Usuari:Masoud.h1368/Usuario:Masoud.h1368/Taller1

Àrea social i dimensió sociocultural

El FC Barcelona aglutina socis i aficionats de totes les ideologies polítiques, creences religioses i procedències geogràfiques. El club ha aconseguit integrar de forma estratègica qüestions polítiques, religioses, culturals i socials, que van emmarcades dins de l'àmbit esportiu, això permet que els socis i els aficionats responguin a tots els esdeveniments socials del club, també que tinguin més participació en activitats administratives i s'enforteixin els enllaços entre les penyes.

El club, considerat com l'entitat social més coneguda de Catalunya a l'exterior, ha complert al llarg de la seva història, per a molts aficionats, una funció representativa de defensa dels valors catalanistes, que el club ha defensat públicament en múltiples ocasions, com apunta el periodista anglès Jimmy Burns al seu llibre Barça, la pasión de un pueblo. El club sempre s'ha significat per activitats i gestos en defensa de la cultura i la llengua catalana, la qual ha estat la llengua oficial de tots els documents del club, tret dels anys de dictadura franquista. Excepte en aquest mateix període, el capità de l'equip sempre ha lluït igualment la bandera catalana com a braçalet distintiu. El club, a més, també s'ha manifestat formalment i públicament en suport de les reivindicacions de major autonomia per a Catalunya i va signar manifestos de suport als estatuts d'autonomia tant el 1932 com el 1979 i el 2006.

No obstant el club va condecorar tres vegades a Francisco Franco.

Jugadors, tècnics i la directiva, lliuren l'ofrena del club al Diada Nacional.

Aquesta trajectòria de defensa dels valors catalans va ser reconeguda el 21 de desembre del 1992 quan la Generalitat de Catalunya, presidida per Jordi Pujol, li va atorgar el Premi Creu de Sant Jordi, la màxima distinció que atorga el Govern de Catalunya.

Alguns historiadors i assagistes, com Manuel Vázquez Montalbán, van arribar a apuntar que, per a molts catalans, el FC Barcelona compleix a Catalunya el paper substitutori de la selecció catalana al concert internacional, malgrat la llarga tradició d'esportistes espanyols d'origen no català i d'estrangers que ha tingut el club. Aquests assagistes apunten que aquest és un dels motius pels quals el club barcelonista compta amb equips en tantes disciplines esportives diferents com el bàsquet, handbol, hoquei sobre patins, atletisme, voleibol, etcètera.

En aquesta línia, cal anotar que el FC Barcelona s'ha manifestat públicament a favor del reconeixement internacional de les seleccions esportives catalanes. En els darrers anys no només ha promogut l'organització de partits amistosos entre la selecció de Catalunya i altres seleccions internacionals com Brasil o Argentina, sinó que ha cedit gratuïtament les seves instal·lacions com a seu de les trobades i ha prestat tots els seus esportistes. A més, el club ha signat manifestos públics a favor de la causa. Durant la presidència de Joan Laporta, ell mateix i algun jugador com Oleguer van participar en una campanya publicitària de la Plataforma Pro Seleccions Catalanes que, sota l'eslògan «una nació, una selecció», va ocupar espais publicitaris en una gran quantitat de mitjans de comunicació escrits i audiovisuals de Catalunya.

Tot i la seva vinculació amb idees catalanistes, el club ha comptat sempre amb gran quantitat d'aficionats i fins i tot socis a tot Espanya, atrets pels valors esportius del club, els quals detalla el propi club. Alguns historiadors, tot i això, han apuntat que, a més de l'admiració pels valors esportius, molts aficionats espanyols simpatitzaven amb el Barcelona en veure al club català l'alternativa al «centralisme polític» amb què identificaven el Reial Madrid, especialment durant els anys de la dictadura franquista, fonament equivocat, ja que va repercutir a tots els clubs del país. Va ser aquells anys quan es va encunyar la frase que el FC Barcelona era més que un club, que es va convertir en l'eslògan més conegut de l'entitat.

D'altra banda, i com han apuntat diversos historiadors, el club també va aglutinar, especialment durant les primeres dècades de vida, els simpatitzants del republicanisme. Des de principis del segle xx diferents fets apunten la complicitat dels dirigents del club amb els ideals republicans.

El lema del club a les grades del Camp Nou.

El moment de major distanciament entre el club i la monarquia d'Espanya va tenir lloc sota el regnat d'Alfonso XIII i durant la dictadura de Primo de Rivera. A l'estadi de Les Corts, els aficionats del Barcelona havien manifestat crítiques a la dictadura i exhibit algunes pancartes contra el règim. Finalment, el 14 de juny de 1925 els 14 000 aficionats de l'estadi van esbroncar la Marxa Reial, interpretada per una banda de música. Dies més tard, el Capità General i Governador Civil de Barcelona Joaquim Milans del Bosch va dictar una ordre que va clausurar l'estadi durant sis mesos i va obligar a dimitir Hans Gamper com a president del club i exiliar-se a Suïssa durant una temporada. L'ordre de cloenda de l'estadi justificava la mesura indicant que «en la societat esmentada hi ha persones que combreguen amb idees contràries al bé de la Pàtria», com recull l'historiador Jaume Sobrequés a la seva obra FC Barcelona, Cent anys d'història . Va ser la sanció més dura que ha rebut el club en tota la història. Com assenyala el mateix Sobrequés, el punt culminant del compromís del club amb els principis republicans va tenir lloc a partir del 1931, quan es va proclamar la Segona República Espanyola i, sobretot, a partir de l'inici de la Guerra Civil espanyola quan, el 1936, el FC Barcelona es va convertir voluntàriament en «Entitat al servei del govern legítim de la República».