Usuari:Lmayol/proves
La Gran Dolina és situa a la part nord de la coneguda Trinchera del Ferrocarril a la Sierra de Atapuerca. La Gran Dolina té una seqüència estratigràfica de 18 metres que inicialment es va dividir en 11 unitats, de TD1 a TD11 (Gil y Hoyos, 1987)[1], de base a sostre, i que van ser revisades posteriorment (Rodríguez et al, 2011; Campaña et a., 2016)[2],[3].
Les primeres intervencions a la Gran Dolina es van dur a terme entre els anys 1981 i 1989, i van afectar una superfície d’uns 30m2 dels sediments de la part alta del depòsit i que van afectar la unitat TD10. En els anys 1990 i 1991 es va treballar en els sediments més antics i que estaven descoberts a la part baixa de la Gran Dolina. En aquests sediments pertanyents a la Unitat TD3-4 es van trobar les evidències més antigues d'activitat humana. Les intervencions posteriors es van iniciar l'any 1993, quan es va realitzar un sondeig d’uns 6 m2, que van permetre conèixer la seqüencia cultural i bioestratigràfica del jaciment, i descobrir les restes d'Homo antecessor. L'any 1996 es va iniciar l'excavació en extensió del jaciment i el 2001 l'excavació més intensa dels voladissos de la secció oest, pel perill de despreniment que representaven. Aquests treballs van permetre tornar a intervenir tota la seqüencia del rebliment (Carbonell et al., 2014)[4]. L'any 2020 va finalitzar l'excavació del de la unitat amb restes arqueològiques superior TD10.
La Gran Dolina ha ofert informació clau per al coneixement de les poblacions hominines del final del Plistocè inferior i mig. Aquesta informació fa referència al sistemes tecnològics, les estratègies de subsistència, les capacitats cognitives i les característiques biològiques dels hominins que van habitar aquest paratge, sent un referent en l’estudi de l’evolució humana. L’any 2000 va se declarat, junt a la resta de jaciments de la Sierra de Atapuerca, patrimoni de la humanitat per la UNESCO.
Cronologia de la Gran Dolina
[modifica]Els rebliments de la Gran Dolina han aportat una gran quantitat de restes arqueològiques i paleontològiques documentant l’activitat humana i el paleoambient de l’últim milió d’anys (Rodriguez et al., 2011)2 . La unitat TD3-4 conté industria lítica i restes de fauna més antigues a 1 Ma AP. Per altra banda, al nivell TD6 es va localitzar un important conjunt de materials que incloïa restes d’indústria lítics, fauna i restes d’hominins pertanyents a l’espècie Homo antecessor (Bermúdez de Castro et al., 1996)5.
Els resultats de la Ressonància d'Espín Electrònic (ESR segons la seva sigla en anglés) combinades amb series d’urani, mostraren una edat per a la unitat TD6 d’entre 780 i 857 ka (Falguères et al., 1999)6. Les dades procedents de l’estudi de la termoluminescència i luminiscència estimulada per infrarojos suggereixen edats més antigues de 960 ± 120 ka (Berger et al., 2008)7. L’any 2018 es van obtenir el resultats de la datació directa mitjançant ESR d’una dent d’Homo antecessor (ATD6-92) que va recolzar els resultats d’una edat entre els 772 i els 949 ka per ales restes d’aquest nivell (Duval, 2018)8.
Entre les unitats TD7 i TD8 es va detectar una inversió de la polaritat, interpretada com a límit Matuyama-Brunhes (Parés i Pérez-González, 1999)9, permetent la divisió de la seqüència estratigràfica en una fase de Plistocè inferior (TD1-2 a TD7) i una fase de Plistocè mig (TD8-TD11).
Les anàlisis geocronològiques situen la seqüència TD10 entre els MIS (Marine isotòpic stage) 11 i 9. La capa immediatament superior a la subunitat TD10.2 té dues dates de la sèrie ESR / U (418 ± 63 ka i 337 ± 51 ka; Falguères et al. 1999)6. També es van obtenir dates ESR recents sobre els grans de quars per a la mateixa capa (375 ± 37 ka) i la subunitat TD10.2 (378 ± 10 ka) (Moreno et al., 2015)10. No obstant això, OSL va proporcionar una data mitjana lleugerament discordant de 244 ± 26 ka per a aquesta capa (Berger et al. 2008)7. Les dades combinades d’ESR i d’Urani ofereixen una edat mitja de 337 ± 29ka per a la subunitat TD10.1 superior (Falguères et al., 1999)6. Les dades més recents obtingudes mitjançant ESR situen el TD10.1 superior c. a ~ 380 ka (Moreno et al., 2015)10.
