Usuari:Laiazhara/proves/Estefania Carròs i de Mur
 |
Aquesta és una pàgina de proves de Laiazhara. Es troba en subpàgines de la mateixa pàgina d'usuari. Serveix per a fer proves o desar provisionalment pàgines que estan sent desenvolupades per l'usuari. No és un article enciclopèdic. També podeu crear la vostra pàgina de proves.
Vegeu Viquipèdia:Sobre les proves per a més informació, i altres subpàgines d'aquest usuari |
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | ca.1455 Barcelona | ||
| Mort | març de 1511 Barcelona | ||
| Sepultura | Parroquia de Santa María de Gracia de Jesús Barcelona | ||
Estefania Carròs i de Mur (Barcelona, ca.1455 – Barcelona, 16 de març de 1511), fou una dona de la noblesa que dedicà la major part de la seva vida a l’educació de donzelles nobles i de la burgesia. L’educació religiosa tenia un paper molt important en la formació de les pupil·les, així com també aprendre a filar, cosir o llegir i escriure; ara bé, l’ensenyança més important que inculcà Estefania a les seves alumnes seria el valor de la llibertat responsable de cada dona d’escollir el seu propi destí. Estefania destaca per les seves pioneres idees sobre la llibertat femenina, així com per la seva devoció cap als pobres.
Biografia
[modifica]Filla de Brianda de Mur i de Nicolau Carròs i d’Arborea; i germana de Beatriu i Dalmau Carròs i de Mur.
Tot i que el pare va estar compromès amb la política sarda en tant que virrei de Sardenya, Estefania visqué en terres de la Corona d’Aragó, sempre propera a la cort itinerant. Estigué molt unida a la família materna (el llinatge Mur), sobretot a la seva tia Isabel, segona esposa del noble aragonès Pedro de Urrea, que es féu càrrec d’Estefania quan la seva mare es traslladà a Sardenya. Isabel estava al servei de la reina Joana Enríquez, i tant ella com el marit van ser fidels al rei Joan II d'Aragó i a la reina, que posteriorment els agrairien els serveis prestats quedant-se a la cort després de la seva mort.
Estefania va ser nomenada hereva de la meitat dels béns de la seva mare i va rebre tota l’herència de la seva tia Isabel. Serà l’encarregada de portar a terme les darreres voluntats d’ambdues, fet que comportarà l’enfrontament amb altres parents.
L’espiritualitat d’Estefania
[modifica]Fou una de les poques dones de l'època que va romandre voluntàriament cèlibe i vivint de la seva professió[1]. Es creu que fou per convicció que restà soltera, desprès d'haver viscut diversos matrimonis de conveniència en el seu entorn. Creia que ningú podia forçar el futur d’una dona.
Tot i que hi ha certs aspectes de la seva vida que recorden a les beguines, no la trobem declaradament dins d’aquest moviment ni va viure en cap beateri. Tampoc entrà en un convent perquè no tenia vocació de monja, tot i la seva religiositat. De la mateixa manera que Elisabet Cifre, Estefania assegurava que Déu l’havia cridat al celibat, però no al convent i que la seva vocació s’encaminava a l’educació de les donzelles [2]
Sentia especial devoció per Sant Francesc d'Assís, atreta pel missatge de pobresa i austeritat. Fins al punt que va voler ser enterrada al monasteri franciscà de Santa Maria de Jesús, vestida amb els seus hàbits. A més, en el testament deixa escrit el desig que el seu fèretre fos conduit per frares i pobres [3]
El seu paper d'educadora
[modifica]L’ensenyança que impartia Estefania estava destinada a integrar plenament a les pupil·les dins la societat a la que pertanyien, proporcionant-los recursos per ser i sentir-se útils. La finalitat última era que poguessin triar responsablement el seu futur. Estefania se sentia plenament responsable dels compromisos adquirits cap a les seves pupil·les, que anaven més enllà de llegats econòmics.
