Oscar Lewis[modifica]

Oscar Lewis (de nom real Oscar Lefkowitz) és un historiador i antropòleg nord-americà nascut a Nova York, EUA, el 25 de desembre de 1914 i mort el 16 de desembre de 1970. Va ser doctor en antropologia a la Universitat de Colúmbia. I va introduir l'estudi de la pobresa des d'un punt de vista social. Dues de les seves aportacions a l’antropologia es consideren les més importants i principals de tota la seva obra. Una de les seues aportacions cabdals és la influència que va tenir en l'estudi de la cultura de la pobresa, i l’altra és la seva nova proposta metodològica a l’hora de dur a terme una investigació antropològica.

Biografia[modifica]

Primerament, es va doctorar en la Universitat de Columbia amb una tesi sobre els efectes que comporta en els indígenes americans el contacte amb els blancs. Després, va ser professor de la Facultat del Brooklyn College i en la Universitat de Washington. Més tard, va continuar la seua carrera en el departament d'Agricultura dels EUA, com a antropòleg. Això va fer possible que entrés al departament d'antropologia de la Universitat d'Illinois.

El 1942 va treballar a la Universitat Yale. I també al Departament de Justícia dels EUA com a analista de propaganda. Va treballar com a funcionari per diverses agències de Canadà, els Estats Units, Espanya, Mèxic, Puerto Rico, etc. Dues d’aquestes agències van ser: Office of Indian Affairs i Department of Agriculture dels EUA.

L'any següent, el 1943, va anar a l'Institut Interamericà d'indígenes, a Mèxic, en representació dels EUA per a efectuar estudis en desenvolupament rural. Va investigar comunitats camperoles de Tepoztlan. Tota aquesta tasca el va portar a la teorització del que ell va definir com a cultura de la pobresa, és a dir, un conjunt d'actituds, maneres de pensar, llenguatges i comportaments que pretesament caracteritzaven les classes subalternes. Aquesta herència de l'individu, a més, l'acompanyava des del naixement i el conduïa a la repetició perpetuació del seu estat de pobre entés de manera social. Es conformava així amb la imatge que la societat té d'ell, en una mena d'autoetiquetament.

També va fer estudis de camp en altres indrets, com ara el nord de l'Índia. I els darrers vint anys es va concentrar en estudis urbans.

Pel que fa al seu nou mètode, se centra majoritàriament en les biografies familiars, i la seva nova perspectiva sobre la família. Va posar a la família al centre, com a unitat d’anàlisi i observació. Tanmateix, també va utilitzar les tècniques tradicionals de l’antropologia, la sociologia i la psicologia. Per aquest motiu, en les seves recerques etnogràfiques va realitzar entrevistes, qüestionaris, la tècnica de l’observació participant, històries de vida, autobiografies i l’aplicació de certes proves psicològiques. Va fer ús de gravadores, de la fotografia i la recol·lecció de documentació personal per recollir la informació.

La seva obra que es considera de més interès tant en l'àmbit metodològic com en el teòric, és Ensayos antropológicos, la qual va ser publicada el 1982. En aquesta trobem un recull de 20 assaigs. Però també va publicar altres llibres amb molt de ressò, com ara l'Antropología de la pobreza o The Children of Sanchez tots dos a començaments dels anys 60. La publicació del darrer va suposar que el govern mexicà el declarés calumniós i obscé.

Five Families; Mexican Case Studies in the Culture of Poverty[modifica]

Context històric[modifica]

Mèxic es va independitzar d’Espanya —de la qual va ser colònia durant dos-cents anys— el 1821, després d’un procés revolucionari inspirat en la recentment instaurada república dels Estats Units. La creació del nou estat mexicà va plantejar diversos problemes fonamentals del país. Un d'ells va ser els límits territorials, que era un dels problemes de l'època colonial que va heretar. Durant aquesta època van començar dos grans problemes històrics entre els dos països veïns: l'expansió territorial a costa de la sobirania mexicana i l'establiment d'un corrent comercial vigorós. El resultat d’aquests conflictes serien perjudicials per Mèxic. El primer perquè privarà a la nació de gran part del seu territori i l’altre perquè fonamentarà la intervenció estrangera en l'economia del país. En aquell moment, els Estats Units estaven competint amb Europa per convertir-se en la gran potència mundial. La doctrina Monroe, que va iniciar amb el discurs del president James Monroe on va dir la famosa frase “Amèrica pels americans”, era un avís a Europa de què Amèrica no estava obert a més colonitzacions i suposa una situació d’aïllament polític en declarar que els països del “Nou Món” no havien d'intervenir en problemes europeus, de la mateixa manera que els europeus amb el continent americà (Bosch García, 1985). També va ser de les primeres mostres de les ànsies imperialistes estatunidenques.