Registre del Plistocè inferior
[modifica]Unitat TD3-4
[modifica]Aquesta unitat té una potència sedimentària màxima de prop de 3 metres. En ella es va recuperar una important col·lecció de restes de grans mamífers herbívors i carnívors. Entre aquests últims, els óssos de l'espècie Ursus dolinensis (García i Arsuaga, 2001)11 són els més freqüents. La elevada presencia d’individus infantils i vells, les seves abundants restes i la presència d’urpades a les parets suggereixen que aquests animals possiblement van circular i hivernar assíduament a la cova durant el període d'hibernació. Per als herbívors como els cérvols i les daines, l’obertura de la cova va representar un avenc per on queien a l’interior i morien. L’activitat dels depredadors sobre aquests animals va estar present tot i que, com assenyalen els estudis tafonòmics, fou escassa. Algunes de les restes faunístiques presenten marques de tall, així com fractures d'origen antròpic que suggereixen que els grups humans es van introduir a la cova per aprofitar part dels ungulats caiguts al seu interior. En el registre es varen identificar, juntament amb els óssos, restes del anomenat jaguar europeu i (Panthera gambaszoegensis) i cànids (Canis sp.). Aquesta presència ha fet pensar que alguns d’aquest taxons van ser els responsables del consum de les carcasses tot i que no s’ha pogut desestimar la possible influència d’altres depredadors no identificats en el registre (Carbonell et al., Huguet et al, 2013)3,11.
En aquest dipòsit sedimentari es van recuperar una petita col·lecció d’artefactes lítics. En concret es tractà de cinc peces (3 ascles i 3 còdols tallats) en quarsita. Aquests objectes presenten seqüències de talla simples, que es redueixen bàsicament a l'obtenció d’ascles partir d'estratègies unipolars i a la configuració succinta de còdols per obtenir objectes tipus chopper (Ollé et al., 2013)12.
Malgrat que la informació arqueològica disponible per a aquesta unitat és encara escassa, els estudis de tecnològics i tafonòmics apunten a un ús esporàdic de la cova com a enclavament per al subministrament oportunista de recursos animals, en competència amb carnívors.
Unitat TD5
[modifica]Les restes recuperades en la Unitat TD5 tenen de diferents orígens. Per una banda, els carnívors van desenvolupar gran part de la seva activitat. Un dels taxons més importants són els hiènids, ja que aquestes utilitzaven la unitat per a refugiar-se i tenir les seves cries. Així s'han documentat les restes de les seves preses junt amb alguns copròlits. També sembla que hi ha aportació per processos gravitacionals (Huguet, 2007)13. Al nivell TD5 també hi ha registre que ens informa sobre l’activitat dels grups humans. Destaca un còdol de quarsita amb explotació unifacial (Rodríguez-Álvarez 2004)14. Junt amb aquest també es va documentar un petit conjunt d’ossos amb marques de tall. Malauradament el conjunt és prou petit per fer inferències econòmiques.
 |
Aquesta és una pàgina de proves de Lmayol. Es troba en subpàgines de la mateixa pàgina d'usuari. Serveix per a fer proves o desar provisionalment pàgines que estan sent desenvolupades per l'usuari. No és un article enciclopèdic. També podeu crear la vostra pàgina de proves.
Vegeu Viquipèdia:Sobre les proves per a més informació, i altres subpàgines d'aquest usuari |
Referències
[modifica]- ↑ «Gil y Hoyos, 1987». .
- ↑ «Rodríguez, J. et al. (2011). One million years of cultural evolution in a stable environament at Atapuerca (Burgos, Spain). Quaternary Science Reviews, 30 : 1396-1412.». .
- ↑ «Campaña, I., Benito-Calvo, A., Pérez-González, A., Ortega, A.I., Bermúdez de Castro, J.M., Carbonell, E., 2017. Pleistocene sedimentary facies of the Gran Dolina archaeo-paleoanthropological site (Sierra de Atapuerca, Burgos, Spain). Quaternary International. 433, 68–84». .
- ↑ «Eudald Carbonell, José María Bermúdez de Castro, Juan Luis Arsuaga (coordinadores). Los yacimientos arqueológicos de la Sierra de Atapuerca en Los cazadores recollectores del Plaistoceno y del Holoceno en Iberia y el Estrecho de Gibraltar. Burgos: Ed. Universidad de Burgos, Fundación Atapuerca. Pag 534-560. (2014). ISBN: 978-8492681853». .