Usuari:Mafoso/Cites

Cites per posar a la Cia

Vers l'Heroisme

«	Els fa invencibles llur sol aspecte i amb llurs propis cossos confirmen les mutilacions de l'Hidra. Car ni aquestes ni la privació de membres conté sa embranzida, sinó que si els talles una mà combaten amb la que els queda, si els talles les dues lluiten amb els peus, no sentint la manca de membres sinó només no poder usar de sa destresa, imitant els exemples de Cinègir i de Cal·límac, quan el primer, assagetat pels medes, restà de peu dret àdhuc després de mort com si fos un immortal, i el segon perdé mans i cap en voler deturar una galera dels perses. Fins a tal punt valoren en res morir en el combat i sortir amb el cos il·lès de la topada de les armes que moltes vegades consideren fins i tot aquesta sort com un ultratge en la seva impetuosa fúria, sense que res abasti a deturar-los...	»
— Theodulus Monachus, J.F.Boissonade, Anecdota Graeca e codicibus regiis, tom II, pàg. 188-211

«	Els seixanta catalans que havien estat tancats a Adrianòpolis quan el Cèsar hi fou assassinat,havent-se assabentat de la remor de la desfeta del jove emperador (a la Batalla d'Apros) que s'havia espargit arreu, no s'oblidaren de somiar en sa llibertat i havent trencat llurs cadenes pujaren al capdamunt de la torre i llençaren moltes pedres a baix per apartar aquells que poguessin impedir-los de davallar. Mes tots llurs esforços foren inútils, car els habitants corregueren en socors dels soldats de la guarnició i la major part dels presoners foren obligats a rendir-se. sols restà un petit nombre que preferien morir com desesperats a caure en les mans de llurs enemics. Finalment, els habitants portaren una gran quantitat de llenya per a cremar la torre i aquells van romandre a dins. Mes tota la violència del foc no fou pas capaç de fer trontollar la fermesa de llur coratge. Ells llançaren primer llurs vestits per apagar-lo, mes quan ceieren que això no servia de res s'abraçaren tots nus enmig de les flames. Dos germans, que ho eren encara més d'esperit que de cor, s'abraçaren estretament, es precipitaren de dalt a baix i moriren en llur caiguda. Abans de llençar-se, albiraren un jove que semblava vacil·lar per la temor del precipici o del foc i que pareixia més disposat a sotmetre's a una vergonyosa servitud que a patir una mena de mort tan cruel. Ells el lleçaren enmig de les brases i cregueren salvar-lo perdent-lo. Vet ací la cruel extremitat a què els portà la desesperació.	»
— PAQUIMERES, de Michaele et Andronico Palaeologis, vol. II, Llibre VI, cap.33

«	Mes quan veieren els turcs la disciplina militar, la brillantor de les armes i l'empenta violentíssima dels llatins (catalans), corpresos d'espant, fugiren ja no tan sols lluny de la ciutat (Filadelfia) sinó més enllà dels antics mollons de l'Imperi Romà. Tal era aquell exèrcit tan ben instruït en el maneig de les armes, tan poderós en sa multitud (...)- car militaven en ell també romans i alans-, que els turcs restaren vençuts a llur presència, sense gosar fer cap resistència. De tal guisa que molts deien que si l'emperador, temorós d'altres danys, no els hagués prohibit de passar més endavant, en breu temps totes les ciutats i províncies romanes, lliures i desembarassades d'enemics, haguessin tornat a sa obediència.	»
— Niceforos Gregoras, <<Byzantina Historia>>, Llibre VII, cap. III, 3

Vers l'assassinat d'en Roger de Flor

«	Desprès d'haver deixat tota la resta del seu exèrcit a Gal·lípoli es presentà amb dos-cents homes escollits a l'emperador Miquel (...), amb la intenció de demanar-li la soldada convinguda per a ses tropes i de, si calgués, emprar l'amenaça per aconseguir-la. Això no féu més que encendre la còlera que l'emperador tenia ja feia temps contra ell i fou la causa que molts soldats armats caiguessin damunt d'ell i el matessin(...)	»
— Niceforos Gregoras, <<Byzantina Historia>>, Llibre VII, cap. III, 5