El conflicte territorial entre Mèxic i Estats Units va començar en aquesta època. Quan Mèxic va aconseguir la seva independència, el nou govern de la República va permetre a 20.000 estatunidencs establir-se al territori de Texas, el qual estava delimitat al Sud pel riu Nueces. L’any 1829, Mèxic va prohibir l’esclavitud. Això va generar l’oposició dels estatunidencs que vivien a Texas, que eren propietaris de negocis de ramaderia i agricultura amb centenars d’esclaus. El balanç demogràfic no jugava a favor del govern mexicà, ja que per cada 10 habitants només un era mexicà. El 1829 es va celebrar una convenció de colons anglosaxons a Texas, en la qual es va establir l’objectiu de declarar el territori com a estat autònom. Quan el govern no va acceptar la proposta, va esclatar la guerra. Les forces texanes independentistes, que tenien el suport dels Estats Units, van enfrontar-se a l’exèrcit des del setembre de 1835 fins a l’abril de 1836. Els primers van segrestar al president de Mèxic i van aconseguir que firmés els Tractats de Velasco, que acceptava la independència de Texas, a canvi de la seva llibertat. Aquest document mai va ser ratificat pel Congrés de Mèxic però la separació del territori igualment es va dur a terme. Durant uns anys seguiria la disputa entre texans i mexicans perquè els primers fixaven la frontera al riu Bravo i els altres al riu Nueces. El 1845, el president estatunidenc James Polk va annexionar Texas i va enviar un exèrcit liderat pel general Zachary Taylor per defensar la frontera del riu Bravo. Els Estats Units va envair el territori el 1846 amb una força militar molt superior a la de Mèxic i no es va retirar fins al 1848, quan es van signar el Tractat de Guadalupe Hidalgo. Així doncs, es va fixar oficialment el riu Bravo com a frontera natural entre els dos països.

El 1877, comença una nova etapa històrica a Mèxic quan inicia el règim dictatorial de Porfirio Díaz, que finalitzà el 1911. En aquell moment, les grans potències mundials van canviar la seva forma d’expansió clàssica, mitjançant la conquesta territorial, per una més moderna: buscar i assegurar zones d’influència privilegiades a nous països. Això es va dur a terme a través de sistemes de concessions, inversions massives de capital, tractats de comerç i navegació, subscripcions d’emprèstits, etc. En aquest context, el nou president de Mèxic va voler incorporar el país als grans corrents econòmics de l’època. Els Estats Units va aportar el capital i la tecnologia que Mèxic necessitava per desenvolupar la seva indústria i la seva economia. L’any 1900, el 45.5% de la inversió total dels Estats Units a Amèrica Llatina es va destinar a Mèxic, convertint-se en l’únic país del continent on la inversió nord-americana superava la britànica. A més, Estats Units també tenia gairebé el monopoli de les exportacions de Mèxic, amb el 75% del total, canviant completament la tendència que durant anys havia estat cap a Europa. El creixement de l’economia mexicana, a conseqüència dels estrets llaços econòmics amb el veí del nord, va anar de la mà amb una gran modernització del país. Tot i la dependència de Mèxic cap als Estats Units, Porfirio Díaz tenia una obsessió per la integritat territorial del país i no va acceptar cap intent dels nord-americans de tenir presència física al país, com per exemple bases navals. El govern mexicà va optar per diversificar les seves relacions exteriors perquè els Estats Units no fos el seu únic país aliat. Però, la gran influència nord-americana a Amèrica Llatina va portar a que Mèxic sempre estigués alineat amb el seu país veí.

El 1910, Porfirio Díaz va ser reescollit com a president. El 20 de novembre d’aquell any, es va iniciar un aixecament armat, organitzat per Francisco I. Madero, excandidat i líder liberal, per acabar amb el govern i establir eleccions lliures. Amb aquest esdeveniment comença la Revolució Mexicana. Alguns dels líders que van acompanyar a Madero van ser Emiliano Zapata, Pancho Villa, Álvaro Obregón i Pascual Orozco. Gràcies a la pressió popular, Porfirio Díaz va renunciar i es van dur a terme noves eleccions. Francisco I. Madero va ser el guanyador i es va convertir en president però no va donar resposta a les demandes obreres i camperoles, el qual va generar descontentament entre la resta de faccions de la Revolució. Respecte a la política exterior del nou govern, el president no estava disposat a mantenir el tracte preferencial cap a Estats Units i tenia una “retórica hostil a los intereses económicos norteamericanos en México”. Això va fer que fos considerat com una amenaça per part del estatunidencs.

