Usuari:Oscar Lewis MOE/proves

Oscar Lewis

Oscar Lewis (de nom real Oscar Lefkowitz) és un historiador i antropòleg nord-americà nascut a Nova York, EUA, el 25 de desembre de 1914 i mort el 16 de desembre de 1970. Va ser doctor en antropologia a la Universitat de Colúmbia. I va introduir l'estudi de la pobresa des d'un punt de vista social. Dues de les seves aportacions a l’antropologia es consideren les més importants i principals de tota la seva obra. Una de les seues aportacions cabdals és la influència que va tenir en l'estudi de la cultura de la pobresa, i l’altra és la seva nova proposta metodològica a l’hora de dur a terme una investigació antropològica.

Biografia

Primerament, es va doctorar en la Universitat de Columbia amb una tesi sobre els efectes que comporta en els indígenes americans el contacte amb els blancs. Després, va ser professor de la Facultat del Brooklyn College i en la Universitat de Washington. Més tard, va continuar la seua carrera en el departament d'Agricultura dels EUA, com a antropòleg. Això va fer possible que entrés al departament d'antropologia de la Universitat d'Illinois.

El 1942 va treballar a la Universitat Yale. I també al Departament de Justícia dels EUA com a analista de propaganda. Va treballar com a funcionari per diverses agències de Canadà, els Estats Units, Espanya, Mèxic, Puerto Rico, etc. Dues d’aquestes agències van ser: Office of Indian Affairs i Department of Agriculture dels EUA.

L'any següent, el 1943, va anar a l'Institut Interamericà d'indígenes, a Mèxic, en representació dels EUA per a efectuar estudis en desenvolupament rural. Va investigar comunitats camperoles de Tepoztlan. Tota aquesta tasca el va portar a la teorització del que ell va definir com a cultura de la pobresa, és a dir, un conjunt d'actituds, maneres de pensar, llenguatges i comportaments que pretesament caracteritzaven les classes subalternes. Aquesta herència de l'individu, a més, l'acompanyava des del naixement i el conduïa a la repetició perpetuació del seu estat de pobre entés de manera social. Es conformava així amb la imatge que la societat té d'ell, en una mena d'autoetiquetament.

També va fer estudis de camp en altres indrets, com ara el nord de l'Índia. I els darrers vint anys es va concentrar en estudis urbans.

Pel que fa al seu nou mètode, se centra majoritàriament en les biografies familiars, i la seva nova perspectiva sobre la família. Va posar a la família al centre, com a unitat d’anàlisi i observació. Tanmateix, també va utilitzar les tècniques tradicionals de l’antropologia, la sociologia i la psicologia. Per aquest motiu, en les seves recerques etnogràfiques va realitzar entrevistes, qüestionaris, la tècnica de l’observació participant, històries de vida, autobiografies i l’aplicació de certes proves psicològiques. Va fer ús de gravadores, de la fotografia i la recol·lecció de documentació personal per recollir la informació.

La seva obra que es considera de més interès tant en l'àmbit metodològic com en el teòric, és Ensayos antropológicos, la qual va ser publicada el 1982. En aquesta trobem un recull de 20 assaigs. Però també va publicar altres llibres amb molt de ressò, com ara l'Antropología de la pobreza o The Children of Sanchez tots dos a començaments dels anys 60. La publicació del darrer va suposar que el govern mexicà el declarés calumniós i obscé.

Context Teòric

A continuació procedirem a explicar el context teòric en el qual Oscar Lewis, escriu la seva obra anomenada Five Families; Mexican Case Studies in the Culture of Poverty l'any 1959 a Mèxic. Aproximadament cap als voltants dels anys cinquanta es va començar a estendre entre molts catedràtics d'antropologia l'incipient interès en les societats llatinoamericanes sobretot a causa de les grans urbanitzacions que les ciutats comencen a experimentar. Això porta a molts antropòlegs estatunidencs viatjar fins a diferents països d'Amèrica Llatina per tal de fer les seves pròpies investigacions etnogràfiques, com és el cas concret d'Oscar Lewis, antropòleg estatunidenc que s'interessa especialment per les zones de Mèxic i Puerto Rico. (Marzal, M. 2016)

Dins d'aquest context, ens trobem com en el moment en el qual es va publicar l'obra, predominava a Mèxic l'anomenada antropologia indigenista, impulsada per l'institut del mateix nom anomenat "Instituto Nacional Indigenista" o INI fundat l'any 1948 i que és el resultat d'una llarga llista d'institucions que buscaven controlar a les societats indígenes de forma descentralitzada. L'INI, tenia com a principal objectiu la investigació i l'aculturació de la població indígena, de forma que bevien directament de teòrics estatunidencs tals com Robert Redfield o l'antropòleg mexicà Alfonso Villa Rojas. Amb la publicació de l'article anomenat: "Definición del indio y de lo indio" escrit per Redfield l'any 1948 es comença a parlar de les societats indígenes com una comunitat a la qual cal desenvolupar per tal de poder aproximar-les al que coneixien com "mexicanización", és a dir aproximar aquests grups a la realitat socials de tots aquells mexicans que no formessin part de cap grup indígena, demostrant així una mirada esbiaixada per l'etnocentrisme.

