Usuari:Mcapdevila/Setge de Gibraltar (1779-1783)

Mcapdevila/Setge de Gibraltar

Guerra d'Independència dels Estats Units
Setge de Gibraltar (1779-1783) Setge de Gibraltar (1779-1783)
Data	24 d'abril de 1779 - 7 de febrer de 1783
Bàndols
Regne de la Gran Bretanya Regne d'Espanya Regne de França
Baixes
869 morts 911 ferits 5000 morts

El setge de Gibraltar (1779-1783) o Gran Setge de Gibraltar, el tercer dut a terme per Espanya per recuperar la colònia britànica des de la pèrdua de la ciutat, va ser la campanya més important que es va realitzar a la zona durant el segle xviii i va tenir com precedents els setges de 1704 i 1727. Durant gairebé quatre anys de bloqueig naval, bombardejos i la nova utilització de les anomenades bateries flotants, Gibraltar va ser capaç de resistir l'última acció militar espanyola sobre la ciutat.

Antecedents

El 1738 van sorgir les primeres disputes entre Espanya i Gran Bretanya. A instàncies del primer es va intentar celebrar una convenció el gener de l'any següent al Palau Reial d'El Pardo, però el Parlament Britànic no va acceptar la mediació del seu ministre Robert Walpole, partidari d'arribar a acords amb Espanya per les seves diferències en el tràfic de mercaderia entre Europa i Amèrica.

Mapa de la Badia d'Algesires on s'indiquen les posicions dels forts i bateries espanyols i britànics.

L'esclat de la Guerra de l'orella de Jenkins el 23 d'octubre de 1739 va fer començar els primers plans per formar trinxeres davant Gibraltar. Veient aquests primers moviments, Gran Bretanya va enviar al vicealmirall Edward Vernon que salpés des Portobello i reforcés l'esquadra de l'almirall Nicholas Haddock que ja es trobava ja en la Badia d'Algesires.

El 9 de juliol de 1746 moria a Madrid Felip V d'Espanya. El seu successor, Ferran VI de Castella, va començar aviat les negociacions amb Gran Bretanya per arribar a acords sobre el comerç. El parlament britànic també desitjava la fi de les hostilitats i fins i tot es veia amb bons ulls anul·lar l'acta que prohibia el comerç amb Espanya i es va arribar a plantejar la possibilitat de cedir la plaça de Gibraltar a Espanya. La conferència que es va celebrar a Aquisgrà el 18 d'octubre de 1748 va acabar amb la signatura d'un tractat entre Espanya, França, Àustria i les potències marítimes però no amb les bel·ligerància entre Espanya i Gran Bretanya. Aquest sistema de neutralitat adoptat per Ferran VI va acabar amb la seva mort el 1759.

Carles III d'Espanya, va signar el 1761 un pacte de família amb Lluís XVI de França, i Gran Bretanya va reaccionar declarant la guerra a Espanya, causant grans pèrdues en el comerç marítim, i prenent les ciutats de Manila i l'Havana. Dos anys després, un cop acabades les hostilitats, Espanya les va recuperar a canvi de les seves possessions a Les Florides. Uns anys més tard, el 1779, mitjançant el tractat d'Aranjuez Carles III s'assegurava l'aliança amb França davant del Regne Unit pels seus interessos comuns a Amèrica i als greuges que les dues nacions deien patir per part de la Gran Bretanya; en virtut a aquest tractat ambdues nacions actuarien conjuntament per a la recuperació de Gibraltar, Menorca i diverses places espanyoles a Amèrica. Aquell mateix any es declarava la guerra contra la Gran Bretanya.

Desenvolupament tàctic

Defenses de Gibraltar .

La Línia de Contravalació.

El 21 de juny de 1779 va ser tancada per part espanyola la frontera amb Gibraltar a la vegada que es va enviar constituir a la ciutat un consell de guerra encapçalat pel governador de Gibraltar George Eliott. A la part espanyola el bloqueig va ser dirigit per Martín Álvarez de Sotomayor. Les forces terrestres espanyoles estaven compostes per dos batallons de guàrdies espanyols, dos de Guàrdia valona, mil artillers i dotze esquadrons de cavalleria: uns 13.000 efectius. L'artilleria estava al comandament de Rudesindo Tilly, mentre que la cavalleria i els dragons francesos serien comandats per García Ramírez de Arellano y Navarrete, marquès d'Arellano. Les forces marítimes que havien de realitzar accions de bloqueig de subministraments a la badia estaven a les ordres d'Antonio Barceló, al comandament d'una flota de diversos xabecs i llanxes troneres. amb base a Algesires i una flota d'onze vaixells i dos fragates es va situar en el Golf de Cadis al comandament de Don Luis de Córdova amb l'objectiu d'impedir el pas de reforços britànics.