«	Cregueren els soldats romans que amb aquest fet abatrien el valor dels llatins o tal volta durien a més mesurats termes l'orgull de la seva audàcia, reduint-los a l'extrem de subjectar-los en llurs cossos i voluntats com a esclaus o obligant-los a tornar per força pel mateix camí per on havien vingut. Mes tals pensaments sols caben en esperits mesquins que no abasten a entendre que una intel·ligència pròvida dirigeix les humanals accions, els últims resultats de les quals s'adrecen a l'execució d'un pla per ella preconcebut (...). Car a les coses que Déu no beneeix els són contraries la mar, la terra i fins i tot l'aire, com si fossin ministres de sa venjança contra el qui d'Ell s'aparta i viola la justícia(...). I la prova més evident de tot ha estat la mort del Cèsar Roger. Els romans, penedits d'haver-lo cridat i desitjosos de posar remei al seu malestar, dugueren a cap el seu assassinat, considerant-lo com la deslliurança dels seus mals i, com es veurà en aquesta història, amb ell (és a dir, amb dit assassinat) solament n'atragueren damunt d'ells altres de pitjors i de més greus. Sempre que la divina Providència no afavoreix les accions i consells humans aquests tenen un trist i molt contrari resultat.	»
— Niceforos Gregoras, <<Byzantina Historia>>, Llibre VII, cap. IV, 1-3

Vers la Venjança

«	Condemnem, i amb raó ho fem, els qui, aliant-se amb els perses, en un principi enemic seus, i augmentant sa audàcia amb son propi valor, a manera de devastador incendi es precipitaren damunt de nosaltres, atrevint-se a tot i cobejant tot el que veien. Res deixaren lliure de sa invasió, en recórrer d'un extrem a l'altre aquella encontrada, adés fos pla o muntanya, avenc o precipici, roques escarpades, camins, vessants de muntanyes, valls, colls, torrents, coves, prats, camps i boscúries. Tot desaparegué, tot fou consumat, tot restà ple de cadàvers, víctimes de la més espantosa i horrible carnisseria. Els corrents de sang que en els rius han reemplaçat arreu les aigües s'estanquen a les valls i fins i tot esdevé que, omplint completament llur areny, desemboquen. ai!, a la mar, arrossegant cossos humans per a pastura dels peixos, uns mig vius, ferits altres de mort recent, molts insensibles a llurs sofriments, trist i ingrat espectacle per a la vista, de tal manera que ningú, ni que fos un amic, s'atreviria a mirar-ho, com digué el poeta tràgic. A un li manquen les entranyes, a l'altre el cap, a aquell les mans, a aquest els peus i encara n'hi ha, segons crec, als qui tot això manca. Com si llur cap els hi hagués promès grans premis, i encara estic per dir, com si uns i altres s'haguessin conjurat a no perdonar res, disputen sobre qui farà més morts o ensangonarà més sa espasa, estimant quasi vergonyós deixar per al seu veí aquestes gestes. Sospitant en tots traïció, amb la mateixa sort castiguen els qui tenen les mans plenes de sang com els qui n'estan nets. Tots són comptats en el nombre de traïdors. I el que es encara pitjor és que aquests (els catalans) són d'aital naturalesa que frueixen amb el vessament de sang i amb la matança, tenen per suprema dita acabar amb els altres, judiquen una calamitat el no fer res i fins i tot consideren la clemència comuna efeminació. Es deixen portar per la crueltat com altres per la commiseració, menyspreen els que els és propi per cobdícia del que els hi és aliè i s'apropien del que és dels altres com si fos propi, arribant fins i tot a arriscar la seva vida pels béns dels altres com ningú no ho faria pels seus propis béns, de manera que abans consentirien deixar-se matar que a abandonar sa hisenda.(...) Amb universal consternació es precipiten tots a una sola veu i tale, destrueixen, destrossen, incendien. A uns els fan esclaus, a altres els treuen la vista. Aixequen tals munts de cadàvers que no són res en comparació amb ells els dels corciresos, que els porten en carros, com referix Tucídifes. Amb ells es podrien formar ponts per als rius i cledes per als camps. Tan plens estan aquests de cadàvers que no és fàcil de recórrer-los a peu i a molts els és precís de viatjar en carros. La multitud immensa dels morts serveix de pastura a les aus, a les feres i als gossos. I és tal la misèria, fins i tot entre els més rics, que els obliga a tirar d'aquests animals en lloc dels domèstics i a sortir al camp per veure si en descobreixen algun fugint de l'espasa i cercant de nit d'apoderar-se del que és seu per no morir de fam, portant d'aquesta manera una vida que no és vida i sols diferint de la dels morts en el fet que després d'innombrables necessitats algun dia els haurà de cobrir la mateixa sort.	»
— Theodulus Monachus, J.F.Boissonade, Anecdota Graeca e codicibus regiis, tom II, pàg. 188-211

