Usuari:Jmplanellstorres/proves

Bilingüització de la comunitat lingüística catalana

Bilingüització de la comunitat lingüística catalana és el procés d'extensió del castellà a les classes populars catalanes verificada en els tombants dels segles XIX i XX. Aquest procés, esdevingut en les elits culturals al voltant del s. XVI, abastà tota la població catalanoparlant ben entrat el segle XX mitjançant diverses eines sociolingüístiques com l'escolarització, el servei militar, l'administració i els mitjans de comunicació (ràdio i TV). El procés alenat especialment en la dictadura franquista i recolzat socialment per les onades migratòries transformà definitivament el panorama lingüístic català: una població majoritàriament monolingüe adoptà i generalitzà l'ús i competència lingüística en castellana que passà a assolir el paper d'interlingua.

L'article sintetiza el procés de Bilingüització que han descrit Francesc Bernat, Mireia Galindo i Carles de Rosselló en l'estudi El castellà a la Catalunya contemporània: història d’una bilingüització

1. Punt de partida del procés: Del monolingüisme al bilingüisme

La Catalunya de principi de segle xx es caracteritzava per grans agrupacions socials de monolingüisme català i per l'aparició cada vegada més freqüent d'àmbits bilingüitzats, però que, en molts casos, tenien un coneixement del castellà força precari. Bona part del procés sociològic de bilingüització es dugué a terme en les primeres dècades del segle XX. Així mateix, aquest període també constata la norma de convergència cap al castellà entre persones amb competència lingüística per parlar català.

Cal distingir molt curosament el fenomen de la bilingüítzació de les elits culturals del procés esdevingut en l'àmbit popular. Les manifestacions que indiquen el S.XVI com la dada d'origen de la bilingüització i que són suggerides des d'una anàlisi de la literatura, interpreten la història lingüística catalana a partir del mite de l’au fènix: un naixement il·lustre seguit d’una època d’esplendor a l’edat mitjana, la qual seria interrompuda després per una llarga decadència que era superada finalment per una renaixença a partir del segle xix.

Aquesta mena d'estudis no poden aplicar-se al gruix de la comunitat lingüística catalana atès que se centren bàsicament en la història de les elits i dels usos formals. Per a l'esdeveniment de la bilingüització i la posterior diglòssia, calia que la població autòctona aprengués el castellà, la llengua interferida. En aquest sentit, les dades sobre la competència lingüística dels catalans en aquells segles mostren la persistència d’un índex altíssim de monolingüisme en català entre les classes populars, la gran majoria de la població, i una competència lingüística prou limitada pel que fa al castelllà.

El castellà a la Catalunya contemporània: història d’una bilingüització detalla l'extensió del castellà entre les classes populars catalanes, les grans oblidades de les recerques anteriors.

2. La introducció del castellà en la història moderna i contemporània de Catalunya

La història de la llengua catalana és sociolingüísticament modificada a partir de les revolucions liberals que donen pas a l’edat contemporània. A partir del segle xix els canvis en els usos lingüístics no es limitaran a les elits, que cercaven en el castellà promoció social, sinó que les classes populars rebran l’influx de les polítiques lingüístiques dels estats-nació que pretenen uniformitzar el conjunt de la població a través de l’extensió d’una sola llengua nacional.

En el cas espanyol, al segle XVII i XVIII aquest projecte fou lent, dèbil i superficial a causa de l’endarreriment socioeconòmic, la feblesa dels governs liberals i la poca preocupació de l’Estat per dotar de les institucions clau per a la difusió del castellà llengua nacional, com l’ensenyament bàsic, el servei militar obligatori i l’administració central. Per això, si tenim en compte que més de la meitat dels catalans són analfabets el 1900 pot considerar-se al mateix temps que ignoressin completament el castellà i fossin monolingües.

A partir del segle xx es desenvolupa a Catalunya un doble procés de signe antitètic. Arran de la crisi del 98 el catalanisme polític comença a qüestionar la supremacia del castellà i cerca espais de promoció sociocultural i, per altra banda, l’extensió del castellà depassa les elits socials i comença a infiltrar-se en el si de la població, fins al punt que el monolingüisme català comença a extingir-se.

En aquest procés són clau els següents dinamismes: l’escolarització obligatòria, el servei militar universal, el centralisme administratiu, la repressió dictatorial, la migració poblacional i la generalització dels mitjans de comunicació.