El 9 de febrer de 1913 va tenir lloc la “Decena Trágica”, que van ser deu dies d’enfrontament en un cop d’estat militar que va acabar amb la renuncia de Madero i el seu assassinat uns dies després. Victoriano Huerta, oficial que havia conspirat durant el cop d’estat, va assumir la presidència. Les forces revolucionàries del nord es van reorganitzar, creant-se així l’Exèrcit Constitucionalista, comandat per Venustiano Carranza. Aquesta segona part de la Revolució va tenir latent un profund sentiment antiestatunidenc pels vincles de Profirio Díaz amb els nord-amercians i perquè l’ambaixador dels Estats Units tenia coneixement del pla per enderrocar a Madero des d’uns dies abans del fets i no va comunicar-ho al govern mexicà. Durant el mandat de Huerta, Estats Units va ocupar militarment Veracruz fins la renúncia del president el 1914.

Carranza va pujar al poder, el qual va esquerdar als revolucionaris en dos bàndols: els que donaven suport al nou president i els que no el reconeixien. Comença una guerra de guerrilles que s’allargarà fins al 1916, quan els del bàndol contrari a Carranza es retiren i es convoca un congrés constituent per redactar una nova Constitució, que va suposar un canvi revolucionari en el país per tots els drets que s’incloïen. En aquest últim període de la Revolució, els Estats Units va tornar a intervenir en el país militarment, entrant amb tropes amb l’objectiu d’assassinar a Francisco Villa, que havia dut a terme accions en anti-nord-americanes. A més, durant el període de redacció de la Constitució del 1917, van intentar influir perquè es traguessin reconeixements de drets que anaven en contra dels seus interessos.

Després de la Primera Guerra Mundial, el panorama polític mundial va canviar. Els Estats Units van sortir com a gran potència després de la guerra, en la qual va tenir un paper clau. Durant l’època d’entre guerres, Franklin Roosevelt va apostar per estrènyer llaços amb la resta de països americans i per institucionalitzar la cooperació entre si, el que es va conèixer com la “política del bon veí”. Durant la Segona Guerra Mundial, Estats Units va establir una sèrie de mesures per augmentar la seva presència a Amèrica Llatina a tots els àmbits (econòmic, diplomàtic, cultural, cinematogràfic, etc) i reforçar la relació per evitar que les forces feixistes de l’Eix tinguessin influència en la regió. Això es va dur a terme a Mèxic especialment, ja que tot i no tenir tendències feixistes, els alemanys i els japonesos fer molts esforços per tenir presència al país, que per la seva proximitat geogràfica amb els Estats Units tenia un gran valor estratègic. La relació entre Mèxic i els Estats Units durant la guerra es va afiançar tant que van forjar una gran aliança que va acabar en interdependència.

Quan acaba la Segona Guerra Mundial, comença la Guerra Freda, que divideix al món en dos bàndols: el capitalista i el comunista. Els Estats Units van deixar en un segon pla la seva relació amb Mèxic perquè li interessaven altres regions del món, mentre que el país centroamericà s’havia fet encara més dependent al seu veí. El govern de Mèxic durant aquesta època va haver de gestionar el dilema de seguir comptant amb la cooperació d’Estats Units però a la vegada no deixar-se arrossegar per les seves lluites de poder, ja que això podria haver afectat l’estabilitat del país que tan difícil havia estat aconseguir després de la Revolució Mexicana. Aquesta línia política va ajudar a Mèxic a eludir diversos conflictes durant la Guerra Freda. A més, el país també va tenir els reptes de mantenir la seva sobirania, evitant que hi haguera ingerències dels Estats Units en els seus assumptes nacionals, i aprofitar els avantatges per tenir frontera amb una potència mundial. Un dels principals problemes que van haver d’enfrontar els dos estats durant aquesta època va ser el dels treballadors migratoris. Per una banda, Mèxic es queixava de les condicions laborals i dels salaris baixos, mentre que el govern dels Estats Units demanava més control fronterer perquè els migrants no poguessin viatjar.

La relació entre els dos països en els primers anys de la Guerra Freda es van anomenar els anys de la “bona voluntat”, que van ser una continuïtat de la política del bon veí de Roosevelt. Va ser un període caracteritzat per diàleg i acords però també hi va haver desacords i falta d’entesa entre els dos països, com en el tema dels préstecs sol·licitats per Mèxic o per diferències en la política amb altres països.

A mesura que les tensions entre els dos blocs s’aguditzaven, Mèxic enfortia més l’estratègia d’allunyar-se dels conflictes internacionals per no tenir problemes amb els Estats Units i perquè es trobava en un moment d’introspecció nacional, centrat en la industrialització i modernització del país. L’aïllament internacional també estar present en l’economia, ja que no participava de cap gran corrent econòmic mundial.