Amb l'èxit de la revolució cubana l'any 1959 la figura de l'antropòleg comença a tenir certa càrrega pejorativa i l'Institut Nacional Indigenista comença a no donar els resultats esperats d'aculturar les societats indígenes, això provoca que es comenci a formar lentament un rebuig cap a les institucions governamentals així com cap a l'INI que tan sols suposava una gran càrrega burocràtica pels membres de les societats indígenes. (De la Peña, G. 2008) Aquesta situació d'animadversió cap a les institucions i el rebuig cap a les polítiques culturals, sumat a la censura anys més tard per part del govern de l'obra anomenada "Los hijos de Sánchez" escrita també per Oscar Lewis l'any 1963, van ser el caldo de cultiu ideal per tot un seguit de revoltes estudiantils per part de joves antropòlegs contra la que anomenaven antropologia mexicana i el seu pensament indigenista.

Per altre costat podem definir a Lewis com el creador del corrent conegut com: Antropologia de la Pobresa. Aquest nou paradigma, com el seu nom indica, s'encarrega de buscar les causes i les conseqüències d'aquesta pobresa o escassetat de recursos a partir de l'anàlisi d'entrevistes comparatives entre persones de diferents estrats socials així com de diferents quantitats d'ingressos.

Si bé la creació d'aquest corrent que la podríem encabir dins de l'antropologia econòmica, va aportar a l'autor un gran reconeixement per part de la societat mexicana i dels seus companys antropòlegs, també va causar una forta onada de mal estar i antipaties cap a l'autor a conseqüència de la publicació de les seves obres i les seves conclusions en les quals, a grans trets, mencionava el fet que si la gent patia pobresa, era per voluntat pròpia, ja que no tenien unes expectatives de futur prou ambicioses.

És a dir, podem concloure que, si bé Lewis va ser el creador de l'antropologia de la pobresa, sembla estar forçament influenciat per una mirada neoliberal.

Context colonial

Mèxic es va independitzar d’Espanya —de la qual va ser colònia durant dos-cents anys— el 1821, després d’un procés revolucionari inspirat en la recentment instaurada república dels Estats Units. La creació del nou estat mexicà va plantejar diversos problemes fonamentals del país. Un d'ells va ser els límits territorials, que era un dels problemes de l'època colonial que va heretar. Durant aquesta època van començar dos grans problemes històrics entre els dos països veïns: l'expansió territorial a costa de la sobirania mexicana i l'establiment d'un corrent comercial vigorós. El resultat d’aquests conflictes serien perjudicials per Mèxic. El primer perquè privarà a la nació de gran part del seu territori i l’altre perquè fonamentarà la intervenció estrangera en l'economia del país. En aquell moment, els Estats Units estaven competint amb Europa per convertir-se en la gran potència mundial. La doctrina Monroe, que va iniciar amb el discurs del president James Monroe on va dir la famosa frase “Amèrica pels americans”, era un avís a Europa de què Amèrica no estava obert a més colonitzacions i suposa una situació d’aïllament polític en declarar que els països del “Nou Món” no havien d'intervenir en problemes europeus, de la mateixa manera que els europeus amb el continent americà (Bosch García, 1985). També va ser de les primeres mostres de les ànsies imperialistes estatunidenques.

El conflicte territorial entre Mèxic i Estats Units va començar en aquesta època. Quan Mèxic va aconseguir la seva independència, el nou govern de la República va permetre a 20.000 estatunidencs establir-se al territori de Texas, el qual estava delimitat al Sud pel riu Nueces. L’any 1829, Mèxic va prohibir l’esclavitud. Això va generar l’oposició dels estatunidencs que vivien a Texas, que eren propietaris de negocis de ramaderia i agricultura amb centenars d’esclaus. El balanç demogràfic no jugava a favor del govern mexicà, ja que per cada 10 habitants només un era mexicà. El 1829 es va celebrar una convenció de colons anglosaxons a Texas, en la qual es va establir l’objectiu de declarar el territori com a estat autònom. Quan el govern no va acceptar la proposta, va esclatar la guerra. Les forces texanes independentistes, que tenien el suport dels Estats Units, van enfrontar-se a l’exèrcit des del setembre de 1835 fins a l’abril de 1836. Els primers van segrestar al president de Mèxic i van aconseguir que firmés els Tractats de Velasco, que acceptava la independència de Texas, a canvi de la seva llibertat. Aquest document mai va ser ratificat pel Congrés de Mèxic però la separació del territori igualment es va dur a terme. Durant uns anys seguiria la disputa entre texans i mexicans perquè els primers fixaven la frontera al riu Bravo i els altres al riu Nueces. El 1845, el president estatunidenc James Polk va annexionar Texas i va enviar un exèrcit liderat pel general Zachary Taylor per defensar la frontera del riu Bravo. Els Estats Units va envair el territori el 1846 amb una força militar molt superior a la de Mèxic i no es va retirar fins al 1848, quan es van signar el Tractat de Guadalupe Hidalgo. Així doncs, es va fixar oficialment el riu Bravo com a frontera natural entre els dos països.