L’extinció del monolingüisme va acompanyada de la consegüent bilingüització massiva dels catalans. Es tracta d'un fet relativament recent i es pot explicar perfectament com la conseqüència de la política lingüística lingüicida. No es tracta, doncs, d’un fet “natural” ni “desitjat” per les classes populars catalanes sinó d’un procés planificat i executat per grups socials —sobretot exògens, però també endògens— aliens als interessos de la majoria de la població.

En aquest context sociolingüístic la norma de la convergència, potser de manera inconscient, ha contribuït a la generalització del bilingüisme i a la minorització de la llengua pròpia. Els contactes lingüístics entre persones catalanoparlants i castellanoparlants es resolen en l’alternança de codi al castellà (per cortesia, per educació o per les dinàmiques pròpies de les màximes de col·laboració en la conversa...) de tal manera que el nouvingut ja no necessita aprendre català perquè els intercanvis lingüístics amb la població catalanòfona poden desenvolupar-se mitjançant la llengua interferida.

3. Descripció del procés de bilingüització

Pas previ a la descripció del procés de bilingüització cal assenyalar que bilingüisme és un terme ambigu que pot referir-se a diferents situacions sociolingüístiques. Així, cal distingir entre bilingüisme individual, bilingüisme social i les pautes de comportament sociolingüístic que s'hi associen.

Bilingüisme individual

Bilingüe és aquella persona que pot emprar dues (bi) llengües (lingua). Cal notar, però, que el bilingüisme admet una gradació de més a menys: a) ambiligüe; b) equilingüe; c) bilingüe dominant en una sola llengua; d) bilingüe poc fluid; e) bilingüe receptiu; f) bilingüe incipient; g) monolingüe.

Aquesta gradualitat comprèn des del parlant que només coneix i es comunica amb una llengua (monolingüe) fins a la persona que parla tots dos codis perfectament, amb un domini nadiu de cadascun (ambilingüe). Entre aquests dos pols hi ha diversos estadis en què l’individu té més o menys habilitats bilingües. Ambilingüe fa referència a la persona capaç de funcionar en tots els àmbits en qualsevol de les llengües que coneix, sense que hi hagi traça d’una llengua sobre les altres. Els casos d'ambiligüisme absolut són realment excepcionals.

El bilingüisme dominant descriu el parlant que té una alta competència en la llengua B, però s’expressa amb més facilitat en la llengua A.

Bilingüisme Social

Bilingüisme Social, en canvi, designa una de les fases del procés de substitució lingüística en què la població d'un territori concret abandona la llengua pròpia, que esdevé llengua recessiva, i adopta una llengua nouvinguda, anomenada llengua expansiva.

En el procés de substitució, segons les etapes descrites per Boix-Fuster i Vila (1998: 188-92), la primera fase passa per bilingüitzar aquella part de la població que només parla la llengua territorial. En aquest cas, l’escola i el procés d’alfabetització en la llengua expansiva exerceixen un paper cabdal. D’aquesta manera, progressivament, els encontres grupals en què es produeix una interacció lingüística entre el grup lingüístic dominant i membres del grup lingüístic recessiu acaben per adoptar el codi que tothom coneix, la llengua expansiva. Per a l'extensió de la llengua expansiva no basta amb l'adquisició de la llengua nouvinguda, sinó que el coneixement s'ha d'agombolar amb l'ús del poder (polític, militar, ideològic) que imposa uns valors i una representació positiva sobre la llengua dominant i uns valors i una representació negativa sobre l’altra.

Segons Boix-Fuster i Vila al primer estadi de bilingüització el segueixen la dominació en què una de les llengües comença a tenir un paper més important que l'altra, però encara es parlen les dues, la substitució en què la llengua dominant comença a substituir gradualment la llengua minoritària i l'últim estadi és l'extinció en què la llengua minoritària desapareix completament.

Substitució lingüística

La substitució lingüística és el procés pel qual la llengua sobrevinguda acaba per desplaçar en els usos formals i informals la llengua original d’un territori. La substitució total pot acabar amb l’extinció de la llengua recessiva. En el procés de substitució, l'escola i el procés d’alfabetització en la llengua expansiva exerceixen un paper cabdal. Aquest és el procés que els autors Mireia Galindo, Carles de Rosselló i Francesc Bernat mitjançant les entrevistes als testimonis lingüístics han demostrat que va esdevenir-se al Principat.

El procés d’adquisició d’una llengua i de substitució lingüística no s’ha de plantejar de manera dicotòmica, puntual i definitiva. Es tracta d’un procés gradual que implica una gran varietat de graus i competències. En parlar de la bilingüització de la població catalana, s’ha de tenir present que no tots els catalanoparlants adquiriren la mateixa competència receptiva i productiva en castellà, ni es va tractar d’un procés uniforme i continu.

