Usuari:Paulanogon/proves

Biografia i Context

Carme García de Ferrando (Barcelona, 1915 - Barcelona, 2015) va ser una fotògrafa catalana que es va mantindré activa fins els anys 90. Es va començar a formar a l’any 1923 arran d’un anunci al diari sobre la inauguració d’unes classes de fotografia que tindrien lloc al nou local ubicat al carrer de Sant Pere Més Baix, 7 (Barcelona). Al principi, es combinava els cursos amb la seva feina a un taller d’enquadernació. Per aquells anys, no podia formar-se de forma integra al que serià la seva futura professió donat que, per qüestions de necessitat familiar, no podia deixar la feina.

Les seves primeres fotografies daten als anys 30, amb una Baby Kodak que ella mateixa va adquirir per 16 pessetes. Aquestes primeres fotografies ja manifesten un componen polític de pes considerable, en el moment en què tria esdeveniments de caràcter militant com, la manifestació de l’11 de setembre del 1935, o una concentració del mateix any concorreguda a la plaça de Sant Jaume, entre d’altres.

Entrada la postguerra, les expectatives de la Carme quedaran truncades, la manca de diners i aliments farà impossible la compra de materials de revelatge i fotografia, que havien d’esser destinats a cobrir les necessitats bàsiques. Durant els anys 40, en plena autarquia, la seva activitat va quedar paralitzada, ja que havia de destinar els esforços en la subsistència de la família (sumant a la mare).

Al 1956, després de la mort de la mare al 1953, disposarà de temps físic i mental per ocupar-se a desenvolupar la seva professió mitjançant el primer curs organitzat per l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya (dedicat exclusivament per a les dones). Arrel d’aquest curs, entre d’altres, es crearà el Grup Femení dins l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya (la primera exposició de la qual es celebrarà al 1959 als locals de la entitat).

«[...] Llavors vaig veure l’anunci d’un curs de fotografia per a dones a l’Agrupació Fotogràfica i m’hi vaig apuntar. Vaig pensar que si aprenia a revelar fotos a casa estalviaria diners i en podria fer més»

A l’Agrupació Fotogràfica coincidirà amb grans mestres com Salvador Lluch, Català- Roca, Julio Ubiña i Miserachs i al Grup Femení[1], que neix de l’Agrupació mateixa, amb companyes de renom com Milagros Caturla, C. Beneseit, Josefina Escoda, M. Bartina, M. A Benavent, Lolita Franco, M. Pacheco, Montserrat Vidal Barraquer, Gloria S. de Villavecchia, M. Montserrat de Sant Germán, C. Català, Concepción Masana, entre d'altres.

Escau comentar que, les exigències familiars i les contingències estructurals d’una societat condicionada pels estigmes masclistes, no van jugar al favor de la fotògrafa. Marit i familiars s’hi van negar o almenys, en cap moment va comptar amb el suport emocional necessari per encoratjar-se. Aquesta valentia fèrria va sortir de dins seu, d’un autoconvenciment del propi desig. Fixem-nos en el fragment extret de l’entrevista duta a terme per José Maria Marca y Marca, un gran crític de l’època que va contribuir, amb la seva feina, a donar a conèixer l’obra de l’artista en qüestió:

«[...] Oí por la radio que la Agrupación Fotográfica de Catalunya organizaba un curso elemental de fotografía para el sexo débil, y sin decir nada a nadie, me inscribí en el curso […] Mis profesores eran el señor Llunch y Ubiño. […] [En mi casa] la caracajada fue general, aun ahora, me parece oírla; les convencí de que sin saber nada de fotografía resultaba cara, y que si terminaba bien el curso, nos resultaría mucho más económica si yo misma podía manipularla».

Aquesta entrevista data del 1964, en aquell any la Carme ja disposava del Premio Luis Navarro entre d’altres i per tant, d’un reconeixement mitjanament sòlit, sempre, es clar, havent d’esforçar-se més per demostrar el seu talent. Ja sigui a través de la constància, la insistència incansable de presentar-se any rere any a la gran diversitat de concursos tant a nivell nacionals com a nivell internacional així com, buscant sempre la polivalència dins de la disciplina i en cap cas estancant-se en allò que ja coneixia.