Les donzelles que van estar sota el seu càrrec pertanyien a la noblesa i a la burgesia; tot i que també van rebre certa formació i criança les joves criades i serventes. S’esperava que l’educació que devia impartir havia d'adquirir-se per mitjà de la religiositat, el treball i l’obediència. Els dos primers aspectes van ser plenament complerts en el seu programa educatiu, però Estefania va preferir infondre a les seves deixebles una llibertat responsable, enlloc d’una obediència cega [4]
Una de les seves primeres alumnes hauria estat Joana d’Aragó, filla de Joana Nicolau i Ferran el Catòlic, amb qui mantindria una gran relació d’amistat i confiança durant anys.
Una altra de les seves deixebles fou Aldonça de So, a qui el seu pare, el noble Joan de So, deixà un dot que rebria quan es casés, sempre que ho fes d’acord a la voluntat de la seva mestra. Estefania, en el seu testament, deixa escrit que Aldonça “pugui casar-se a sa llibertat, i que aquella obligació no la pugui perjudicar en béns ni en altra cosa, com aquesta sia nostra voluntat”
També Estefania Gilaberta, filla del mossèn Gaspar Gilabert; Joana Escrivana, filla del mossèn Francesc Escrivà o Isabel d'Heredia, entre d’altres, varen ser en algun moment alumnes d’Estefania, totes elles presents en el seu testament.
El testament d'Estefania
[modifica]Estefania Carròs va morir a la seva casa de Barcelona l’any 1511. El notari Joan Vilaplana validà el testament, però no fou qui el redactà, sinó que Estefania ja disposava del seu testament escrit en dotze folis per ambdues cares, amb múltiples rectificacions i tatxots, detallant cadascuna de les disposicions. Una vegada llegit, li entregà al notari fent la promesa que l’obrís i publiqués després de la seva mort.
El seu testament és una font d’un gran valor documental, primer per l’extensió que presenta; en segon lloc perquè ens permet conèixer la forta personalitat d’Estefania al demanar amb fermesa que les seves voluntats fossin respectades sense que ningú pogués interferir en la decisió, ni tan sols el Papa [5] ; i en darrer lloc, per la informació que se’n desprèn, ja que ens permet conèixer de prop l’educació de les infantes en la pràctica quotidiana. Al llarg del testament es pot conèixer una dona de paraula, d’autoritat moral i amb una forta convicció moral cap al respecte de la llibertat i la voluntat femenina.
Referències
[modifica]- ↑ KLAPISCH, Christiane «"La mère cruele", Maternité, veuvage et dot dans la Florence des XIV-XVsiècle». Annales ESC, 1983, pàg. 1097-1109.
- ↑ BOTINAS, Elena; CABALEIRO, Júlia; DURAN, MºÀngels. Les beguines.Barcelona: L'Arc de Bera, 2012.
- ↑ AHPB [Arxiu Històric de Protocols de Barcelona] 257/63 Testament d'Úrsula Mateua i Estefania Carròs. Barcelona, 1511.
- ↑ COMAS Via, Mireia; VINYOLES i Vidal, Teresa. Estefanía Carròs y de Mur (ca. 1455-1511). Madrid: Ediciones del Orto, 2004.
- ↑ AHPB [Arxiu Històric de Protocols de Barcelona] 261/43 Borrador del testament d'Estefania Carròs. Barcelona, 1501.
Bibliografia
[modifica]- BATLLE, Carme; VINYOLES, Teresa (1994). La culture des femmes en Catalogneau Moyen Age tardif, "La femme dans l'histoire et la société meridionales". Montpellier: [s.n]; p.129-150
- COSTA i Paretas, Maria M (1973). Violant Carroç, una comtessa dissortada. Barcelona: Rafael Dalmau.
- La libertad en relación. En: "Duoda, revista de estudios feministas " Núm. 26 (2004)
- SEGURA, Cristina (1996). De leer a escribir I. La educación de las mujeres. ¿libertad o subordinación?. Madrid: Asociación Cultural Al-Mudayna.
- VINYOLES i Vidal, Teresa (2005). Humanisme i educació. La socialització dels infants a Barcelona, de la segona meitat del segle XIV fins a Ferran II. En: Butlletí del Centre d’Estudis Colombins, any XII, núm. 35.