. (1999). Historic low prestige and seeds of change: Attitudes toward Jamaican Creole. Language and Society, 28, 57-92.        

Bikandi, U. & Tusón A. (2001). Las actitudes lingüísticas: Textos de didáctica de la lengua y de la literatura. Barcelona: Grao.      

Bradac, J., Cargile, A. & Hallet, J. (2001). Language attitudes: Retrospect, conspect, and prospect. En P. Robinson & H. Giles (eds.), The new handbook of language and social psychology 3 (pp. 137-158). California: John Wiley & Sons.  

Cargile, A., Giles, H., Ryan, E. & Bradac, J. (1994). Language attitude as a social process: A conceptual model and new directions. Language and Communication, 14 (3), 211-236.  

Coupland, N. & Jaworski, A. (Eds.) (1997). Sociolinguistics: A reader and a coursebook. London: Macmillan Press.        [ Links ]

Edwards, J. (1995). Multilingualism. New York: Penguin.    

Fishman, J. (1979). Sociología del lenguaje. Madrid: Cátedra.        [

Hohenthal, A. (2005). Measurement Techniques: What is a Language Attitude? Turku, Finlandia: University of Turku.        [ Links ]

kristiansen, T., Garret, P. & Coupland, N. (2004). Introducing subjectivities in language variation and change. Language Awareness, 10, 9-34. Universidad de Copenhagen y Cardiff.      

López, H. (1989). Sociolingüística. Madrid: Gredos      

Moreno, J. C. (2000). La dignidad e igualdad de las lenguas: Crítica de la discriminación lingüística. Madrid: Alianza Editorial.        [

Moreno, F. (1998). Principios de sociolingüística y sociología del lenguaje. Barcelona: Ariel.      

Von Herausgegeben et al. (2004). Attitude measurements. En Sociolinguistics: An international handbook of the science of language and society (2.a ed.). vol. 2 (pp. 1251-1260). Berlin, New York, Ny: Walter de Gruyter.