El seu marit a més, li prohibí la professionalització però ella venç aquestes resistències i organitza les responsabilitats familiars, esgarrapant temps d’allà on podia, i convertint la cuina en laboratori fotogràfic:

«[...] [Mi laboratorio] nace de habilitar una de las dos cocinas de casa, mi piso tiene dos plantas y una la emplee como cuarto para revelarlas».  (Entreclaudàtors és meu)

«Abrigo la firme esperanza de que las atareadas amas de casa – que disponen de tan poco tiempo- tengan la oportunidad de comprobar e incluso descubrir este apasionante mundo de la fotografía y que lo que empiece como evasión - tan importante en la vida moderna según recomiendan médicos y psicólogos - acabe por constituir una necesidad que llene las escasas horas de ocio y, lo que es más importante, que se consiga ganar muchas y valiosas compañeras para nuestra causa».

Als anys 50 molts sectors estaven vetats per a les dones, recordem que durant els anys 40 (franquisme) es pretenia excloure explícitament a les dones del treball remunerat; imprescindible per a la subsistència així com, de les feines més creatives.  En front aquesta violència institucional feixista, les dones crearan espais de resistència dirigits a dissidir aquestes prohibicions tot creant espais on es puguin crear discursos heterogenis, en aquest cas, discursos femenins. Per tant, el Grup de Dones de l’Agrupació Fotografica de Catalunya va ser un d’ells.

La Carme Garcia és una artista fonamental per entendre el context feixista de l’època i les estratègies de resistència creades per a les dones, agrupades en grups o col·lectius, sortint al carrer juntes per vèncer els assetjaments silenciosos, mirades impúdiques plenes d’un càstig social extenuant. La seva professionalització va quedar truncada amb la irrupció del franquisme, quedant reduïda a un hobby i, essent definides, a partir d’aquest moment, com a fotògrafes amateur.

Els seus primer treballs, són pel general tímids, treballa des de l’espai domèstic. Aquests primers treballs daten dels 50 i 60, essent consolidat el seu èxit a inicis del anys 60, en gran part per haver guanyat  l’any 1963 el premi Luís Navarro; uns premis que es celebraven de manera anual, on només sortia premiat un fotògraf i on es valorava la concepció avantguardista de la fotografia. La foto premiada va ser Cave Canem, una fotografia feta des del balcó de casa seva, el dia de la Gran Nevada de Nadal:  

«Al Nadal del 1962 amb la Gran Nevada, em moria per sortir amb la càmera al carrer però tenia a tota la família a casa i no podia, llavors vaig fer una foto des del balcó, la qual va guanyar el premi per la seva concepció moderna».

Rostres i Espais

Dins d’aquestes primeres exploracions amb la càmera, retratava a les veïnes de l’edifici i les barraques de Montjuic. En definitiva retrats i drames humans, sempre des d’una visió respectuosa, que, pot ser habitual, en aquelles artistes dones que entenen i comprenen les dificultats que sovint la societat disposa sobre els cossos que ressonen des dels marges, dels quals els femenins també en formen part. Donant veu a les velles; les gitanes del mercat; els nens i els obrers. Creant espais de resistència mitjançant la concessió d’una veu escultòrica, sòbria i en blanc i negre. Que parlessin sobre vides i realitats distòpiques que, de forma inevitable citaven i recitaven quelcom del present. Interpel·lant amb contrapicats i estratègies fotogràfiques varies per donar un o altre sentiment a aquell rostre o cos, que s’obria en un cuina de confecció improvisada; espai on revelava aquests trossos de realitat.

És necessari esmentar la importància dels espais i el caràcter ambivalent d’aquest en els primers treballs de la Carme. D’alguna manera, les seves fotografies trenquen amb la dicotomia interior/ exterior; espai públic/ espai privat. Juga constantment a dissidir aquests binomis estàtics sobre els que sembla sustentar-se la realitat i la política. Des del terrat de casa seva, al carrer d’Avinyó 48, captava els moviments humans dels carrers de Barcelona, les manifestacions vers una Espanya profundament feixista i la letargia amb l’heroïna que arribà als barris de la Barcelona dels anys 80.

