Usuari:Mmar46

ASPECTES FÍSIC

Europa es situada al extrem occidental de la gran massa continental que es Euroàsia, és a dir, situada en zones temperades i temperades fredes de l’hemisferi nord. Presenta una important població, 460 millons d’habitants, tan sols superat per dos països, Xina i l’Índia. La densitat de població és una de les majors del món. La Renda Nacional Bruta l’any 2002, va ser d’uns 8397 miles de milions de dólars. Després de l’ampliació de 2004, són 25 els països que componen l’Unió Europea, i quan es produeixi l’incorporació de Bulgaria i Rumania, el 2007 que seran 27.

Imatge de satèl·lit del continent europeu

Trobem 5 grans conjunts morfoestructurals:

• la gran planúria Europea: que s’exten des del nord dels pirineus, fins a les estepes ruses, al llarg de la mateix apareixen una sèrie de relleus d’escasa importancia (massís central, la selva negra). Es formen al paleozoic amb l’orogènia herciania. Terrenys sedimentaris, formats per succesives transgresions i regresions marines, que han anat formant el que anomenem conques (conca de París).
• l’Arc muntanyós dels Alps: separa Europa del Nord de l’àmbit mediterrani. Muntanyes joves producte de l’orogènia alpina. Les majors altures del continent, Mont blanc (4810 metres).
• les tres penínsulas mediterrànies:ibérica,separada de la resta del continente por l’istme dels pirineus, Italiana i valcànica
• la península escandinava: origen caledonià, es forma durant les orogènies més antigues, d’aquí l’enorme desgast i les formes suaus. Amb el període de les glaciacions es formen els fiordos.
• les illes, fonamentalment les britàniques i altres de menor extensió al Mediterrani

Pel que fa al clima destaca la bonanza del clima d’aquesta latitud, a més augmentada per l’escasa continentalitat, a més la influència del mar penetra en major o menor mesura a gran part de les terres que configuren el continent. Destaca la varietat climàtica temperada i suau (condicions excel•lents per al desenvolupament de la vida humana en la major part del territori). Es pateixen les influències de grans mases d’aire, polars i humides, continentals, anticiclons subsaharians,…

La confluencia de factors i situacions, donen lloc a una climatología complexa i diversa, és a dir, numeroses varietats climàtiques en un espai tant reduït, a grans trets diferenciem 5 tipus de clima:

• Clima Atlàntic o oceànic: caracteritzat pels vents húmid procedents de l’Atlàntic que porten pluges durant gran part de l’any. Poca oscil•lació tèrmica al llarg de l’any, diferenciem dos grans varietats, la més humida (litorals escandinaus, britànic i ibèric) i l’altra menys plujosa i més continentalitzada (costa francesa i les zones interiors de la península escandinava, illes britàniques i la planúria europea).
• Clima Mediterrani: clima de carácter subtropical, influenciat per l’anticicló de les Açores, precipitacions a la primavera i tardor, sequía estival (produït pel desplaçament de l’anticicló subsaharià). Abarca tota la zona mediterrània, tot i que en la zona occidental la varietat és més humida que no pas en les altres. Existeixen zones amb molta influència del desert del Sàhara, que apareix una variant semiàrida (sud de la península ibèrica, Serdenya, Sicilia i el Poloponès) .
• Clima continental: temperaturas fredes i extremes donen lloc a una àmplia oscil•lació tèrmica. Estius càlids i húmids, i hiverns extremadament freís i secs (influenciat per l’anticicló siberià). Existeixen tres subtipus, continental de l’Europa Central, continental d’interior i el de transició.
• Clima fred polar o àrtic: regions periglacials d’Europa, pròximes al cercle polar àrtic, zona de Lapònia, Suecia i Finlandia. Es caracteritza per extremada sequera i fred extrem.
• Clima fred d’Alta muntanya: es limita a zones muntanyoses +2000/2500 metres depenent de la latitut. Descens del gradient tèrmic per l’alçada. Temperaturas molt baixes a l’hivern, suaus en bona part de l’estiu i pp abundants. Diferències en el clima depenent de les vessants de les muntanyes, sepententrionals més fred que no pas a les meridionals, igualment les zones de barlovent seran més humides que les de sotavent, on l’efecte Föehn provoca una extremada sequera.

