Usuari:Mcapdevila/Teoria de detecció de senyals

Teoria de detecció de senyals (TDS) són els mitjans de quantificar la capacitat de discernir entre el senyal i el soroll. La TDS proposa una innovació psicofísica al clàssic llindar admès en perimetria i utilitza conceptes com ara soroll, senyal, senyal+soroll o criteri. Assumeix que l'estímul ha de ser detectat contra un fons sorollós i que l'individu té el seu propi criteri interessat de resposta. La sensibilitat TDS dependria llavors: a) de la intensitat del senyal, b) de la sensibilitat local de l'observador, influenciada pel soroll i l'atenció ic) del criteri adoptat per l'observador, determinat per les seves motivacions i expectatives. Canvis en el criteri natural de resposta d'un individu durant o entre les perimetrías poden influir en els llindars obtinguts.

El biaix del factor humà cognitiu psicològic considerat per la TDS era clàssicament atribuït a inexperiència o fatiga però podria explicar en part la pertinaç variabilitat a curt i llarg termini que s'observa en les sèries perimètriques tot i els moderns processos de filtrat.

Com a hipòtesi de treball, amb l'enginyeria i els algorismes necessaris l'estructuració matemàtica de la TDS aplicada a la perimetría hauria de facilitar el càlcul numèric sobreafegit de la sensibilitat (d ') i el criteri (ß) del subjecte en una mateixa i successives exploracions. S'ha mostrat com la manera de donar les instruccions prèvies l'explorador pot modificar el criteri del explorat. El criteri constituiria un factor correctiu interessant per a l'assoliment d'una perimetria (exploració del camp visual) perfecta.

Usos

La teoria de la detecció té usos en molts camps com ara diagnòstic de qualsevol classe, control de qualitat, telecomunicacions, i psicologia. El concepte és similar al quocient del senyal/soroll usat en les ciències, i és també usable en el maneig d'alarmes, on és important separar esdeveniments importants de soroll de fons. Segons la teoria, hi ha un nombre de determinants psicològics de com detectarem un senyal, i d'on estaran els nostres límits d'alarma. L'experiència, les expectatives, l'estat fisiològic (per exemple fatiga) i altres factors afecten llindars. Per exemple, un sentinella en temps de guerra detectarà probablement estímuls més febles que el mateix sentinella en temps de pau.

Psicologia

La seva aplicació i introducció en psicologia s'inicia amb Tanner i Swets (1954) en experiments de visió i Smith i Wilson (1953) i Munson i Karlin (1954) en audició. A principis dels anys 60 ja s'havien publicat més de 100 treballs la revisió més autoritzada es troba en el llibre de Swets i Green (1966, 1974). Green i Swets criticar els mètodes tradicionals Psicofícos per la seva inhabilitat de discriminar entre la sensibilitat veritable d'un subjecte i les seves tendències (potencials) de resposta.

Aplicacions de la teoria de detecció de senyals a l'oftalmologia

La teoria de detecció de senyals TDS és un sistema d'anàlisi de presa de decisió desenvolupat durant els anys 50-60 del segle passat que ha tingut una gran repercussió en Medicina i cada vegada més futur en Oftalmologia.

Implica un senyal envoltada de soroll que és transmesa a una persona o màquina i la decisió (resposta) que suscita en aquesta. Aquest sistema, aparentment senzill, es va revelar molt útil en activitats dispars, des vigilància/alarma al diagnòstic mèdic. En esquema funciona com un sistema binari de respostes SÍ-NO davant el senyal/soroll provocat un matriu 2x2: encerts veritables, falsos positius, omissions veritables i falsos negatius (dos errors i dues decisions correctes). La seva expressió gràfica més coneguda és la Corba ROC (receiver operating characteristic) la forma i superfície indica amb precisió la sensibilitat i especificitat (ambdues determinen la capacitat discriminativa o perspicàcia ) de qualsevol persona o màquina. Els fonaments i principis de la TDS van quedar ben establerts matemàtica i psicològicament, i subsegüentment es van crear programes informàtics que van funcionar bé en el control de qualitat de màquines i tècniques diagnòstiques, sempre que existís un gold standard de referència i que es preestablís un llindar o criteri adequats. El gold standard diagnòstic per al glaucoma resulta en certa manera ser una tautologia quan precisament el glaucoma es defineix perimétricamente.

En Oftalmologia es va començar a usar la TDS en el diagnòstic perimètric del glaucoma valorant mitjançant corbes ROC perímetres de diferents marques amb noves estratègies, ràpides o lentes, sobre poblacions normals, amb hipertensió ocular i amb glaucoma confirmat així com altres exploracions relacionades, tals els paràmetres estructurals de la papil òptica. Al nostre país, especialment el grup de la Universitat de la Llacuna ha valorat les seves pròpies estratègies mitjançant la TDS estudiant diferents «corts» i paràmetres (SM, DM, LV). Actualment la TDS és d'obligat compliment en recerca i valoració perimètriques.

Però l'aspecte original psicofísic no fechneriano de la TDS va ser descartat de pla des d'un principi per l'estament canònic perimètric centreeuropeu pels imponderables tecnològics de l'època.

Enllaç extern

• - 8k-Introducció a la TDS