Però la política també es cou a casa, als interiors; a les dinàmiques del domicili. La segregació per sexes en la divisió de les tasques de la llar, i l’assignació sistemàtica d’unes responsabilitats assumides de forma total per les dones, que impedeixen i fins i tot, neguen per autoritat directe, el desenvolupament personal d’aquestes - tal i com a ella li passà amb la fotografia, ja que va haver de fer malabars per combinar responsabilitats familiars amb la seva professionalització -. La terrassa doncs, suposa un espai que qüestiona l’autoritat que tenen els carres; que és un espai profundament masculinitzat, obert, enèrgic i frenètic. Un espai d’activitat masculina, on els racons profetitzaven una seguretat molt distinta pels homes que per a les dones. Tanmateix, des de la domesticitat, des de l’interior, pujant uns quants graons més i arribant a la terrassa, espai tant feminitzat com ho son els carrers pels home, no només s’estenia la roba i es feia veïnatge, sinó que també podia ser un lloc que connectes i envaís immediatament l’espai masculí. Una actitud voyerista assumida i repetida per la Historia (en majúscules, i pels homes), que d’alguna manera podia repetir una dona amb un objectiu. Evidentment, això pot semblar molt utòpic, però afirmar això és banalitzar les estructures socials d’una societat que en realitat, assenyalava a totes les dones amb un ofici tradicionalment ocupat pels homes com ho era la fotografia, on a les dones fotògrafes, se les considerava “fotògrafs” (sense existir el seu relatiu en femení) i eren considerades per a la critica  com a amateurs.

La realitat doncs, l’ambivalència real d’aquests espais està en esser uns espais femenins, que ofereixen la utopia de proporcionar una actuació similar a la que un home duria a terme en un espai d’urbanitat. Essent això una utopia, és tracta d’un espai amb una distancia prudencial, una distancia que és igualment transferible i comparable a la distancia instrumental que les dones han de tenir en relació a les intervencions que fan a l’esfera publica. Com per exemple, explicaria Noelia Pérez, al darrer cicle de conferències titulat: Fotografia i gènere que tingué lloc del 13 al 27 de febrer del 2019, a Casa Cultura, Girona:

«Las mujeres iban juntas, en grupo, quedaban para hacer fotografías. De esta manera no se sentían tan violentadas por miradas ajenas»

Des del terrat baixarà als pisos veïns i entrarà als domicilis de les veïnes, on fotografiarà la quotidianitat de les famílies veïnes:

«Intensa i dilatada al llarg del temps, la relació de Carme Garcia amb les veïnes i veïns de la comunitat. Insòlites i excepcionals fotografies dels interiors domèstics d’una quotidianitat que ha tingut molt poca o nul·la representació iconogràfica. Dones que cusen, que llegeixen, que planxen, que fan punta al coixí, que cuiden criatures i que miren rodets fotogràfics. No prioritza les unes sobre les altres. Totes ells conviuen a l’espai domèstic»

En definitiva, els seus retrats, sobretot els femenins, ocupen un important lloc en la producció fotogràfica de la Carme García. Com a dona, conscient del lloc que ocupen els rostres i els cossos femenins, buscarà noves maneres de representar-los per tal de dissidir amb els discursos fotogràfics universals i estereotipats, fent ús del contrapicat per potenciar la força d’un rostre femení, o sumides i concentrades en les seves tasques, posant l’accent en la importància d’aquestes.

Sovint s’ha anomenat a la Carme com a  “la fotògrafa dels terrats” alguns crítics, en favor sempre d’uns discursos internacionals i masculinitzats han preferit catalogar-la com a “la nueva Margaret Cameron” tal i com Pedro Barrachina, comenta a una critica de caràcter retrospectiu que li fa a la fotògrafa en qüestió al 1972, i tal i com es va fer amb Milagros Caturla quan se l’anomena “la Vivian Maier espanyola”. D’alguna manera, i tal i com detecta i comenta la pròpia Noelia Pèrez, a les conferencies sobre Fotografia i gènere ‘Catalunya sempre ha mirat cap a Europa’, això ha provocat una invisibilització dels discursos nacionals versus els internacionals, que ha fet de moltes de les nostres pioneres, perfectes desconegudes.