El 1877, comença una nova etapa històrica a Mèxic quan inicia el règim dictatorial de Porfirio Díaz, que finalitzà el 1911. En aquell moment, les grans potències mundials van canviar la seva forma d’expansió clàssica, mitjançant la conquesta territorial, per una més moderna: buscar i assegurar zones d’influència privilegiades a nous països. Això es va dur a terme a través de sistemes de concessions, inversions massives de capital, tractats de comerç i navegació, subscripcions d’emprèstits, etc. En aquest context, el nou president de Mèxic va voler incorporar el país als grans corrents econòmics de l’època. Els Estats Units va aportar el capital i la tecnologia que Mèxic necessitava per desenvolupar la seva indústria i la seva economia. L’any 1900, el 45.5% de la inversió total dels Estats Units a Amèrica Llatina es va destinar a Mèxic, convertint-se en l’únic país del continent on la inversió nord-americana superava la britànica. A més, Estats Units també tenia gairebé el monopoli de les exportacions de Mèxic, amb el 75% del total, canviant completament la tendència que durant anys havia estat cap a Europa. El creixement de l’economia mexicana, a conseqüència dels estrets llaços econòmics amb el veí del nord, va anar de la mà amb una gran modernització del país. Tot i la dependència de Mèxic cap als Estats Units, Porfirio Díaz tenia una obsessió per la integritat territorial del país i no va acceptar cap intent dels nord-americans de tenir presència física al país, com per exemple bases navals. El govern mexicà va optar per diversificar les seves relacions exteriors perquè els Estats Units no fos el seu únic país aliat. Però, la gran influència nord-americana a Amèrica Llatina va portar a que Mèxic sempre estigués alineat amb el seu país veí.

El 1910, Porfirio Díaz va ser reescollit com a president. El 20 de novembre d’aquell any, es va iniciar un aixecament armat, organitzat per Francisco I. Madero, excandidat i líder liberal, per acabar amb el govern i establir eleccions lliures. Amb aquest esdeveniment comença la Revolució Mexicana. Alguns dels líders que van acompanyar a Madero van ser Emiliano Zapata, Pancho Villa, Álvaro Obregón i Pascual Orozco. Gràcies a la pressió popular, Porfirio Díaz va renunciar i es van dur a terme noves eleccions. Francisco Madero va ser el guanyador i es va convertir en president però no va donar resposta a les demandes obreres i camperoles, el qual va generar descontentament entre la resta de faccions de la Revolució. Respecte a la política exterior del nou govern, el president no estava disposat a mantenir el tracte preferencial cap a Estats Units i tenia una “retórica hostil a los intereses económicos norteamericanos en México”. Això va fer que fos considerat com una amenaça per part del estatunidencs.

El 9 de febrer de 1913 va tenir lloc la “Decena Trágica”, que van ser deu dies d’enfrontament en un cop d’estat militar que va acabar amb la renuncia de Madero i el seu assassinat uns dies després. Victoriano Huerta, oficial que havia conspirat durant el cop d’estat, va assumir la presidència. Les forces revolucionàries del nord es van reorganitzar, creant-se així l’Exèrcit Constitucionalista, comandat per Venustiano Carranza. Aquesta segona part de la Revolució va tenir latent un profund sentiment antiestatunidenc pels vincles de Profirio Díaz amb els nord-amercians i perquè l’ambaixador dels Estats Units tenia coneixement del pla per enderrocar a Madero des d’uns dies abans del fets i no va comunicar-ho al govern mexicà. Durant el mandat de Huerta, Estats Units va ocupar militarment Veracruz fins la renúncia del president el 1914.

Carranza va pujar al poder, el qual va esquerdar als revolucionaris en dos bàndols: els que donaven suport al nou president i els que no el reconeixien. Comença una guerra de guerrilles que s’allargarà fins al 1916, quan els del bàndol contrari a Carranza es retiren i es convoca un congrés constituent per redactar una nova Constitució, que va suposar un canvi revolucionari en el país per tots els drets que s’incloïen. En aquest últim període de la Revolució, els Estats Units va tornar a intervenir en el país militarment, entrant amb tropes amb l’objectiu d’assassinar a Francisco Villa, que havia dut a terme accions en anti-nord-americanes. A més, durant el període de redacció de la Constitució del 1917, van intentar influir perquè es traguessin reconeixements de drets que anaven en contra dels seus interessos.

