Usuari:Mcapdevila/Maneguí

No s'ha de confondre amb Maniguet.

L'actriu Antonia Zárate pintada per Goya (cap a 1810). Vesteix vestit estilo Imperi en vellut negre amb una cinta de fil de plata rematant el pit cenyit, amb una lleu punta rematant l'escot; mantilla negra d'encaix i manguillas i ventall blancs.

Maneguí i maneguís són dos tipus d'accessori indumentario amb notables diferències.[1] El maneguí cilíndric de pell o similar material usat per mantenir calents les mans i associat a la vestimenta femenina, encara que no és exclusiu de les dames;[2] i els maneguís de tela que cobrien els avantbraços apareguts a partir del segle XV, com a complement de la vestimenta femenina sense mànigues habitual en aquesta i posteriors èpoques. Mentre que la peça de pell ha perdut la importància que va tenir al segle XIX i part del vint, les "manguillas" s'han recuperat en el disseny de maneguís en esports com el ciclisme.

Descripció

En el context del vestit cortesà europeu del segle XV, apareixen en la dècada de 1480 els maneguís o "manguillas" per cobrir els avantbraços com a complement a la saya i el brial que, en suprimir-se els cordons que unien les mànigues a les espatlles, havien deixat a la vista la camisa interior. Aquests maneguís, en virtut del luxe que representessin, es brocaban, brodaven o decoraven seguint el mateix dibuix que la resta del vestit.[10]

La moda francesa il·lustrada, que havia bandejat l'ús del luxós i ostentós maneguí de pell per escalfar les mans (i guardar tot tipus d'objectes més o menys secrets), va donar no obstant això especial atenció a les "manguillas" que se cenyien al braç per mitjà de llaços, com a complement dels vestits de la moda clasicista, retallant a l'altura de la nina el guant llarg (que en l'altre extrem pujava per sobre del colze).[11] També en l'àmbit de la indumentària femenina a Espanya, però ja intervingut el segle XIX es confeccionaven maneguís amplis per acompanyar el sobretot, anessin aquests "manteletas" o chales de caixmir.[12]

Maneguís i visera

El desenvolupament al llarg del segle XIX de la indústria de la impremta i la progressiva burocratització de la gestió administrativa i la seva organització van posar en perill les immaculades camises blanques de tipógrafos i funcionaris. Per remeiar-ho es va imposar l'ús d'un tipus de maneguí de batalla, generalment negre o gris i prou fort com per resistir molts rentats. Aquests maneguís de cavaller quedaven ajustats a la camisa amb elàstics molt ajustats a les nines i per sobre del colze. Abundant documentació de l'època, punt gràfica com a literària, dóna una àmplia descripció del seu ús. Com a exemple humorístic es poden esmentar alguns tipus habituals en l'humor gràfic de Quino, els episodis creats per Pablo San José García en la seva obra L'oficina sinistra i algunes pel·lícules costumistes del cinema espanyol de les dècades de 1950 i 1960, com a Atracament a les tres, de José María Forqué amb l'actor José Luis López Vázquez com paladín dels 'chupatintas' de la banca immemorial.