Usuari:Kingjosu3/proves/Hermenèutica

Hermes, missatger dels déus, la inspiració del nom Hermenèutica.

L'hermenèutica (del grec ἑρμηνευτικὴ τέχνη, art d'explicar, traduir o interpretar) és l'art d'interpretar texts, especialment el d'interpretar els texts sagrats. En la filosofia (particularment en la de Hans-Georg Gadamer), teoria de la veritat i el mètode que expressa la universalització del fenomen interpretatiu des de la concreta i personal historicitat.

Per Mario Bunge és la interpretació de texts en la teologia, la filologia i la crítica literària; i, en la filosofia, és la doctrina idealista segons la qual els fets socials i potser també els naturals són símbols o texts que s'han d'interpretar en lloc de descriure's i explicar-se objectivament.

La necessitat d'una disciplina hermenèutica ve donada per les complexitats del llenguatge, que freqüentment condueixen a conclusions diferents i fins i tot contràries en relació al significat d'un text. L'hermenèutica intenta desxifrar el significat darrere la paraula i, amb això, intenta l'exegesi de la raó mateixa sobre el significat.

Origen i evolució de l'hermenèutica

El terme hermenèutica prové del verb grec ἑρμηνεύειν que vol dir interpretar, declarar, anunciar, aclarir i traduir. Vol dir que alguna cosa es torna comprensible o es porta a la comprensió. Es considera que el terme deriva del nom del déu grec Hermes, el missatger, al qual els grecs atribuïen l'origen del llenguatge i l'escriptura i al que consideraven patró de la comunicació i l'enteniment humà. El terme originalment expressava la comprensió i l'explicació d'una sentència obscura i enigmàtica dels déus o oracle, que necessitava una interpretació correcta.

El terme hermenèutica deriva directament de l'adjectiu grec ἑρμηνευτικἡ, que significa, relatiu al saber, explicatiu o interpretatiu, especialment de les Sagrades Escriptures, i del sentit de les paraules dels texts, així com l'anàlisi de la pròpia teoria o ciència bolcada en l'exegesi dels signes i del seu valor simbòlic.

Antecedents

Evèmer de Messene (secle IV aC) realitzà el primer intent d'interpretar racionalment les llegendes i els mites grecs, reduint el seu contingut a elements històrics i socials (evemerisme). Al segle VI aC, Teàgenes de Regio intentà una empresa semblant per interpretar-los de forma al·legòrica i extreure'n el seu sentit profund.

Hermenèutica i teologia

Article principal: Hermenèutica bíblica

Però l'origen dels estudis hermenèutics es troba realment a la teologia cristiana, on l'hermenèutica té per objecte fixar els principis i normes que han d'aplicar-se en la interpretació dels llibres sagrats de la Bíblia que, com revelats per Déu però composats per homes, posseïen dos significats diferents: el literal i l'espiritual, i aquest dividit en tres: l'anagògic, l'al·legòric i el moral:

• El sentit literal és el significat per les paraules de les Escriptures i descobert per l'exegesi filològica que segueix les regles de la justa interpretació.

«	Et ita etiam nulla confusio sequitur in sacra Scriptura, cum omnes sensus fundentur super unum, scilicet litteralem. I d'aquesta manera no existeix confusió a les Escriptures, posat que tots els sentits es fonamenten en un, el literal	»
— Tomàs d'Aquino, Summa Theologiae I, q. 1, a. 10, ad 1

• El sentit espiritual, infós per Déu en l'home segons la creença cristiana, dóna un sentit religiós suplementari als signes, dividit en tres tipus diferents:
  • El sentit al·legòric, pel qual és possible als cristians adquirir una comprensió més profunda dels esdeveniments reconeixent la seva significació en Crist. Per exemple, podem relacionar el pas del Mar Roig amb la victòria de Crist i el baptisme (1Co 10:2)
  • El sentit moral, pel qual els esdeveniments narrats a l'Escriptura poden conduir a un obrar just; la seva fi és la instrucció. (Ex: 1Co 10:11)
  • El sentit anagògic (o sentit místic) pel qual els sants poden veure realitats i esdeveniments d'una significació eterna, que condueix als cristians cap la pàtria celestial.