Després de la Primera Guerra Mundial, el panorama polític mundial va canviar. Els Estats Units van sortir com a gran potència després de la guerra, en la qual va tenir un paper clau. Durant l’època d’entre guerres, Franklin Roosevelt va apostar per estrènyer llaços amb la resta de països americans i per institucionalitzar la cooperació entre si, el que es va conèixer com la “política del bon veí”. Durant la Segona Guerra Mundial, Estats Units va establir una sèrie de mesures per augmentar la seva presència a Amèrica Llatina a tots els àmbits (econòmic, diplomàtic, cultural, cinematogràfic, etc) i reforçar la relació per evitar que les forces feixistes de l’Eix tinguessin influència en la regió. Això es va dur a terme a Mèxic especialment, ja que tot i no tenir tendències feixistes, els alemanys i els japonesos fer molts esforços per tenir presència al país, que per la seva proximitat geogràfica amb els Estats Units tenia un gran valor estratègic. La relació entre Mèxic i els Estats Units durant la guerra es va afiançar tant que van forjar una gran aliança que va acabar en interdependència.

Quan acaba la Segona Guerra Mundial, comença la Guerra Freda, que divideix al món en dos bàndols: el capitalista i el comunista. Els Estats Units van deixar en un segon pla la seva relació amb Mèxic perquè li interessaven altres regions del món, mentre que el país centroamericà s’havia fet encara més dependent al seu veí. El govern de Mèxic durant aquesta època va haver de gestionar el dilema de seguir comptant amb la cooperació d’Estats Units però a la vegada no deixar-se arrossegar per les seves lluites de poder, ja que això podria haver afectat l’estabilitat del país que tan difícil havia estat aconseguir després de la Revolució Mexicana. Aquesta línia política va ajudar a Mèxic a eludir diversos conflictes durant la Guerra Freda. A més, el país també va tenir els reptes de mantenir la seva sobirania, evitant que hi haguera ingerències dels Estats Units en els seus assumptes nacionals, i aprofitar els avantatges per tenir frontera amb una potència mundial. Un dels principals problemes que van haver d’enfrontar els dos estats durant aquesta època va ser el dels treballadors migratoris. Per una banda, Mèxic es queixava de les condicions laborals i dels salaris baixos, mentre que el govern dels Estats Units demanava més control fronterer perquè els migrants no poguessin viatjar.

La relació entre els dos països en els primers anys de la Guerra Freda es van anomenar els anys de la “bona voluntat”, que van ser una continuïtat de la política del bon veí de Roosevelt. Va ser un període caracteritzat per diàleg i acords però també hi va haver desacords i falta d’entesa entre els dos països, com en el tema dels préstecs sol·licitats per Mèxic o per diferències en la política amb altres països.

A mesura que les tensions entre els dos blocs s’aguditzaven, Mèxic enfortia més l’estratègia d’allunyar-se dels conflictes internacionals per no tenir problemes amb els Estats Units i perquè es trobava en un moment d’introspecció nacional, centrat en la industrialització i modernització del país. L’aïllament internacional també estar present en l’economia, ja que no participava de cap gran corrent econòmic mundial.

Five Families; Mexican Case Studies in the Culture of Poverty

PRÒLEG

Oscar Lewis ha perfeccionat una tècnica molt important pel reportazgo etnológico. Va seguir a famílies provinents de Tepoztlán que es van mudar a ciutat de Mèxic, on va fer importants descobriments sobre els canvis que tenen lloc durant el pas de la vida rural a la vida urbana. Lewis va utilitzar el mètode de mostreig, entrant en el camp que en aquell moment era exclusiu dels sociòlegs. La sociologia durant molt de temps es va confiar massa en els mètodes quantitatius, però mentre més estudiem les societats, més ens adonem que no podem circumscriure a la rigidesa dels números. És necessari, a més, que algú interpreti les dades.

El mètode de Lewis és gairebé tan objectiu com ho és la major part del treball de camp. L'investigador només mostra cinc dies de la quotidianitat de cinc famílies, no apunta a la moral ni treu conclusions, excepte a  la part introductòria. Un aspecte a destacar de les famílies és la raresa de l'afecte. Totes les famílies pertanyen a una cultura de “transició” que desapareixerà amb l'Era tecnològica. Aquesta canvia el que l’autor del pròleg, Oliver La Farge, anomena una existència primitiva per una insatisfeta, empobrida i amb la unitat bàsica social, la família, desorganitzada. Les cultures fragmentades no aporten satisfacció sinó un sentiment de fer la vida el més suportable possible, el qual porta amargura i culpa. Per això, a les 5 famílies hi ha un sentiment d’insatisfacció. Pel contrari, les cultures “ben integrades” porten satisfacció.

L’ESCENA

L’autor retrata la vida diària de cinc famílies pobres de Mèxic amb l’objectiu de comprendre la “cultura de la pobresa” d’aquest país i del món. L’antropologia té un nou objecte d’estudi, els camperols i la població de zones urbanes de països “subdesenvolupats”, el qual necessita noves tècniques i metodologies per estudiar-la de forma holística i que sigui comprensible pel públic no especialitzat.  La pobresa afecta la participació en la cultura hegemònica i es converteix en una subcultura. La “cultura de la pobresa” es troba més enllà dels límits nacionals: s’han trobat similituds en el parentiu, l’ocupació del temps, els patrons de consum, els sistemes de valor i el sentiment de comunitat en les classes baixes de diversos països. Fins ara, no s’havia estudiat el que l’autor anomena la “psicologia de la classe baixa”: els seus problemes, com pensen, com senten, de què es preocupen, etc. Oscar Lewis ha escollit estudiar les classes pobres de Mèxic des del parentiu, ja que la família és un sistema social petit que permet veure la quotidianitat dels individus, en comptes d’observar-los des dels estereotips.

