Usuari:Jordifraile13/proves

Tetrafluorometà, també conegut com tetrafluorur de carboni, és el més simple de fluorocarboni . Té una força d'unió molt alta a causa de la naturalesa de l'enllaç carboni-fluor. També pot ser classificat com un haloalcà o halometà. A causa dels múltiples enllaços carboni-fluor, i la alta electronegativitat del fluor, el carboni en tetrafluorometà té una càrrega parcial positiva significativa que enforteix i escurça els quatre enllaços carboni-fluor, proporcionant caràcter iònic addicional. Igual que altres fluorocarbonis, és molt estable a causa de la fortalesa dels seus enllaços carboni-fluor. Els enllaços a tetrafluorometano tenen una energia d'enllaç de 515 kJ ⋅ mol-1. Com a resultat, és inert als àcids i als hidròxids. No obstant això, reacciona de forma explosiva amb metalls alcalins. I la descomposició tèrmica o la combustió de CFC 14 produeix gasos tòxics (fluorur de carbonil i monòxid de carboni).

De vegades s'utilitza com a refrigerant de baixa temperatura. També, s'utilitza en l'electrònica de microfabricació o ,en combinació amb l'oxigen, com un reactiu d'atac de plasma per al silici, diòxid de silici, i nitrur de silici. Per últim, té usos en detectors de neutrons.

Tetrafluorometà és un gas d'efecte hivernacle que contribueix a l'efecte hivernacle. És molt estable, té una vida atmosfèrica de 50.000 anys, i un alt potencial d'escalfament d'hivernacle de 6500 (que és lliurat pels primers 100 anys dels mateixos, el CO2 té un factor d'1), però, la quantitat baixa en l'atmosfera limita el seu efecte radiatiu global. Encara que estructuralment són similars als altres CFCs, aquests no esgoten la capa d'ozó. Això és degut a que la destrucció de la capa d’ozó és causada pels àtoms de clor en els CFCs, que es dissocien quan incideix la radiació UV. Enllaços carboni-fluor són més forts i menys propensos a dissociar. Però, tot i no destruir la capa d’ozó, és el gas d'efecte hivernacle més persistent.