Romanticisme i Friedrich Schleiermacher

Després de romandre reclosa durant bastants segles en l'àmbit de la teologia, l'hermenèutica s'obrí en l'època del romanticisme a tot tipus de texts escrits. En aquest context es situa Friedrich Schleiermacher (1768-1834) que veié en la tasca hermenèutica un procés de reconstrucció de l'esperit dels nostres avantpassats. Així, Schleiermacher plantejà un cercle hermenèutic per poder interpretar els texts, on postulà que la correcta interpretació ha de tenir una dimensió objectiva, relacionada amb la construcció del context de l'autor, i una altra de subjectiva i endevinatòria que consisteix en traslladar-se al lloc de l'autor. Per Schleiermacher l'hermenèutica no és un saber teòric sinó pràctic, això és, la praxi o la tècnica de la bona interpretació d'un text parlat o escrit. Es tracta allà de la comprensió, que es tornà des de fa molt temps un concepte fonamental i finalitat total de tota qüestió hermenèutica. Schleiermacher defineix l'hermenèutica com la reconstrucció històrica i endevinatòria, objectiva i subjectiva, d'un discurs donat.

Historicisme de Dilthey

Aquesta perspectiva influí en l'aparició de l'historicisme de Dilthey. Wilhelm Dilthey (1833-1911) creia que tota manifestació espiritual humana, i no només els texts escrits, ha d'ésser compresa dins el context històric de la seva època. Si els esdeveniments de la natura han d'ésser explicats, els esdeveniments històrics, els valors i la cultura han d'ésser compresos. Segons Wilhelm Dilthey, aquests dos mètodes serien oposats entre sí: explicació (pròpia de les ciències naturals) i comprensió (pròpia de les ciències de l'esperit o les ciencies humanes):

«	Aclarim per mitjà de processos intel·lectuals, però entenem per la comprensió de totes les forces sentimentals en l'aprehensió, per la immersió de les forces sentimentals en l'objecte.	»
— Wilhelm Dilthey

Wilhelm Dilthey fou el primer en formular la dualitat entre les ciències de la naturalesa i les ciències de l'esperit, que es distingeixen respectivament per l'ús del mètode analític aclaridor, una, i l'ús d'un procediment de comprensió descriptiva, l'altra.

Comprensió i aprehensió d'un significat i sentit és allò que es presenta a la comprensió com a contingut. Només podem determinar la comprensió pel sentit i el sentit difícilment per la comprensió. Tota comprensió és aprehensió d'un sentit.

Per Dilthey tot coneixement de les ciències de l'esperit és una comprensió i un coneixement històric. Aquest coneixement és possible perquè la vida (l'objecte d'estudi de les ciències de l'esperit) genera estructures, ja siguin des d'una obra pictòrica a una literària; llavors concedeix a l'hermenèutica el paper de disciplina encarregada d'interpretar aquestes estructures, permetent el coneixement en les ciències de l'esperit.

Martin Heidegger

Ja al segle XX, Martin Heidegger, en el seu anàlisi de la comprensió afirma que, qualsevol que fos, presenta una estructura circular:

«	Tota interpretació, per produir comprensió, ha de tenir ja comprès allò que va a interpretar	»
— Martin Heidegger

Heidegger introdueix nous camins en l'hermenèutica en deixar de considerar únicament com un mode de comprensió de l'esperit d'altres èpoques i pensar-la com el mode fonamental de situar-se l'ésser humà al món: existir és comprendre. Des de llavors la seva hermenèutica de la facticitat es convertí en una filosofia que identifica la veritat amb una interpretació històricament situada (com Hans-Georg Gadamer). L'hermenèutica és considerada l'escola de pensament oposada al positivisme.