L’autor té 4 formes d’aproximació, que relacionades entre si proporcionen un estudi integral de la família: estudi local (estudi d’una comunitat aplicat a cultura material, vida econòmica, relacions socials, vida religiosa, relacions interpersonals, etc), tècnica a l’estil Rashomón (veure la família a través de la mirada de cada membre), seleccionar un problema o esdeveniment en el qual reacciona tota la família per veure les dinàmiques familiars i observar detalladament un dia típic de la família. L’elecció del dia com a unitat d’estudi no s’ha explorat gaire a l’antropologia, tot i que té molts avantatges perquè permet l’estudi intensiu i ininterromput mitjançant l’observació. Lewis anomena “realisme etnogràfic” al producte d’aquestes observacions d’un dia.

El treball de camp va ser possible gràcies a l’alt grau de rapport que va aconseguir tenir l’antropòleg amb les famílies. Gràcies a això, la rutina familiar va ser poc alterada per la seva presència. Durant els dies de treball de camp, va comptar amb un ajudant —alguns dies va ser un membre de la família i altres, un amic molt proper a ells— que va transcriure les converses. Els dies d’observació es van escollir aleatòriament, exceptuant aquells amb esdeveniments especials com festes, naixements, funerals, etc.

El llibre està escrit en l'època postrevolucionària, on Mèxic estava tenint un gran millorament econòmic però distribuït desigualment, raó per la qual s’havien aguditzat les diferències econòmiques entre pobres i rics. Els Estats Units estaven tenint una gran influència econòmica i cultural dintre del país i això es veu clarament en el canvi cultural que hi està havent a les classes mitjanes i altes, rebutjant tradicions mexicanes i adaptant algunes estatunidenques.

LA FAMÍLIA MARTÍNEZ

Aquesta família viu a un poble azteca, format per 8 barris, cadascun amb la seva pròpia capella. Hi ha una plaça principal on es troba el palau municipal, l’església, el molí de nixtamal i diverses botigues. Les cases estan fetes de tova i teula vermella i només tenen un pis i un pati amb plantes tropicals. La família Martínez viu al barri de San José, el més pobre de tots. La seva casa només té una habitació sense finestres i una cuina. En Pedro Martínez, el pare, la va comprar fa més de 43 anys. La família està formada per la mare, l’Esperanza; el pare, Pedro, i molts fills i filles, entre ells, la Conchita, la Marina, el Felipe, el Martín, el Ricardo, el Moisés i la Rufina, que està morta. Es consideren membres de la religió protestant, tot i que abans eren catòlics.

La primera persona a despertar-se és l’Esperanza i, després, la seva filla, la Marina. S’encarreguen cada matí de preparar el menjar pel Pedro i la resta de fills, ja que es troben en època de collita i han de marxar a treballar d’hora. El Martín s’aixeca després per anar a buscar aigua, més tard el Felipe, el fill gran, i finalment el Ricardo, el menor, i el pare. Un cop han esmorzat, els homes marxen per anar a treballar. Encara queden dos fills, que estan dormint. L’Esperanza decideix anar-se’n a vendre el “guajolote” que tenen perquè van escassos de diners. Més tard, a la casa, l’Esperanza, que no gosa de bona salut, va dormitant, mentre la Marina continua fent feines de la casa. La Conchita ja no viu amb ells perquè, va ser professora en una escola fora del poble. Més endavant, es va quedar embarassada i es va casar amb el Juan, que la maltractava. Després de tornar i marxar diverses vegades de casa, el Juan li va prohibir veure a la seva família. L’Esperanza la va a visitar d’amagat.

A continuació, arriben els fills i el pare de treballar. La Marina i la seva mare preparen el sopar ràpidament.  El Felipe se’n va a passejar enfadat perquè es vol casar amb una noia de la ciutat i no el deixen. El Ricardo té tos i està malalt. Finalment, tots marxen a dormir. Els últims són l’Esperanza i el Pedro, que s’adormen amb la mateixa roba posada.

