Usuari:Mcapdevila/João de Barros
 |
Aquest article o secció necessita millorar una traducció deficient. |
João de Barros o Ioam de Barros, anomenat el Titus Livi portuguès (1496 - Portugal, 20 d'octubre de 1570), és generalment considerat com el primer gran historiador i pioner de la gramàtica portuguesa; es pot dir que va ser el primer gran historiador de Portugal.
Fill natural de Lopo de Barros, corregidor de la comarca de l'Alentejo, va néixer probablement a Viseu o Braga. Va ser educat com a mosso de guarda-roba del príncep senyor João, a la cort del rei Manel I, en el període de major apogeu dels descobriments portuguesos. A una edat primerenca, va decidir dedicar-se a la història, en especial al relat dels viatges dels portuguesos per Orient. Per provar la seva capacitat com a escriptor, a l'edat de vint anys, va compondre un romanç cavalleresc titulat Les cròniques de l'emperador Clarimundo, d'on procedeixen els reis de Portugal, dedicat al sobirà i al príncep. Aquest últim, en ascendir al tron el 1521, ja com a João III, va concedir a Barros la capitania de la fortalesa de Sant Jordi de Elmina, lloc des d'on va partir l'any següent. Posteriorment, el 1525, va ser nomenat tresorer de la Casa d'Índies, títol que va mantenir fins a 1528.
La pesta de 1530 el va allunyar de Lisboa i el va portar a refugiar-se a una casa de camp de Ribera de Alitem, prop de Pombal, lloc on va acabar un diàleg moral, Rho pica Pneuma, que va ser rebut amb grans elogis pel català Lluís Vives. En tornar a Lisboa el 1532, després del terratrèmol de 1531 que va assolar la capital, el rei el va designar feitor de les cases d'Índies i de la Mina -llocs tots dos de gran responsabilitat i importància en una Lisboa que s'havia convertit en un empori a nivell europeu per a tot comerç amb Orient. Durant la seva activitat com a feitor, João va provar ser un bon administrador, amb gran dedicació i sense un interès personal en l'exercici del càrrec, una cosa estranya en aquella època, com ho demostra el sorprenent fet que fes pocs diners, allà on els seus predecessors havien amassat grans fortunes.
Capitania al Brasil
[modifica]El 1534, João III, amb la intenció d'atraure colons al Brasil i evitar així les temptatives franceses d'implantar-se a la colònia, el va dividir en capitanies hereditàries, seguint el mateix sistema que ja havia estat utilitzat en les illes Açores, Madeira i Cap Verd, amb bons resultats. L'any següent, va atorgar dues d'aquestes capitanies a João de Barros, que es va associar amb Aires da Cunha i Álvares d'Andrade (dos beneficiats amb sengles capitanies) i constituïren a continuació una armada de deu navilis i nou-cents mariners que va partir cap al Nou Món el 1535. La flota no va aconseguir arribar a la seva destinació, probablement a causa de la imperícia dels seus pilots, i va naufragar a l'escull de Maranhão. Malgrat les serioses conseqüències financeres per a Barros, aquest no va deixar de pagar els deutes als que havien mort durant l'expedició. Els problemes econòmics que aquest fracàs li suposaria, veient-se obligat a hipotecar part dels seus béns, li perseguirien fins a la fi dels seus dies.
Les Dècades
[modifica]Durant aquests anys, Barros prosseguí els seus estudis durant les hores d'oci, i poc després de la desastrosa expedició al Brasil el rei li va encomanar escriure una història dels portuguesos a l'Índia. Abans que la primera part d'aquesta darrera obra estigués acabada, va publicar una Gramàtica de la llengua portuguesa (1540) i diversos Diàlegs morals. La història dels portuguesos a Índia va ser concebuda com un conjunt de volums; cada volum relatava un període de deu anys, i per això es coneixen com les Dècades d'Àsia. La primera de les Dècades d'Àsia va aparèixer el 1552, i la seva acceptació va ser tal que el rei li va encarregar de seguida que escrigués una crònica del seu pare, el rei Manuel I. No obstant això, Barros no va poder emprendre aquesta comanda pel fet que les seves ocupacions a la Casa d'Índies li va impedir dedicar-se a aquesta de manera adequada, i la va encarregar llavors a Damião de Goes. El 1553, va aparèixer el segon volum de les Dècades d'Àsia i el tercer el 1563; el quart volum mai no arribaria a ser acabat, i no es va publicar en vida de l'autor, sinó que va ser completat per João Baptista Lavanha i imprès a Madrid el 1615, molt després de la mort de Barros. Encara que el seu estil era fluid i ric, les Dècades no van tenir gaire èxit fora de la cort de Don João. A penes es coneix una traducció italiana realitzada a Venècia el 1563.
El gener de 1568, Barros va patir un accident cerebrovascular i va ser exonerat de les seves funcions a la Casa d'Índies, i rebé un títol de cavaller i una pensió règia del rei Sebastià. Viuria des de llavors a la casa de camp de Ribera de Alitém fins a la seva mort, el 20 d'octubre de 1570.
Mort i fama pòstuma
[modifica]Home de bon caràcter, es pot dir que va preferir deixar als seus hereus un exemple de bona moral més que una quantiosa fortuna i, tot i que va rebre molts beneficis reials, sempre voluntaris i mai demanats, Barros va morir en la més completa misèria, i eren tants els seus deutes que els seus mateixos fills van renunciar al testament.
Com a historiador i lingüista, Barros mereix la fama que va començar a gaudir poc després de la seva mort. Les seves Dècades contenen la història primerenca dels portuguesos a Àsia i revelen un estudi acurat dels historiadors i geògrafs orientals, així com un coneixement erudit dels registres del seu propi país. Sens dubte, el seu treball es distingeix per la claredat d'exposició i el seu rigorós ordre.
Molt després, Diogo de Couto va continuar l'obra de Barros, afegint nou volums més a les Dècades, i en fou publicada una edició moderna completa a Lisboa en 14 volums entre 1778 i 1788. El títol d'aquesta obra va ser el següent: Da Àsia de Joao de Barros, dos feitos que os Portuguezes fizeram no descobrimento e na conquesta dos mares e terras do Oriente i va ser acompanyada d'un volum en què l'historiador Manoel Severim de Faria relata la vida de Barros, així com un copiós índex de totes les Dècades.
