Usuari:Rogerubach/proves

Cornamusa

Cornamusa catalana. Construïda l'any 2006 per Xavier Garcia Bosch en fusta de boix, anellats de granadilla africana i llautó, amb grall de granadilla i bot sintètic. La cornamusa pertany al gaiter Gerard Alís Raurich.

La cornamusa és un instrument musical de la família dels aeròfons, de llengüeta batent, format per un bot (sac) tradicionalment de cuir, sovint de pell de cabra, que s'infla d'aire per mitjà d'un tub anomenat tudell o bufador. En aquest bot hi van units un nombre variable de tubs sonors ( segons la zona geogràfica i l'època històrica), un d'ells proveït de forats (anomenat grall) que és l'encarregat de fer la melodia i la resta (bordons) que fan sons continus d'acompanyament.

El terme cornamusa es pot emprar com a mot genèric per a designar els diferents instruments musicals de vent equipats de bossa d’aire o també com a terme per a identificar un instrument concret de la tradició musical del nostre país. En el primer cas, hi ha altres termes que podem utilitzar en el mateix sentit, com sac de gemecs o gaita. Aquesta última designació també és genèrica i prové del mot gòtic “gaits” que significa “cabra”, amb referència a la procedència de la pell emprada per a fer el bot, tot i que el de cornamusa és el que més s’ha convingut d’utilitzar en contextos formals i en organologia. Així doncs, la cornamusa forma part d’una gran família d’instruments present a gairebé tota Europa com també en algunes regions de l’Àsia i del nord d’Àfrica.

Etimologia

Hi ha diverses teories sobre l’etimologia del terme cornamusa. Segons Joan Amades, la paraula està formada per dos elements: corn, que antigament s’utilitzava en alguns casos com a nom genèric dels instruments de buf, i musa, que en provençal vol dir sarró. També existia, tant en occità com en francès i en català, el terme museta, com a  sinònim de cornamusa, tot i que a partir d’alguns documents sembla deduir-se que eren instruments diferents de la mateixa família.

Segons Joan Coromines en canvi, el terme cornamusa és un compost del verb cornar (“fer sonar el corn” -posteriorment aplicat ja en català a qualsevol instrument de buf-) i musar, entretenir-se.

Terminologia

Tot i que el terme cornamusa és el mot genèric que designa els instruments de vent amb odre o fol, a Catalunya s'utilitzen també altres noms per a referir-s'hi. Un dels més estesos és el de sac de gemecs. En les obres lexicogràfiques conservades, el primer mot que hi apareix és el de gaita, i és a principis del 1500 quan en el Vocabularius Aelii Antonii Nebrissensis, de Gabriel Busa, hi consta l’entrada de cornamusa

No és fins el 1803-1805 quan, en el Diccionario catalán-castellano-latino de Joaquim Esteve, apareix per primer cop el terme sac dels gemecs, però ho fa com a vulgarisme. I l'any 1839 en el Diccionari català-castellà-llatí-francès-Italià, publicat per una Societat de Catalans (formada per Salvador Estrada, Antoni Matamala i Lluís Bordas), hi trobem sac dels gemecs com entrada principal. Una possible raó podria ser que amb el pas del temps, i amb aquest canvi de prestigui de la cornamusa que neix a les corts i va a parar al poble, comencessin a aparèixer diversos noms per designar-la, depenent de la zona geogràfica on es fes sonar o es conegués, com seria el cas de sac de gemecs en la zona barcelonina.

Així doncs, a Catalunya, Joan Amades va recollir, al costat del sac de gemecs, altres noms com el de sac de les aspres (Lluçanès) o el de bot dels gemecs (Lleida, Segrià). En alguns llocs se l’anomena únicament amb la paraula bot, boto o botet (Ribagorça, Urgell, Rosselló, Pallars o la Val d’Aran) i també bot de la gaita i gaita de bot, bot de les nines (Cerdanya i Confluent), borrassa, cabreta, cames d’ovella, (Catalunya Nord) o borrega (Penedès). Els noms referits a plors i gemecs fan esment al so monòton característic dels bordons: la buna o la ploranera.

Associat a aquest nom també tenim els noms de dona com Catarineta, Margarideta  (Osona i Ripollès), Marieta verda (Lluçanès) i, altres vegades, la denominació prové de la funda de color verd que recobria antigament el bot: criatura verda, mossa verda, o noia verda.

El nom més generalitzat a les comarques gironines (com a La Selva) era el de coixinera, mentre que en llocs com Cervera es coneixia pel nom de gaita.

Convé assenyalar, també, que a Mallorca, on l’instrument és ben viu en l’actualitat, li han donat el nom de xeremies, terme que originàriament només feia referència al grall però que a acabat designant el conjunt. (joan amades 344 pagina amb els noms)

El terme utilitzat en la major part de la península Ibèrica és el de gaita, que té clares similituds amb les denominacions de les cornamuses d’Europa oriental, com gaida, gajde, gajdy, ghaida, ghaite, ghayta, kaita. És un terme profusament estès, sobretot per la influència de la gaita gallega. Des de finals del segle XVII fins a inicis del segle xix és considerada una denominació coneguda a Catalunya, però sempre fent referència a un origen forà o culte.

En anglès, alemany i en altres llengües germàniques, els noms emprats sorgeixen d’ajuntar dos dels conceptes principals de l’instrument: el bot (bag en anglès) i el grall (pipe en anglès).

Pel que fa a la denominació de l’instrumentista, a Catalunya se l’anomena normalment sacaire, tot i que la denominació de gaiter tampoc és estranya; Joaquim Rubió i Ors, l’any 1839, va publicar al Diario de Barcelona una poesia titulada “Lo gaiter del Llobregat”, nom que va adoptar com a pseudònim per als seus escrits. A les Illes Balears són coneguts com a xeremiers.

A les zones de parla anglesa la denominació habitual és la de piper o bagpiper. Altres nomenclatures europees són pfeifer (Alemany), gaiteiro (portuguès i gallec), gaiteru (asturià), dudák o gaajdar (Txec), zampognaro (italià), tsambounieris (grec) i gaidar (búlgar).

Morfologia

Els elements principals de la cornamusa són el bot o sac, el bufador o tudell, el grall, els bordons, les llengüetes i el vestit o recobriment.

El sac

Antigament el sac estava fet d’una pell de cabra, ovella o xai adobada, no estava tallada ni cosida i estava girada amb el pèl a l’interior i lligada al nivell de la part del darrere de l’animal. Actualment és més usual trobar-lo fet amb materials sintètics com la goma o el Gore-Tex, tot i que és probable que en algunes zones com els Balcans, encara s'utilitzi pell d'ovella o de cabra. Tradicionalment s’havia cobert d’una peça de roba o tela per dissimular la pell de l’animal. Aquesta tela és habitualment de color verd o també vermell, fet que a produït l’aparició de noms populars com ara coixinera, per la semblança amb aquesta roba que cobreix el coixí, o noia verda pel color verd.

Pel que fa a la disposició dels elements, al forat que correspondria a la pota dreta de l'animal es lliga el bufador, al de la pota esquerra el tub melòdic o grall i al forat del coll, la peça que ajunta els bordons. Per a unir aquests elements al bot s'utilitza un petit cos cilíndric buit, anomenat nou, que va cosit a la pell de l'animal i on s'insereixen els tubs. La nou, a més, serveix per a protegir les llengüetes.

L’aire contingut al sac és el que alimenta tots els tubs sonors, la qual cosa possibilita el so continuat característic de l'instrument. El ventre de l’animal s’aguanta sempre cap amunt i l’esquena cap al terra. De tota manera, la iconografia permet comprovar que al llarg del temps hi ha hagut models de cornamuses per a tots els gustos: així, per exemple, és relativament freqüent trobar representacions en les quals els bordons semblen estar lligats a la part posterior de la pell.

El bufador

El bufador és un tub exteriorment cònic i cilíndric a l’interior, de llargada mitjana comparat amb el conjunt de les cornamuses conegudes arreu del món, a través del qual s’insufla l’aire dins el bot o sac (insuflació indirecte).

La seva longitud varia des dels 11 cm fins als 16 o 17 cm, segons el tipus de cornamusa. És de fusta, tot i que a l’extrem que s’utilitza per a bufar és convenient utilitzar un material resistent a la fricció de les dents.

El bufador està format per dues parts, una fixada al sac i l’altra encaixada dintre d’aquesta i proveïda d’una petita vàlvula circular que permet l’entrada d’aire al sac en el moment en que s’insufla, però alhora impedeix que en surti quan el músic pressiona el sac amb el braç per fer sonar l’instrument.

Una innovació que data del s. XVI o XVII és l'eventual afegit de manxes per a subministrar l’aire. En aquestes cornamuses l’aire no l'aporta l'alè del músic sinó un dipòsit auxiliar o buf mecànic, situat sota el braç dret de l’executant (normalment el bot es col·loca sota el braç esquerre). L’aire és transmès del dipòsit auxiliar o buf mecànic al bot a través d’un tub bufador que conté les seves respectives vàlvules perquè l’aire no retorni a la manxa.

El grall

Tipus de gralls de les cornamuses

El grall és, de tots els tubs sonors que té la cornamusa, l’encarregat de fer la melodia. En trobem de dos tipus segons la zona geogràfica: els de perforació cònica i els de perforació cilíndrica. A més, pot ser diversa la canya o llengüeta (també anomenada inxa) que trobem a l’extrem per on es fa sonar el grall, i que pot ser simple (la més habitual en els gralls de tub cilíndric) o doble (que és més freqüent en els gralls de tub cònic). La cornamusa amb el gralls de tub cònic, amb l'extrem inferior acampanat i la llengüeta doble, és la més representativa i característica d’Europa occidental i, per tant, també de la península Ibèrica i de Catalunya.

El grall sol ser d’uns 28-30 cm, sempre depenent de les mides de la cornamusa, segons el fabricant o fins i tot de l’alçada de l’executant, i té 10, 11 o 12 forats segons el model, dels quals 2, 3 o fins i tot 4 són de ressonància i afinació, i s’anomenen “aires”. Els altres 8 forats s’utilitzen per obtenir canvis de freqüència ascendent a mesura que els destapem correlativament, i així s'obté una escala diatònica, tot basant-nos actualment amb un diapasó amb la nota La afinada a 440Hz.

Trobem dos models de digitació segons el tipus de cornamusa i de la regió d’aquest instrument. D'una banda la digitació oberta, que consisteix a obrir els forats un per un de forma ascendent per obtenir l’escala diatònica (com una flauta dolça). Val a dir que aquesta digitació és molt habitual en la nostra regió (excepte a la zona d’Astúries) i a la majoria dels països europeus. D'altra banda, la digitació tancada, que consisteix a obrir els forats al mateix temps que es tanca l’anterior per obtenir de forma ascendent l’escala diatònica, deixant així obert només el forat de la nota que es vol fer sonar, una tècnica més habitual en les cornamuses del nord d’Europa, del Regne Unit i d'Irlanda i també d'Astúries-.

L’escala diatònica que s’obté habitualment és la de Do major, que parteix del Si3 quan tenim tots els forats tapats i arriba fins al Do5 quan tots els forats estan destapats.

El forat que es tapa amb el dit petit de la mà més allunyat de la llengüeta té el seu corresponent simètric per poder-se tapar, tant si el músic és dretà o esquerrà, característica pròpia de les flautes, cornamuses, baixons i xeremies del Renaixement.

El grall, durant la segona meitat del s. XIX i principis del XX, ha estat en alguns casos reforçat amb virolles metàl·liques, ja sigui amb finalitat ornamental o bé per a reduir el diàmetre d’algun forat o per evitar alguna esquerda. Durant aquest període s’ha incrementat el diàmetre dels forats per tal de modificar-ne l’afinació, tot consolidant una característica comuna d’aquesta època definida pel resultat d’uns forats molt grossos.

Quant a la interpretació, el grall té el tub obert pel final; per això no és fàcil per a l’intèrpret parar el so ben bé quan es vol. Això significa que la majoria de cornamusaires toquen legato. És per aquesta dificultat d’articular el so que en el lloc de les articulacions sovint s’hi afegeixen ornaments i accents. Aquests ornaments són realment molt importants per donar a cada interpretació un estil determinat i, a cada tipus de cornamusa, la seva forma expressiva, per la qual cosa són molt específics, habitualment d’una notable complexitat, i requereixen un considerable estudi i pràctica per dominar-los.

Algunes cornamuses com la musette de cour, la Uilleann pipes o la Northumbrian smallpipe tenen el final del grall tapat o el poden tapar amb la cama de l’intèrpret, de manera que, quan es tapen els forats, el grall queda en silenci. Això fa que aquestes cornamuses puguin tocar en staccato; malgrat això, continuen fent servir ornamentació atès que té una funció estilística important.

Els bordons

L’altre grup de tubs sonors és el que formen els bordons, també anomenats bunes o roncs, que són els que donen la verdadera identitat a aquest instrument. Els bordons són un grup de fins a tres tubs sonors com a màxim (tot i que poden haver-hi excepcions) de longituds diferents, sense faltar mai el de majors dimensions.

Normalment el bordó és un tub cilíndric amb una canya o llengüeta simple (molt rarament doble), que sol constar de dues o tres parts independents i mòbils que es munten amb una juntura lliscant que permet afinar-lo -prenent com a referència l'afinació del grall. Com que la seva funció és la de produir un so continu -no pas una melodia-, l’afinació dels bordons amb respecte al tub melòdic s’aconsegueix apropant o separant les divisions del tub sonor.

Els bordons acostumen a estar fets de fusta (actualment banús o granadilla negre), tot i que algunes variants modernes els tenen de metall o de plàstic. Segons el tipus de cornamusa poden estar units al bot amb 3 forats independents, un per a cada bordó, com és el cas de les bagpipes de les regions del nord d’Europa, o poden estar connectats al bot a través d’una càpsula comuna a tots tres, anomenada braguer, pinya o botxa, que va lligada al coll del bot. El braguer conforma una disposició compacta del conjunt de bordons, pròpia de les cornamuses de tres bordons del Renaixement, i té una forma cilíndrica per unir al seu eix de revolució els tres tubs.

Hi ha hagut una evolució o canvi en l’ús dels bordons, això fa que, possiblement un o dos bordons (segons el tipus de cornamusa), puguin ser muts. És el cas, per exemple, de les cornamuses del sud dels Pirineus i de les xeremies de Mallorca, indrets en que les cornamuses havien tingut fins a tres bordons sonors i més tard, al segle xix es va reduïr a dos o fins i tot a un sol bordó sonor, com és el cas avui dia de les xeremies de Mallorca.

Segons el tipus de cornamusa, els bordons poden reposar damunt l'espatlla del cornamusaire, sobre el seu braç, o discórrer paral·lels al grall. En algunes zones aquestes disposicions han anat canviat, desconeixem per quina raó, i han passat de mirar amunt a estar inclinats avall, com en el cas del sac de gemecs o la surdulina d'Itàlia. Els estudiosos de la cornamusa no s’expliquen com es va produir el pas d’un tipus a l’altre.

La part final dels bordons, anomenada copa degut a la seva forma, actua de ressonador i té un petit orifici per on surt l’aire.

Tradicionalment, els bordons de les cornamuses solen afinar-se amb les consonàncies de quinta, quarta i octava. El bordó més gran -i que dona la nota més greu- s'afina tradicionalment dues octaves per sota de la nota fonamental del tub melòdic (la nota que s'obté amb tots els forats tancats). El bordó mitjà s'afina una quarta per sota de la nota fonamental (formant una quinta amb el bordó més greu), tot i que en ocasions pot ser modificat, apropant o separant les diferents parts del bordó per a obtenir una quinta o una quarta segons la nota fonamental. Per últim, el bordó més petit sol estar afinat amb la mateixa nota que la fonamental del tub melòdic, per obtenir així una relació de tònica-quinta-tònica molt característica de la familia de les cornamuses. Si això ho traduim en notes, partint de la afinació actual on la nota la està afinada a 440Hz, el bordó més gran equivaldria a un do2, el bordó mitjà podria equivaldre a un fa2 o un sol2, i el bordó més petit seria un do3 -sempre, és clar, que tots tres tubs fossin sonors-.

Lògicament, l'immobilisme de l'afinació dels bordons condiciona les tonalitats amb les que pot tocar l'instrument i, eventualment, la tonalitat de les peces que pot interpretar. Si l’instrument només tingués bordó gran i un de petit es podria fer sonar en dues tonalitats còmodes, do major i fa major. La presència del bordó mitjà afinat a la quinta, en Sol, condiciona absolutament el repertori a do major. Ara bé, hi ha molt repertori tradicional en Fa major, la qual cosa portaria a aturar el bordó mitjà per tal d’evitar dissonàncies o bé també la possibilitat d’interpretar el repertori de Fa major amb les dissonàncies condicionades, amb els tres bordons.

Diferents tipus de llengüetes que utilitzen les cornamuses. Aquests corresponen a una gaita gallega.

La llengüeta

A la cornamusa hi podem trobar dos tipus de llengüeta, la llengüeta o palleta simple i la llengüeta o palleta doble.

La llengüeta és una de les parts més delicades de la cornamusa, ja que la afinació, la intensitat i, en part, el timbre del grall depenen molt d’ella.

La llengüeta doble en les cornamuses de casa nostra la trobem situada en el grall (ja que és de tipus oboè) i està formada per dues làmines de canya molt fines de forma rectangular o lleugerament triangular col·locades dins un tub cilíndric que pot ser de coure o llautó i s’anomena tudell. La llengüeta està lligada al tudell per mitjà d’un fil de cànem. Les dimensions de les llengüetes poden variar lleugerament en funció de la tonalitat del grall o de l’artesà.

La llengüeta simple, d'altra banda, la trobem normalment dins dels bordons. Consta d'una sola làmina fixada per un extrem al seu suport i oberta -i una mica separada del suport- per l’altre extrem, de manera que put vibrar quan passa l'aire. Aquesta llengüeta s’introdueix dins el tub sonor per la part oberta, lligada amb un fil d’espart o amb una goma elàstica de petites dimensions.

Vestit o recobriment

Tradicionalment, el bot de la cornamusa va revestit amb una funda de lli o d’altres teles més fines com el vellut. Aquesta funda el cobreix totalment, s'adapta a la seva forma i deixa lliures les sortides corresponents per a introduir-ne els tubs, tot cobrint parcialment també les nous i el braguer, i per a impedir que es pugui veure part del bot i el cosit. Les costures de la funda poden anar revestides amb un cordó trenat que freqüentment és d'un color diferent. Per a poder treure el recobriment, tots els vestits tenen una obertura que es tanca amb dos o tres botons. Molts d’aquests vestits es guarneixen amb serrells, el material i el color del quals pot ser molt divers. Els bordons també poden anar guarnits amb serrells, borles ornamentals, etc.

Quant al color i als estampats del vestit, no hi ha cap tipus de norma que ho regeixi, tot i que antigament acostumava a ser verd o vermell i, en algunes zones, com al nord d’Europa (Highlands bagpipes, Royal scot bagpipe, etc.) utilitzen un tipus d’estampat característic i únic per a cada formació o banda (sovint la típica roba de quadres coneguda com a tartà), segons el regiment o el llinatge al qual pertanyen (també s’anomena clan escocès).

Tipologies

En general, els tipus de cornamuses es determinen pel país d’origen. Cada país té les seves pròpies variacions sobre la cornamusa estàndard i normalment se les coneix amb un mot diferent, com és el cas de la cornamuse a França, la zampogna a Itàlia o el dudelsack a Alemanya. A part de les variacions del mot, existeixen també lleugeres variacions en la fabricació bàsica dels tubs, que donen a cada versió la seva pròpia singularitat.

Tipològicament parlant hi ha dues grans classes de cornamusa: la que té el grall cònic i la llengüeta doble (tipus oboè), i la que té el grall cilíndric i de llengüeta simple (tipus clarinet). Amb algunes excepcions, la cornamusa de tipus oboè és més aviat representativa de l’Europa occidental i la de tipus clarinet dels Urals, el Caucas, l'Àsia i l'Àfrica. Entre aquestes dues tendències es teixeix una xarxa molt complexa d’interferències i de particularitats. Així trobem, per exemple, instruments sense bordons que doblen el grall (com l'antiga zampogna d'Itàlia central que té dos gralls cònics de doble llengüeta, o el mezyud de Tunísia que té dos gralls cilíndrics amb llengüeta simple); o també instruments que combinen els dos sistemes (grall de llengüeta doble més bordó de llengüeta simple) o d'altres que tenen tant els bordons com els gralls amb llengüetes simples.

A més, podem trobar casos (com la musette barroca o la Uilleann pipe irlandesa, entre d'altres) que tenen els tubs cilíndrics però les llengüetes dobles, la qual cosa ens fa pensar que antigament també es podrien donar aquestes combinacions, que deurien estar relacionades amb el timbre, el volum de so i les capacitats interpretatives que es desitjaven.

Tanmateix, a partir de la iconografia i de les fonts escrites podem constatar que a l'Europa occidental medieval hi havia almenys dues tipologies de cornamusa pel que fa a la mida: una de més petita i una altra de més gran ("una museta gran, e altra poca"). La més gran es distingia perquè tenia un bordó de grans dimensions que solia anar recolzat a l'espatlla ("la gran cornamusa e ab lo bordo"). (joan amades, la cornamusa a catalaunya).

Highland Scottish Bagpipe. Cornamusa típica de les terres altes d'Escòcia.

Quant a la reserva d'aire, a part de l'Europa del Nord-Est (Regions Bàltiques) que utilitzen les bufetes o els estómacs d'animals, es troben també dues opcions: una, més arcaica, d'Àsia, de l'Europa del Danubi i del món mediterrani, que té el bot fet de la pell adobada d'una bèstia sencera, lligada de manera que es tapen els orificis naturals, acomodant-se a l'anatomia de l'animal (coll i potes) per a fixar els tubs sonors i el tub d'insuflació d'aire; l'altra, que sembla més característica a l'Europa occidental i de les cornamuses del tipus oboè i amb bordó llarg, és fet d'una pell cosida de forma convenient per a obtenir una bota piriforme amb coll més o menys llarg i corbat. A banda d'un bon nombre de cornamuses del nord d'Europa (Irlanda, Polònia, Auvèrnia, Txecoslovàquia, etc.) que utilitzen una manxa fixada al braç del músic per a inflar el sac, totes les altres tenen un simple tub d'insuflació que serveix per a omplir d'aire el sac diractament amb la boca.

L’ornamentació té també la seva importància i varia segons la regió d’origen; pot ésser molt rica o gairebé absent, però sempre és representativa del medi social en el qual evoluciona l’instrument o de les seves significacions rituals que han estat històricament molt importants.

Zampogna. Cornamusa típica de la zona del centre i sud de la península Itàlica

A Catalunya, que geogràficament se situa al mateix temps dins l'Europa occidental i en la conca mediterrània, podem definir diverses àrees amb presència de la cornamusa. El límit vers el nord el tenim amb Occitània: la Gascunya contigua a Catalunya (Aran, Conzeran) posseeix un tipus d'instrument ben diferent al català, fins a tal punt que exclou tota confusió: és una cornamusa amb tub melòdic cilíndric, llengüeta simple i sense bordó. Pel que fa a l'àrea de Llenguadoc, es caracteritza per l'absència de cornamuses a les valls de la conca de l'Ariège i de l'Aude i el massís de les Corberes. La regió més propera a Catalunya per aquest costat on es troba una cornamusa se situa al nord de Carcassona, on l'instrument és també diferent de les cornamuses catalanes: es tracta de la bodega o craba, que té un grall tipus oboè i un llarg bordó amb la llengüeta simple.

A l'Oest de Catalunya es troben cornamuses a la vall de Tremp i a la vall de l'Éssera a l'Aragó. En la localitat de Graus es tocava encara a la primera meitat del segle XX la gaita aragonesa, caracteritzada per un oboè melòdic i un oboè bordó del mateix to, implantats costat per costat dins la mateixa peça de fusta al coll de la pell, i un bordó llarg amb llengüeta simple lligada a una pota de la pell.

A l'Est de Catalunya trobem cornamuses a la costa del Rosselló, a la regió de Tarragona i a les illes Balears (excepte les Pitiüses). Al Sud, ja sigui per l'absència de documents o per l'absència d'instruments, la cornamusa no sembla arribar fins més enllà de les riberes de l'Ebre.

A l'interior d'aquest espai, les cornamuses descrites, dibuixades o vistes corresponen totes a un tipus constant. Aquesta homogeneïtat és remarcable en aquesta matèria, sobretot si es compara Catalunya amb les cultures veïnes com Occitània (amb quatre o cinc tipus de base radicalment diferent unes d'altres) o Itàlia (amb tres grans grups diferents).

Trobem també cornamuses disitntives d'altres països, cadascuna d'elles amb les seves característiques. Algunes d'elles són: (vegeu article principal)

Gran Bretanya

A la Gran Bretanya i sobretot a Escòcia, on hi ha molta tradició d'aquest l'instrument, hi trobem dos grans tipus de cornamusa:

• La Great Highland Bagpipe és el tipus de cornamusa més conegut a tot el món, la trobem a les terres altes d'Escòcia, on ha estat utilitzada des del segle XVI i fins l'actualitat. El grall és cònic, amb vuit forats melòdics, i consta de tres bordons, un d'ells més gran que els altres dos, col·locats al bot de manera individual i recolzats a l'espatlla del músic, en forma de ventall, units entre ells amb un cordó ornamental. El bordó més gran és el que queda a l'interior, recolzat sobre l'espatlla del cornamusaire.
• La Lowland Bagpipe o també anomenada la Border pipes, és la cornamusa utilitzada a les terres baixes d'Escòcia i també en algunes zones d'Anglaterra. És més petita que la Highland Bagpipe i té com a característica principal que els bordons estan units al bot tots tres junts, mitjançant el braguer.

Irlanda

• La Uilleann Pipe és la cornamusa més utilitzada a Irlanda. Sona mitjançant un fol (manxa d'aportació d'aire). Normalment es toca amb el músic assegut i amb els bordons recolzats als genolls. El grall és cilíndric i sol portar claus, cosa que la dota d'un major ventall melòdic. És la cornamusa més habitual en la música tradicional irlandesa.
• La Great Irish Warpipe era la cornamusa utilitzada per la majoria dels regiments irlandesos de l'exèrcit Britànic fins a finals del 1960 (quan va començar a ser substituïda per la Great Hihgland Bagpipe) i es caracteritzava per tenir un sol bordó.
• La Coramusa Brian Boru és la que utilitzaven els Royal Inniskilling Fusiliers irlandesos dins de l'ejèrcit Britànic. Tenia tres bordons i, a diferència de la Highland Bagpipe, el grall tenia claus, cosa que la dotava d'un espectre tonal molt més ampli.

França

• La musette de cour (musette de cort) és un avantpassat francès de la cornamusa Northumbria, que es va utilitzar tant en la música tradicional com en composicions de la cort francesa datades del segle xviii, d'on prové el nom, ja que l'instrument era utilitzat per molts intèrprets que pertanyien a les diferents agrupacions que freqüentaven el palau del rei. A diferència d'altres cornamuses, té dos gralls i els bordons estan situans dins d'un petit cilindre d'uns 15 cm.
• La Biniou, utilitzada a la zona de la Bretaña, té el grall en forma cònica i la llengüeta doble, amb un sol bordó. En aquesta zona de França també s'utilitzava la Highland Bagpipe.

Itàlia

• Trobem la Zampogna, que s'utilitza com a mot genèric per designar a la cornamusa. La podem trobar amb diferents afinacions i sol tenir dos gralls melòdics i d'un a tres bordons (segons la regió).
• La Surdulina és com la Zampogna, però de dimensions més reduïdes, i és habitual trobar-la a la zona de Sicília.

Balcans

• A la zona dels Balcans també hi trobem diferents tipus de cornamuses, com la Gaida, típica de Bulgària, Macedònia o Grècia, formada per un grall melòdic amb forma cilíndrica, de llengüeta simple i amb un bordó

• Trobem també la Irstarski mih, una cornamusa de Croàcia que consta de dos gralls melòdics tallats dins la mateixa peça de fusta i sense bordons.

Història

Origen

L’origen de les cornamuses és, en general, molt incert. S’han formulat diverses hipòtesis sobre la seva existència a l'antiga Mesopotàmia i també a Israel, tot basant-se en fonts de dubtosa fiabilitat o interpretació. És possible que en algun moment, entre el primer i segon mil·lenni, els instruments mesopotàmics de llengüeta simple i doble es toquessin amb la tècnica de la respiració circular i tinguessin d'un a diversos tubs, un de melòdic i un (o més d'un) a mode de bordó.

El que sí sembla clar és que el bot, com a dipòsit d’aire, ja era conegut a l’antiga Grècia i també a Roma, encara que se'n sol vincular l'ús primitiu a instruments del tipus flauta, als quals se’ls hi afegia una manxa per alliberar el músic de l’esforç pulmonar i aconseguir un so continu. Més endavant, s'hi adaptaren uns bordons que produïen unes notes pedal. La cornamusa apareix lligada, a més, a pobles nòmades relacionats amb el pasturatge. Segons l'etnomusicòleg francès F. R. Tranchefort, l’instrument podria haver arribat d’Àsia, potser de l'Índia i, ràpidament, es va estendre per la conca del Mediterrani.

Trobem també a Egipte un instrument que data aproximadament del 3000 aC, anomenat arghul, que consisteix en dos tubs de canya junts: un és el tub melòdic, amb cinc o sis forats digitals i l’altre, més llarg, fa la funció de bordó. Tot i que és considerat l’antecedent de l’oboè, té també algunes característiques semblants a la cornamusa.

Hi ha molt poques referències escrites sobre l'origen de la cornamusa, una de les fonts més antigues es troba a la comèdia grega Els Acamesos d'Aristòfanes (480 - 380 aC), on s'hi pot llegir: "Vosaltres, grecs, que veniu de Tebes, bufeu sota la cua d'un gos amb els tubs d'os" (el sac de gemecs a catalunya. cataleg d'exposicio xavier orriols). Més tard, ja al segle I d.C. l'historiador romà Suetoni, en una de les seves obres (De vita Caesarum) descriu la vida dels dotze cèsars, i quan fa referència a Neró explica:

Vers la fi de la seva vida havia promès públicament que si es mantenia en el poder durant els jocs que se celebrarien en ocasió de la seva victòria, faria una audició d'orgue hidràulic, choraulam i una altra d'utricularium. (exposicio tambe de xavier orriols pàg. 8)

"Utricularium" significa "odre de cuir" i, per tant, hom ha deduït que feia referència a una cornamusa. D'aquesta manera es podria considerar que l'instrument estava estès per tot l'àmbit mediterrani.

Vivien Estellen Williams, en la seva tesi doctoral, explica que Dio Crisòstom (orador, escriptor, filòsof i historiador grec de l'Imperi romà) en una de les seves oratòries també deixa constància de les habilitats de l'emperador Neró amb l'instrument. Podem lleguir que Dio Crisòstom diu de Neró que podia pintar i dissenyar estàtues de moda, així com també tocar els tubs (pipes), tant amb els llavis com amb la presa de pell sota les aixelles.

Tot i que Dio Crisòstom no dona cap nom a l'instrument, sí que deixa clar que el sac o bot s'utilitzava per fer-lo sonar.

Estretament relacionat també amb l'origen de la cornamusa tenim el corn (hornpipe), un instrument format per dos tubs lligats, en forma de corn, un dels quals era l'encarregat de fer la melodia mentre que l'altre feia la funció del bordó. Segons Febo Guizzi, l'us del bot per emmagatzemar l'aire es remunta al segle I dC.

És per totes aquestes referències que molts organòlegs i estudiosos consideren que és molt probable que en aquesta època hi d'haguessin instruments amb timbres semblants als de les cornamuses. Cal afeguir, també, que era molt probable que s'utilitzés un tipus de respiració circular, donada la tradició tant arrelada que té aquest tipus de tècnica, amb la qual s'obtenia un so continu semblant al de la cornamusa, així com també amb la possibilitat de produir dos o més sons gràcies als tubs sonors. Segons Anthony Baines, aquests instruments amb bossa podrien ser els suposadament predecessors de la gaita o cornamusa.

Tot i així, Vivien Estellen Williams afirma que, donada la falta de mostres primerenques sobre l'instrument, és impossible establir quan va néixer exactament la cornamusa, i assegura que l'origen l'hem de situar a l'Índia, on aquests instruments en forma de corn o trompa eren utilitzats tant en la música popular com en la professional per a proporcionar el so de brunzit constant. De fet, en la llengua Tàmil el nom de sruti upanga, que fa referència a un tipus particular de cornamusa d'aquella zona, significa "instrument de brunzit". Vivien Estellen també ens comenta, a l'hora de plantejar-nos el possible origen de la cornamusa, que es poden trobar possibles rastres molt primitius de l'instrument en regions africanes que se sap que van estar sota el domini persa i àrab. (musical iinstruments, Winternitz) A més, l'autora també deixa oberta la hipòtesi que l’instrument procedeixi del món hel·lènic (antiga Grècia), per la paraula ascaules mencionada a l’època romana per Marco Valerio Marcial en els seus epigrames. La paraula ascaules, de préstec grec, estaria composta i formada pels termes “ασκός” (sac ) i “αúλóς” (en referència al característic aeròfon grec de doble tub), i eventualment estaria documentat en diverses fonts literàries i iconogràfiques de la civilització minoica. (grove dictionary)

En els últims anys, molts estudis sobre la cornamusa han posat en evidència la incertesa d'algunes idees preconcebudes sobre l’origen de l’instrument, tot i que hom persisteix en la creença que la gaita va tenir un paper destacat en l’exèrcit romà, cosa que segurament va afavorir-ne la seva difusió arreu de la mediterrània i per tot l'Imperi arribant fins a Gran Bretanya (anomenada aleshores Britania), encisant també amb el seu so a les cultures natives, les quals l'anaren assimilant, adaptant i millorant, perpetuant-la i diversificant-la al llarg del temps.

Difusió i desenvolupament a Europa

Una de les primeres descripcions literàries de la cornamusa la trobem entre el s. IX i X en una epístola (De diversis generibus musicorum) atribuïda a Sant Jeroni i dirigida a Dàrdan, on es parla de diversos instruments i manuscrits musicals entre els que es menciona un instrument anomenat chorus que tenia un odre de pell a la qual s'insuflava l'aire per un dels tubs i per l'altre tub sortia el so:

"Chorus quoque simplex pellis cum duabus cicutis aereis et per primam inspiratur, per secundam vocem emittit."

En aquest punt, hi ha un cert buit en quant a la literatura i la iconografia sobre l'instrument fins ben entrat el segon mil·lenni. És aleshores quan es comencen a trobar representacions en l’art i textos en els que es menciona la cornamusa.

Una de les referències més antigues que trobem, aquest cop a Catalunya, data de l'any 1119 i es troba en un document del Liber Antiquitatum que es conseva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. El document fa referència a un habitant de Barcelona que es deia  “Bernat Bufalodre”; segons l’historiador Josep Balari i Jovany en el llibre “Orígenes históricos de Cataluña”, el cognom d'aquest home equivaldria a “gaiter”, i és que probablement al segle XII es donava el nom d’odre a la cornamusa, ja que suposadament no hi havia cap altre instrument amb aquestes característiques.

Anys més tard, el 1258, tornem a trobar una cita referent a la cornamusa, segons informa Joan Amades en l’article “La cornamusa a Catalunya”, aquest cop en unes festes celebrades a València, dedicades a Sant Dionís. En una de les processons hi consta que van intervenir dos trompadors, dos tabalers i una cornamusa, instrument destacat en aquella època com a protagonista de la melodia.

És a partir del segle xiii i fins aproximadament el s. XV quan la cornamusa forma part del que es coneix com a "música culta". La cornamusa apareix profusament representada en mans de joglars (posteriorment anomenats ministrers) que servien a les cases dels nobles i reis, i s’inicia la tendència de contractar músics en exclusiva i de constituir grups musicals. Reis, comtes, ducs i nobles, en general amb molts diners, donaven feina a un nombre determinat de músics que els asseguraven entreteniment. Joan Amades en l'article esmentat ens cita els acords del Consell de Jurats de València, en què hi apareixen unes notes de pagaments fetes en ocasió de la visita de la família reial i de l’infant Joan a València, i s'hi pot lleguir:

"item de voluntat nostre done a ii juglars de cornamusa los quals la dita ciutat ha vestit per l'entrada dels Srs. Rey, Reyna, e Duch en lo any present."

De cornamuses anteriors al s. XVIII se'n conserven ben poques, tot i així sí que es conserva un nombre important de gravats, pintures, dibuixos, relleus, etc. que ens permeten especular sobre les seves característiques. Una de les fonts més coneguts és el manuscrit de les Cantigas de Santa Maria (Còdex El escorial j.b.2) de la cort d'Alfons X de Castella, on es poden contemplar representacions de cornamuses de diferents tipus, (llibre historia medieval akal).

Un altre exemple on també podem trobar representacions de miniatures de cornamuses i/o cornamusaires és en el manuscrit Ludwig XIV de Vidal Major, que data entre el 1290 i 1310.

A casa nostra, l’auge en la difusió de l’instrument es va produir durant el s. XIV gràcies a la seva utilització habitual a la Cort del rei Pere el Cerimoniós i del seu fill Joan I. La professora M. C. Gómez Muntané recollí nombroses referències a cornamusaires d'entre els anys 1336 i 1396 que es troben en el documents reials de l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Pere el Cerimoniós va tenir sempre entre tres i cinc joglars de cornamusa al seu servei. Poc després de néixer l’infant Joan, el seu pare va contractar, l'abril del 1352, dos cornamusaires anomenats Johan de Mascho i Pere Seguer perquè entretinguessin el seu fill amb el so de la cornamusa, ja que es tractava del seu instrument preferit. