Usuari:RipaIconologia/proves

Les coves d'Ajanta

Cova 19, Ajanta, entrada d'una chaitya del segle V.

Les coves d'Ajanta són un conjunt d'aproximadament 30 temples budistes tallats en la roca datats d'entre el segle II aC i fins al 480 aC. Aquest tipus de conjunts monumentals són anomenats en marathi अजिंठा-वेरूळची लेणी (Ajiṇṭhā vērūḷacī lēṇī), i es tracta d'un típic vihara, és a dir, un conjunt de monestirs i santuaris excavats, on destaquen els frescs i altres pintures parietals.

El recinte arqueològic, ubicat a 115 km d'Aurangabad, es troba a la localitat índia d'Ajanta de l'estat federat de Maharashtra. Específicament, les coves se situen en una zona on el riu Waghora, un afluent del Tapi, que dóna pas a un penya-segat semicircular de parets molt verticals, formades per unes roques d'origen volcànic que van permetre excavar sense gran preparació prèvia.

Les coves inclouen pintures i escultures avui dia considerades com un dels millors exemples d'art antic de l’Índia. Encara que la pintura mural va ser abundant en la seva història, tal com ho demostren els registres, les coves 16, 17, 1 i 2 d'Ajanta constitueixen el corpus més gran de pintura mural antiga conservada. Destaquen especialment per la seva capacitat expressiva, representant emocions a través del gest, la postura i la forma. El conjunt és considerat universalment com una de les obres mestres d'art religiós budista.

Les coves es van construir en dues fases, la primera va començar cap al segle ii aC i la segona que es va produir entre el 400 i el 650 aC, segons relats antics, o en un breu període de 460 a 480 aC segons una teoria posterior. El conjunt agrupa antics monestirs i sales de culte de diferents tradicions buddhistes esculpides en una paret de roca de 75 metres. El programa decoratiu conté principalment les representacions de les reencarnacions de Buda o jataka, alguns episodis de la seva vida, contes pictòrics del Jatakamala d'Aryasura i escultures tallades de deïtats budistes. Les més cèlebres corresponen a les realitzades durant el període d'apogeu de l'art gupta i l'època postgupta. Els registres textuals suggereixen que el complex servia de refugi monsònic per als monjos, així com a lloc de descans per als comerciants i pelegrins.

Les coves d'Ajanta són esmentades a les memòries de diversos viatgers budistes xinesos de l'època medieval a l'Índia, i per un oficial de l'era Akhal mogol a principis del segle XVII. Amb el pas dels segles, van ser cobertes per la frondosa vegetació de la zona i oblidades, fins que l'any 1819 són redescobertes per l'oficial britànic John Smith mentre caçava. L'any 1983 van ser declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, i actualment el monument està sota la cura de l'Archaeological Survey of India (ASI).

Juntament amb les coves d'Ellora, Ajanta és un dels principals atractius turístics de Maharashtra. Ajanta es troba a 100 quilòmetres (62 milles) de les coves d'Ellora, que contenen coves hindús, jainistes i budistes, l'última data d'un període similar a Ajanta. L’estil Ajanta també es troba a les coves d’Ellora i en altres llocs com les coves d’Elephanta, les coves d’Aurangabad, les coves de Shivleni i els temples de les coves de Karnataka.

Localització i importància de l'entorn

Tal com diu l'Eva Fernández, a l'Índia no existeix una clara divisió entre ànima i corporeïtat, sinó que ambdós aspectes es troben en conjunció total, sent indistingibles l'un de l'altre. Per aquesta raó, l'entorn en el qual es situa l'obra ha de considerar-se conjuntament amb el seu contingut. La natura és el més definitiu condicionant estètic del conjunt, summament determinat per la seva geografia i geologia. Aquest es presenta com un microcosmos, una transmutació de la natura feta art que fa que possible l'experimentació de la totalitat a través de la contemplació plàstica. L'artifici s'empra aquí amb la finalitat de fer parlar a l'espai, fent que l'obra tingui unitat sense fissures amb el seu entorn.

Les coves se situen als peus de la serralada d'Ajanta, on s'estén la planura de Kandesh, formada pel riu Tapi i els seus afluents, un dels quals és el riu Waghora, que forma l'estreta gola semicircular amb les parets verticals on estan excavades les coves. Avui dia pertanyen al districte d'Aurangabad, en l'estat de Maharashtra, però fins a l'any 1947 van formar part dels territoris governats pel Nizam d'Hyderabad.

Vista panoràmica de les coves d'Ajanta.

Les coves van ser esculpides directament en la roca basàltica de l'altiplà del Dècan, creat a partir de successives erupcions volcàniques al final del període geològic del Cretaci. La roca està constituïda per capes horitzontals que no requereixen gaire preparació prèvia. Tanmateix, la seva qualitat és una mica variable depenent del lloc, fet que va obligar els artistes a modificar els seus mètodes de treball depenent de la zona. D'altra banda, la inconsistència de la roca en alguns punts també ha provocat esquerdes i esfondraments al llarg segles, com és el cas del pòrtic perdut de la cova 1. L’excavació va començar tallant un estret túnel al nivell del sostre, que es va expandir posteriorment cap avall i cap a fora (les capes de lava són més grolleres com més baixes són). Així ho demostren algunes de les coves incompletes, com ara les vihara parcialment construïdes del 21 al 24, o la cova 28, incompleta i abandonada.

Segurament els mateixos artífexs que van excavar les coves es van encarregar de la realització dels pilars esculpits, dels sostres i d'alguns ídols: els treballs d'escultura i pintura a l'interior eren tasques paral·leles integrades. Es va construir una gran porta d'accés al lloc, a l'àpex de la ferradura del congost, entre les coves 15 i 16, que es feia visible a mesura que un s'acostava des del riu. Aquesta estava flanquejada per elefants i una deïtat serp protectora coneguda com a Nāga. El mateix mètode de treball sembla aplicar-se en altres temples rupestres de l'Índia, com els de l’hinduisme i el jainisme. Alguns dels exemples més notables serien les coves d'Ellora, Ghototkacha, d'Elephanta, Bagh, Badami, o les d'Aurangabad.

Aquesta forma de fer realitza una transformació de respectuosa del paisatge, no el transforma en una cosa completament diferent sinó que juga amb el suport preexistent. Cada esquerda i sortint és aprofitat com a suport escultòric, revelant una veritat oculta en la matèria. La roca ens parla de la seva pròpia essència, el seu color i textura. Les pintures responen a un principi semblant, desenvolupant-se com un tot orgànic al llarg dels murs, fent-los vibrar amb una intensitat intencionada.

L'altre factor important és el clima monsònic-tropical, caracteritzat per la presència d'una estació humida i calorosa acompanyada de pluges torrencials, en contrast amb una altra forta estació seca. Aquest aspecte es va traduir en una percepció cíclica de l'experiència vital, com ara és el cas de la roda del Sàmsara (cicle de reencarnacions). Així doncs, el principi de circularitat també és molt present en la concepció del conjunt, que no fa servir la narrativitat lineal o analítica pròpia de la pintura europea.

Història

Es considera de forma general que les coves van ser realitzadas en dues fases, la primera durant el segle II aC al segle I dC, i una segona al segle següent.