Referent a la vegetació es distingeixen set grans regions biogeogràfiques:

• La tundra àrtica: reduïda extensió (zones nord de Suecia i finlandia). Molses i líquens.
• La taiga o bosc de conífieres: bosc de coníferes, ocupen la major part de Suecia i Finlandia.
• El bosc mixt atlàntic: roure i faig, es localitza a la planúria europea, tot i que en l’actualitat s’ha reduït. Les zones no boscoses predomina el sotabosc (plantes herbàcies i fomacions típiques com la landa).
• El bosc mediterrani: molt reduït a causa de les taller reduïdes, per això es concentra en les zones de difícil accès. Destaca l’alzina, pins, i formacions arbustives com la garriga i la màquia.
• Les formacions esteparies: regins dels sud-est i algunes de l’interior de la península. Estepes degradades per la sequera.
• La vegetació d’alta muntanya es localitza als Alps, als Pirineus i als monts Escandinaus. Formacions adaptades a l’altitut, presència de diferents pisos de vegetació. Boscos als pisos més baixos y vegetació de carácter herbàsi.

Les costes europees estan banyades per dos grans masses d’aigua, l’atlàntic (costes amb gran varietat d’accidents, aquí es troben els ports més importants),el mediterrani (zona de les més riques del món des del punt de vista turístic) i l’oceà glaciar àrtic. A Europa no hi ha grans rius de grans recorregutds, a excepció del Danubi i el Rhin. Según les característiques dels règims diferenciem tres tipus de rius:

• Atlàntics: molt, amples i cabalosos, rius que reben moltes pp i recorren la planúria europea.
• Continentals: desemboquen al mediterrani o atlàntic. Rius amb fortes crescudes a l’estiu, que es l’època en que tenen lloc les pluges.
• Mediterranis: menys importants, rius irregulars amb un fort estiatge a l’estiu, a vegades durant tot l’any.

La varietat dels climes, la diversitat de materials litològics i els condicinants del relleu fan que el continent europeu presenta una gran varietat edàfica. A Europa trobem set clases, sòls de tundra (predomina el permafrost), podsols (carácter àcid i no són gaire fèrtils), sòls pardos o grocs (degradació dels podsols, més fèrtils que l’anterior), sòls Chernodzem o sòls negres (són els més rics, perquè contenen molta matèria orgànica són els millors per l’agricultura), Rendsines (costers de roca calisa que formen pendents, poc profunds, no són gaire fèrtils), terres roses (arcilles procedents de la decomposició de la roca calisa, paisatges kárstics, elevada productivitat, són molt aptes pel cultiu) i sols rentats (propis del clima mediterrani, arcilles i gruixos, no tenen molta matèria orgànica, tot i que si se’ls abona convenientment, poden ser bons pel cultiu de secà).

El medi ambient és un tema important a la Unió Europa, ja que no només és la zona més industrialitzada del món, sinó que és la que primer es va urbanitzar, això fa que sigui una de les àrees més contaminades del món. La qual cosa ha portat als països europeus i a la pròpia unió, seguir una política de defensa del medi ambient intentant minimitzar els efectes sobre la natura i sobre els seus habitants. Els riscos principals que pateix actualment Europa, son procesos de salinització, procesos de desertització, mars afectats per la polució i pluja àcida. El desenvolupament sostenible és un dels majors reptes que té plantejats la Unió Europea, compaginar el desenvolupament industrial i preservar el medi ambient, dos qüestions en principi que són antagòniques. Per aquest motiu la Unió, fonamenta una sèrie de propostes basades en el Protocol de Kyoto i una normativa més estricta i severa per acabar amb les agresions de la natura, i conseguir una major calitat de vida per als ciutadans. En aquest sentit s’estan desenvolupant les següents actuacions:

• Controlar els vertits industrials als rius, obligant a la depuració de totes les aigües residuals.
• Apostar per energies menys contaminants.
• Intentar limitar els efectes de la contaminació urbana que genera el tràfic a les grans ciutats.
• Lluita contra la degradació de les terres agrícoles.
• Intentar evitar els impactes ambientals i paisajístics que genera l’activitat turística.