«	Els turcs i els italians (catalans), deslliurats del terror de la flota romana (bizantina), deixant a Gal·lípoli una guarnició insuficient par a guardar la vila, vingueren a saquejar les nostres terres, matant els homes, enduent-se les dones i els infants, emportant-se els ramats, robant una quantitat prodigiosa de mobles i riqueses i, després de d'haver sadollat llur cupiditat insadollable, deixaren infinitat de béns, grans i fruits, que no pogueren abastar.	»
— PAQUIMERES, de Michaele et Andronico Palaeologis, vol. II, Llibre VII, cap.3

«	Era cosa de veure,(...), els béns dels malaurats romans arrabassats, les donzelles i les dones deshonrades, els vells i els sacerdots portats en captiveri, patint càstigs sempre nous que la despietada mà dels llatins els imposava, amb la destral sempre a punt de caure damunt del coll si no posaven de manifest llurs tresors i llurs riqueses. Els que tot els ho donaven sortien més nus que una mà de morter, els que no tenien amb què rescatar-se eren mutilats en les extremitats de llurs membres i exposats com un trist espectacle als carrers, cercant algú que els donés un òbol o un rossegò de pa, de manera que no els quedava més mitjà per guanyar-se llur subsistència que la seva llengua o la font de ses llàgrimes	»
— PAQUIMERES, de Michaele et Andronico Palaeologis, vol. II, Llibre VII, cap.2

«	Y los venjaren... Gran fou la matansa ab que los camps del Assia embermelliren Y'ls restos de festí de sa venjança als buytres i á las hienas repartiren. La espasa oscaren y la forta llansa en los cráneos dels grechs... Tants ne moriren, que de sa carn las fèras s'atiparen i las planas llurs ossos blanquejaren	»
— J.Rubió i Ors, Roudor de Llobregat ó sia Los catalans en Grècia,1842,pag.61

Vers Batalla de Cefís

«	En arribar la primavera, els catalans travessaren el riu Cefís i s'atendaren en terra beòcia, no lluny del riu, decidits a lliurar batalla en aquell lloc. Eren en nombre de mil cinc-cents homes de cavall i quatre mil soldats d'infanteria(...). Tan bon punt saberen que l'enemic s'apropava, llauraren tot el terreny que pensaven escollir com a camp de batalla. Després feren una vall a l'entorn i obriren recs ben amples per a desaiguar el riu a fi que tota la plana es convertís en un pantà (...). A mitjan primavera es presentà el senyor del país amb un nombrós exèrcit format per atenesos, tebans, plateencs i el contingent més escollit de la Lòcride, la Fòcide i Mègara. Constava de sis mil quatre-cents cavalls i més de vuit mil soldats d'infanteria. L'orgull i l'arrogància del príncep passava dels límits raonables. Confiava no tan sols a anorrear en un moment tots els catalans sinó també a conquerir totes les ciutats i províncies gregues fins a Bizanci.(...) Veient la plana tota florent d'herba, sense sospitar el parany que se li preparava, donà crit de guerra, encoratjà els seus i es llençà impetuosament amb tota la cavalleria que el rodejava contra l'enemic, que fora la plana es mantenia immòbil esperant la seva escomesa. Tot just havien arribat al centre de la plana quan els cavalls, com si de prompte es veiessin lligats amb fortes cadenes, no podent moure llurs peus en la terra humida, queien uns en el fang amb els cavallers, altres, lliures del seu pes, es llençaven a corre-cuita pels camps veïns, mentre que altres s'enfonsaven a la terra i quedaven immòbils en el lloc amb llurs genets com si sostinguessin estàtues. Mentrestant, encoratjats els catalans a la vista de tant nou espectacle, els escometien amb llurs trets i els mataven sense pietat. Corregueren després en persecució dels fugitius fins a Tebes i Atenes, que, atacades de copdescuit, caigueren fàcilment en llur poder amb totes ses riqueses i amb les mullers i els infants vençuts. De tal manera capgirada la sort com en un joc de daus, els catalans es feren amos d'aquell principat i donaren descans a llurs cavalcades sense que fins al dia d'avui hagin deixat d'estendre cada vegad més els mollons de llur senyoriu	»
— Niceforos Gregoras, <<Byzantina Historia>>, Llibre VIII, cap. VII, 6

«	Llavors aquests (els catalans) abandonaren una guerra en la qual foren tan desgraciats, mes, en canvi, obtingueren la millor i més admirable victòria contra els seuis enemics (els francesos), que havien anat a combatre'ls amb un superb aparell i que s'imaginaven no solament vèncer-los sinó conquerir tota tessàlia i Macedònia; mes foren talment castigats que no sobrevisqué ni tan sols un pirforos, com vulgarment es diu.	»
— Theodulus Monachus, J.F.Boissonade, Anecdota Graeca e codicibus regiis, tom II, pàg. 188-211