Paul Ricoeur

Paul Ricoueur, en la seva obra Essais d'herméneutique, superà amb la seva aportació les dues corrents anterior i proposà una hermenèutica de la distància: allò que fa que sorgeixi una interpretació és el fet que hi hagi una distància entre l'emissor i el receptor. D'aquesta hermenèutica sorgeix una teoria el paradigma de la qual és el text, és a dir, tot discurs fixat per l'escriptua. Al mateix temps, aquest discurs pateix, una vegada emès, un desarrengament de la intenció de l'autor i cobra independència en relació a ell. El text ara es troba deslligat de l'emissor i és una realitat metamorfosada a la qual el lector, en prendre l'obra, s'introdueix. Però aquesta mateixa realitat metamorfosada proposa un jo, un Dasein, que cal que sigui extret pel lector en la tasca hermenèutica. Per Ricoeur interpretar és extreure el ser al món que es troba al text. D'aquesta manera es proposa estudiar el problema de l'apropiació del text, és a dir, de l'aplicació del significat del text a la vida del lector. La reelaboració del text per part del lector és un dels eixos de la teoria de Paul Ricoeur.

Mauricio Beuchot

La proposta d'hermenèutica analògica feta per [[mauricio Beuchot[[ sorgeix a partir del Congrés Nacional de Filosofia dut a terme a la ciutat de Cuernavaca (estat de Morelos, Mèxic el 1993, sintetitzada en la seva obra Tratado de hermenèutica analógica (1997. Influenciar pel filòsof argentí Enrique Dussel i l'anomenat mètode analèctic, per posteriorment reprendre idees de l'analogia en Peirce, Mauricio Beuchor proposà un projecte hermenèutic denominat hermenèutica analògica o també hermenèutica analògico-icònica.

L'hermenèutica analògica, basada en el concepte d'analogia, s'estructura com intermèdia entre la univocitat i l'equivocitat. La univocitat tendeix a la identitat entre el significat i la seva aplicació, i és una idea positivista i forta que pretén objectivitat, com ara l'hermenèutica d'emilio Betti; mentrestant, l'equivocitat és la diferència del significat i l'aplicació i tendeix al relativisme i al subjectivisme, com la filosofia de Richard Rorty. L'hermenèutica analògica tracta d'evitar postures externes, obrint el marge de les interpretacions, jerarquitzant-les d'una manera ordenada de manera que existeixi una interpretació que sigui l'analogia principal i altres interpretacions que siguin analogies secundàries. Així es planteja com una postura moderada, que recupera la noció aristotèlica de la frònesi i pot plantejar-se com la interpretació de texts que permet una postura ni equivocista (allò que no és) ni univocista (allò que és), sinó prudent en un punt mitjà.

Estructures bàsiques de la comprensió=

• Estructura d'horitzó: el contingut singular i après en la totalitat d'un context de sentit, que és preaprès i coaprès.
• Estructura circular: la comprensió es mou en una dialèctica entre la precompresió i la comprensió de la cosa, és un esdeveniment que progressa en forma d'espiral, en la mesura que un element pressuposa un altre i al mateix temps fa com que va endavant.
• Estructura de diàleg: en el diàleg mantenim la nostra comprensió oberta per enriquir-la i corregir-la.
• Estructura de mediació: la mediació es presenta i es manifesta en tots els continguts, però s'interpreta com comprensió al nostre món i a la nostra història.

Crítica cientifista de l'hermenèutica

Per Mario Bunge l'hermenèutica filosòfica s'oposa a l'estudi científic de la societat. En particular, menysprea l'estadística social i els models matemàtics. Donat que considera allò que és social com si fos espiritual, l'hermenèutica menysprea els factors ambientals, biològics i econòmics, al mateix temps que rebutja abordar els fets macrosocials, com la pobresa i la guerra. D'aquesta manera, l'hermenèutica constitueix un obstacle a la investigació de les veritats sobre la societat i, per tant, dels fonaments de les polítiques socials.