LA FAMÍLIA GÓMEZ

En aquest capítol, l'autor ens comença explicant un dels conceptes més importants a partir del qual s'articularà aquest capítol, en aquest cas es tracta del conglomerat d'habitatges anomenat "la casa grande". Lewis ens explica com en aquesta illa hi ha fins a 157 habitatges diferents en les quals conviuen un gran nombre de famílies en cases d'una sola habitació. Pel que fa a la família que l'autor tracta en aquest capítol, és una família nombrosa, conformada per un total de cinc membres que conviuen com ja dèiem en un habitatge d'una sola habitació, concretament, la casa està equipada amb dos llits de matrimoni (un on dorm el matrimoni i un altre on dormen els tres fills) a més d'una cuina i un bany. Aquesta unitat familiar, la família Gómez, està conformada doncs pel matrimoni principal, dos fills i una filla. Lewis ens comença explicant doncs, l'ordre en què els membres de la família es van despertant, en primer lloc tenim a Agustín, pare dels tres fills i treballador en una empresa d'autobusos. En segon lloc observem com qui es desperta és el fill gran, Alberto, seguit posteriorment de la seva mare Rosa. Crec que és destacable com els dos integrants que primer s'aixequen són els membres que treballen, els dos concretament, en la mateixa empresa. En quart lloc trobem que es desperta Ester, la filla mitjana de la família i que es troba estudiant, concretament l'autor ens explica que està a sisè de primària. En últim lloc tenim al fill menor de la família, Juanito Així doncs tot i que la unitat familiar està composta per aquests cinc membrés, existeixen altres personatges destacables que tenen una gran importància sobre la mateixa encara que no siguin cohabitants. Aquestes persones són per un costat Hector, del fill més gran de la família, però que, a partir d'una discussió amb el seu pare Agustín, el van fer fora de casa, tot i que amb el permís de la seva mare Rosa torna algunes vegades a menjar. En segon lloc trobem a Alícia, amant d'Agustín amb qui a la vegada ha tingut un fill i a qui aquest els hi envia part dels seus ingressos. Així doncs, un cop descrita tots els membres de la unitat familiar, podem observar com es tracta d'un grup catòlic i molt creient de la verge de Guadalupe, així com ser una família molt conservadora.

LA FAMÍLIA GUTIÉRREZ

La família Gutiérrez és la més pobra de les famílies estudiades a Antropología de la pobreza: cinco familias. Viuen al Carrer dels Forners, en una de les zones més pobres de Ciutat de Mèxic, en un habitatge d’una sola habitació sense finestres, amb els lavabos compartits amb la resta de veïns. La família està formada pel Guillermo, el pare; la seva dona, Julia, i els tres fills d’ell. Totes les famílies tenen almenys un gat o un gos, als quals estimem molt i necessiten com a protecció contra rates i lladres. La comunitat dels Forners estan emparentats per compadrazgos i alguns tenen vincles de sang o de maridatge. Els homes són els caps de família, excepte en el cas de família sense pare i dels Gutiérrez, però les dones i la majoria d’infants també treballen perquè els ingressos són molt baixos i la major part es destinen a begudes alcohòliques.

El dia comença molt d’hora, amb una veïna que comença a escombrar. La Julia  marxa ben d’hora a comprar la llet que necessita per alimentar a tota la seva família a la botiga del govern on val la meitat de preu. Tot i que està malalta, ha d’encarregar-se’n ella perquè la resta de dones de la família no se’n poden ocupar perquè una treballa, una ha acabat de donar a llum, una altra és massa jove per caminar sola a aquelles hores pel barri i l’altra és ja massa vella. Les veïnes es van despertant i comencen a rentar la roba. Durant l’època de pluja, les dones competeixen per rentar i eixugar la roba en les poques hores que hi ha de sol, ja que no hi ha espai suficient per totes.

La casa dels Gutiérrez és molt petita, amb la majoria de l’espai ocupat per coses de la llar (mobles, etc). L’única habitació que hi ha la comparteixen els pares i els fills perquè no hi ha més espai. El Guillermo té el seu petitíssim lloc de treball al costat de la porta. L’habitatge té un espai reservat per imatges de sants i verges i una caixa amb el Sagrat Cor de Jesús. Moltes de les pertinences de la família estan trencades o en mal estat, excepte la televisió, la qual han de cuidar “mejor que de sí mismos”. L’havien comprat com una forma de guanyar diners, ja que cobren als veïns cada vegada que volen veure algun programa i planegen vendre-la uns anys després i amb els diners que guanyin, es compraran un terreny. Com que Ciutat de Mèxic cada vegada creix més, el terreny que compraria es valoritzaria en el mercat i el podria vendre per més diners i ascendir socialment.

A les 7 del matí, la família Gutiérrez comença a despertar-se. La Lola, una de les filles, ha acabat 3r de Primària i treballa a una parada de sabates. Li dona una part del seu sou als seus pares però ells pensen que cobra més del que diu. La Lola i un altre germà, Herminio, tenen la primera baralla del dia. El matrimoni fa broma entre ells i es donen cops mentre riuen. Quan el Guillermo ja està al seu lloc de treball, a la ràdio sona una cançó i recorden com eren quan encara no s’havien casat. Més tard, la Julia li crida a la Lola perquè no sap fer les feines de la llar i el Guillermo es queda callat perquè ha de conservar la pau amb la seva dona per mantenir l’estabilitat de la família.