• 
  Divisió política d'Europa.
• 
  Bandera oficial de la Unió Europea

ASPECTES SOCIALS

La trajectòria demogràfica d’Europa, és un ràpid procés d’envelliment, degut principalment a dos factors, la reducció de la tasa de fecunditat, unit a l’aplaçament de l’edat de tenir fills i l’increment de l’esperança de vida. Un altre factor important de canvi en la població és l’immigració, la qual ha contribuit a un increment de la població.

Al llarg de l’últim segle la població activa s’ha redimensionat. Pel que fa a l’agricultura, ha disminuit dràsticament, fins arribar a que es calcula que solament un 5% de la població activa Europa es dedica a aquest sector, però amb les últimes incorporacións a l’Unió aquest percentatge s’ha vist incrementat fins a un 10%. El sector secundari és el que s’ha mantingut més estable en els últims cent anys, al volant del 30 o 35 % és ocupat en aquest sector. El sector terciari és el que més ha augmentat absorvint l’excedent de mà d’obra procedent de l’agricultura. Al voltant del 60% de la població de la UE desenvolupa algun tipus d’activitat relacionada amb aquest sector.

Tres quartes parts de la població de la UE, viu en ciutats de +10000 habitants. Desde el moment en que es va produir l’industralització la població a les ciutats europees no ha parat de créixer. L’èxode rural va suposar el desplaçament de moltees persones del camp per anar a trebalalr a les ciutats, deixant les zones rurals despoblades. Aquest fenomen ha estat constant al llarg dels dos últims segles, el qual s’ha atenuat en els últims anys, fonamentalment perquè el nivell d’urbanització ja és molt elevat i és difícil que segueixi augmentant. L’unió Europea ha concedit una gran importancia a la planificació urbana i a les polítiques d’ordenació del territori, això ha donat lloc a un creixement molt més ordenat i racional. Tot i això les ciutat de l’UE continuen tenint problemes, increment de la contaminació, gran quantitat de residus sòlids i líquids que es generan, tràfic, soroll, fum… tot i que s’ha actuat encara s’està lluny de conseguir la solució.

Les polítiques socials han estat un dels objectius principal de la UE, un dels objectius principals, era incrementar el nivell de vida i la renta per càpita dels europeus. Aquest objectiu ja ha estat aconseguit, i un dels pasos fonamental que ho va portar ha estat aconseguir la lliure circulació de treballadors i mercaderies, així com la moneda única. Dintre d’aquestes polítiques podem destacar les polítiques d’equilibris territorials i desenvolupament regional, les quals han implicat la creació dels Fons Estructurals (FEDER, FEOGA, LEADER…), destinats a les zones més desfavorides amb l’objectiu de millorar les condicions de vida de la seva població. També a través dels Fons socials i dels Fons de Cohesió i de Compensació interregional, les polítiques comunitàries han insistit a afavorir les regions i col•lectius més desafavorits. En aquest sentit les polítiques han anat encaminades a lluitar contra el racisme i la xenofobia, i a desenvolupar els plans d’integració dels immigrants, i ajudar els grups més desfavorits. L’educació també es troba entre els objectius Basics que s’ha fixat les polítiques socials europees. Els programes d’intercanvi dels alumnes, de professors i d’idees entre els centres educatius en un intent d’aconseguir una major relació entre els països que formen part de la UE. Com a resum de totes les polítiques de caire social, podem citar la Carta Social i dels drets dels ciutadans, que té com objectiu millorar la calitat de vida dels ciutadans de la unió. Per últim la Constitució Europea de 2005 instrument per a continuar amb la política de desenvolupament social i dels drets dels habitants dels països de l’Unió.

ASPECTES ECONÒMICS

Desde que va finalitzar la IIª G.M., s’inicia una política que tendéix a buscar una unitat supranacional. D’aquesta manera comencen els primers pasos perquè les aduanes i les fronteras desapareixin entre els països que s’ajuntin a aquesta idea.

