Usuari:Pallares/El príncep

Així mateix, el 1762, Rousseau cita en el Contracte Social Maquiavel com el que va mostrar l'interès dels prínceps d'oprimir al poble. Dedueix que "fent veure que donava lliçons als reis, donava grans lliçons al poble. El príncep de Maquiavel és el llibre dels republicans .Abans, va ser Montesquieu qui es va inspirar en Maquiavel, sobretot dels discursos, però també del príncep, dels quals va tenir tres edicions; més enllà de les poques al·lusions directes, podem veure un vincle més profund entre el pensament dels dos filòsofs, una actitud comuna envers la política i el mateix rebuig dels prejudicis..s9

Des de principis del  segle XIX, mentre les edicions del Príncep es multipliquen , l'obra es veu amb una nova perspectiva que ja no suposa cap significat ocult. Així, el 1807, Ugo Foscolo va celebrar Maquiavel en el seu poema Sepulcri , insistint en el missatge patriòtic del príncep en el context del Risorgimento. En la mateixa perspectiva d'una unificació nacional contra l'invasor napoleònic , el filòsof alemany Fichte va va publicar el mateix any un assaig Sobre l'escriptor Maquiavel i passatges de les seves obres , on, referint-se a Maquiavel i la traducció , pren l'actitud d'un Maquiavel del regne de Prússia que ell vol veure com resisteix a Napoleó i unificar Alemanya. Durant aquest període, Alexis de Tocqueville també va donar una opinió desfavorable sobre l'obra del filòsof italià. En una carta a Louis Kergorlay, data el 5 d’agost de 1836 , s’expressa en aquests termes: "Maquiavel és l'avi de M. Thiers. Això ho diu tot ". Va considerar que la seva concepció de la política era amoral i cínica.

Hegel va introduir un nou punt de vista: El Príncep seria una presa de consciència de la necessitat històrica de l'època. En el seu assaig Sobre la constitució alemanya, després d'haver notat les similituds entre l'Alemanya que coneix i la Itàlia de Maquiavel, va condemnar l'"estretor de vista" dels que van condemnar al Príncep com un manifest de la tirania, refuta la interpretació del Príncep com tenint un sentit republicà ocult, clama l'exactitud de l'obra com un testimoniatge general de obra afirmant

«

L'œuvre de Machiavel demeure le grand témoignage rendu par lui à son temps et à sa propre foi, que le destin d'un peuple courant à sa perte peut être sauvé par un génie.

»

 Confirma el seu judici en les seves Lliçons sobre la filosofia de la història en la qual considera la "mala fe irreductible i la perfecta abjecció" dels senyors feudals italians i la necessitat d'instaurar l'Estat unificat com a justificació ètica dels crims que suggereix el Príncep. Antonio Gramsci, comunista italià del segle XX, veu també a Maquiavel com un pensador de les exigències de la història i es refereix a ell per a elaborar la seva concepció del partit comunista com "Príncep modern". Louis Althusser, de qui Maquiavel va ser una font d'inspiració important, va seguir aquestes anàlisis.