Des dels primers dies del setge es van començar a reconstruir les antigues bateries de l'istme que vindrien a completar les ja creades en els anys trenta sota la supervisió de Joris Prosper Van Verboom. Aquestes obres, part d'un ambiciós projecte de fortificació dut a terme en tota la badia d'Algesires, fortificaven especialment la zona de l'istme en l'anomenada Línia de Contravalación de Gibraltar mentre la resta del litoral estava reforçat per gran nombre de forts i bateries que eren capaços de creuar foc contra un únic enemic. La construcció d'aquests forts i bateries artillades havia començat a 1729, sent objecte de queixes per part de les autoritats gibraltarenyes durant els anys següents. A octubre van arribar a la zona 20.000 homes per engrossir les files espanyoles que s'assentarien en una zona especialment habilitada i que encara avui s'anomena Campament, al voltant del fort de Punta Mala. L'artilleria es situaria al costat de la bateria de Zahara de los Atunes i més a prop de la frontera.

El governador de Gibraltar, Sir George Augustus Eliott, tenia a la seva disposició 5.382 homes i l'almirall Robert Duff una flota d'un vaixell, tres fragates i una goleta. La ciutat va trencar foc contra els treballs de reparació de fortes el 12 de setembre des de les bateries de Green's Lodge, Wills's i Queen Charlotte properes als assetjadors. El foc espanyol no es va fer esperar i aviat les bateries del istme van obrir foc contra les situades a la falda del penyal.

La principal basa per a la presa de la ciutat no era, però, l'acció de l'artilleria i l'assalt directe, aquest tipus d'accions ja s'havien demostrat insuficients en els anteriors setges de 1704 i de 1727. Havia de ser fonamental el bloqueig de subministraments a la ciutat, ja que en els anteriors setges s'havia posat de manifest que mentre la ciutat tingués queviures resistiria l'acció armada. D'aquesta manera, durant les primeres setmanes la flota de Don Juan de Lángara y Huarte situada a les proximitats de l'Estret aconseguia evitar l'arribada d'ajuda a Gibraltar, de manera que al cap d'uns mesos la situació dins de la ciutat començava a ser desesperada a escassejar els aliments. Des de la ciutat el consell de guerra havia garantit, tan aviat com es va conèixer el tancament de la frontera, contactes amb el regne de Marroc amb l'objectiu de rebre els subministraments necessaris des dels propers ports nord-africans.

Infructuoses negociacions

Lord North, primer ministre britànic des 1770-1782.

L'octubre de 1779 es van iniciar negociacions entre els governs espanyol i britànic per tal de posar fi a les desavinences existents entre ambdós i que en aquells moments, tot just iniciada la guerra d'independència dels Estats Units, no beneficiaven en res als britànics. A través del Comodor Johnstone es van enviar comunicacions al Comte de Floridablanca perquè sabés el govern espanyol que Lord North, primer ministre del Regne Unit, estava disposat a negociar amb la ciutat de Gibraltar per aconseguir una treva. A partir del 29 de desembre de 1779 es van celebrar reunions entre Floridablanca i el clergue irlandès Hussey. A la tornada d'aquest a Londres, es va acordar que només hi hauria cessió si Espanya acceptava cedir a la Gran Bretanya l'illa de Puerto Rico, la fortalesa de Omoa, un port i una extensió de terreny suficient en la Badia de Orà a més de la compra de les unitats d'artilleria existents a Gibraltar i una compensació per les despeses de fortificació que s'havien portat a terme a la ciutat. Aquestes bases preliminars van ser comunicades als ministres britànics, rebutjant fermament la cessió de la ciutat sota qualsevol terme i posant-se en dubte la capacitat del comodor Johnstone per mitjançar entre els dos països. Com que comunicats els resultats de les deliberacions al ministre espanyol, es va acordar continuar-deixant a part el tema de Gibraltar. Les noves pretensions britàniques serien a partir d'aquest moment que Espanya trenqués els seus llaços d'amistat amb França. Aquests termes, però, serien totalment rebutjats per Floridablanca.