El primer pas creació del Benelux o unió duanera de Bélgica, Holanda i Luxemburg (1948). El 1951, es fundava la CECA, Comunitat Europea del Carbó i de l’acer, el més clar precedent del mercat comú, limitat a la indústria del carbí i de l’acer, en el qual van participar, Francia, Alemanya Occidental, Italia, Bélgica, Països Baixos i Lusemburg.

Posteriorment s’intenta ampliar a altres matèries econòmiques i al sector de l’energia nuclear. El 1957, a través del Tractat de Roma, es constitueix la CEE, o mercat comú i la comunitat europea de l’energia atòmica (EURATOM). L’èxit dels sis països va fer decidir al Regne Unit, Dinamarca i Irlanda a unir-se el 1973, i el 1981 s’unia Grècia.

Amb l’incorporació d’Espanya i Portugal el 1986, neix “l’Europa dels dotze”. La reunificació d’alemanya el 1990, suposa la incorporació dels estats orientals d’Alemanya

El tractat de Maastrich el 1992, dona nous poders i responsabilitats a les institucions comunitaris i s’introdueixen noves formes de cooperació entre els governs dels Estats membres. Es consagra oficialment el nom d’Unió Europa. El mateix any la UE decideix embarcar-se en una unió Econòmica i monetària (UEM). La moneda única, el euro es va fer realitat l’1 de gener del 2002.

El 1995 es crea “l’Europa dels 15” amb l’entrada d’Austria, Finlandia i Suecia.

La última ampliació de la UE, es produeix el maig de 2004, amb l’incorporació de 10 nous estats: xipre, Eslovaquia, Eslovènia, Estonia, Hungria, Letonia, Lituania, Malta, Polònia, República Txeca, que conformaran “l’Europa dels 25”.

Posteriorment, el 2007 hi ha hagut l’incorporació de Bulgaria i Rumania., per tant ja és “l’europa dels 27”.

El procés d’unificació ha tingut un objectiu clar: col•locar la unió europea entre els estats més poderosos del món. Aquesta integració ha afavorit clarament el procés de creixement econòmic dels països, però no ha pogut evitar que desapareguin els contrastos entre el centre i la periferia dels països que la componen.

El sector primari: els països de l’UE tenen la agricultura més desenvolupada, especialitzada i industrialitzada del món, es tracta de les anomenades agricultura de mercat, en els que s’obtenen uns productes d’una qualitat molt elevada i amb un preu molt competitiu. Tot això presenten una sèrie de problemes. Problema en l’estructura de la propietat, ja que les explotacions són molt petites (sobretot a l’Europa Atlàntica), això suposa un element desfavorable ja que en l’actualitat les petites propietats són inviables davant de la competencia de les grans propietats. Per aquest motiu, la unió intenta aplicar una política de concentració parcel•lària. Al sud d’Europa, el que predomina són les grans propietats, aquestes són les zones més atrasades a causa de les condicions històriques. Però per si aquest problema fora poc, també hi ha una forta competició interna que s’experimenta dins de països de la pròpia unió, això passa en determinats tipus de cultiu, o bé conflictos entre els ramaders. Per a corregir els desequilibris derivats surgits de les polítiques agràries dels estats, la UE disenya la Política Agrària Comú, que aglutina actualment el 40% del pressupost comunitari, els quals estan dedicats en gran mesura a financiar actuacions estructurals agràries i rurals