El bilingüisme individual està estretament vinculat a la formació i perícia personal y es vincula a la lingüística, mentre que el bilingüisme social s’endinsa en qüestions de caràcter socials i polítiques. La bilingüització referida al·ludeix al bilingüisme social, és a dir el procés d'extinció del monolingüisme català i l'extensió del coneixement del castellà, com a llengua interferida, fins al punt que aquesta s’esdevé llengua franca imprescindible en la vida social.

En aquest context, els comportaments lingüístics endogrupals i exogrupals es resolen favorablement a la llengua interferida i expansiva. Mitjançant processos d’acomodació de la parla, que poden arribar a ser simultànies al creixement de la vitalitat etnolingüística, les persones alternen el seu codi per ‘incorporar’ i ‘integrar’ al nouvingut (cf. mecanismes psicològics d’acomodació o adaptació). Aquest comportament sociolingüístic -alternar el codi davant un nouvingut que s'anomena la norma de la convergència- es configura com un habitus lingüístic de la comunitat de parla. És a dir, una pràctica idiomàtica que emprenen els parlants d’una comunitat lingüística davant una situació concreta. Així l'habitus reflecteix el comportament lingüístic social més aviat que el comportament lingüístic individual. Aquesta tendència, malauradament, ha tingut gran incidència en el procés gradual de substitució lingüística del català.

El procés podria sintetitzar-se amb la seqüència: d’acord amb la norma de convergència al castellà, en una conversa les tries lingüístiques estarien determinades per la llengua primera dels interlocutors; els catalanoparlants se servirien del català per parlar entre ells, i passarien al castellà per adreçar-se als castellanoparlants (o a membres d’altres grups lingüístics). Els castellanoparlants inicials, en canvi, usarien el castellà independentment de la primera llengua dels seus interlocutors. En altres mots, en els usos endogrupals ambdós grups lingüístics se servirien de la seva llengua primera; en els usos exogrupals, per contra, els castellanoparlants mantindrien la seva llengua familiar, mentre que els catalanoparlants adoptarien el castellà. Per extensió, els parlants d'altres llengües nouvingudes -marroquí, brasiler, francés- convergirien al castellà en les converses exogrupals, encara que la llengua familiar dels interlocutors no fos el castellà.

Relació amb la vitalitat etnolingüística

La vitalitat etnolingüistica d'un grup tendirà a l’alça quan l’estatus del grup sigui reconegut, les tendències demogràfiques siguin favorables i quan la llengua del grup sigui emprada en diversos àmbits com l’econòmic, l’acadèmic o les àrees vinculades a l'administració. El revers de la moneda, una vitalitat etnolingüistica a la baixa, es produeix quan aquests factors són presents només de manera escadussera en la vida del grup.

Mireia Galindo, Carles de Rosselló i Francesc Bernat consideren que l'alça de la vitalitat etnolingüística de comunitat catalana no exclou l'extensió creixent del bilingüisme.

4. Extinció del monolingüisme, extensió del bilingüisme

A diferència de la tesi que sosté que l'origen del bilingüisme a Catalunya es perd en la nit del temps, és constatable en l'estudi de Mireia Galindo, Carles de Rosselló i Francesc Bernat que fins al tombant del segle xx la població catalana es va mantenir majoritàriament monolingüe.

Els testimonis de principis del s.XX, ara per ara vius, expliquen les pràctiques lingüístiques de les generacions immediatament anteriors a la seva: tots coincideixen a assenyalar que els seus avis, probablement nascuts en les dècades dels 50 i dels 60 del vuit-cents, no parlaven castellà, perquè no el sabien. A més a més, la generació dels seus pares, nats aproximadament entre el 1880 i el 1900, en tenien un coneixement molt pobre.

Només amb l’inici del s. XX es comença a generalitzar el coneixement del castellà. Els instruments que contribuïren a l’extinció del monolingüisme i a l’extensió del bilingüisme varen ser: l’escola, el servei militar obligatori i els conflictes bèl·lics, la repressió lingüística franquista que facilità la trobada cada vegada més freqüent amb persones de parla castellana, la imposició de la llengua castellana a tota l'administració i, més tard, la popularització dels mitjans de comunicació de masses (la ràdio i especialment la televisió)

Els testimonis lingüístics que visqueren el pas a la bilingüització, varen anar adquirint competència lingüística en la llengua sobrevinguda. L’extensió del bilingüisme no va ser uniforme, comença per les capitals i després per les rodalies, per les classes benestants i, posteriorment, per les classes populars... el bilingüisme es va anar estenent progressivament per capil·laritat.