La Julia havia tingut dues parelles abans del seu actual home, amb els quals havia tingut dos fills, que ja estan casats. Quan va marxar a viure en unió lliure amb el Guillermo, que és més jove que ella, ell va començar a emprendre negocis propis. Va començar amb un de bicicletes i va comerciar amb garrafons d’aigua en miniatura. Altres negocis que ha tingut són una venda de dolços als nens del barri, una societat de crèdit mutu i la proporció d’electricitat als seus veïns. El Guillermo també feia invencions, com el disseny d’una casa de prostitució. Ell, abans d’ajuntar-se amb la Julia, havia estat alcohòlic i jugador d’apostes i va ser part d’una fraternitat eclesiàstica durant una temporada.

L’Herminio, un dels fills de la família Gutiérrez, i el Galván, net de la Julia, treballen a un garatge en comptes d’anar a l’escola. El Guillermo i la Julia, la qual era analfabeta, creien que només podrien assistir-hi un o dos anys només, amb el qual no podrien aconseguir una feina perquè necessitaven com a mínim un certificat de sisè de primària, així que preferien que treballessin. A la Maria, filla del Guillermo, li agradava molt anar a l'escola però faltava regularment perquè els seus pares no li veien la importància i li demanaven que es quedés a casa per ajudar-los.

Dues dones venen a cobrar deutes que tenen els Gutiérrez amb elles. Després, arriba la Inés, germana de la Julia, amb el seu marit. Parlen sobre com està de complicada la situació per sobreviure econòmicament, sobretot perquè el govern s’ha obstinat en acabar amb la venda ambulant perquè la ciutat tingui una millor imatge de cara als turistes estatunidencs. La Julia i el marit de la seva germana preferien l’època del règim de Porfirio Díaz, abans de la Revolució, perquè llavors tot era més barat i vivien millor.

Més tard, arriba una dona amb una nena buscant algú que la pugui curar. La Inés, qui segons la família Gutiérrez tenia poders espirituals, li fa una mena de massatges. La comunitat dels Forners creien plenament en aquesta cura i en els curanderos. La germana de la Julia i el seu marit tenien un centre espiritual, on es barrejaven creences catòliques, evangelistes i populars. L’Església els havia denunciat però ells conciliaven totes les seves creences. La parella Gutiérrez estaven molt agraïts amb ells perquè els havien fet bruixeria per curar-los una vegada que es van posar malalts i per millorar la sort del negoci del Guillermo. El Guillermo creia que també tenia poders especials però no volia desenvolupar-los al centre de la seva cunyada perquè cada vegada que entrava es posava malalt. Quan era petit, la seva mare va estar paralítica i es va curar gràcies a la bruixeria. El bruixot va dir-los que un veí envejós l'havia embruixat i des de llavors, el Guillermo ha pensat que la seva família estava destinada a ser objecte de la màgia. Uns anys després, quan estava amb la mare dels seus fills, va començar a pensar que ella li feia bruixeria i fins i tot va arribar a demanar als familiars d’ella que no anessin a visitar els infants, per tal d’evitar el pressentiment que tenia.

La principal preocupació de la Julia és els diners. Estava decebuda amb el seu marit perquè els seus negocis no havien funcionat i l'únic que volia ella era que li treiessin la càrrega de mantenir econòmicament a tota la família. Li preocupa què serà dels seus fillastres i nets quan ella ja no pugui treballar o quan mori. Com que fan un gran esforç per portar menjar a casa, al Guillermo i als seus fills els molesta que la família de la Julia entrin a casa seva i agafin coses sense dir-los res ni donar-los les gràcies. La família protagonista del capítol mengen dues vegades al dia, ja que així estalviaven diners i temps. Tot i així, al llibre es veu com li donen esmorzar a tota la família —incloent l’àvia, la Yolanda (filla de la Julia), els seus fills, la Inés i el seu marit— i a un home del barri, que anomenen “El Rey” i, al final del capítol, li donen sopar a diverses persones.

Entre el matrimoni Gutiérrez hi ha una mena de lluita per dominar. La Julia, al principi, li feia cas a la seva parella i no sortia sense el seu permís, però ara, com que ha d’anar a vendre al carrer, surt quan vol. El Guillermo es penedeix d’haver-la deixat ser venedora ambulant, ja que si fos així, ell seguiria manant-la. A més, com que viuen molt al costat de la família d’ella, sempre que intenta manar-la, ells intervenen. Al final del capítol, Oscar Lewis descriu com és la festa d’aniversari de Melín, un infant que vivia al barri que era familiar dels Gutiérrez.

LA FAMÍLIA SÁNCHEZ

Aquesta família viu a la colònia El Dorado, que es troba als límits nord-oest de la Ciutat de Mèxic. Es tracta d’una colònia proletària on no arriba l’aigua ni l’electricitat, formada per un conjunt d’unes cinc o sis cases de ciment gris. La seva és la més gran, amb un terrat, un safareig, un espai per tenir animals, una cuina i dues habitacions iguals. És una família força extensa, ja que el Jesús, el pare, ha tingut tres dones, amb les quals ha tingut fills amb totes. En aquesta casa hi viu una de les dones, la Lupe o Lupita, juntament amb els seus fills i filles i nets i netes. Algunes de les altres persones que viuen a la casa són la María Elena, l’Antonia, la Carmela i el Julio.