Les coves consten de 36 fonaments identificables, alguns d'ells descoberts després de la numeració original de les coves de l'1 al 29. Les coves identificades posteriorment han estat sufixades amb les lletres de l'alfabet, com és el cas de la 15A, situada entre les ja conegudes com 15 i 16. La numeració de coves és una convenció de conveniència, i no reflecteix l'ordre cronològic de la seva construcció.

Coves del període posterior o Vākātaka

La segona fase de construcció de les coves va començar al s. V. Durant un bon temps es va pensar que havien estat dutes a terme durant un extens període que anava des del s. IV fins al s. VII. Tanmateix, una sèrie d'estudis recents de Walter M. Spink han demostrat que van estar fetes durant un breu període entre els anys 460-480, més precisament durant el regnat de l'emperador Harishena de la dinastia Vākāṭaka. Aquesta proposta, encara que amb algunes crítiques, és la més acceptada de forma general pels acadèmics.

La majoria de les coves del segon període es van fer sota el govern del rei Vakataka Harishena.

Aquesta segona fase ha de relacionar-se amb el corrent mahayana, o Gran Vehicle de la tradició buddhista.

Les coves situades dins d'aquest període són la 1-8, 11, 14-29, algunes possibles extensions de coves anteriors. Les coves 19, 26 i 29 són chaitya-grihas, mentre que la resta són viharas. Les coves més elaborades van ser fetes durant aquest període, encara que també es van reformar i repintar coves ja construïdes.

Segons Spink, és possible establir una cronologia d'aquest període amb un gran nivell de precisió. Encara que el debat continua, les idees de Spink són cada cop més acceptades, encara que sigui només les seves conclusions generals. D'altra banda, la web de l'Archaeological Survey of India (ASI) encara inclou la datació tradicional: "The second phase of paintings started around 5th–6th centuries A.D. and continued for the next two centuries".

Segons Spink, l'activitat constructiva de les incompletes coves d'Ajanta va ser abandonada pels rics mecenes l'any 480 aC, pocs anys després de la mort d'Harishena. No obstant això, segons Spink, les coves van continuar estant en ús durant un període de temps, com ho demostra el desgast en alguns dels forats de pivot a coves construïdes a prop del 480. La segona fase de construccions i decoracions a Ajanta correspon al mateix apogeu de l'Índia clàssica, o època daurada de l'Índia.

Tanmateix, en aquella època, l'Imperi Gupta ja es debilitava per les qüestions polítiques internes i pels assalts dels Hūṇas, de manera que els Vakatakas eren en realitat un dels imperis més poderosos de l'Índia. Alguns dels Hūṇas, els Alchon Huns de Toramana, governaven precisament la zona veïna de Malwa, a la porta del Dècan occidental, en el moment de la realització de les coves Ajanta.

Mitjançant el seu control de vastes zones del nord-oest de l’Índia, els Huns podrien haver actuat com a pont cultural entre la zona de Gandhara i el Dècan occidental, en el moment en què les coves d’Ajanta o de Pitalkhora s’estaven decorant amb alguns dissenys d’inspiració gandhariana, com ara els buddhes vestits amb túniques de plecs abundants.

Segons Richard Cohen, les coves eren conegudes i van ser fetes servir en temps posteriors, encara que sense la presència d'una comunitat buddhista estable. Així ho semblen indicar una descripció de les coves feta al s. VII pel viatger xinès Xuan Zang, i els grafits medievals dispersos pels murs. D'altra banda, les coves d’Ajanta també són esmentades al text del segle XVII Ain-i-Akbari d’Abu al-Fazl, on són descrites com a "vint-i-quatre temples rupestres tallats en la roca, cadascun amb ídols notables".

Ruta de la Seda

Rutes transasiàtiques s. I dC.

La riquesa artística de les obres d'Ajanta s'ha d'entendre dins del context d'efervescència cultural i econòmica que va comportar l'eclosió de la ruta de la seda. Des de temps remots hi ha evidències de l'existència d'un comerç internacional que segurament es remunta a època protohistòrica; d'altra banda, gràcies a les fonts occidentals, tenim certesa de l'existència d'un comerç continuat i fructífer de l'Índia amb la Mediterrània en els primers segles de la nostra era. Segons Eva Fernández, la ruta comercial índia pot ser estudiada com una ramificació de la Ruta de la Seda principal, que unia la Mediterrània amb la Xina i que, per tant, es pot parlar d'una Ruta de la Seda índia;  aquesta afirmació deu, però, ser precisada. Encara sí que és cert que en nombroses ocasions Índia va actuar com a intermediària en el comerç de la seda, no es pot afirmar que a la zona que ens afecta existís en l'antiguitat un comerç basat en aquest producte, ja que no s'ha  trobat cap evidència arqueològica que així ho demostri.  Es pot parlar d'una Ruta de la Seda índia, en primer lloc, perquè l'anomenada "Ruta de la Seda" no estava exclusivament bolcada al comerç d'aquest material; també es transportaven, mussolines, cotó i en alguns casos esclaus i animals.

Tanmateix, en relació amb aquest tema interessen tres idees principals. La primera és la importància del budisme com a element catalitzador del comerç internacional; la segona, la formació a l'Índia, al llarg de les rutes comercials, d'un art que establiria les bases estilístiques i iconogràfiques de l'art buddhista universal i, finalment, els canvis socioeconòmics derivats d'aquest comerç, que va donar lloc al naixement d'una nova classe de comerciants que tindria una gran importància en la construcció dels conjunts religiosos excavats.

Hi ha una llarga tradició a l'Índia d'excavar santuaris a la roca viva.  Aquest costum havia començat en època mauriana (segle III aC), potser a causa del contacte amb la Pèrsia aquemènida, i va aconseguir la seva esplendor a Ellora i en Elephanta (segle VII dC), marcant, a més, el inici de tota una tradició que es va estendre a través de la Ruta de la Seda fins al Pakistan, Afganistan, Àsia Central i Xina. Cal dir que la introducció de la fe Mahayana, i el buddhisme de la predicació van contribuir a aquesta difusió. Ajanta se situa al voltant de la ruta que unia el sud de l'Índia amb la Ruta de la Seda. Aquest camí va ser temps transitat per milers de pelegrins i comerciants, i va suposar una importantíssima via de formació, evolució i difusió de l'art budista. Cal dir que a més estaven situades a 130 km del nord de Paithan, antiga ciutat de Pradesh tishtana, capital de la dinastia que va donar origen al conjunt: la dinastia Satavahana.

El budisme primitiu Theravada o Hinayana no era proselitista, per la qual cosa no es va ocupar de crear els mitjans necessaris per a una expansió de la doctrina. Això canviaria entre els anys 100 i 200 aC, amb el desenvolupament del corrent Mahayana, que estenia la possibilitat d'alliberament a tots els homes. Els monjos budistes de la Índia començen a viatjar juntament amb les caravanes dels comerciants, difonent la doctrina per Àsia Central i la Xina. D'altra banda, monjos estrangers comencen a peregrinar a l'Índia, on passen anys estudiant a les universitats budistes. Gràcies als seus escrits coneixem la vida índia en aquest període, i s'han pogut reconstruït en part les rutes comercials, així com restes arqueològiques importants.