Així, l’extinció del monolingüisme que caracteritza les darreres dècades del segle XIX deixà pas, a partir dels primers anys del nou-cents, a l’extensió d’un bilingüisme que es va afermant i consolidant al llarg del segle XX.

Amb relació al ritme d’introducció del castellà a les escoles -institució clau en el procés de bilingüització- s’observen pautes variables i condicionades per les diferents etapes històriques i polítiques del primer terç del nou-cents. “Sembla que durant la dictadura de Primo de Rivera el castellà esdevingué la llengua dels usos escrits en l’ensenyament de manera força majoritària, però no exclusiva, i que la promulgació del Decret de bilingüisme en època de la Segona República hi estengué l’ús del català, al costat de l’ús del castellà. En les pràctiques orals amb els mestres dins de l’aula convivien ambdues llengües, i la presència del català era força important en els diferents períodes. Fora de l’aula, bona part de les interaccions informals amb els mestres es desenvolupaven en català, i aquesta era la llengua gairebé exclusiva en les comunicacions al pati entre iguals".

És curiós observar que per a la majoria dels informants, la introducció del castellà en les seves vides i en el seu entorn no va ser traumàtica: no existia altra opció que l’acatament i perquè inicialment no es podia preveure el perniciós efecte de substitució lingüística que agombolava. Es va acceptar l’aprenentatge com un enriquiment del repertori lingüístic i del bagatge cultural, que no alterava l'ecosistema lingüístic en què vivien. Aprendre castellà no significava abandonar una vida desplegada totalment en català. Tanmateix, en la lectura feta des de la distància dels anys i després d’haver viscut la repressió molt més explícita i oberta de la dictadura franquista, alguns testimonis lingüístics arriben a considerar que l’aprenentatge del castellà va ser fruit d’una imposició encoberta.

5. Noves dinàmiques del multilingüisme: l'hegemonia del castellà i la minorització del català

Fins aleshores, l’arribada migracional al Principat s’havia integrat lingüísticament en català. Però a mitjans del s. XX, l’arribada d’una allau nombrosíssima, desconeixedora de la llengua del territori, conjuminat amb els factors repressius de la dictadura (casos d’indefensió als jutjats, d’insults i fins i tot d’agressions pel fet d’usar el català en la via pública i el creixent coneixement del castellà de la població autòctona, va fer que s’inauguressin noves dinàmiques sociolingüístiques en què destaca la confluència al castellà en el moment del contacte entre les llengües.

Els testimonis lingüístics de l'època manifesten que la seva intenció fou sempre la voluntat de facilitar la comunicació, cosa que només podia produir-se activant les seves competències receptives i productores en castellà.

A més a més, si es té present la prohibició del català en els àmbits administratius, judicials, mitjans de comunicació i l'exclusiva promoció cultural de la llengua castellana es comprèn que el procés de substitució lingüística no va fer més que consolidar-se. La cortesia d'alternar el codi per facilitar la conversa amb el nouvingut, aviat es transmutà en una poderosa norma de ‘hable usted en cristiano’ impossible de modificar en el context sociocultural de la dictadura. De fet, els únics casos en què es donava una convergència al català sorgien per falta de competència lingüística en la llengua castellana abans que motivats per una actitud de defensa de la llengua pròpia (en tot cas foren molt minoritaris el que defensen la llengua catalana des d’arguments ideològics).

6. Bilingüització actual, vitalitat etnolingüística del català actual i tendència en l'esdevenidor

En l'actualitat el procés de substitució lingüística en els àmbits populars continua recolzant-se en l'element migratori i en la norma de convergència al castellà. Segons Isidor Marí, les dades del creixement migratori comparades amb les dades del creixement natural mostren que la gran afluència de població arribada d’altres països i amb altres llengües no podrà ser assolida i un canvi de població tan ràpid i profund continuarà trasbalsant la situació sociolingüística.

Les dades de converses espontànies a Catalunya, com mostra el gràfic 12, indiquen que només la meitat de la població comença la conversa en català sempre o sovint, quan el 81% podria fer-ho. Tanmateix, són més del 31% que té el català com a llengua inicial. Si s'observa l’evolució entre 2013 i 2018 (segons l'estudi EULP, 2018 (nota***) aquesta és quasi imperceptible en aquest aspecte. A Catalunya aproximadament la meitat de la població usa el català en un dia normal —molt (18,5%), força (17,6%) o mitjanament (15, 5%)—, mentre que l’altra meitat l’usa poc (24,9%) o no l’usa mai (23,6%), com mostra el gràfic 1.

l futur del català dependrà de la capacitat de la comunitat lingüística catalana de construir un model propi d’interculturalitat i plurilingüisme.

