Vés al contingut

Usuari:Mguillametb/proves/ORATORES

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

ORATORES

[modifica]

Terme llatí que es va començar a emprar a les primeries del segle XI, cap a l’any 1024, per designar un dels estaments en què estava dividida, segons la teoria d’Adalbert[1][2], bisbe de Laon [2]la societat medieval. Aquest ordre jeràrquic es va anomenar ordre tri funcional donat que era una jerarquia de tres estaments ben diferenciats, que per funcionar d’una manera harmònica, es necessitaven entre ells.

Partim de la base que en el món hi havia dos ordres: el primer, l’ordre celestial, on habita Déu, pare omnipotent, creador del cel i de la terra, que ostenta el poder absolut en tot l’univers. Aquest Ésser Diví té la missió de vetllar pels afers de l’esperit dels homes, combatent al pecat i portant-los cap a la salvació. Per aquesta missió disposa d’un estol d’ajudants celestials que dirigeix amb amor però amb mà ferma: els àngels i els arcàngels.

El segon, l’ordre terrenal, on habiten els homes, que ell va crear a imatge i semblança seva, té, tanmateix, un ordre jeràrquic inspirat en la Santíssima Trinitat, tres persones distintes en una sola persona, parlem dels bellatores: reis, prínceps, guerrers, que, segons la seva importància, dirigeixen, deleguen i lluiten per vetllar per la seguretat del poble. Els oratores, que preguen, resen i vetllen per les qüestions espirituals, (bisbes, clergues, diaques) de l’home aquí a la terra. En darrer terme, a la base de la piràmide, trobem els laboratores, que treballen a canvi que els bellatores i els oratores lluitin i preguin per la seva seguretat i per l’ànima respectivament. És, per tant, un intercanvi de beneficis[3][4].

Al cim de la piràmide hi ha els reis i prínceps. Són sagrats perquè estan ungits amb el Crisma, un dels tres Sants Olis. Aquests, en una mà tenen el ceptre per governar, delegar i guardar l’ordre a la terra i a l’altra mà tenen l’espasa per tenir cura de la seguretat de tots els seus vassalls i fer-los complir les lleis[5][6]. Pel fet de rebre aquest Sant Oli passen a ser sagrats, però no adquireixen la saviesa i la il·luminació, que sí adquiriran els bisbes, que els servirà per interpretar la paraula de Déu escrita a la Bíblia o llibre sagrat dels cristians. Pugnant per defensar al seu poble, s’aparten del camí marcat per Déu a les Taules de la Llei, que van ser entregades a Moisès. Ja que han de lluitar i dirigir el seu reialme necessiten els consells, els precs i les pregàries dels oratores perquè els protegeixin i els puguin lliurar dels pecats comesos en combat. Els reis, a canvi, els cediran terres i serà per aquest motiu, que la comunitat eclesiàstica anirà ampliant el seu patrimoni[7][8].

Al mateix cim de la piràmide, trobem els oratores, el grup dels que preguen, posats a la mateixa línia dels reis, per considerar que la seva tasca era la més noble i necessària: portar cap a la salvació i al coneixement de Déu el poble creient[9] que a semblança de l’ordre celestial, també, estan jerarquitzats segons la seva importància i les seves funcions.

El primer lloc i més important l’ocupen els bisbes, els quals ungits amb el Sant Oli anomenat Crisma[10] [11], són sagrats[12][13].Per una banda, amb la unció adquirien un poder especial considerat, gairebé, diví: eren els únics capaços d’interpretar la paraula de Déu. Per mitjà del Crisma se’ls dotava amb els dons de l'Esperit Sant: Saviesa, temor de Déu, pietat, ciència, fortalesa, consell, intel·ligència[14] . D’altra banda, eren homes que pertanyien a les famílies més nobles i riques d’Europa. Tenien cultura i els preparaven en escoles al costat d’un altre bisbe.

Per portar a terme aquesta missió tenen els seus ministres, que ordenen i dirigeixen: els clergues i diaques. Els oratores són els únics que poden celebrar sagraments perquè així ho mana “El catecisme de la fe catòlica”. Els oratores no poden tenir vicis terrenals, així doncs, no podran fer cap treball ni casar-se, perquè han de viure homòlogament com les criatures celestials[15][16]. La seva missió prové directament del mandat diví, on tot funciona amb harmonia i sense cap mena de contaminació. Per aquest motiu no poden realitzar les mateixes tasques que fa el poble, perquè és en el treball i en el matrimoni, que pertanyen a l’ordre terrenal, on comença, segons la seva teoria, la corrupció. Ells s’encarreguen de pregar, interpretar la paraula divina i donar consells a reis i prínceps per trobar el camí més adient cap a la salvació. Els seus ministres exerciran el seu ministeri vetllant i orientant al poble o laboratores.