Juntament amb la doctrina es distribueixen les formes plàstiques i tota la nova iconografia. Des de la costa del Coromandel va començar l'expansió cap al Sud-est asiàtic on es va desenvolupar un art directament inspirat en l'indi. També es van importar formes, especialment de Grècia i Roma, així com temes de l'Àsia central i oriental. Les pintures d'Ajanta tindran especial transcendència en aquest sentit, ja que són l'únic exemple conservat de pintura mural índia de l'antiguitat: constitueixen un referent obligatori a l'hora d'estudiar tant la pintura del sud-oest asiàtic, així com la pintura mural de l'Àsia central, el Tibet i de la Xina.

Al llarg dels períodes Kusana i Gupta, estretament units al gran comerç internacional, sorgeix aquesta nova classe enriquida dels comerciants anteriorment mencionats. Aquests s'enriqueixen tant com famílies terratinents, però el sistema hinduista vigent no els permetia l'ascens de social, a causa del sistema de castes vigent (una estructura rígida i difícil de modificar). Els comerciants eren considerats com d'una classe molt inferior (vaisya) a la dels sacerdots o nobles. Per això és possible que adoptessin el budisme, participant activament en el patrocini d'obra pública que constatés el seu poder, donant grans riqueses als monestirs. D'altra banda el protagonisme del comerç queda plasmat en la representació d'escenes d'activitat comercial a gran escala, com en el cas del Simhala Avadana, o fins i tot en les històries dels jataka, on sovint apareix el boddhisattva (Buda en les seves reencarnacions prèvies) com a comerciant o envoltat de mercaders relacionats amb les grans rutes transcontinentals.

Redescobriment

Nom i data inscrits per John Smith després de trobar la cova 10 l' any 1819.

El 28 d'abril de 1819, l'oficial britànic John Smith trobà l'entrada de la cova 10 mentre caçava tigres. Cal dir que la troballa no va ser del tot casual, ja que va ser guiat fins a l'emplaçament per un pastor que coneixia la zona. Seguidament, el capità Smith va anar a un poble proper i va demanar als vilatans que vinguessin al lloc amb destrals, llances, torxes i tambors, per tal de reduir el creixement enredat de la jungla que dificultava l’entrada a la cova. Després va vandalitzar la paret ratllant el seu nom i la data sobre la pintura d’un boddhisattva.

Durant les següents dècades les coves van cobrar fama pel seu entorn exòtic, la seva impressionant arquitectura i sobretot les seves pintures excepcionals i úniques. S'inicien també una sèrie de grans projectes per copiar les pintures, fet que ha permès el coneixement d'alguns fragments perduts des d'aleshores. L'any 1848, la Royal Asiatic Society va establir la "Bombay Cave Temple Commission" per netejar, endreçar i enregistrar els llocs de tall de roca més importants de la presidència de Bombay, amb John Wilson com a president. El 1861, aquest es va convertir en el nucli de la nova investigació arqueològica de l'Índia.

Durant l'era colonial, el lloc d'Ajanta es trobava al territori de l'estat de Hyderabad i no a l'Índia britànica. A principis de la dècada de 1920, Mir Osman Ali Khan, l'últim Nizam de Hyderabad, va designar una sèrie de responsables per restaurar l'obra d'art, va convertir el lloc en museu i va construir una carretera per fer-lo accessible als turistes. Tanmateix, aquests primers esforços van resultar ser una mala gestió, que per desgràcia va accelerar el deteriorament del lloc. Després de la independència, el govern estatal de Maharashtra va encarregar-se de millorar la infraestructura de transports, les instal·lacions i la gestió del monument en general.

Considerant la importància d'aquesta obra, el director d'Arqueologia de Nizam va fer venir a un dels majors experts italians, el professor Lorenzo Cecconi, conegut per la restauració de la Capella Sixtina, que amb l'ajuda del comte Orsini duu a terme també la de les coves d'Ajanta. El seu treball va ser descrit de la següent manera:

Les reparacions de les coves i la neteja i conservació dels frescos s’han dut a terme amb uns principis tan sòlids i de manera tan científica que aquests inigualables monuments han trobat una nova vida durant almenys un parell de segles.

Per desgràcia, i malgrat els esforços, les pintures van tornar a descuidar-se, degradant-se un altre cop la seva qualitat. Les coves són actualment un dels principals atractius turístics a Maharashtra, sent especialment concorregudes durant algunes èpoques de l'any, cosa que fa perillar la seva conservació. L'any 2012, la Corporació de Desenvolupament del Turisme de Maharashtra va anunciar uns plans per afegir a l'entrada del Centre de Visitants rèpliques completes de les coves 1, 2, 16 i 17, per tal de reduir les aglomeracions a les originals, i permetre als visitants rebre una millor idea visual de les pintures, poc il·luminades i difícils de llegir a les coves.

Pintures

Les pintures de les coves d'Ajanta narren principalment els jataka, llegendes buddhistes que expliquen les reencarnacions de Buda. Aquestes faules encasten antigues morals i lòbuls culturals que també es troben en les faules i llegendes dels textos hindús i jain. Els jataka s'exemplifiquen a través de l'exemple de vida i els sacrificis que Buda va fer en centenars de les seves encarnacions passades, on se'l representa com un animal o un ésser humà.

Avalokiteshvara Padmapani, bodhisattva de la compassió amb el lotus blau, símbol de puresa. Inclina el seu cos en un contrapposto sensual i tanca les parpelles amb una calma espiritual que condueix a la il·luminació budista.

Es conserven pintures murals de les dues fases constructives. Els fragments de la primera fase (coves 10 i 11) són els únics exemples supervivents de pintura antiga a l'Índia, i "mostren que ja durant els temps de Sātavāhana, o fins i tot abans, els pintors indis ja havien dominat un estil naturalista madur i fluid, realitzant grans grups de persones d'una manera comparable als relleus dels travessers de Sāñcī toraņa". També s'han assenyalat algunes connexions amb l'art de Gandhara, amb el qual Ajanta comparteix un llenguatge artístic comú.

Quatre de les coves posteriors tenen pintures murals grans i relativament ben conservades que, segons James Harle, "han arribat a representar la pintura mural índia al no especialista",i representen "les grans glòries no només de Gupta, sinó de tot l'art indi". Es poden dividir en dos grups estilístics, els més famosos corresponent a les coves 16 i 17, i aparentment també les 1 i 2. Aquest últim grup es creia que era datava d'un segle més tard que els altres, però la cronologia revisada proposada per Spink els col·locaria també al segle V, encara que presenten un estil més progressista, potser perquè els artesans que la van fer pertanyien a una altra religió. Els mal anomenats "frescos" d'Ajanta són pintures clàssiques i obra d'artistes segurs, sense clixés, rics i plens. Són luxosos, sensibles i celebren la bellesa física, aspectes que els primers observadors occidentals sentien que estaven sorprenentment fora de lloc en aquestes coves presumides de ser destinades al culte religiós i la vida monàstica ascètica.

Les pintures semblen ser obra de pintors altament especialitzats i patrons sofisticats incerts en l'atmosfera del seu temps. Sabem per fonts literàries que la pintura va ser àmpliament practicada i apreciada en el període Gupta. A diferència de molta pintura mural índia, les composicions no estan disposades en bandes horitzontals com un fris, sinó que mostren grans escenes que s'estenen en totes direccions, siguin d'una sola figura o grupals. Els sostres també estan pintats amb motius decoratius sofisticats i elaborats, molts derivats de l'escultura. Les pintures de la cova 1, que segons Spink van ser encarregades pel mateix Harisena, es concentren especialment en els jataka que Buda va viure com a rei, incloent-hi escenes en les que s'anuncia la seva inminent renuncia a la vida supèrflua.

En general, les coves posteriors semblen haver estat pintades en zones acabades, mentre els treballs d'excavació continuaven en altres zones, com ara es mostra en els exemples de les coves 2 i 16 en particular. Segons la teoria de Spink sobre la cronologia de les coves, l'abandonament de l'obra el 478 després d'un breu període d'ocupació explica l'absència de pintura en llocs com la cova 4 i el santuari de la 17, que va ser enguixada, però mai es va pintar.

• 
  Cova 2, mostra l’extensa pèrdua de pintura de moltes zones. Mai van ser finalitzades, apareix la vidhura-jataka.
• 
  Cova 17, portada de la galeria; vuit buddhes per sobre de vuit parelles.
• 
  Secció del mural de la cova 17, la "vinguda del cingalès". El príncep Vijaya apareix dos cops amb elefants i genets.
• 
  Hamsa-jataka, cova 17: Buda com a oca daurada.
• 
  Cova 13.
• 
  Sostre pintat amb la representació del cercle de la vida.

Coves individuals

Cova 12

Sala de la cova 12 amb les cel·les dels monjos.

Segons l'Archaeological Survey of India (ASI), la cova 12 és un monestir d'hinayana (Theravada) (14,9 × 17,82 m) fet durant la fase inicial del segle II a I aC. Tanmateix, segons Spink dataria del segle I aC.

La cova està danyada amb la paret frontal totalment ensorrada. Els seus tres costats a l'interior tenen dotze cel·les, cadascuna amb dos llits de pedra.

Coves 13, 14, 15, 15A

Interior del vihara 15 (s. II aC), recentment descobert a Ajanta.

La cova 13 és un altre petit monestir de l’època inicial, que consta d’una sala amb set cel·les, cadascuna també amb dos llits de pedra, tot esculpit a la roca. En contrast amb l'estimació d'ASI, Gupte i Mahajan daten aquestes dues coves aproximadament dos o tres segles després, entre els segles I i II dC.

La cova 14 és un altre monestir inacabat (13,43 × 19,28 m) esculpit sobre la cova 13. El marc de la porta d'entrada dóna pas a la sala bhanjikas.

La cova 15 és un monestir més complet (19,62 × 15,98 m) amb algunes restes de policromia. La cova està formada per un saló amb vuit cel·les que acaba en un santuari, una avantcambra i un porxo amb pilars. Els relleus mostren el Buddha, el principal assegut en postura de Simhasana. El marc de la porta de la cova té talles de coloms menjant blat de moro.

La cova 15A és la més petita, amb un vestíbul i una cel·la a cada banda. La seva entrada es troba just a la dreta de l’entrada decorada amb elefants a la cova 16. És una antiga cova Hinayana amb tres cel·les obertes al voltant d'un minúscul saló central. Les portes estan decorades amb un patró d'arcs. Tenia a més una inscripció en llengua antiga que s'ha perdut.

• 
  Exterior de la cova 13.
• 
  Exterior de la cova 14.
• 
  Exterior de la cova 15.
• 
  Exterior de la cova 15A.

Cova 16

Escales d'entrada a la cova 16 d'una sola planta, amb elefants de pedra i el frontal amb pilars (esquerra). Sala interior amb estàtua de Buddha asseguda (dreta).

La cova 16 ocupa una posició privilegiada a prop del centre del lloc i va ser patrocinada per Varāhadēva, ministre del rei Vakataka Harishena (ca. 475 - ca. 500 dC). Ho va dedicar a la comunitat de monjos, amb una inscripció que expressa el seu desig, que "el món sencer (...) entri en aquell estat pacífic i noble, lliure de pena i malalties" i afirmant la seva devoció a la fe budista: "pel que fa a la llei sagrada com a únic company,(era) extremadament devot al Buddha, el mestre del món". Segons Spink, probablement venerava tant a Buddha com als déus hindús, ja que també va proclamar el seu patrimoni hindú en una inscripció a la propera cova de Ghatotkacha. El viatger xinès Xuan Zang va identificar al s. VII aquesta cova com l'entrada de tot el conjunt.

La cova 16 (19,5 m × 22,25 m × 4,6 m) va influir en l'arquitectura de tot el lloc. Spink i altres erudits l’anomenen la "cova crucial", ja que ajuda a traçar la cronologia de la construcció de tot el complex de coves. La cova 16 és un monestir Mahayana i té la disposició estàndard d'una porta principal, dues finestres i dues portes de passadís. La galeria d'aquest monestir té 19,5 m × 3 m, mentre que la sala principal és gairebé un quadrat perfecte amb 19,5 m de costat.

Inscription of Varāhadēva

Inscripció de Varāhadēva a la cova 16 amb la traducció en anglès.

Les pintures de la cova 16 són nombroses. Les narracions inclouen diversos contes amb els jataka com ara el de Hasti, Mahaummagga i les rondalles de Sutasoma. Altres frescs representen la conversió de Nanda, el miracle de Sravasti, l'ofrena de Sujata, la visita d'Asita, el somni de Maya, la història de Trapusha i Bhallika i el festival de l'arada. Els frescos del hasti -jataka expliquen la història d’un elefant boddhisattva que descobreix a un grup de persones amb molta fam i els hi diu que passin per sota d’un penya-segat on trobarien menjar. L'elefant llavors procedeix a sacrificar-se saltant del penya-segat, convertint-se en l'aliment perquè la gent pugui sobreviure. Aquests frescos es troben immediatament a l'esquerra de l'entrada, al passadís frontal i la narració segueix una direcció horària.

Els frescos del mahaummagga-jataka, que narren la història d'un nen Boddhisattva, es troben a la paret esquerra del passadís. Després, al passadís esquerre hi ha la llegenda que envolta la conversió de Nanda, mig germà del Buda. La història representada és una de les dues versions principals de la llegenda de Nanda de la tradició budista. Es representa la història de com Nanda vol portar una vida sensual amb la noia amb la qual s'acabava de casar, i com Buda el porta al cel i després a l'infern per mostrar-li els perills espirituals de la vida sensual. Després dels frescos relacionats amb Nanda, es troven els buddhes Manushi acompanyats de votaris voladors amb ofrenes per venerar Buddha, i un Buddha assegut predicant en dharma chakra mudra.

La paret dreta del passadís mostra més escenes de la vida de Buda. Aquestes inclouen Sujata oferint menjar a Buda amb un bol de mendicitat vestit de blanc, Tapussa i Bhalluka al costat de Buda després d’oferir blat i mel a Buda com a monjo, el futur Buda assegut sol sota un arbre i Buda en el festival de l'arada. Un mural mostra els pares de Buddha intentant dissuadir-lo de convertir-se en monjo. Un altre mostra la seva fugida de palau envoltat d’homes en dhoti i de dones en sari, mentre el seu comportament anuncia els quatre indicis de la seva renúncia. En aquest costat del passadís també hi han pintures que mostren el futur Buddha com un bebè amb la sàvia Asita amb aspecte de rishi. Segons Spink, algunes de les pintures de la cova 16 van quedar incompletes.