Aprovisionament de Gibraltar

La Batalla del Cap de Sant Vicenç de 1780, la primera de les viscudes en el setge segons la historiografia. The Moonlight Battle of Cape St Vincent, 16 January 1780, obra de Richard Paton (1717-1791).

A la ciutat la fam començava a fer efecte en els assetjats, mentre les autoritats gibraltarenyes esperaven l'arribada de l'almirall George Rodney que havia salpat a principis de 1780 des de Londres amb l'ordre de fer port a la ciutat a tota costa. escassejava el pa i els aliments, mentre que els articles de primera necessitat adquirien per aquestes dates preus desorbitats. Encara que diversos vaixells havien pogut portar aliment a la ciutat des del Marroc, molts gibraltarenys començaven a acusar els efectes d'una alimentació deficient.

El 16 de gener la flota que havia de aprovisionar a la ciutat assetjada, composta per 21 vaixells de línia, va veure a la flota d'onze vaixells que, al comandament de Lángara, estava apostada en les proximitats del Cap de Sant Vicent impedint el pas de vaixells britànics. L'espanyol no va ser capaç d'advertir la gran quantitat de vaixells que se li acostaven a causa de la boira que en aquells moments envaïa la zona, quan per fi va poder constatar la superioritat dels anglesos, Lángara va optar per tornar a Cadis abans de fer front a l'enemic. Els vaixells britànics van emprendre la persecució de Lángara convençuts de l'avantatge que posseïen. A les quatre de la tarda del 16 de gener, les dues flotes entraven en combat tot i que la de Rodney gairebé doblava en nombre a la de Lángara. Després d'una hora de lluita el navili espanyol Santo Domingo va ser incendiat, morint tots els seus ocupants. L'esquadra espanyola va posar direcció a Cadis sent perseguida i interceptada. Poc després el vaixell de l'almirall, el Fènix, es va veure envoltat fins per cinc vaixells britànics i, ferit el capità per una bala en el seu sentit esquerre, perdut el pal de messana i fent aigües, es va rendir. Després d'haver capturat cinc vaixells espanyols, l'Almirall Rodney arribava a Gibraltar el 18 de gener amb els queviures. Després de deixar diversos vaixells a la zona, va marxar amb el gruix de la seva flota a Marbella, abandonant les aigües de la badia i prenent l'avantatge de la mar obert davant la possible arribada de la flota espanyola de Cadis.

Després de les inútils negociacions de 1779, les accions bèl·liques contra la ciutat assetjada van augmentar a partir de mitjans de l'any 1780. Els vaixells de provisions continuaven arribant al port de Gibraltar i informaven al comandament sobre els moviments de l'esquadra espanyola en els voltants de la badia d'Algesires. Els treballs en les trinxera si el foc anglès eren ja una constant en el setge, com havia passat en els anteriors. Els vaixells estacionats al moll nord feien foc constantment contra els forts espanyols, de manera que Barceló va enviar diverses llanxes troneres durant la nit amb l'objectiu d'incendiar els vaixells anglesos. Alertades pel vaixell Enterprise, les llanxes britàniques van sortir en persecució de les troneres espanyoles, que van haver de refugiar-se a Algesires a l'empara del fort d'Isla Verde. Durant tot aquest any es succeirien les escaramusses entre les dues forces. L'intens cañoneo que va caracteritzar els primers anys del setge obligava també a refugiar a gran part de la població civil de Gibraltar a Punta Europa, lluny de la zona batuda per les bateries espanyoles.