Segons Marí, el projecte lingüístic i política lingüística catalanes ja no es podran concebre considerant exclusivament el català. Per propiciar la identificació general amb el català i la incorporació gradual dels nouvinguts a una consciència de catalanitat, com un nou sentit de pertinença assumit des d’orígens diversos, és imprescindible configurar un projecte de futur atractiu per a tothom, basat en el respecte de les diferències i en la superació de les desigualtats.

El projecte lingüístic i la política lingüística catalana ja no s'hauràn de concebre considerant exclusivament el català. Per propiciar la identificació general amb el català i la incorporació gradual dels nouvinguts a una consciència de catalanitat, com un nou sentit de pertinença assumit des d’orígens diversos, és imprescindible configurar un projecte de futur atractiu per a tothom, basat en el respecte de les diferències i en la superació de les desigualtats.

Cal situar el futur del català en un projecte intercultural vàlid per a tots els grups lingüístics: centrat en el català com a llengua patrimonial que ha de ser compartida per tothom, però reconeixent al castellà uns drets personals equivalents i promovent una acomodació proporcionada dels espais públics a les altres llengües, segons la seva distribució (Qüestions d’estat)

En aquest context, el reconeixement del català per part dels nous ciutadans es veurà afavorit si es manifesta també un reconeixement recíproc, per part de la societat receptora, del capital social que aporten les llengües d’origen arribades recentment.

Moltes llengües locals es veuen innecessàriament i injustament desplaçades per llengües de més difusió, amb efectes negatius importants sobre l’evolució lliure de les identitats —personals i col·lectives— i també, en definitiva, sobre la diversitat i la creativitat cultural d’arreu del món. La transmissió per herència intergeneracional perd força en favor de l’adopció selectiva —més mimètica i condicionada que no pas lliure— de pràctiques lingüístiques i culturals de tota procedència. Són aquestes transformacions ràpides i profundes les que requereixen una intervenció global en defensa de la diversitat equitativa, que la UNESCO ha alertat del risc d’extinció del 90% de les llengües del món.

Llengua i bilingüisme en l'actualitat al territori lingüístic català

Segons Marí, la vitalitat del català mostra signes de vulnerabilitat i d'amenaça real. En alguns territoris de la comunitat lingüística catalana, les amenaces són molt greus. No obstant això, no sembla exacte ni oportú alarmar per la imminent d’extinció. Els parlants de català més conscients podrien reaccionar més activament en defensa de la llengua, però els menys sensibilitzats potser es desmoralitzarien considerant el català un projecte inviable.

De la mateixa manera, els parlants d'altres llengües només s'implicaràn en l'aprenentatge si s'adverteix que aquest pot extingir-se en cosa de vint anys. Cal dir clarament que el català es troba entre el 10% de llengües del món que poden evitar la regressió i aspirar a un futur de plenitud.

Les dades sobre la predisposició a usar el català en el futur són també favorables en general a Catalunya, com mostra el gràfic 8. La previsió de futur clarament majoritària indica que el català ocuparà un lloc no subordinat en l’ús de les llengües —en les mateixes condicions que el castellà (39,5%) i altres llengües (10,1% + 1,1%), de manera preferent respecte al castellà (17%) o de manera exclusiva (12,5%).

7. Bibliografia

Boix-Fuster, Emili i F. Xavier Vila. 1998. Sociolingüística de la llengua catalana. Barcelona: Ariel.

Botran, A.; Franquesa, R.; Gimeno, M. (coord.). Qüestions d’estat: Reflexions per al país del futur [en línia]. Resum dels debats «Qüestions d’estat» celebrats el 2013. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans: Òmnium Cultural. [Consulta: febrer 2021].

Marí, Isidor (2008). «La voluntat de comunicar com a objectiu primordial en l’aprenentatge d’una L2». Caplletra [en línia], núm. 45 (tardor). [Consulta: febrer 2021].

Marí, Isidor. (2022) «Construir el futur de la llengua catalana. Un enfocament global». Treballs de sociolingüística catalana, 2022, Núm. 32, p. 137-163, https://raco.cat/index.php/TSC/article/view/403350.

Bernat, Francesc; Galindo, Mireia; De Rosselló, Carles. (2022) El castellà a la Catalunya contemporània: història d’una bilingüització. Benicarló: Onada edicions, gener 2022. ISBN ISBN 978-84-17050-10-8.

9. Arbre de categories

Pendent