• 
  La conversió de Nanda al budisme, passadís esquerre.
• 
  Fresc amb una escena del palau, passadís dret de la cova 16.
• 
  Budes Manushi, cova 16.
• 
  Buda ascètic rebent l'arròs dolç amb llet de Sujata.
• 
  El rei rendint homenatge a Buda, cova 16.

Cova 17

Inscription of Cave 17

Inscripció de la cova 17 amb la traducció en anglès.

La cova 17 (34,5 m × 25,63 m) juntament amb la 26 van ser algunes de les moltes coves patrocinades pel primer ministre hindú Vakataka Varāhadēva. La cova 17 va tenir també alguns donants addicionals com el rei local Upendragupta, com ho demostra la inscripció que hi ha a una de les figures.

La cova presenta un disseny de vihara gran i sofisticat, juntament amb algunes de les pintures més ben conservades i conegudes de totes les coves. Mentre que la cova 16 és coneguda per representar les històries de vida de Buddha, les pintures de la 17 destaquen per enaltir les virtuts humanes a través de les narracions dels jataka. El programa es caracteritza pel seu gran detallisme i realisme, que Stella Kramrisch anomena com "fastuosa elegància", realitzada per artesans molt eficients. Els antics artistes, afirma Kramrisch, van intentar mostrar el vent que passava per sobre d'una collita mostrant-la doblegant-se en onades, i una profusió similar de seqüències rítmiques que desenrotllen història rere història, presentant visualment allò metafísic.

El monestir de la cova 17 inclou un porxo columnat amb una sèrie de pilars cadascun amb un estil diferent, un disseny de peristil per a la sala interior, una avantcambra del santuari situada a la profunditat de la cova, finestres i portes més grans per obtenir més llum, juntament amb extenses talles integrades de Déus i deesses índies. El vestíbul d'aquest monestir és un quadrat de 380,53 metres quadrats amb 20 pilars.

La cova 17 té una llarga inscripció del rei Upendragupta, en què explica com va "gastar riquesa abundant" en la construcció d'aquest vihara, aportant molta satisfacció als devots. En conjunt, se sap que Upendragupta va patrocinar almenys 5 de les coves d’Ajanta. Tanmateix, sembla que va gastar massa riquesa en activitats religioses, ja que va ser derrotat al no poder defensar-se dels atacs dels Asmaka.

La cova 17 té trenta murals importants. Aquests representen a Buda en diverses formes i postures: Vipasyi, Sikhi, Visvbhu, Krakuchchanda, Kanakamuni, Kashyapa i Sakyamuni. També es representen l'Avalokitesvara, la història d’Udayin i Gupta, la història de Nalagiri, la roda de la vida, un panell que celebra diversos músics indis antics i un altre que explica l’expedició del príncep Simhala a Sri Lanka. D'altra banda, també es troben els jatakes de Shaddanta, Hasti, Hamsa, Vessantara, Sutasoma, Mahakapi (en dues versions), Sarabhamiga, Machchha, Matiposaka, Shyama, Mahisha, Valahassa, Sibi, Ruru i Nigrodamiga. Les representacions s'inscriuen perfectament en les normes culturals de principis del primer mil·lenni. Mostren temes molt diversos: un naufragi, una princesa que es maquilla, escenes amoroses i una parella prenent vi. En algunes escenes es barregen els animals amb les persones, ja que Buda va tenir algunes reencarnacions animals, donant lloc a històries semblants a les fabules europees.

• 
  Vessantara-jataka: Història del generós rei Vessantara.
• 
  Shaddanta-jataka: Buda com a elefant regalant els seus sis ullals.
• 
  "Darpana Sundari", noia jove amb mirall.
• 
  Escultura de Buda al sanctum de la cova 17.

Cova 18

La cova 18 és un petit espai rectangular (3,38 × 11,66 m) amb dos pilars octogonals que s’uneix a una altra cel·la. La seva funció no està gaire clara.

Cova 19

Entrada de la façana i interior de la sala de culte.

La cova 19 és una sala de culte (chaitya-griha, 16,05 × 7,09 m) datable del segle V dC. Les pintures de la sala representen buddhes en diferents postures. Aquest espai és visitat actualment a través del que era una sala excavada. La presència d'aquesta sala abans del vestíbul suggereix que el pla original incloïa un pati d'estil mandala perquè els devots es poguessin reunir i esperar. Hi hauria hagut també al pati una entrada amb façana, les ruïnes de les quals ara estan perdudes. La cova 19 és especialment coneguda per la seva escultura, entre les quals trobem figures de Naga protegint a Buddha, semblants en tipologia a algunes icones antigues de les tradicions Jain i Hindú. Es troben també imatges de Yaksha Dvarapala (guardià) al costat del seu vatayana (arc), parelles voladores i Buddhes asseguts en diferents posicions. Existeixen restes de policromia al sostre que hauria estat originàriament pintat.

La cova 19 es va basar en el pla i l'experimentació realitzats a la cova 9. Aquesta va suposar una gran desviació amb la tradició Hinayana anterior, tallant un Buda en en l'stupa, una decisió que, segons Spink, provindria dels "nivells més alts" de l'establiment budista Mahayana del segle V, perquè el rei i la dinastia que van construir aquesta cova eren de la tradició hindú shaivista. L'excavació i l'stupa de la cova 19 estaven probablement ja al seu lloc l'any 467 dC, continuant els treballs artístics fins a principis del 470. La cova es va dedicar l'any següent, quan encara era incompleta.

La façana d’entrada de la sala està ornamentada amb dos pilars rodons amb estampats florals estirats i garlandes tallades que sostenen un porxo. El seu capitell és un lotus invertit que connecta amb una amalaka. A la seva esquerra, hi ha Buda dret en varada hasta mudra amb un devot prostrat als seus peus. A la seva dreta, es troba el relleu d'una dona sostenint en una mà un càntir, mentre que amb l’altra li toca la barbeta. A dalt hi ha un Buda assegut en mudra meditant. Cap a la dreta de l'entrada, hi ha l'escultura coneguda com a "Mare i Nen". Aquest tema és compost per una figura de Buda mendicant que és observada per les de la seva dona i el seu fill.

La sala de culte és absidal, amb 15 pilars que la divideixen en dues naus laterals i una central. Els pilars rodons tenen relleus florals i un eix estriat rematat amb buddhes als capitells. Seguidament, hi ha elefants, cavalls i un fris amb apsares voladors que es troben en altres llocs de l'Índia, reflectint l'estil de les obres de l'Imperi Gupta. Segons Sharma, les similituds d'aquesta cova amb la gran chaitya de Karla, construïda al segle II dC, suggereixen que la cova 19 podria haver estat modelada seguint el seu model.