La PAC, ha estat amb diferència la política comú més important i un dels elements esencials dels sistema internacional de la UE. Objectius: incrementar la productivitat, garantir un nivell de vida adequat a la població agrícola, estabilitzar els mercats, garantir la seguretat dels abastiments i asegurar al consumidor suministres a preus raonables. Es crea als anys 60, en un moment en que Europa era deficitària en la majoria de productes alimentaris, i els seus mecanismos es van crear per a corregit aquesta situació, essent la seva funció principal la de apoyar els preus i les rendes interiors mitjançant operacions d’intervenció i sistemas de protecció frontanera. Aquesta política va contribuir positivament al creixement econòmici va lograr garantir els suministres europeus. Fins als anys 90, la PAC, va ser la política comunitària més important, especialment des del punt de vista pressupostari. Però aquest sistema ja no responia a les necessitats, ja que la comunitat començava a produir excedents de la majoria dels productes agrícoles. Els costos de la pac es feien inaceptables. Les reformes que s’han introduït als 80 i 90 han permès a la UE respondre a les obligacions que tenia i les indicacions de l’OMC. Reducció d’un 20% del suport interior donat a l’agricultura, un retall del 36% de la despesa pressupostària destinada a la subvenció de les exportacions i disminució del 21% en el volum de les exportacions subvencionades. Les noves incorporacions de la UE després de les últimes incorporacions, la necessitat de redistribuir els fons agraris i la impossibilitat d’augmentar la despesa comunitària en aquest sector, ha fet replantejar-se la PAC, es parla d’una reforma inmediata, en la qual cada vegada es donaria menys importancia a les produccions i més a la calitat i al medi ambient.

Destaquen dos grans zones agrícolas:

• la gran planúria centroeuropea: predomina el cultiu de cereal de secà. Paisatges habituals són els camps oberts o openfield i el bocage.
• les valls i el litoral dels països del mediterrani: s’utilitzen mitjans més tradicionals que al nord d’Europa i amb el problema de la irregularitat de les pp, tot i això són de gran productivitat. Destaquen els cultius de cereal, vinya i olivo, tot i això els fruiters van guanyant terreny amb l’aplicació de les zones de reg.

La ramaderia es troba molt desenvolupada al nord i oest d’Europa, és en aquesta zona on les condicions naturals i climàtiques, afavorint la presència de prats durant tot l’any. La pesca cada vegada té menys pes específic en la producció del sector primari, a causa de l’agotament dels principals caladors europeus. Europa manté una important activitat pesquera al mar del nord, davant de les costes noruegues. L’activitat forestal, és molt reduïda a causa de la profunda deforestació com a conseqüència del desenvolupament industrial i urbà.

El sector secundari: és el segon sector amb importancia a Europa, per la seva contribució al PIB i pel porcentatge de població activa que ocupa (18%). El treball industrial tendéis al descens i augmenta el sector servicios. Aquesta industria arrosega problemes, com son la falta de competitivitat, la mà cara, escassetat de matèries primeres, tot i això, Europa encara és la segona potència mundial.

La major part de l’indústria es concentra al voltant de la zona central que es localitza a la franja que va des de Inglaterra fins al nord d’Itàlia, i la part més destacada és la zona del Rhin. A mesura que ens anem allunyant la indústria va disminuint.

La producció industrial s’ha concentrat principalment en els següents sectors: siderúrgic, químic, electrònica i textil. També trobem altres sectors com, producció automovilística, construcción aeronàutica i construcció naval.

Les empreses europees són les més grans del món després de les americanes, y en dura competència amb les japoneses.

Les fonts d’energia, és el major problema de l’indústria europea, ja que la falta de matèries primeres ha provocat una forta dependència d’altres països. Únicament el mar del nord és ric en hidrocarburs, tot i això la producció no és suficient per cobrir el consum energètic. Les energies alternatives encara no han permès solucionar el greu problema de dependencia europea de l’exterior.

La mineria no és una activitat important, ja sigui per la manca de jaciments importants i per l’esgotament dels mateixos.

Sector terciari: és el més important per la seva contribució al PIB europeu i pel percentatge de població activa que ocupa (70%). La unió europea és una de les majors potències mundials pel que es refereix al sector serveis.

