Usuari:Rogertdk/proves/Ángel Sánchez de la Fuente

Ángel Sánchez de la Fuente (Talavera de la Reina, 1946) és un periodista especialitzat en política catalana i espanyola.

Biografia

Nascut a Talavera de la Reina (Toledo), es va traslladar a Barcelona al 1969 per estudiar a l'Escola Oficial de Periodisme, on coincidí amb alumnes com Xavier Vinader o Margarita Ledo o professors com Manuel del Arco. Al 1973 entrà a treballar a Diario Femenino, que just un any abans havia passat a anomenar-se DF després que el Grupo Mundo de Sebastià Auger adquirís la publicació amb la idea de convertir-lo en un diari d'informació general. El nom definitiu l'adoptà el 1974: Mundo Diario. Ángel Sánchez hi entrà formant part a la secció de política, on començà a despuntar amb els seus articles en un apartat anomenat Polémica. En ells recollia el que es publicava a la premsa del moment i creava un relat trepidant i esmolat, reflex de l'efervescència política i periodística dels anys 70. Aquest estil punyent i alhora rigorós l'ha acompanyat la resta de la seva carrera professional. A Mundo Diario, dirigit llavors per Ramon Solanes, coincidí amb altres joves professionals com Ramon Miravitllas, Rosa Maria Piñol, Julián Lago, Àngel Casas, Mari Ángelez López, Jordi Capdevila, Carles Pastor o Maria Eugènia Ibáñez (premi Ofici de Periodista de l'any 2000, atorgat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya). En unes pràctiques al El Adelanto de Salamanca conegué Mirentxu Purroy, amb qui va col·laborar més tard en la creació de Punto y Hora de Euskal Herria (1976). Del 1977 al 1982 també treballà al El Jueves com a redactor en cap, signant nombroses columnes de sàtira política sota noms diversos, com Ángel de la Font. Al l'estiu del 1978 entrà a formar part de l'equip fundacional de El Periódico de Catalunya de la mà d'Antonio Franco, que poc abans s'havia incorporat a la redacció de Mundo Diario. Del seu fugaç pas pel rotatiu progressista, Franco s'endugué al nou projecte tota la secció de política, fruit de l'encàrrec que l'editor Antonio Asensio li havia fet: crear un “diari popular, progressista i plural”. Així doncs, Sebastià Serrano, Francesc Cusí i Enric Sala acompanyaren Sánchez en el repte de crear un diari de zero des de la secció de España Política. Al 1982 Franco va abandonar El Periódico per dirigir l'edició de Catalunya de El País, i Ginés Vivancos el va substituir. Enrique Arias passà a ser director adjunt i Ángel Sánchez redactor en cap fins que, al 1985, Vivancos plega i tots dos passaren a dirigir el diari, amb Sebastià Serrano de redactor en cap. Amb el retorn de Franco al 1988, Ángel Sánchez va passar a desenvolupar tasques de subdirecció fins que al 2006 es va jubilar. Durant anys va bolcar a El retrato, peça diària publicada a la secció d'opinió, el capital documental recollit en un extens arxiu personal prou conegut entre els companys de professió. Actualment segueix firmant articles esporàdics al bloc de La Lamentable, on, a l'apartat de “Sandeces”, continua aprofundint en les contradiccions, les bajanades i les excentricitats de la classe política espanyola.

Obres

• 1977. Diccionario de los partidos políticos. Barcelona. Dopesa.
• 1985. Diez años sin Franco. Desatado y bien desatado. Barcelona. El Periódico de Catalunya. Diversos autors.
• 1995. Quien es quien en la democracia española. Barcelona. Flor del Viento Ediciones.
• 2008. Óscar. El humor de la calle. Barcelona. El Jueves Ediciones

Bibliografia

• Josep Maria Huertas [i altres autors]. 200 anys de premsa diària a Catalunya, 1792-1992. Barcelona. Fundació Caixa de Catalunya. 1995.
• Josep Pernau. Memorias. Confieso que soy periodista. Barcelona. Roca Editorial, 2005.