Entre els anys 60 i els 70, la seva temàtica comença a esser considerada més polivalent que mai, apareixerà sempre aquest caràcter polític que es manifestà sempre, indistintament del tema que aparegui. Aquest cop, els protagonistes seran les reformes urbanes, els paisatges industrials d’una Barcelona que a mitjans dels anys 60 començava a urbanitzar-se, ocupant les perifèries i sembrant edificis ex novo. Per exemple: Obres de clavegueram al polígon Sud-Oest del Besòs, en construcció 1967 o Murals, barri del Sud-oest del Besòs, 1977. Existeix un qüestionant profund sobre les idees de progrés lligades a la urbanitat; una voluntat d’apropament i apertura respecte els barris perifèrics en construcció que deixen sempre famílies anteriors als carrers.

Exposicions individuals i col·lectives

• Va començar al 1959 a partir de la primera exposició col·lectiva del Grup de Dones de l’Associació Fotogràfica de Catalunya. Un any després l’A.F (Arte Fotográfico) publicava tota una pàgina de les seves obres.
• La Carme farà dues exposicions individuals i diverses de col·lectives. La primera exposició monogràfica va esser al 1967, quan ja venia d’una trajectòria de guanyar diversos premis fotogràfics, essent la seva obra exposada (junt amb altres artistes) al 1966 als salons de Moscou i de gira per les principals ciutats de la Unió Soviètica, i compareixent en diversos mitjans internacionals com en el diari Pravda, Rússia.
• Al mateix any, després de rebre un gran aforament a les exposicions de la URSS, se li celebra una segona exposició monogràfica a Sitges al febrer. La mostra aplegava un recull de les fotografies compreses en l’última dècada, aplegades sota la secció Sitges Foto Film. Es destacava el seu domini tècnic, i la manera de comunicació directe dels seus discursos. D’igual manera, els destacats matisos, la plasticitat autentica de les fotos i sobre tot, la capacitat dels seus discursos de fer emergir consciències, comprometent al públic i a la societat sobre les problemàtiques polítiques actuals que s’hi vivien.
• Al 1970 una tercera exposició monogràfica al Museu Municipal de Badalona, amb una setantena de fotografies. Fortet Gay, crític de l’època, li dedica un article de caràcter retrospectiu destinat a elogiar la tasca de la Carme definint-la com una artista de primera línia:

«En muchos aspectos, su fotografía es producto de la observación aguda de las cosas y las figuras; en otros, acepta la improvisación, de la que sabe sacarle el mejor partido. En conjunto, Carmen García presenta el arte de la imagen compuesto correctamente y realizado con buenos conocimientos de la técnica fotográfica, lo cual corresponde al artista por excelencia. […] Un complemento de la exposición son las transparencias en color presentadas por la misma autora […] algunas de sus obras destacan por la composición, otras por el cromatismo, el cual se asemeja al impresionismo holandés».

• Al mateix any l’Agrupació Fotogràfica de Gavà organitzà una exposició col·lectiva de Carme Garcia de Ferrando, Gloria Salas de Villavecchia i Rosa Szücs de Truñó, fotografies expressades a la Biblioteca Pública Municipal i sota el lema La mujer y el arte fotográfico..
• El 23 de Gener del 1972. Te lloc l’exposició del IV PREMIO DE REPORTATGES  FOTOGRAFICOS RAMON DIMAS. On la Carme Garcia de Ferrando amb el reportatge sobre ambient de pescadors, on la qualificarien  d’esser de les millors del saló.

Premis

Els anys 60 van ser anys fructífers; moment on més concursos a nivell estatal s’hi va presentar, i moment en el qual es va donar més a conèixer.

Va començar a obtindré premis a un nivell local i sempre dins dels concursos promoguts per a l’Agrupació Femenina. Al març del 1962 es celebra el IV Concurs de Fotografia de Femenina i la Carme obté el 4t premi.

Al 1963 a part del Premio Luis Navarro amb la fotografia Cave Canem, obté el primer premi del V Concurs de Fotografia Femenina, concedit pel president de la Diputació provincial de Girona, amb la fotografia Campo.

Al 1965 guanyà el tercer premi del VII Concurs de Fotografia de la Secció Femenina, amb l’obra Blanco. Fora dels concursos promoguts per a l’associació, el mateix any es presentarà a XXV Concurso Libre de Fotografia, on obté el segon premi amb una fotografia en blanc i negre sota el títol de Grava. El mateix any, obté el tercer premi amb l’obra Foc Llunyà, fotografia que prèviament va estar reproduïda en les pàgines centrals del Saló Internacional espanyol de Guadalajara.