Des del Marroc seguien enviant queviures de tot tipus a la ciutat tot i el setge marítim que va tractar de mantenir l'esquadra espanyola. El 30 d'agost la tripulació d'una barcassa marroquina informava al governador de Gibraltar que des del govern central del país africà s'havien donat ordres de permetre l'assalt espanyol de qualsevol vaixell britànic que arribés a les seves costes. D'aquesta manera, el 26 de desembre es signava un acord entre el Marroc i Espanya que acabaria amb l'expulsió del cònsol britànic al país nord-africà; aquest embarcar en Tetuan per a ser conduït a Algesires el 28 de desembre i d'aquí al campament de Barceló al costat del riu Palmones per a ser definitivament conduït a Gibraltar el 11 de gener. Un cop tallat el trànsit amb el nord d'Àfrica, l'octubre van començar de nou a escassejar els queviures a Gibraltar, cosa que va provocar una epidèmia de escorbut. Afortunadament el 12 d'abril de 1781 l'Almirall George Darby arribava a Gibraltar amb gran quantitat d'aliments en cent vaixells de transport després de trencar el setge espanyol. Els 28 vaixells i deu fragates que acompanyaven l'expedició van aconseguir superar fàcilment a les escasses llanxes troneres de Barceló i aprovisionar d'aquesta manera a la ciutat.

Ofensiva britànica a l'istme

The Sortie Made per l'Garrison of Gibraltar , obra de John Trumbull (1789). George Eliott estén la seva mà en ajuda del moribund José Barboza, capità d'artilleria espanyol, després de l'explosió de la bateria.

El novembre els assetjadors van acabar la construcció d'un setge avançat, anomenat de Sant Carles i paral·lel al fort de Sant Felip a la zona oriental, amb capacitat per fer foc contra les portes de Gibraltar. advertit del perill de la nova posició espanyola, George Eliott preparar una ofensiva contra aquesta bateria amb l'objectiu de desmantellar. La nit del 26 de novembre van sortir de Gibraltar 2.000 homes dividits en tres columnes, la columna dreta estava manada pel tinent coronel Trigger, la columna esquerra pel tinent coronel Hugo i la columna central pel tinent coronel Dechenhaussen, mentre al capdavant de l'expedició hi havia el brigadier Ross. Aprofitant la foscor, les tropes van avançar a través de la zona neutral fins a ser localitzades pels sentinella s de la Línia de Contravalación. El tinent coronel Hugo va avançar ràpidament sobre Sant Carles mentre intercanviava foc de mosquet entre les dues tropes. L'atac va ser fulminant i amb prou feines els britànics van haver arribat a la bateria, van calar foc als pertrets. Mentre asseguraven les posicions, els ribera és que acompanyaven l'expedició desmuntaven les construccions. Diversos dels sapadors i soldats que estaven en la posició resultar ferits quan es va produir l'explosió de part dels subministraments de pólvora que es trobaven al magatzem de San Carlos. Aviat la zona presa es va veure il·luminada pel foc i des de les línies espanyoles es va localitzar als homes de Ross, que van haver de tornar amb rapidesa a la ciutat. Els danys en les avançades espanyoles van ser quantiosos, més encara tenint en compte el molt de temps que s'havia invertit en construir sota el foc de les bateries nord del penyal i la rapidesa amb què s'havien perdut.

Les bateries flotants

Dotació de les bateries flotants:

Bateria	Homes	Canons	Capità
Pastora	700	28	Buenaventura Moreno
Talla Pedra	700	28	Príncep Nassau
Paula Primera	700	26	Gaietà de Lángara
Rosario	700	26	Francesc Muñoz
Sant Cristòfol	600	18	Federico Gravina
Paula Segona	366	9	Pau de Cózar
Santa Anna	350	10	José Goicoechea
Sant Joan	400	10	José Angel
Príncep Carles	400	11	Antonio Basurto
Dolors	280	6	Pedro Sánchez

Arribat 1782 el comandament espanyol comprenia que el bloqueig marítim era insuficient i va decidir prendre noves mesures per a l'assalt directe a Gibraltar. Es va posar llavors a Luis de Berton de Balbo de Quiers, Duc de Crillón, al capdavant de l'exèrcit assetjador com Comandant de Terra i Mar i l'almirall Ventura Moreno Zavala al comandament de la flota com Comandant General de la Marina . El enginyer francès D'Arcona, amb el suport de la cort espanyola, va dissenyar un nou pla d'assalt marítim a la ciutat basat en l'ús de bateries flotants que havien de bombardejar el front de la ciutat. Aquest pla va ser presentat al consell del mar que celebrava les seves reunions a Algesires.