Les parets i el sostre dels passadissos laterals de la sala de culte estan coberts de pintures. Aquestes mostren imatges de Buda i decoracions amb motius florals. Al passadís esquerre, apareix la llegenda de "Mare i Nen" un altre cop.

• 
  El pla de la Cova 19 suggereix que antigament tenia un pati entre d'altres obres.
• 
  Nagaraja en ardhaparyanka asana, amb la seva dona sostenint un lotus i portant el mangalsutra.
• 
  La nau té 15 pilars amb relleus de Buda.
• 
  Pinturas de Buddha al passadís lateral de la cova 19.

Cova 20

Cova 20: accés exterior i pilars del santuari principal.

La cova 20 és la sala d'un monestir (16,2 × 17,91 m) i data del segle V. La seva construcció, segons Spink, va ser iniciada al voltant del 460 pel rei Upendragupta, amb el seu desig expressat de "fer créixer el gran arbre del mèrit religiós". Els treballs a la cova 20 es van continuar paral·lelament amb altres coves. Spink afirma que l'obra té detalls exquisits, però que tenia una prioritat relativament inferior a les coves 17 i 19. Els treballs es van anar aturant de manera intermitent i després van continuar a la dècada següent.

El vihara consta d’un santuari, quatre cel·les per a monjos i un porxo amb pilars amb dues finestres tallades de pedra per tal que entri a la llum. Abans d’entrar a la sala principal, a l’esquerra de la galeria hi ha dos buddhes esculpits sobre la finestra i la cel·la lateral. El sostre de la sala principal té restes de pintura. El Buda del sanctum està en postura de predicació. La cova és coneguda per l'escultura de les llindes, que mostra set buddhes amb un seguici. Hi ha també una inscripció dedicada en sànscrit en escriptura brahmi a la seva galeria, denominant la cova com a mandapa.

Moltes de les talles figuratives i ornamentals de la cova 20 són similars a les de la 19 i, en menor grau, a les que es troben a la 17. Això pot ser degut al fet que els mateixos arquitectes i artesans van ser responsables de l’evolució de les tres coves. Els marcs de les portes de la cova 20 són quasi estructurals, cosa única al lloc d'Ajanta. Les decoracions també són innovadores a la cova 20, com una que mostra a Buda assegut contra dos coixins i "un arbre de mango ricament carregat darrere seu", diu Spink.

• 
  Buda en el tron dels lleons.
• 
  El sanctum té dos Nagarajas als costats fent de guardians.

Coves 21, 22, 23, 24 i 25

Exterior i interior de la cova 21.

Les coves 21, 22, 23 i 24 són totes monestirs, representant les fases finals de la construcció d'Ajanta. La cova 21 és una sala (28,56 × 28,03 m) amb dotze cel·les tallades en la roca per a monjos, un sanctum, dotze porxos pilarats i pilastres. Les talles inclouen les figures d'animals i flors. Els pilars presenten relleus d'apsaras, Nagaraja i Nagarani, així com devots inclinats amb el nàmaste mudra. La sala mostra evidències de que hauria estat completament pintada. El Buda del sanctum es mostra en postura de predicació.

La cova 22 és un petit vihara (12,72 × 11,58 m) amb un porxo estret i quatre cèl·lules inacabades. Es va excavar a un nivell superior, arribant-s'hi per un vol d'esglaons. A l'interior, el Buda està assegut en pralamba-padasana. Les figures pintades de la cova 22 mostren Manushi-Buddhas amb Maitreya. Les pilastres del costat esquerre del porxo tenen una inscripció en prosa sànscrita. Està danyada en vàries parts, però les llegibles afirmen que es tracta d'un "regal meritori d'un mandapa de Jayata", anomenant la família de Jayata com "un gran Upasaka", i acabant la inscripció amb "que el mèrit d'això sigui per un excel·lent coneixement per a tots els éssers sensibles, començant pel pare i la mare".

Exterior i interior inacabat de la cova 24.

La cova 23 també està inacabada, i consta d'una sala (28,32 × 22,52 m) amb un disseny similar a la cova 21. Aquesta difereix però en les decoracions de pilars i els porters Naga.

La cova 24 és com la 21, inacabada però molt més gran. Compta amb la segona sala de monestirs més gran (29,3 × 29,3 m) després de la 4. El monestir de la cova 24 ha estat important per als estudis acadèmics del lloc perquè mostra com diverses tripulacions de treballadors van completar els seus objectius de forma paral·lela. Els treballs van començar tan aviat com el passadís havia estat excavat i mentre la sala principal i el sanctum estaven en construcció. Es pensa que l'excavació va ser planejada el 467, però segurament va començar el 475, amb el suport de Buddhabhadra, abandonant-se les tasques abruptament l'any 477 amb la mort del rei patrocinador Harisena.

La cova 24 destaca per tenir l'escultura de pilars més complexa d'Ajanta, una indicació de com els artistes van excel·lir i van millorar contínuament la seva sofisticació mentre treballaven la roca. Van ser capaços de tallar catorze figures complexes en miniatura en el panell central del pilar del porxo del centre dret, mentre treballaven amb llum tènue en un espai de coves estretes. Els relleus del medalló mostren parelles amoroses i arts antropomòrfiques, en lloc dels motius florals propis de les primeres fases. El sanctum té un Buda assegut en pralamba-padasana.

La cova 25 és un monestir. La seva sala (11,37 × 12,24 m) és similar a altres coves, però no té sanctum. Inclou un pati tancat i es va excavar a un nivell superior.

• 
  Buda de la cova 21.
• 
  Sala interior de la cova 22.
• 
  Sala interior de la cova 23.
• 
  Pilars sofisticats de la cova 24 amb baix relleus de parelles; evidències de treball paral·lel.

Cova 26

Cova 26: entrada i interior de la sala.

La cova 26 és una sala de culte (chaitya-griha, 25,34 × 11,52 m) similar en pla a la 19, però molt més gran i amb elements d'un disseny de vihara. Una inscripció afirma que el monjo Buddhabhadra i el seu amic ministre servint al rei d'Asmaka van regalar aquesta cova.Una inscripció commemora la seva visió amb l'objectiu de fer "un memorial a la muntanya que perdurarà mentre la lluna i el sol continuïn", tradueix Walter Spink. Sembla que en aquest cas els constructors es van centrar més en l'escultura que en les pintures, segurament per la perdurabilitat d'una tècnica front l'altra.

La cova es va basar en les experiències constructives de la cova 10, amb ales adjuntes similars a l'antiga cova 12 amb una vihara d'estil hinayana. El complex té dos nivells superiors, i mostra evidències de què es van planejar quatre ales que van ser abandonades. Només es van completar els buddhes tallats a la paret dreta i esquerra.

Les escultures més són elaborades i més complexes. Es troba entre les últimes coves excavades, i una inscripció suggereix que data de finals del segle V o principis del VI segons l'ASI. La cova consisteix en una sala apsidal amb passadissos laterals per a la circumambulació (pradikshana). Aquest camí està ple de llegendes budistes tallades, tres representacions del Miracle de Sravasti al costat ambulatori dret del passadís, i budes asseguts en diversos mudra. Molts d'aquests van ser afegits més tard pels devots, i per tant són intrusius als objectius dels planificadors originals.

L'obra comença a la paret del passadís, immediatament al costat esquerre de l'entrada. Les principals obres d'art inclouen el Mahaparinirvana de Buda (Buda reclinat) a la paret, seguit de la llegenda anomenada les "Temptacions de Mara". La darrera mostra la seducció de les filles de Mara que es representen sota el Buda meditant. Les figures apareixen escassament vestides i amb postures seductores, mentre que tant a l'esquerra com a la dreta del Buda hi han els exèrcits de Mara que intenten distreure'l amb soroll i amenaçant-lo amb la violència. A la cantonada superior dreta hi ha la imatge de Mara expulsada i frustrada pel seu fracassat intent de pertorbar la resolució o l'enfocament del Buda ascètic.

Al centre de l'absis hi ha una stupa tallada en roca. Aquesta té una imatge del Buda a la part davantera, 18 panells a la seva base, 18 panells per sobre d'aquests, una torana de tres nivells per sobre d'ell, i apsaras tallades a la stupa anda (ou hemisfèric). A la part superior del dàgoba hi ha una harmika de nou nivells, una representació simbòlica dels nou cels del buddhisme en la cosmologia mahayana. Les parets, els pilars, els suports i el trifori estan àmpliament tallats amb temes budistes. Per desgràcia, moltes i imatges i relleus han estat força danyats i han hagut de ser restaurats.

Entre la cova 26 i la seva ala esquerra, hi ha la inscripció d'un cortesà de Rashtrakuta Nanaraj (que s'esmenta en les plaques de Multai i Sangaloda), de finals del segle VII o principis del VIII. Aquesta és l'última inscripció a Ajanta.

• 
  Plànol ideal complet de la cova 26. El projecte inicial segurament era més ambiciós.
• 
  Dagoba (stupa) esculpida. Té 36 relleus treballats.
• 
  La temptació de Buda: les filles de Mara surten a sota intentant seduir-lo, i Mara a la part superior dreta.
• 
  Buda Mahaparinirvana, o Buda morint, mur del passadís esquerre.

Coves 27,28 i 29

La cova 27 és un monestir i podria haver estat planejada com una afecció de la cova 26. Les seves dues plantes estan danyades, amb el nivell superior parcialment col·la

Esquerra: cova 27, Enmig: cova 28, més enllà de la cova 27, a l'extrem més occidental del complex Ajanta. Dreta: cova 29, situada entre les 20 i 21.

psat. El seu plànol és similar al dels altres monestirs. La cova 28 és un monestir inacabat, parcialment excavat, a l'extrem més occidental del complex i amb prou feines accessible.

La cova 29 és un monestir inacabat al nivell més alt d'Ajanta, aparentment desapercebut quan es va establir el sistema de numeració inicial, i situat físicament entre les coves 20 i 21.

Cova 30

L'any 1956, una esllavissada va cobrir el sender que conduïa a la cova 16. En els intents d'aclarir i restaurar la passarel·la, els treballadors van trobar una petita obertura i una stupa entre les runes, en un lloc proper al llit del rierol. Es van reiniciar llavors les excavacions que acabaren trobant un monestir hinayana prèviament desconegut datat dels segles II i I aC. Aquesta cova és possiblement la més antiga del conjunt d'Ajanta. Té unes mesures de 3,66 m × de 3,66 m amb tres cèl·lules, cadascuna amb dos llits i coixins de pedra. Les llindes de la porta cel·lular mostren talles de lotus i garlandes. La cova té dues inscripcions en una escriptura desconeguda. També disposa d'una plataforma al seu porxo amb vistes sobre el barranc del riu i la coberta forestal. Segons Gupte i Mahajan, aquesta cova podria haver estat tancada en algun moment amb grans peces curosament tallades, ja que distreia la vista de l'entrada de la cova 16.

Altres infraestructures

Vihara que dóna a les coves d’Ajanta. Les cel·les es van construir al voltant d’una stupa situada en una plataforma central.

Més del 80% de les coves d'Ajanta eren vihara (residències temporals de viatgers, monestirs). Els dissenyadors i artesans que van construir aquestes coves van incloure instal·lacions per recollir donacions i emmagatzemar grans i aliments per als visitants i monjos. Per aquesta raó, moltes de les coves inclouen grans dipòsits tallats a terra. Els espais d'emmagatzematge més grans es troben, segons Spink, en els "encastaments dels santuaris de la cova 6 (baixa) i 11". Aquestes coves probablement van ser escollides a causa de la seva relativa comoditat i la seguretat que oferien al situar-se en un nivell superior. L'elecció d'integrar voltes cobertes tallades a terra pot haver estat impulsada per la necessitat de proporcionar un espai per dormir i per facilitat logística.

Excavacions recents

Recentment s'ha excavat un vihara de maó cuit davant de les coves de la riba dreta del riu Waghora. S'han trobat una sèrie de cèl·lules que s'enfronten a un pati central, en el qual es va establir una stupa. Una moneda del governant dels sàtrapes occidentals Visvasena (293 - 304), així com monedes d'or de l'emperador bizantí Teodosi II (402-450) van ser trobades en les excavacions, donant més confirmació numismàtica per a la datació de les coves. També es va descobrir una placa de terracota de Mahishasuramardini, que possiblement va ser adorada pels artesans.

• 
  Estructura cel·lular del vihara al monestir de maó d'Ajanta recentment excavat.
• 
  Moneda de Visvasena (293-304), trobada a les excavacions del monestir.
• 
  Moneda de Teodosi II bizantí (402-450), trobada a les excavacions del monestir.
• 
  Placa de terracota de la deessa hindú Mahishasuramardini trobada al lloc.

Bibliografia

• Auctores Varii (2006). Ajanta Dipinta - Painted Ajanta Vol. 1 e 2: Studio sulla tecnica e sulla conservazione del sito rupestre indiano - Studies on the techniques and the conservation of the indian rock art site. Roma: Gangemi Editore. [[Especial:Fonts bibliogràfiques/978-8849274905|ISBN 978-8849274905]]
• Behl, Benoy K (1956). The Ajanta Caves : artistic wonder of ancient Buddhist India. Nova York: Harry N. Abrams. [[Especial:Fonts bibliogràfiques/0-8109-1983-4|ISBN 0-8109-1983-4]]
• Brancaccio, Pia (2010). The Buddhist Caves at Aurangabad: Transformations in Art and Religion. Leiden: Brill. [[Especial:Fonts bibliogràfiques/978-9004185258|ISBN 978-9004185258]]
• Burgess, James and Fergusson J. (1880). Cave Temples of India. Londres: W.H. Allen & Co. Delhi. ISBN 81-215-0251-9
• Burgess, James, and Indraji, Bhagwanlal (1881). "Inscriptions from the Cave Temples of Western India", Archaeological Survey of Western India, Memoirs, 10. Bombay: Government Central Press.
• Campo, Eva. (2007) Las pinturas de Ajanta: teatro de la naturaleza en la India clásica. Madrid: Abada. [[Especial:Fonts bibliogràfiques/978-84-96775-00-8|ISBN 978-84-96775-00-8]]
• Cohen, Richard S. (1998) "Nāga, Yaksinī, Buddha: Local Deities and Local Buddhism at Ajanta". A History of Religions, vol 37, num 4, pp. 360-400. Chicago: The University of Chicago Press.
• Cohen, Richard S. (2006). Beyond Enlightenment: Buddhism, Religion, Modernity. Londres: Routledge. ISBN 978-1-134-19205-2
• Cohen, Richard S. (2013). Encyclopedia of Monasticism. Londres: Routledge. [[Especial:Fonts bibliogràfiques/978-1-136-78716-4|ISBN 978-1-136-78716-4]]
• Dehejia, Vidya (1997). Discourse in early Buddhist art : visual narratives of India. Nova Delhi: Munshiram Manoharlal Publishers. [[Especial:Fonts bibliogràfiques/81-215-0736-7|ISBN 81-215-0736-7]]

• Dhavalikar, Madhukar Keshav (1984). Late Hinayana Caves of Western India. Pune: Deccan College Postgraduate and Research Institute.
• Gordon, Sophie (2011). Monumental visions: architectural photography in India, 1840–1901 (Tesi doctoral). Londres: University of London.

• Gupte, Ramesh Shankar; Mahajan, B. D. (1962). Ajanta, Ellora and Aurangabad Caves. Bombai: D. B. Taraporevala.
• Harle, James C. (1994). The Art and Architecture of the Inian Subcontinent (2a ed.). New Heaven: Yale University Press. ISBN 978-0-06217-5
• Jamkhedkar, A. P. (2009). Ajanta. Oxford: Oxford University Press. ISBN 978-0195697858
• Khalaf, R. (2018). "Roadmap for the Nomination of Reconstructed Cultural Properties for Inscription on the UNESCO World Heritage List". A Heritage, pp. 189-206. Basel:MPDI. DOI: 10.3390/heritage1020013.
• Kleiner, Fred S. (2006). Gardner's Art through the Ages: A Concise Global History. Boston: Cengage.
• Kramrisch, Stella (1994). Exploring India’s Sacred Art. Motilal Banarsidass. Delhi: Motilal Banarsidass Publisher. ISBN 978-81-208-1208-6
• Le, Huu Phuoc (2010). Buddhist Architecture Lakeville: Grafikol. ISBN 9780984404308
• Malandra, Geri Hockfield (1993). Unfolding A Mandala: The Buddhist Cave Temples at Ellora. Nova York: State University of New York Press. [[Especial:Fonts bibliogràfiques/978-0-7914-1355-5|ISBN 978-0-7914-1355-5]]
• Macdonell, A. (1909). "The Buddhist and Hindu Architecture of India". A Journal of the Royal Society of Arts, vol 57, num 2937, pp. 376-329. Londres: RSA.
• Michel, George (2009). The Penguin Guide to the Monuments of India, Volume 1: Buddhist, Jain, Hindu. Londres: Penguin Books. ISBN 978-0-14-008144-2
• Mitra, Debala (2004). Ajanta. Nova Delhi: Archaeological Survey of India.
• M. Johnston, William (2000). Encyclopedia of monasticism. Londres: Routledge. ISBN 978-1579580902
• Rajeev, Babu (dir.) (2001). Indian Archaeology 2000-2001 A Review. Nova Delhi: Archaeological Society of India.
• Ring, Trudy; Salikin, Robert M; La Boda, Sharon. (1994). Asia and Oceania. Londres: Routledge. ISBN 978-1884964046
• Schastok, Sara L. (1975). The Śāmalājī Sculptures and 6th Century Art in Western India. Leiden: Brill Academic. [[Especial:Fonts bibliogràfiques/978-90-04-06941-1|ISBN 978-90-04-06941-1]]
• Schlingloff, Dieter (1987). Studies in the Ajanta Paintings: Identifications and Interpretations. Nova Delhi: Ajanta Publications. ISBN 978-8120201736
• Sharma, Ramesh Chandra (1994). Bharhut Sculptures. Nova Delhi: Abhinav Publications. ISBN 978-8170173083
• Singh, Rajesh K. (2012). An Introduction to the Ajanta Caves. Baroda: Hari Sena Press. ISBN 978-81-925107-0-5
• Singh, Rajesh Kumar (2012). "The Early Development of the Cave 26-Complex at Ajanta, South Asian Studies". A South Asian Studies, vol 28 num 1, pp. 37-68. Rawalpindi: EScience Press.
• Spink, Walter M. (1966), "Ajantā and Ghatotkacha: A Preliminary Analysis". A Ars Orientalis, vol 6, pp. 135-155. Washingtong:The Smithsonian Institution.
• Spink, Walter M. (1975). "Ajanta’s Chronology: The Crucial Cave". A Ars Orientalis, vol 10, pp. 143-69. Washingtong: The Smithsonian Institution.
• Spink, Walter M. (2005) Ajanta: The end of the Golden Age. Leiden: Brill. [[Especial:Fonts bibliogràfiques/978-9004148321|ISBN 978-9004148321]]
• Spink, Walter M. (2005). Ajanta: The arrival of the uninvited. Leiden: Brill. ISBN 978-90-04-14833-8
• Spink, Walter M. (2009). Ajanta: History and Development Volume 2: Arguments about Ajanta. Leiden: Brill.
• Spink, Walter M. (2006). Ajanta: History and Development Volume 5: Cave by Cave. Leiden: Brill. ISBN 978-90-04-15644-9
• Spink, Walter M. (2009). Ajanta: History and Development Volume 4: Painting, Sculpture, Architecture, Year by Year.. Leiden: Brill. ISBN 978-90-04-14983-0
• Spink, Walter M. (2014). Ajanta: History and Development, Volume 6 Defining Features. Leiden: Brill Academic. ISBN 978-90-47-44465-7
• Upadhya, Om Datt (1994). The Art of Ajanta and Sopoćani: A Comparative Study: an Enquiry in Prāṇa Aesthetics. Nova Delhi: Motilal Banarsidass. ISBN 978-81-208-0990-1
• Wedmann, Sonja; Schaal, Stephan (2010) "The Messel Pit Fossil Site – a UNESCO Natural World Heritage Site".  A Schriftenreihe der Deutschen Gesellschaft für Geowissenschaften, vol 66, pp. 99-100. Stuttgart:Schweizerbart Science Publishers. DOI10.1127/sdgg/66/2010/99. ISSN 1860-1782
• Yokochi, Yuko (2004). The Vākāṭaka Heritage: Indian Culture at the Crossroads. Groningen: Egbert Forsten.

Enllaços externs

• Archaeological Survey of India.
• Centre turístic per albergar rèpliques de les coves d'Ajanta.
• Contingut de wikimedia commons sobre les coves d'Ajanta.
• Desenvolupament de la cova 26.
• Guia del google street view per les coves d'Ajanta.
• Informació sobre l'escultura "Mare i nen", cova 19
• La galeria d'imatges més antiga. William Dalrymple, Nova York Review of Books (23 d'octubre de 2014)
• Les coves d'Ajanta a la llista de l'UNESCO
• Recull bibliogràfic sobre el conjunt d'Ajanta, Akira Shimada (Oxford bibliographies, última actualització 25-02-2014).
• Traduccions de les inscripcions a les coves.
• Walter Spink: conferència d'Ajanta (2008).
• World Heritage Sites: Sobre les coves d'Ajanta 1 a la 29.