Al mateix any, va ser una de les premiades per la Fundación Rodríguez- Acosta, amb 10.000 pessetes a repartir amb l’altre guanyador (Ventura Gordillo). Per aquesta fundació la Carme presentà tres de les seves obres corresponents a: Surtidores, Fuente y Torreon.

Al 1966 va ser premiada pel Jurat Internacional de Interpress-photo 66 on van ser exposades algunes de les seves obres. El president del jurat Dratxinkii, li comunica que ha estat visitada, sols a Moscou, per més de 500.000 persones i que es posarà de gira per a les principals ciutats de la Unió Soviètica, reapareixent novament a Moscou.

Al mateix any, te lloc el II Concurs Nacional organitzat per la Secció Femenina del 1966, la Carme Garcia de Ferrando quedà en primer lloc amb la fotografia Cave Canem, obra que anteriorment va guanyar el Premi Navarro. Les fotografies presentades al concurs es van exhibir al Palau la Virreina, fins el dia 15 d’Abril del mateix any.

Al Gener del 1967 al Noticiero Universal, es publica sota un cèlebre titular, el premi del XVII Concurs Nacional Foto Club “Valencia”, on es premiava en primer i segon lloc, la foto de tendència actual, i la de concepció clàssica respectivament. La Carme guanyà amb l’obra Descanso en el museu, i amb un segon premi amb la fotografia titulada Pintando en Montmartre.

A l’abril del 1967 te lloc el IX Concurs Femení de Fotografia, organitzat per la Delegació Provincial de la Secció femenina, de caràcter nacional celebrat a la Virreina. En aquest concurs la Carme guanyà amb el 4t premi.

Al Juliol del 1967, guanyà el primer premi de l’Agrupació Fotogràfica Orensana amb l’obra Paisaje Castellano.

Al setembre del 1967 la seva famosa fotografia - guanyadora de dos premis anteriors-, Cave Canem va ser escollida per a l’anuari AMATEUR ET CAMERA FIAP, Edició 1967/68 definida com una fotografia de concepció moderna i luxosa.

Al 1968 guanyà el segon premi al I Saló Nacional NAICOP. A l’abril del mateix any te lloc el X Concurs Femení de Fotografia, en una de les dependències del Palau de la Virreina, on va quedar en primer lloc. En gènere de retrat, organitzat per El Gra (una secció adscrita al Centre Excursionista) la Carme García queda en primer lloc, i és premiada amb un trofeu i 5.000 pessetes.

Al desembre del 1968 te lloc el XI Salon Fiestas Navideñas 1968 Carmen Garcia de Ferrando obté el premi d’honor, amb l’obra Paseando en burro.

Al febrer de 1969 es llença un article publicat al Noticiero Universal per R. Fortet Gay, qui critica les bases del concurs Mare Nostum titllant-les de laxes i poc professionals, per vacuïtat de les fotografies guanyadores. De la Carme, guanyadora al 1969 per enèsima vegada, comenta: ‘carece de fuerza persuasiva que hubieramos deseado encontrar y poder enjudicar con mejores adjetivos. No obstante, es una fotografia agradable de contemplar porque en ella, todo son sonrisas’.

Afirma, que les fotografies no estan en cap cas, a l’alçada dels seus respectius autors, i que el problema es la manca de vigor que proporcioni una tria relativa a la professionalitat, l’originalitat i el valor de la fotografia.

És tracta d’un programa televisat en format de concurs fotogràfic dins de l’àrea regional (Catalunya) que compareix el segon dimarts de cada mes (es celebra mensualment). És un tema, pel general, lliure, on la Carme, al 1969 guanyà, aquesta vegada, amb la fotografia Un noi d’avui. Els premis són pel general, material fotogràfic divers, que li permeteren continuar dedicant-se a la fotografia.

Al 1969 l’obra de la Carme García torna a vacil·lar amb altres temes, aquest cop, amb la fotografia esportiva.