Aquestes bateries flotants eren embarcacions que oferien una enorme superfície en la qual apostaven gran quantitat de soldats al mateix temps que deixava circular en el seu interior l'aigua del mar amb la finalitat d'evitar els danys causats per la bala roja, projectils d'artilleria escalfats roent abans de ser llançats i capaços d'incendiar els vaixells. Aquestes bateries s'acostarien a la ciutat i es àncora riguin al fons formant un continu cordó davant de les muralles a semblança d'una fortalesa. Després de deixar inútils les bateries britàniques, 2.000 llanxa s havien de conduir a les tropes d'infanteria a la ciutat per rendir. A febrer de 1782 el rei d'Espanya aprovava la construcció d'aquestes bateries tot i que nombrosos enginyers havien recomanat que no es dugués a terme el projecte per considerar-quimèric. A maig de 1782 s'iniciava la seva construcció en els drassanes d'Algesires i Cadis.

Mentre es construïen les bateries flotants s'estaven realitzant obres a l'esplanada nord del penyal per aixecar diverses plataformes de obusos i bateries provisionals prop de la zona denominada La Laguna , entre la Línia de Contravalación i les portes de la ciutat. Advertits dels moviments en al Camp , a Gibraltar es van fortificar totes les plataformes artillades existents i es van construir nombrosos túnels i passos ocults que comuniquessin totes les bateries de la zona.

A partir del maig es van reprendre les accions de bombardeig tant des de la part britànica com espanyola. A la ciutat eren ja a hores d'ara molts els edifici s que es trobaven destruïts o seriosament perill de caure. El 17 de maig el foc enemic va afectar la sinagoga de la ciutat i als edificis veïns. Durant aquests dies els enginyers britànics reparaven les bateries de Upper Rock , que eren les que patien la major part dels danys.

A finals d'agost estaven acabades les bateries flotants. Es tractava de cinc bateries de dos ponts i cinc d'un pont. Les de dos ponts eren la Pastora , que seria manada per Bonaventura Moreno; Talla pedra , amb el Príncep d'Nassau; Paula primera , comandada per Gaietà de Lángara; Rosario , amb Francisco Muñoz i Sant Cristòfol , amb Federico Gravina. Les d'un pont es deien Príncep Carles , amb Antonio Basurto al capdavant; Sant Joan , amb José Angel; Paula segona , amb Pau de Cózar; Santa Anna , amb José Goicoechea i Els Dolors , amb Pedro Sánchez. El 13 de setembre de 1782 les bateries van ser remolcades fins al seu emplaçament i, comandades totes per Don Luis de Córdova, es van situar davant de la ciutat, les més properes davant del Baluard del Rei. Les embarcacions es van disposar en dues línies: les bateries de dos ponts les primeres i les d'un sol pont darrere. Pel que fa les bateries haver estat ancorades, va començar el bombardeig des de la ciutat però sense causar grans danys en elles.

George Eliott, governador de Gibraltar durant el Gran setge, en un detall del quadre The Defeat of the Floating Batteries at Gibraltar, September 1782 de John Singleton Copley.

El foc de les bateries flotants

A les 10:25 del 13 de setembre les bateries de terra, les esplanades de obusos emplaçades a l'istme, les llanxes troneres i les deu bateries flotants van començar al mateix temps a obrir foc contra Gibraltar a un ritme terrorífic. Des de la ciutat es responia amb totes les forces presents i des de les 12 del matí totes les peces d'artilleria van utilitzar la bala vermella amb l'esperança que les bateries flotants no fossin com es deia incombustibles. En total les deu bateries flotants comptaven amb 142 canons en línia i una dotació de 5.260 homes. Durant tot el matí va continuar el foc entre ciutat i les bateries fins que a les 5 de la tarda es va declarar un incendi a la Talla Pedra causat precisament per la bala vermella. Al cap de poc temps la bateria rebentava i després ella la Pastora i la Sant Cristòfol . L'explosió de les tres bateries va poder sentir en tots els pobles del voltant. Paula primera començava a cremar amb la detonació de les anteriors i el foc s'estenia a la resta. Al convèncer-se que aviat serien incendiades i podrien caure en mans enemigues, el general Moreno va cremar totes les bateries. Les voladures es van realitzar amb tanta precipitació que molts dels seus ocupants no havien tingut temps de desallotjament. La major part d'ells van morir, així com un gran nombre dels que s'havien llançat a l'aigua, entre ells el notable escriptor José Cadalso. Commogut per la tremenda massacre que estava tenint setge, el brigadier de marina anglès Roger Curtis va acostar diverses llanxes als nàufrags, que van posar fora de perill a la ciutat a uns 500 homes. El dia 14 arribava a les platges de la badia gran quantitat de cadàver és. Es calcula que van morir més de 2.000 homes en les bateries flotants i en les llanxes troneres que van ser assolides per la munició.