  1. ↑ Que tenia unes primeres arrels en l'agustinisme polític (De Civitate Dei) i va aparèixer de nou a les etimologies d'Isidor de Sevilla, on es parlava dels tres ordres socials: Els senatores, els milites i la plebs. Aquesta triple divisió va ser desenvolupada posteriorment en uns comentaris a la De Consolatione Philosophiae de Boeci, atribuïts al rei Alfred I de Wessex (segle IX). El bisbe Adalbert va reprendre aquest tema i el justificà teològicament comparant-lo amb la Trinitat.
  2. ↑ 2,0 2,1 Abadías i Aurín, David. Breu història de l'esglèsia a l'Edat Mitjana (en català). Barcelona, Setembre 2015. Barcelona: Ediciones Gráficas Rey, Setembre 2015, p. 131. ISBN 978-84943641-4-3. 
  3. ↑ Duby, Georges. Los tres órdenes o lo imaginario del feudalismo (en castellana). primera edición. Barcelona: Petrel S.A, Enero 1980, p. 57-58. ISBN 84-85746-01-5. 
  4. ↑ Compensación, reciprocidad, caridad. Los oratores pueden vivir en el "ocio sagrado" que exige su oficio porque los pugnatores garantizan su seguridad y los agricultores, gracias a su "labor" el alimento de sus cuerpos. Protegidos por los guerreros, los labradores obtienen el perdón de Dios, por intermedio de las plegarias de los sacerdotes. Los guerreros obtienen su sustento de los censos campesinos, y de los impuestos que pagan los comerciantes; pueden lavar las culpas que acarrea el uso de las armas, gracias a la mediación de los que oran.
  5. ↑ Duby, Georges. Los tres órdenes o lo imaginario del feudalismo (en castellà). Primera Edición. Barcelona: Ediciones Petrel S.A, Gener 1980, p. 28. ISBN 84-85746-01-5. 
  6. ↑ El rey detenta no solamente el cetro sinó también la espada. Debe consagrar una parte importante de su tiempo a las armas y esto lo aleja de la escuela. Si bien está en posesión de la "sabiduría", no posee plenamente la cultura. Sin duda, es indispensable educar al heredero del trono de la misma manera que a los futuros obispos.
  7. ↑ Abadías i Aurín, David. Breu història de l'Església a l'edat mitjana (en catalana). Primera Edició. Barcelona: Ediciones Gráficas Rey, Setembre 2015, p. 132. ISBN 978-84-943641-4-3. 
  8. ↑ Els monarques cristians (carolingis i germànics) van tenir un interès especial a determinar l'elecció dels bisbes, ja que eren agents importants en l'exercici del poder reial, i fins i tot els governadors musulmans van actuar directament en les eleccions dels bisbes dins els seus territoris.
  9. ↑ Abadías i Aurín, David. Breu història de l'Església a l'Edat Mitjana (en catalana). Primera Edició. Barcelona: Ediciones Gráficas Rey, setembre 2015, p. 132. ISBN 978-84-943641-4-3. 
  10. ↑ Duby, Georges. Los tres órdenes o lo imaginario del feudalismo (en castellano). Primera Edición. Barcelona: Ediciones Petrel S.A, Enero 1980, p. 46. ISBN 84-85746-01-5. 
  11. ↑ El poder inexplicable del crisma, que una mano transmite a otras manos, engendra en el interior del orden sacerdotal una jerarquía ineluctable. Este cuerpo representa representa en sí mismo un orden, dirigido por el espiscopado. Como el espíritu que gobierna la carne, los obispos gobiernan la Iglesia.
  12. ↑ Duby, Georges. Los tres órdenes o lo imaginario del feudalismo (en castellâ). Primera Edición. Barcelona: Ediciones Petrel S.A, Enero 1980, p. 23. ISBN 84-85746-01-5. 
  13. ↑ El obispo es un personaje sagrado, un Cristo, el ungido del Señor; al introducirse en su piel, al penetrar la crisma todo su cuerpo, ha sido impregnado para siempre del poder divino. Puede delegar en otros la función sacerdotal unciéndolos con el aceite consagrado. El obispo los ordena, ordena todos los hombres que, bajo su control, exorcizan los demonios en las aldeas de la diócesis. Nadie que no haya sido instituido por él puede ofrecer sacrificios, llevar a cabo los gestos rituales, pronunciar las fórmulas propiciatorias.
  14. ↑ «El descendent de David». Societat Bíblica, 1993. [Consulta: 20 març 2016].
  15. ↑ Duby, Georges. Los tres órdenes o lo imaginario del feudalismo (en castellà). Primera Edición. Barcelona: Ediciones Petrel S.A, Gener 1980, p. 46-47. ISBN 84-85746-01-5. 
  16. ↑ Ciertos hombres pertenecen a la categoría de los ángeles. La regla de vida que siguen, los separa del pueblo; en particular estan eximidso de las tareas serviles de este mundo. Estos hombres que se distinguen de esta manera de los otros, son, sin duda alguna los sacerdotes.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Usuari:Mguillametb/proves/ORATORES&oldid=30930902»