Vés al contingut

Usuari:Josepgallart/proves/Sebastià Badia i Cerdà

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

Sebastià Badia, un dels deixebles més remarcables de Manolo Hugué, va pintar fins al seu últim dia de vida. L’escultura i la pintura van ser una via per comunicar-se i entendre la llibertat. Els seus coneguts el recorden com un home vital i tranquil, serè, amb una vida plena com a artista. La seva obra ha comptat amb el reconeixement i l’admiració de la comunitat artística catalana, espanyola i d’arreu del món. D’entre els premis aconseguits, destaquen el Premi Sant Jordi, la Medalla d’Or de l’Excel·lentíssima Diputació de Barcelona amb mèrit artístic i la tercera medalla de l’Exposició Nacional de Belles Arts. http://www.el9nou.cat/noticies_v_0/9336/mor-l%E2%80%99escultor-pintor-sebastia-badia,-caldes

Biografia

Caldes de Montbui, 1916 - 2009. En la història de l'escultura moderna catalana, ocupa un espai distingit entre els artistes que, després de la Guerra Civil donaren continuïtat a la brillant escola d'escultura clàssica sorgida a la llum del període noucentista (1930-1936). Badia fou el deixeble més fidel de Manolo Hugué, testimoni avantatjat durant els últims setze anys de vida del gran escultor. Quan esclatà la Guerra, Sebastià Badia tenia vint anys, aquesta circumstància obligà a l'artista a interrompre la formació escultòrica i a prosseguir la seva trajectòria artística en solitari. Un cop finalitzada la Guerra, l'artista va iniciar-se en el camí de l'estatuària religiosa, la seva primera obra fou el Crist de Castelló d'Empúries. Arran de l'èxit d'aquest Crist, l'any 1943, Badia va fer la seva primera exposició individual a Barcelona, l'esdeveniment fou presentat per Manolo Hugué. En aquesta època, Sebastià encara rebia una gran influència de l'estil de Manolo tot i apuntar cap a un estil més personal, no va ser fins la mort de Manolo l'any 1945, que l'escultura de Badia no va esdevenir radicalment diferent, dirigint-se cap a una escultura més freda, més volumètrica i arquitectònica, menys plàcida i naturalista. En aquest moment, Badia va començar a gaudir d'un període de plenitud, doncs rebé nombrosos encàrrecs i el reconeixement institucional. En el context dels anys posteriors a la Guerra Civil, en que el poder eclesiàstic, reeixit, necessita reconstruir bona part dels seus temples, Badia es va erigir com un escultor d'obres religioses molt valorat a les comarques de Barcelona, fent diverses intervencions a Barcelona, Granollers, Caldes de Montbui o Mollet del Vallés. El 1953 el Museu d'Art Modern de Barcelona (l'actual MNAC) adquireix Les xafarderes, premiada a l'Exposició Municipal de Primavera de Barcelona. Seria el primer d'una sèrie de premis que li anirien arribant en el transcurs d'aquella dècada, tant a Catalunya, com a nivell internacional. Fou també en aquest moment, quan li encarregaren l'ambiciós projecte de crear el retaule de Sant Esteve de l'església parroquial de Granollers, obra cabdal en la seva trajectòria, que el mantingué ocupat durant onze anys de la seva vida. Al llarg de la seva carrera, Badia representarà constantment la bellesa femenina, els oficis i les tradicions i en general, la condició humana, en fusta, pedra d'Ulldecona, argila, bronze o fins i tot marfil. Els darrers anys de la seva vida es va dedicar al paisatgisme pictòric, iniciat ja de ben jovenet, quan voltava pels afores del Mas Manolo tot esperant el seu mestre. Amb tècnica pacient i elaborada, Badia dotava les obres d'un cromatisme vivaç i una composició racional amb una fresca transparència gairebé impressionista.http://www.caldesdemontbui.cat/actualitat/noticies/caldes-te-lorgull-de-ser-responsable-de-la-divulgacio-de-lobra-de-sebastia-badia.html