L'enginyer D'Arzon va voler veure en aquella derrota errors en la construcció de les bateries, fallades en el sistema de circulació d'aigua que havia d'haver evitat els danys causats per la bala vermella, que a més no va ser mai provada contra les embarcacions. La disposició de les bateries enfront de la ciutat tampoc va ser la que l'enginyer hagués desitjat, ja que es trobaven desplaçades de la seva posició, de manera que la Talla i La Pastora suportar la major part del foc enemic, i la resta de les bateries es trobava massa lluny del moll nord, punt més feble de la fortificació.

El desastre de les bateries flotants va ser un cop dur per a l'exèrcit assetjador i des de Gibraltar es contemplava amb esperança la destrucció d'aquells enginys que, però, havien causat seriosos danys a les fortificacions i nombroses morts entre els assetjats.

Continua el setge

Durant el setge a Gibraltar, Luis de Córdova i Córdova manava la flota espanyola ancorada a la badia d'Algesires.

Malgrat tot, el setge a Gibraltar es va mantenir i des de la part espanyola es va decidir continuar el bloqueig marítim per impedir l'arribada de queviures. El 10 d'octubre les tempestes van fer perdre el navili Sant Miquel en acostar massa a les muralla s de la ciutat i embarrancar enfront d'elles. A la ciutat de Gibraltar l'escassetat d'aliments havia de suplir amb la ràpida arribada de l'Almirall Richard Howe. El vostre esquadra va ser divisada el 12 d'octubre, però els forts vent s la van obligar a allunyar-se de l'Estret camí de Marbella sense poder descarregar. Un dia després l'esquadra espanyola al comandament del senyor Luis de Córdova sortia de la Badia d'Algesires per interceptar. Una maniobra de l'almirall anglès va permetre que l'esquadra prengués avantatge i es resguardar a la cala de Tetuan, deixant allà diversos dels transports. Més tard posaria rumb a Cadis, on va ser interceptada finalment per l'esquadra espanyola. Després petites escaramusses, la flota anglesa va posar rumb a Lisboa i l'espanyola va decidir no seguir-la. Mentrestant els vaixells de transport que havien quedat a Tetuan van arribar a Gibraltar el 15 d'octubre amb els aliments necessaris.

En aquests dies les bateries dels assetjadors no deixaven de disparar contra la muralla de la porta nord de Gibraltar però sense arribar a obrir bretxa en ella. Les noves fortificacions britàniques a la falda de la muntanya impedien a més les obres en les trinxeres i amb elles la correcta reparació de les bateries assetjadores. Aquestes fortificacions excavades a la roca per idea del sergent major Ince a 1782 van començar a realitzar-se el 25 de maig d'aquest mateix any. Els primers treballs anaven encaminats a obrir túnels excavats a la pedra a manera de comunicacions ocultes entre les bateries de la falda de la muntanya però sense sortides a l'exterior. Els problemes de ventilació que es van presentar durant la seva construcció van obligar els obrers a obrir respiradors en els que aviat van comprendre que es podrien situar canons. La Galeria Windsor, la primera en ser acabada, estava operativa el febrer de l'any següent, comptava quatre canons i tenia 113 m de longitud. Van seguir dues bateries més: King's line i Queen's line .

L'arribada de la pau

Mentre prosseguien les hostilitats a Gibraltar, es van entaular de nou negociacions entre Gran Bretanya, Espanya i França amb vista a posar fi a la guerra. Les exigències del rei espanyol incloïen sempre la devolució de Gibraltar i es va posar sobre la taula la possibilitat de realitzar intercanvis amb algunes possessions d'ultramar: França cediria Martinica i Guadalupe a la Gran Bretanya mentre Espanya cediria a França en compensació Santo Domingo., però, s'estaven preparant accions militars conjuntes entre Espanya i França encaminades a conquerir als anglesos l'illa de Jamaica i per això s'estaven embarcant 40.000 soldats i fins a 70 vaixells. Davant la imminent amenaça sobre els seus dominis americans, el 30 de gener de 1783 Gran Bretanya va oferir al rei espanyol reprendre les negociacions. El 3 de setembre de 1783 es va signar el Tractat de Versalles en el que la Gran Bretanya reconeixia a Espanya la propietat de l'illa de Menorca , que havia estat conquerida poc abans, les dues Florida si zones d'Hondures i Campeche. El tractat no va contemplar, però, la cessió de Gibraltar. Tan aviat com es van haver signat els primers acords, es van enviar ordres per posar fi als enfrontaments en el setge.

