Usuari:Mcapdevila/Cesaropapisme
El cesaropapisme és una situació política que identifica o suposa la unificació en una sola persona dels poders polític i religiós, referit a les relacions entre església i estat.
Cristianisme oriental[modifica]
Podem dir que des del segle ix el basileu absorbeix tota l'autoritat i es transforma en l'emperador que és al seu torn rei i sacerdot, cosa que va en contradicció amb la formulació feta segles enrere per Flavi Josep en referència al que ell denomina teocràcia, és a dir el govern de Déu a la terra.
Cristianisme occidental[modifica]
El cesaropapisme a Occident es va iniciar quan el papa Lleó III va coronar al rei dels francs i llombards, i a més, patrici dels romans com Emperador del que serà conegut com Imperi Carolingi (800-843), Carlemany, ocasionant dos efectes: el suport de l'Església a l'estat i viceversa, el suport de l'estat a l'Església, la qual cosa va derivar en el cesaropapisme, que sostenia la teoria de l'origen diví dels reis i els donava poder absolut sobre la religió i el govern a la mateixa vegada.
L'emperador utilitzava tots els apel·latius que sonin a descendent dels emperadors romans, es denominarà august, rei dels romans (i adquirirà un caràcter sagrat, proclamant Fill adoptiu de Déu de qui rep directament el poder). Però seguia sent coronat pel Papa, encara que l'emperador es considera el legítim successor de Pere.
Posteriorment, alguns emperadors del Sacre Imperi Romà Germànic, entre ells Enric III, Frederic I i Frederic II van promoure la idea que l'emperador és el cap visible de l'Església, i hi té més autoritat que el papa. El cesaropapisme arriba al seu cim amb l'emperador Enric III, un veritable dispensador de càrrecs eclesiàstics[1] que va obligar el papa Gregori VI a convocar el Concili de Sutri, al 1046.[2]