Al 28 de setembre de 1969, te lloc el III Trofeu Fermin Borrás on la Carme Garcia de Ferrando quedà en primer lloc. La critica que li fa R. Fortet diu que, és una fotografia totalment subjectiva, on s’expressa més la manera de sentir i pensar de l’autora que no pas el del propi subjecte que apareix a la fotografia. La critica sempre ha definit la fotografia de la Carme com a original, de concepció subjectiva i amb una forta “sensibilitat femenina”.  A l’octubre del 1969 I Regional del Club de Judo Sant Jordi, continua guanyat amb temàtica d’esport.

16 d’Octubre del 1969 XXX Concurso «Libre», de la A.F.C. on la Carme Garcia queda com a últim accésit en la classificació amb una de les seves fotografies de temàtica esportiva. El crític José Maria Marca y Marca li dedica un article on l’elogia dient el següent:

«[...] Si el arte es una consecuencia de una circunstancia, Carmen García de Ferrando, autora de la foto reproducida, ha sabido agigantar el perfil fotográfico histórico-social de nuestro tiempo, plasmando en su foto el testimonio de lo actual con ironía, con soltura y desparpajo, con indiscutible valentía, calibrando formas e ideas».

El 15 de abril de 1970 la Carme Garcia de Ferrando guanya el trofeu Juan Biarnés, de fotografia Eeportiva amb un tema de rugby. Es van presentar 154 obres, i la tria - s’informa en la Vanguardia-, va ser complicada per la qualitat de les obres que es presentaven, ja que en relació a altres anys, aquestes estaven molt per sobre de la qualitat mitja. Va passar per sobre de 4 fotògrafs on causalment eren tots homes. José Maria Marca y Marca li escriu un article:

«[...] Carmen García de Ferrando, una de las primeras y más destacadas figuras fotográficas del país, nos demuestra que su fina sensibilidad sabe vencer los obstáculos ante los temas requeridos por dificultades que los mismos reporten, siendo más meritorio su triunfo en una especialidad que el sexo contrario domina».

I en R. Fortet Gay diu el seguent:

«Esto nos demuestra también, la fina sensibilidad de la autora para captar temas en los que hasta el presente, y casi siempre, eran una especialidad del sexo masculino. Saber vencer el obstáculo del complejo es otro mérito para añadir y que hace más meritorio el triunfo».

El mateix any, 1970 es celebra el III SALON NACIONAL DE BELLVITGE, on la Carme obté el quart premi amb el retrat titulat Tú captat amb un punt de vista audaç. També al mateix any, obté la Menció Honorífica del XVI Trofeu de Luís Navarro amb personalitat subjectiva, amb la seva obra R.I.P, la critica que li fa Fortet Gay es construeix sobre els efectes ambivalents d’una fotografia de concepció molt personal, alhora que objectiva pel contingut de la temàtica expressada. S’aprecia el fort contingut humà i el dubte entre la vida i la mort.

A l’agost del mateix any, te lloc el XXXII Concurso Libre de Fotografia en la A.F.C. sota el titular: “Carmen García de Ferrando, mujer incomparable y fotógrafo de excepción, ganadora del premio de honor en la A.F. de Cataluña”. Aquest concurs, es celebrava de manera anual, es tracta d’un concurs lliure on no es premia als guanyadors amb cap mena de premi metàl·lic. En primer lloc, repassa les particularitats d’aquest concurs tot dient que l’artista és aquell que accepta la participació a aquests concursos sense la necessitat d’esser alimentat per un premi en metàl·lic, sinó per l’amor cap a la fotografia. Escau comentar de forma detallada,  la critica de caràcter essencialista que José de la Hiaguera dedica a la Carme:

«[…] La obra de García de Ferrando es tal vez la fotógrafa que menos delata su condición femenina. Sus fotografías tienen una fuerza activa en el concepto que impulsa, determina y desarrolla la imagen como cosa viva, orgánica, enraizada en la exuberancia de su temperamento artístico. […] a través de ella, puede descubrirse la reflexiva y humana atracción de la mujer por un tema - real o compuesto en su mente para realizarlo después – de visible sensibilidad femenina. La mujer, más que nadie, sabe que todo lo que nace lleva una huella subjetiva interior bien por sentimiento, bien por actitud naturalista. […] En resumen, su visión y diligencia femenina para expresarse artísticamente».

