Usuari:Josep Centelles

Estatocràcia

El terme estatocràcia serveix per identificar els estaments socials i/o grups privilegiats que controlen directa o indirectament el poder de l’Estat més enllà dels procediments estrictament democràtics. 

En teoria, els aparells burocràtic–administratius que regeixen i fan funcionar les institucions d’un Estat democràtic (poders executiu, legislatiu i judicial) han d’estar a les ordres i seguir els criteris dels polítics representants del poble elegits democràticament.  A la pràctica, no obstant, al voltant de totes les institucions de l’Estat es generen un grups que s’especialitzen en treure el màxim profit de les administracions públiques.  El que en principi podria ser una simple especialització tècnica d’intermediació entre l’administració pública i la ciutadania, pot esdevenir un grup de pressió que modifiqui substancialment la orientació de les polítiques públiques a favor dels interessos dels intermediadors enlloc de a favor del poble.  Quan aquesta situació s’aguditza té sentit també parlar d’estatocràcia com a forma de govern, és a dir, “govern dels especialistes en apropiar-se de rendes de l’Estat”, versus democràcia que seria el “govern del poble”.

Principals grups estatocràtics.

Al voltant dels poders de l’Estat apareixen en primer lloc el grup de les denominades “empreses del butlletí oficial de l’Estat” destres en guanyar concessions de serveis i contractes públics.  Aquestes societats empren els coneixements burocràtic-procedimentals dels alts funcionaris amb qui entren de forma natural en progressiva en complicitat.  La convergència d’interessos entre aquest dos grups (alts funcionaris i empreses cercant concessions o contractes) afavoreix unes relacions discretes i informals que a voltes  ratllen la il.legalitat i que fàcilment poden caure en la corrupció.  Un pas més en la generació de complicitats consisteix en aconseguir una bona justificació mediàtica de les polítiques i projectes de les quals es puguin extreure rendes i beneficis.  És aquí quan grups empresarials amb poder mediàtic (premsa, radio i televisió, que també depenen de les concessions públiques de freqüències i de la publicitat contractada) entren en la trama de complicitats.  Una bona campanya mediàtica facilita molt que l’administració pública es decanti per la solució que més interessa als operadors independentment dels costos que tingui o de la seva eficàcia real.  Finalment, atès que moltes de les polítiques públiques concessionades o contractades a empreses privades estan lligades a un adequat finançament, els bancs i corporacions financeres esdevenen un altre grup propens a sumar-se a l’embolic de complicitats.  Per aquest darrer grup l’aval de l’Estat és una garantia de beneficis sense risc.  L’Estat sempre paga, clar que ho fa sempre amb els diners dels impostos dels ciutadans. 

El cercle viciós de l’estatocràcia.

La connivència d’aquests quatre grups, que ara qualifiquem d'estatocràtics, té una tendència a anar creixent, derivar en conxorxa i pervertir notòriament l’acció pública de les institucions de l’Estat orientant-la més al seu favor que a favor del interès general de la població. Si el cercle viciós s’accelera, cada vegada més les polítiques públiques (projectes de infraestructures i serveis) es dissenyen més en funció dels interessos particulars estatocràtics que en funció dels interessos generals de la ciutadania.  Llavors és quan es diu que l’Estat ha sigut capturat o segrestat per l’estatocràcia o que s’està en presència d’un sistema de govern estatocràtic.

Endogàmia i estatocràcia, "la casta".

Atès que l’estatocràcia es basa en relacions informals i discretes, a la ratlla de la corrupció i per tant gens transparents, el seu creixement tendeix a ser endogàmic i a afavorir a la formació d'oligarquies.  Això ha portat que hi hagi qui qualifiqui el cabdell de complicitats estatocràtiques de “casta”.  Donada la càrrega pejorativa de la paraula casta, adquireix ple sentit parlar de “casta estatocràtica” quan es té intenció de ressaltar el caràcter endogàmic i pervers d’una determinada estatocràcia.

Estatocràcia i corrupció.

El fenomen de l’estatocràcia és un problema compartit per tots els Estats democràtics actuals en les diverses variants d’administracions públiques.  Cal notar que tot el procés de creixement estatocràtic descrit, en principi, no té perquè implicar corrupció o delicte.  Això dependrà de la legislació de cada Estat i de la qualitat de les institucions que en teoria haurien de vetllar per evitar el tipus de perversió descrit.  En aquest sentit, a Espanya es pot posar com exemple el cas del desastre de la plataforma Castor d’emmagatzematge de gas natural que, sense servir per res costarà 1.200.-MEur als consumidors de gas i que és fruit d’una nefasta complicitat estatocràtica.  Hi ha molts experts que sostenen que tal plataforma no era en absolut necessària i el fet que un cop aturada no hi ha cap previsió per fer res que la substitueixi sembla donar-los-hi tota la raó.  No obstant això, alts funcionaris, empreses concessionàries i contractistes, bancs, medis de comunicació i tribunals de justícia, beneïren i impulsaren amb èmfasi el projecte fins que esclatà el problema sísmic que l’ha fet clausurar.

Contra-balanç democràtic.

Correspon als polítics elegits democràticament, si realment defensen els interessos generals de la ciutadania, controlar i limitar el creixement pervers de les complicitats estatocràtiques i evitar que les polítiques públiques es perverteixin posant-se al servei d’aquests grups enlloc d’estar al servei del bé comú.  Però per altra banda, és evident que és fàcil que polítics electes entrin, de bona o mala fe, en el cercle viciós de l’estatocràcia i enlloc de combatre-la, l’ajudin a créixer i la legitimin.  L’única manera d’oferir un sòlid contra-balanç a la tendència d’autoreproducció del cabdell de complicitats estatocràtiques és que el sistema electoral forci als electes a respondre molt clarament davant de la ciutadania.  Això explica que els politòlegs que empren el concepte d’estatocràcia (escola neo-institucionalista) considerin la qualitat del sistema electoral com un element crucial del sistema de govern.

_{Elits extractives i estatocràcia.}

El concepte d’estatocràcia es pot considerar molt proper al de “elits extractives” formulat pels economistes Daron Acemoglu y James A. Robinson en el seu llibre Why Nations Fail: The Origins of Power, Prosperity, and Poverty (en castellà, Por qué fracasan los países) concepte que fou divulgat a Espanya per César Molinas en el seu article Una teoría de la clase política española així com em el seu llibre ¿Qué hacer con España?  Amb tot, Molinas assimila molt la idea de les elits extractives a la estricta classe política deixant en un segon terme el cabdell de complicitats dels demés grups especialitzats en “extreure” prebendes de l’Estat com ara el sistema judicial, mediàtic o funcionarial.

La Gran Enciclopèdia Catalana defineix estatocràcia com “Poder polític, social o econòmic, caracteritzat per l’immobilisme o la manca de dinamisme”.

Bibliografia.

Estatocràcia; Centelles i Portella, Josep