Usuari:Mcapdevila/Escalament psicofísic

L'escalament psicofísic s'ocupa, en psicologia i més concretament en psicometria, de construir escales de mesura de dimensions psicològiques que tenen un referent físic immediat, al contrari que l'escalament psicològic pròpiament dit. Aquests mètodes d'escalament entren directament en el camp de la percepció.

Naixement de l'escalament psicofísic

En el segle xix va néixer un interès per relacionar mesures purament físiques (φ) amb constructes psicològics (ψ). Encara que Herbart va ser qui va proposar l'existència d'un llindar absolut (referint-se a la mínima intensitat que un estímul ha de tenir per ser perceptible el 50% de les vegades), va ser Weber qui va desenvolupar els mètodes psicofísics que permetien el càlcul d'aquests llindars, i amb ells el naixement dels mètodes psicofísics.

Weber va formular la llei que porta el seu nom, millorada després per Fechner, de manera que va rebre el nom de llei de Weber-Fechner. Fechner va aportar els mètodes psicofísics indirectes, així com els conceptes de llindar absolut i llindar diferencial (mínima diferència que ha d'haver entre dos estímuls perquè siguin percebuts com a diferents).

Continuadors

Stevens va reformular la psicofísica fechneriana a mitjan segle XX a la coneguda com funció potencial de Stevens, el que va donar lloc als anomenats mètodes directes d'escalament : aparellament de magnituds, aparellament de raons, aparellament d'intervals i escales de categories o de classificació.

Ben entrat el segle XX, es va formular la teoria de detecció de senyals, àmpliament difosa en l'estudi de la percepció. Les aportacions fetes pels autors van fer possible l'escalament psicològic pròpiament dit, la qual cosa no significa que l'escalament psicofísic hagi desaparegut, sinó que s'ha tornat més específic per mesurar determinades aptituds.

Enllaços externs

• Els psicòlegs intentem mesurar allò que no es pot veure ni té dimensions físiques, Joan Guàrdia, Universitat de Barcelona.