Primer de tot, el Jesús, que no dorm cada dia en aquest habitatge, es desperta a les sis i quart del matí. Treballa a un restaurant com a cap de cuina i manté tres cases diferents: la de la primera dona, la Leonor, la de la Lupe i la de l’última dona, la Dalila. Abans que el Jesús marxi, es desperta la seva esposa. Ella se’n va a mirar els animals de granja que tenen i després marxa a buscar el pa. Torna, compra llet i s’encarrega de preparar l’esmorzar. Mentrestant, tots els altres membres de la casa es van despertant a poc a poc i van fent les seves feines de casa com netejar, vestir-se o donar de menjar als seus fills.

Més tard, l’Antonia i la Consuelo marxen direcció al mercat, juntament amb el seu fill Julio. A casa, la Lupe i les altres esperen a que arribi el camió de l’aigua. La Lupe marxa i torna amb un home, que es diu Daniel. Apareix un noi que és amic i ajudant del Jesús, l’Avelino, que les ajuda a anar a buscar aigua al pou. Preparen el sopar i arriba el Jesús de treballar. La Isabel, que no viu en aquesta casa, però que ha passat el dia amb ells, se’n va amb els seus fills. Per fi, arriba el camió que porta aigua poc abans de les set de la tarda. La Lupe decideix anar a comprar més pa, però en torna sense, ja que no en quedava. El Jesús torna a marxar, però al cap de poc torna a ser-hi a la casa. Sopen tots plegats i per acabar el dia se’n van a dormir. L’última en anar al llit és la Lupe.

LA FAMÍLIA CASTRO

En aquest capítol, Oscar Lewis ens parla de la família Castro, una família amb un alt nivell econòmic i que viuen en una gran casa completament equipada ubicada a la zona residencial de Polanco, la casa en qüestió es troba ben diferenciada dels altres habitatges gràcies a una gran tanca de ferro que la rodeja.

La família Castro està conformada pel matrimoni entre David Castro i Isabel així com els seus tres fills, Juan, Rolando i Lourdes. Tot i això, aquests no són els únics habitants de la casa, ja que la família compte amb tres treballadores internes del servei, concretament són Juana, la cuinera de la família, Eufemia, la rentadora i Josefina la recamarera de la família.

Se'ns explica doncs com David Castro és la primera persona a aixecar-se per tal d'anar a treballar, ja que com se'ns explica, és propietari d'una empresa de ciment, posteriorment s'aixeca Isabel qui s'encarrega de despertar als fills tot i que ja els troba desperts.

Trobo destacable la forma en la qual la figura d'Isabel adquireix una gran importància sent el personatge principal del capítol i la forma en què l'autor ens explica tot el conjunt de conflictes i discussions existents entre els dos components del matrimoni, se'ns parla de David com una persona podríem dir amb problemes d'ira que busca mantenir lligada a la seva dona, la qual tot i haver-se intentat separar del seu marit, li resulta impossible a causa de la forma en la qual s'ha concertat el matrimoni, és a dir, en cas de separar-se, David deixaria a la seva dona sense diners per subsistir.

És destacable també els petits conflictes existents entre les treballadores interines de la casa amb els seus respectius habitants, ja que aquestes aguanten de forma repetida i freqüent els comentaris i males formes tant del matrimoni com dels fills, demostrant així la forma en la qual en aquest cas, els membres amb més poder econòmic tracta a la gent amb menys ingressos.

Així doncs el cinquè capítol i últim del llibre, discorre en el transcurs del dia abans d'un important sopar de Nadal en què acompanyem a Isabel en el seu dia a dia fent-se càrrec dels fills i veient tots els pensaments i preocupacions que l'acompanyen al llarg de tot el dia.

IDEES MÉS IMPORTANTS

1. És una etnografia que no interpreta segons el punt de vista de l’antropòleg, sinó que se centra en descriure el que passa durant els cinc dies que està Oscar Lewis amb les famílies. Utilitza la tècnica del reportazgo etnológico i el mètode de mostreig.
2. Cultura de la pobresa: és la cultura que comparteixen els pobres de tot el món. Comparteixen similituds en el parentiu, l’ocupació del temps, els patrons de consum, els sistemes de valor i el sentiment de comunitat.
3. Psicologia de la classe baixa: forma de pensar de la classe baixa, la seva perspectiva del món, les seves expectatives de futur, els seus sentiments, les seves preocupacions, etc.
4. Realisme etnogràfic: etnografies que sorgeixen de la metodologia i tècniques que utilitza Lewis (reportazgo etnológico i el mètode de mostreig), que descriuen la quotidianitat del grup estudiat, sense entrar en interpretacions de les dades etnogràfiques.