Usuari:Lliga dels Drets dels Pobles

La Lliga dels Drets dels Pobles és una institució que va néixer l’any 1977, i té per finalitat l’estudi, la difusió i la denúncia dels problemes dels pobles situats a l’àrea caracteritzada pel subdesenvolupament, i de la població immigrant que en procedeix, així com el foment dels drets humans i dels pobles i de la cultura de la pau.

Treballa per la sensibilització de l’opinió pública envers aquests problemes i perquè siguin divulgats i per la formació de persones que hi estiguin interessades. i participa així en la construcció d’un nou ordre fonamentat en el respecte mutu i la solidaritat. Fomenta la formació política bàsica com a contribució a la regeneració permanent de la democràcia. Participa en l’establiment de projectes de cooperació al desenvolupament que fomentin els lligams entre els pobles.

Història de la Lliga

1976. Eren temps, a casa nostra, de transició de la dictadura cap a la democràcia i l’autonomia. A Barcelona teníem ja des de feia anys una institució de cooperació amb el Tercer Món, especialment amb Camerun i Xile: l’Agermanament. Era un organisme de confessionalitat cristiana, crescut a l’interior de l’església catòlica. Una de les poques entitats que llavors podia realitzar amb certa llibertat activitats de solidaritat internacional. A Sabadell hi havia una delegació de Agermanament molt activa. Una de les seves tasques principals era, l’acolliment de persones i famílies xilenes que fugien de la persecució política pinochetista.

Tot defensant la justícia i la llibertat en altres pobles i llocs del món, Agermanament havia fet que molts s’adonessin de les greus mancances que en aquests aspectes hi havia a l’Espanya franquista. Per això tenia seriosos problemes amb les autoritats del règim.

Arribava aleshores, però, el dinàmic moment de mirar cap a un nou endavant i crear institucions civils fortes i àmplies adaptades a la democràcia que venia i que complementessin l’activitat política.

Per altra banda, quan el 17 de gener de 1976 es clausurava a Roma la tercera sessió del Tribunal Russell II, que jutjava les activitats i intervencions imperialistes a l’Amèrica Llatina, Lelio Basso, president del Tribunal, va anunciar públicament la creació d’un organisme que assegurés la continuïtat de les activitats que amb tanta força moral i ressò internacional havia portat a terme el Tribunal Russell. El nou organisme era la Fundació Internacional Lelio Basso per l’Alliberament i els Drets dels Pobles. S’havia de dedicar principalment a l’estudi i la investigació dels drets dels pobles. I al seu costat, un altre organisme: la Lliga Internacional per l’Alliberament i els Drets dels Pobles, més centrada en l’activitat solidària militant de base. Aquestes dues institucions farien sessionar, cada vegada que ho creguessin convenient, el Tribunal Permanent dels Pobles.

Quedava ja ben clara la intenció, que no hem abandonat mai, de relacionar a fons els drets bàsics de les persones i grups humans amb les situacions històriques, polítiques i econòmiques que, molt sovint, són les que produeixen la violació d’aquests drets; i de traduir-ho tot en accions militants diverses i com més eficaces millor.

En realitat, però, el naixement d’aquests tres organismes que hem esmentat –i que habitualment s’indiquen com una sola cosa amb el nom simple de Lliga dels Drets dels Pobles– es va concretar quan a Alger, promoguda per la Lliga, se celebra, a principi de juliol de 1976, la Primera Conferència Internacional sobre els Drets dels Pobles. Hi van participar activament algunes persones de Catalunya i s’hi va aprovar i proclamar la Declaració Universal dels Drets dels Pobles, que des de llavors ha estat com la nostra “carta magna”. És una declaració naturalment revisable i reformable: ja llavors els catalans, entre altres, maldaven per veure-hi més explícits els drets de les minories nacionals i ètniques.

Tot estava a punt perquè, aquí a Barcelona, Agermanament i una altra institució que ell mateix havia creat, el Centre d’Informació i Documentació Barcelona-Tercer Món (CIDOB -TM), proposessin la creació d’una Secció Catalana de la Lliga Internacional. Estar integrats en un organisme d’aquesta mena n’era la motivació principal, perquè permetia una actuació autònoma en cada país alhora que facilitava la coordinació internacional. La lluita contra l’opressió dels pobles, es deia, és complexa, difícil i llarga, per això cal coordinar els intents que es fan arreu del món. Es creaven, doncs, seccions de la Lliga a Itàlia, Suïssa, Bèlgica, Franca, Euskadi, Astúries,Veneçuela, Mèxic, etc.

La realitat mostrava que la nova situació democràtica que s’estava creant permetria que la solidaritat amb els altres pobles pogués ser exercida des de múltiples plataformes: veïnals, sindicals, polítiques, professionals... Calia, doncs, pensar en una plataforma àmplia i unitària, que permetés englobar el màxim de forces representatives catalanes. Per això, en el futur Consell Nacional de la Lliga hi haurà representants de molt diverses entitats i organitzacions i es començarà l’activitat de donar a conèixer la Lliga per tot Catalunya.

El 28 de gener de 1977 hi ha un acte públic de presentació de la Lliga dels Drets dels Pobles a Sabadell. El que era una delegació local d’Agermanament es va transformant en una secció local de la Lliga. La primera activitat fou, al febrer d’aquell any, una Setmana de Solidaritat amb el Poble Sahrauí. Des de llavors, una llarga llista d’activitats, omple l’historial de la Lliga a la nostra ciutat, que esdevindrà el punt central, i gairebé únic, de la Lliga Catalana.