Podem distinguir:

• comerç: el comerç europeu és molt actiu, la balança comercial és favorable a Europa, tot i que tenim una forta dependencia de l’exterior, l’exportació de productes industrials i agrícolas desequilibren la balança al nostre favor. Existeixen a Europa dos importants eixos comercials, el que va de Marsella-Dinamarca i el que va del Rhur-Inglaterra. Els dos eixos s’entrellaçen a l’oest d’Alemanya, que és la regió indústrial més important del continent. Son les grans aglomeracions urbanes les que controlen i dirigiesen els trafics comercials, son ciutats des de les que s’organitza la zarza d’intercanvis europeus, des d’on es controlen les inversions financeres i bancàries no sols d’Europa, sinó de bona part del món.
• transport: és possible a causa d'una densa i molt estructurada xarxa de transports, és un subsector fonalmental dins al sector serveis.
• Carretera: la més important del món, sobretot a la zona al voltant del Rhin. Europa a més de ser un terreny molt habitat, ens trobem amb una alta qualitat de les carreteres, la qual cosa propicia el transport per carretera. El tràfic principal és de mercaderies i persones.
• Ferrocarril: mitjà de transport en crisi, va tenir un gran auge al segle XIX. En els últims anys sembla que aquesta tendència es freni amb l’aparició de les línies d’alta velocitat, a les pròximes dècades les principals ciutats de la Unió Europea estaran unides per la línia d’alta velocitat.
• Aeri: mitjà de transport que ha crescut més. Es dedicat al transport de persones i de mercaderies de poc pes i alt valor. Destaquen la xarxa d’aeroports i d’aeronaus americanes estan molt més desenvolupades que les europees i són molt més rentables.
• Marítim: des del s.XVI els ports amb major tràfic es troben a l’oceà atlàntic. Trobem dos grans rutes de transport marítim, les dues surten de ports de l’Europa nordoccidental, una enllaça amb la costa Est dels estat units i l’altra amb els ports de l’orient mitjà. El seu tràfic es redueix exclusivament a transport de mercaderies de gran volum o de gran pes, mentre que el tràfic de persones s’ha reduït notablement.
• Turisme: àrea del món que més fluxos concentra, tant en origen com en destí dels turistes. Els països europeus que més turistes reben són: França, Espanya i Italia. Les regions on la població més viatja són les del nord d’Europa, en busca del soledades platges del sud.
• Telecomunicacions: contribuix activament a l’increment de la riquesa i de la productivitat de l’economia. El desenvolupament i el perfeccinament de l’economia digital és un dels reptes de la UE per als pròxims anys, així com l’universalització de les Tecnologies de l’informació i de la comunicació com impulsors de la qualitat de vida.

La '''política econòmica''' de la UE: ens centrem bàsicament en quatre punts:

Política agrària: PAC s’ha completat amb l’existència d’una sèrie de fons de desenvolupament i d’ajuda que segons a l’àmbit al qual es destinen tenen diferents denominacions, FEOGA, FEDER, FSE. També trobem polítiques pesqueres, en les que la Unió s’encarrega de gestionar les quotes o les negociacions per treballar ens els caladors pertinents a les aigües jurisdiccionals de tercers països. •Política industrial: s’ha centrat en la reconversió de sectors que es troben en crisi a causa de la competencia exterior, Siderurgia, textil, naval. •Política d’ajudes i de subvencions: per fer front a la competencia creixent, però ha portat a numerosos problemes i discussions a causa de la incorrecta utilització dels fons dels mateixos països receptors: •Polítiques d’investigació: millorar la competitivitat dels productes europeus en els mercats internacionals, la unió s’ha esforçat en arribar al màxim desenvolupament tecnològic que li permeti competir en igualtat de condicions amb els altres dos gegants de la tecnologia mundial: Estats Units i Japó. •Política monetària: la unió monetària va ser un dels objectius inicials, però les dificultats per a possar-ho en pràctica ràpidament es van fer paleses. El 1969, el mercat comú aprova l’unió monetària i econòmica. El 1972 s’adopta un nou sistema de canvis que va rebre el nom de la “serp monetària”, en aquest moment ja es comença a parlar de moneda unitària que en aquell moment es va anomenar ECU. Però no va ser fins al tractat de Maastrich el 1993, quan es donen les circunstàncies per a reactivar el procés i després d’una sèrie d’acords i d’estudis, s’arriba al 2002 que es possa en pràctica la circulació de la nova moneda europea: l’Euro.

CONSULTEU TAMBÉ:

• | Pàgina oficial de la Unió Europea
• | Històtia de la Unió Europea
• EUobserver
• Europedia: Guide to European policies and legislation