Bibliografia

• Montero, Francisco Maria. Historia de Gibraltar y de su campo (en castellà). Cadis: Imprenta de la Revista Médica, 1860. 
• Sáez Rodríguez, Ángel J.; Panero, Daniel. La campaña de Gibraltar, 1779-1783 (en castellà). Almena Ediciones, 2008. ISBN 9788496170865. 
• Sáez Rodríguez, Ángel J. «Notas sobre la defensa de Algeziras en el siglo XVIII, la batería de San Antonio.» ( PDF) (en castellà). Almoraima, 2000. ISSN 1133-5319.
• Sáez Rodríguez, Ángel J. «La isla de Algeciras.» (en castellà). Almoraima, 2001. ISSN 1133-5319.
• Sáez Rodríguez, Ángel J. «El fuerte de El Tolmo (Algeciras-Cádiz), puente entre dos continentes.» (en castellà). Almoraima, 1997. ISSN 1133-5319.
• Terrón Ponce, José Luis. El gran ataque a Gibraltar de 1782: análisis militar, político y diplomático (en castellà). Ministerio de Defensa, Secretaría General Técnica, 2000. ISBN 9788478237388. 
• Fernández de Navarrete, Martín. Biblioteca marítima española: (obra póstuma) (en castellà). Madrid: Impr. de la Viuda de Calero, 1851. 
• Historia de la administracion del Lord North, primer ministro de Inglaterra y de la Guerra de la América Septentrional hasta la paz: obra escrita en inglés traducida al francés (en castellà). Imprenta Real, 1806. 

• de Castro, Adolfo. Historia de Cádiz y su provincia desde los remotos tiempos hasta 1814 (en castellà). Imp. de la Revista médica, 1858. 

• Drinkwater Bethune, John. A History of the late siege of Gibraltar. (en anglès), 1786. 

• Lafuente, Modesto. Historia general de España (en castellà). Establecimiento tipografico de D. Francisco de P. Mellado, 1862. 

• Ancell, Samuel. A circumstantial journal of the ... blockade and siege of Gibraltar, from the 12th Sept., 1779 to the 23d. Feb., 1783; letters (en anglès). A. Edwards, 1793. 

• del Cantillo, Alejandro. Tratados, convenios y declaraciones de paz y de comercio que han hecho con las potencias estranjeras los monarcas españoles de la casa de Borbon desde el año de 1700 hasta el día. (en castellà). Madrid: Imp. de Alegria y Charlain, 1843. 

• Chartrand, René; Courcelle, Patrice. Gibraltar 1779-83: The Great Siege (en anglès). Osprey Publishing, 2006. ISBN 9781841769776. 

• Heriot, John. An historical sketch of Gibraltar, with an account of the siege which that fortress stood against the combined forces of France and Spain: including a minute and circumtantial detail of the sortie made by the garrison on the morning of Nov. 27, 1781 ... (en anglès). Printed by B. Millan for J. Edward, 1792. 

• Fa, Darren; Finlayson, Clive; Hook, Adam. The Fortifications of Gibraltar 1068-1945 (en anglès). Osprey Publishing, 2006. ISBN 9781846030161. 

• Cienfuegos-Jovellanos González-Coto, Francisco de Borja. Memorias del artillero José María Cienfuegos Jovellanos (1763-1825): gobernador y capitán general de la isla de Cuba y de La Florida (en castellà). Fundación Foro Jovellanos A, 2004. ISBN 9788493319113. 

• Benady, Tito «La población de Gibraltar después del 6 de agosto de 1704» (en castellà). Almoraima, 2007. ISSN 1133-5319.

• Uxó Palasí, José «Referencias en torno al bloqueo naval durante los asedios.» (en castellà). Almoraima, 2007. ISSN 1133-5319.

• Pardo González, Juan Carlos «Máquinas infernales para la conquista de Gibraltar.» (en castellà). Almoraima, 2001. ISSN 1133-5319.