Usuari:Pallares/Sabatilles de mitja punta

Sabates modernes de punta. La vora del dit del peu, que s’insereix entre el peu i la caixa del dit per amortir-la, es pot veure al peu dret del ballarí.

Història

Marie Taglioni en el paper principal de La Sylphide, un ballet ballat completament en punta

Les dones van començar a ballar ballet el 1681, vint anys després que el rei Lluís XIV de França ordenés la fundació de l' Académie Royale de Danse. En aquell moment, la sabata de ballet femenina estàndard tenia talons. La ballarina Marie Camargo, de l' Opéra Ballet de París, a mitjans del segle XVIII, va ser la primera a portar una sabata sense taló, cosa que li va permetre fer salts que haurien estat difícils, si no impossibles, en les sabates més convencionals de l'època. Després de la Revolució Francesa, els talons van ser completament eliminats de les sabates de ballet estàndard. Aquests antecessors de fons pla de la moderna sabata de punta estaven fixats als peus mitjançant cintes i incorporaven plisats sota els dits dels peus per permetre als ballarins saltar, executar girs i estendre completament els peus.

Els primers ballarins que es van aixecar sobre els dits dels peus van fer-ho amb l'ajut d'un invent de Charles Didelot el 1796. La seva "màquina voladora" va aixecar els ballarins cap amunt, cosa que els va permetre posar-se de peu abans de sortir del terra. Aquesta lleugeresa i qualitat etèria van ser ben rebudes pel públic i, com a resultat, els coreògrafs van començar a buscar maneres d’incorporar més treball de punta a les seves peces.

A mesura que la dansa avançava cap al segle XIX, l’èmfasi en les habilitats tècniques augmentava, així com el desig de ballar en punta sense l’ajut de cables. Quan Marie Taglioni va ballar per primera vegada La Sylphide en punta, les seves sabates no eren més que sabatilles de setí modificades; les soles eren de cuir i els laterals i els dits eren atrevits per ajudar les sabates a mantenir les seves formes. Com que les sabates d’aquest període no ofereixen cap suport, els ballarins coixinaven els dits dels peus per obtenir comoditat i es recolzaven en la força dels peus i els turmells.

La següent forma substancialment diferent de sabata de punta va aparèixer a Itàlia a finals del segle XIX. Ballarines com Pierina Legnani portaven sabates amb una plataforma plana i resistent a l’extrem davanter de la sabata, en lloc de la punta més nítida dels models anteriors. Aquestes sabates també incloïen una caixa —feta de capes de tela— per contenir els dits dels peus i una sola més rígida i forta. Es van construir sense claus i les soles només es van endurir als dits dels peus, fent-les gairebé silencioses. Cap a la dècada de 1880, el sabater Salvatore Capezio també va millorar la construcció de sabates de punta després d’una sèrie de treballs per reparar sabates de punta.

El naixement de la moderna sabata punta s’atribueix sovint a la ballarina russa de principis del segle XX Anna Pavlova, que va ser una de les ballarines més famoses i influents del seu temps. Pavlova tenia unes empenyes especialment alçades, que la deixaven vulnerable a lesions quan ballava en punta. També tenia els peus esvelts i afilats, cosa que va provocar una pressió excessiva als dits grossos. Per compensar això, va inserir soles de cuir endurit a les sabates per obtenir un suport addicional i va aplanar i endurir la zona dels dits del peu per formar una caixa.

Històricament, els homes no han actuat amb sabates de punta, excepte per l’efecte còmic. Alguns exemples d'això són Les Ballets Trockadero de Monte Carlo i personatges com Bottom in A Midsummer Night's Dream i les malvades germanastres de Cinderella . Més recentment, l'ús de sabates de punta ha augmentat entre els homes i altres identitats de gènere. [[Categoria:Terminologia del ballet]]