Però no correm tant i diguem que a partir de 1977 a Barcelona es va anar configurant una mena de trípode: Agermanament, CIDOB-TM, Lliga dels Drets dels Pobles, que organitza actes de solidaritat, convoca gent i entitats, edita materials d’estudi i difusió, es coordina amb altres organismes de diversos àmbits, etc. I es sol·licita la legalització de la Lliga dins de l’Estat espanyol, cosa que serà denegada el març del 78.

Tota aquesta intensa activitat fa que la Lliga Internacional decideixi que el lloc de celebració el seu Primer Congrés sigui Barcelona, el desembre de 1977. Aquesta decisió era una mostra del reconeixement de la lluita del poble català pel seu alliberament, i també del treball que Agermanament realitzava des de feia anys per desvetllar la solidaritat catalana envers els pobles del Tercer Món. El Congrés vol reunir delegacions de les Lligues que s’estan creant en diversos països per tal de constituir-se, ara ja de manera ben oficial i pública, en una Lliga Internacional.

I així va ser. Cal dir que el Congrés va ser prohibit per les autoritats de Madrid. El Ministeri d’Afers Exteriors justificava així el seu informe negatiu: aquest Congrés ”pone en peligro las relaciones internacionales de España”. Curiosa i interessant realitat: si durant el franquisme fèiem por per la consciència de llibertat que podíem crear dintre d’Espanya, ara en fèiem per la que podíem crear fora, en altres estats.

Malgrat tot, però, de manera semiclandestina, sota la protecció dels Caputxins de Sarrià, el Congrés es va celebrar, i va produir un impacte fort en l’ambient social i polític d’aquells dies a casa nostra. La Lliga Internacional va quedar totalment constituïda i estructurada, se’n van aprovar els estatuts i es va crear definitivament el Tribunal dels Pobles.

L’article segon dels estatuts de la Lliga diu: “La Lliga té per objectiu lluitar pel dret que els pobles tenen a determinar llur propi destí, contra tota forma d’opressió, dependència i dominació i, en general, contra tota forma d’imperialisme. Defensarà els principis fonamentals continguts en la Declaració universal dels drets dels pobles, proclamada a Alger el 4 de juliol de 1976, i contribuirà, sobre la base d’aquests principis, a la Pau del Món.”

L’eufòria que a Catalunya va deixar la celebració d’aquell congrés va impulsar els passos que faltava donar cap a la creació definitiva de la Secció Catalana de la Lliga. Es va constituir un Comitè Nacional, amb representants de moltes institucions i organismes, del qual sortí una junta directiva. La seu era als mateixos locals del CIDOB-TM i Agermanament, al carrer Llúria. Les tres entitats juntes seguien organitzant actes i campanyes de solidaritat, editant llibres i diferents materials, etc. Una activitat realment intensa i valuosa. I la Secció de Sabadell era de les més dinàmiques en tota aquesta empenta inicial de la Lliga Catalana. La llista d’activitats realitzades és molt llarga.

Però, malgrat tot, en l’àmbit català i barceloní l’intent no va reeixir. Per més esforç que hi feren algunes persones, no s’aconseguí consolidar aquella incipient i prometedora Lliga Catalana. Seria llarg d’esbrinar- ne les causes. Ja és una pàgina de la nostra història.

El juny de 1982 se celebra a Roma el Segon Congrés Internacional de la Lliga. Hi participa una delegació catalana. Es va fent palès que la branca per on pot seguir creixent aquell arbre anomenat Lliga Catalana és Sabadell. El desembre d’aquell any la Lliga rep la legalització de la Generalitat de Catalunya. Hi ha escrits, però, d’aquells mateixos dies que ja constaten que la Lliga “no s’ha potenciat a nivell català”. És que hi ha, a la nostra terra, una gran diversificació d’interessos socials i polítics, i de camins per assolir-los. A Barcelona, d’aquell conjunt Agermanament- Lliga-CIDOB, només aquest últim segueix actiu a la capital i creixent fins avui dia, gràcies a l’elogiable dèria d’algunes persones.

La Lliga Internacional va seguir també força activa durant uns quants anys; i esdevingué entitat amb representació permanent a l’ONU a Ginebra. El Tribunal Permanent dels Pobles va sessionar sobre l’Afganistan el desembre del 1982 a París, i sobre Guatemala, el gener del 1983 a Madrid.

Respecte a Catalunya, hi ha un text de final del 1985 que diu molt amb poques paraules. El transcrivim tal com és, no pas per ganes d’acabar amb una nota pessimista, sinó perquè l’atenció a la realitat ens fa savis: “Diversas circunstancias han impedido durante estos años la consolidación de una Liga nacional catalana. Únicamente en Sabadell ha crecido una sección local de la Liga. Los diversos intentos de crear secciones de la Liga en las distintas nacionalidades y regiones del Estado Español han fracasado. Existen personas o entidades aisladas interesadas en nuestro proyecto pero hasta ahora no se ha concretado ninguna realidad durable.”

La “realidad durable” estava, repetim- ho, –i aquesta és una de les coses que estem celebrant– a Sabadell. És a la nostra ciutat que segueix la interessant història de la Lliga dels Drets dels Pobles a Catalunya. No sempre el que és important ha de créixer a la capital o a la gran ciutat. Si n’hem fet de feina del 1977 ençà!