Aquest tipus de critica a part de ser essencialista és anti-històrica, ja que redueix l’amplia, original i polivalent trajectòria d’una artista dona, que a part; ha hagut de superar les barreres familiars i institucionals que s’interposaven entre la seva voluntat d’exercir i la professió, a uns judicis, destinats a atribuir aquests esforços, a una suposada sensibilitat innata, imbuïda d’un aura femenina que te com a objectiu contrarestar la enèrgica i devastadora força compositiva de les fotografies (per la critica) tant necessaris.

Gracias sean dadas a Dios por ello porque las mujeres aportan a nuestras vidas masculinas, no sólo la ternura de su pasiva condición -(...o es esto acaso un espejismo?...)-, sino también la plenitud de sus logros creacionales, su ejemplo vivificador de Deboras fuertes, su originalidad en la expresión distinta a la nuestra su soterrada fortaleza, su luz escondida bajo el clemín, como en una parábola de vírgenes prudentes, para iluminar en el momento necesario nuestra ciega y masculina oscuridad y devolvernos al camino de las correctas estructuras de la vida.

Reduir el treball d’una artista que ha passat del retrat social al psicològic, qüestionant les estructures dicotòmiques que segreguen a les persones per generes i classes; que ha treballat amb la temàtica de paisatge industrial i natural sempre en contraposició, per extreure novament una conclusió que es dirigeix a desestabilitzar les afirmacions monoteistes que vinculen la urbanitat amb el progrés; que s’ha familiaritzant àmpliament amb el reportatge i la política d’una Espanya profundament feixista, i fins i tot amb l’esport... Una trajectòria, en definitiva polivalent, amb unes estratègies fotogràfiques agudes per simular un o altre efecte interpel·lant, sempre al espectador, removent consciencies i aplegant arguments, és només un intent més per part del patriarcat de reduir una obra de importància pesant, al tòpic sexista de caràcter essencialista que afirmaria que la dona, és només el complement que atenuaria el vigor i la violència masculina que tant espai ocupa en el món de l'art i la cultura.

Veiem doncs, com la importància de la dona en la fotografia (segons la crítica) ve determinada, per la importància mateixa que tenen els discursos sobre els que actua; els masculins. Aquesta critica, esta a més dirigida a legitimar uns estigmes que son gratuitament injustos, coartadors i són per descomptat, d'una violencia obscenament masclistes

Al desembre del 1970, es celebra el Primer Concurso Nacional de Fotogràfia a Madrid, on es concedeixen dos mencions honorifiques als temes Dos de Carmen Garcia de Ferrando i Circo de Moscú de Ana-Rosa Alonso Hegidor. El 21 de gener del mateix any, es premia la fotografia de Las huellas de rodaduras, de Carme Garcia de Ferrando, on s’elogien les línies de transició que fan les rodes del carro, que es converteixen en un recurs visual que permet passar del tema central a un altre amb menys importància:

«[...] en la cual apreciamos ciertamente unas líneas de transición que son las complementan el conjunto. Sin estas huelas de rodadura que se distinguen claramente entre los sujetos de primer término y el perro de fondo, la fotografía aparecería en desequilibrio por el gran vacío existente entre ambos. En cambio, gracias a estas líneas de transición, la vista pasa gradualmente del primer término al del fondo, sin gran esfuerzo y nuestros ojos perciben un conjunto armonioso y agradable de contemplas. Además, debido al punto alto de la toma, dichas líneas también han servido para dar perspectiva y profundidad a la fotografía»

Al novembre del 1971, guanyà el primer premi del concurs José A. Ibarz, de la A.F.C, de Melilla. L’actualitat de les figures enquadrades en la imatge, no deixen de citar una innegable realitat del present, alhora, la seva obra – afirma la crítica-, és ambivalent. Es mou sempre entre els binomis, els qüestiona, per això les seves imatges sempre citen a un universal.

Al març del 1972 te lloc el VIII concurs Nacional Femení de Fotografia, la Carme guanyà el primer premi amb la seva fotografia Sobre las olas. Els paisatges marítims seran una constant en la seva obra, sempre hi retornarà amb la voluntat de descobrir noves formes que simulen aquesta fluïdesa que innegablement, citen qüestions (en essència), traslladables al seu propi llenguatge fotogràfic.

Al gener del 1973 Carmen Garcia de Ferrando i Manuel Cruzado Cazador, son inclosos a un dels més importants anuaris de fotografia, publicat en angles sota el títol: Photography Year Book 1973. Al mateix any, va ser premiada pels Premis Nacionals de Fotografia Turística, amb 25.000 pessetes per la fotografia Després del treball del dia (Almeria) – aquesta mateixa fotografia va ser recollida pel diari Pravda així com per l’exposició a Moscou, celebrada al 1966-, uns premis que es concedeixen de forma trimestral.  El mateix any, per la Nikon International Photo Contest, la seva foto Nazaén queda en tercer premi. Es tracta d’un premi que des de la Nippon Jagaku K.K, responsables de fabricar la sèrie de games Kodak, s’organitza anualment. A l’agost del 1973 la Carme García serà premiada a la pel Jurat de a URSS amb el diari Pravda per la fotografia Després de la Jornada.

A l’abril del 1974 es celebra el X Concurs Nacional de Fotografia, on el governador civil don Tomás Pelayo Ros, acompanyat per la delegada provincial de la Secció Femenina, Montserrat Tey premien amb 25.000 pessetes l’obra guanyadora de la Carme.  

A l’abril del 1976 te lloc el XII Concurs Nacional Femení de Fotografia, on el Primer premi (després de l’extraordinari) en blanc i negre, va ser guanyat per la Carme i recompensada amb 15.000 pessetes.

El 29 de Setembre del 1980 es trona a presentar al concurs del Diari Pravda, per qui es premiada per la seva fotografia Venedor de llenya a Tetuan

La jerarquia entre les categories

« […] El modelo, no es más que el accidente, “la ocasión” dijo Wilde, y hay que buscar en él al autor; no a la belleza física del fotografiado ni a la técnica empleado. Si un día un jurado premió a un buen retrato, también debe saber desecharlos cuando el aborregamiento es patente como ya en la actualidad se acusa».

L’article te un posicionament crític en relació a una de les categories menys valorades del moment, el retrat. Culpa al jurat de deixar-se portar per sentimentalismes que res de profund tenen i nomes semblen plasmar una estratègia eficaç que els faci sortir guanyadors:

«A mi modo de ver, el jurado se dejó impressionar por la gran cantidad de “retratos” puestos en la competición por lo epígonos de la fotografia; de los que solo hacen fotografia para alcanzar premios, sin prepocuparse, poco ni mucho, de alcanzar categoria por su personalidad. Ahora estan de moda los retratos, como antes lo estuvieron los cementerios y las viejas».

Acusa al retrat de ser una categoria audaç amb un component empàtic inigualable però fàcil de de ser passat per una gran obra, quan en realitat molts son obres de mitjana importància.

«Carmen Garcia de Ferrando se nos muestra ahora mucho más completa en su arte, que tiempos atrás, cuando sus mejores éxitos los obtenía dentro del paisaje y el retrato. En la actualidad, su temática, mucho más amplia que la de entonces, incorpora el tema deportivo y el reportaje, en los cuales apreciamos excelentes realizaciones».

Important observar aquesta jerarquia dins de les arts, en una crítica anterior, es parlava que el reportatge estava guanyat terreny a la fotografia del retrat, i es criticava aquest fet des d’una perspectiva tradicionalista, que refusava les tendències i les acusava de ser paranys per a una colla de crítics poc rigorosos.

Aquesta jerarquia entre les diverses categories inherent en les diverses disciplines, és una constant en la historia de l’art. El paisatge i el retrat, sempre han estat els generes menys valorats, de la mateixa manera que la pintura quotidiana típica de la pintura flamenca de gènere del XVI - XVII. D’alguna manera, la fotografia ha traslladat aquestes formules i jerarquies estructurals de la tradició mitjançant el gènere del retrat i el paisatge, el mateix que farà la publicitat, respecte a aquesta quan aparegui la fotografia barata en color. Una trasllat extenuant que porta inherent uns valors sexistes, que classifiquen els generes per femenins o masculins. Que defineixen tant el paisatge com el retrat, com a generes subjectivistes i amb una poderosa sensibilitat femenina, que no actua més que de complement atenuant cap als discursos imperants; els masculins, amb temàtiques diferents com per exemple l’esportiva o el reportatge.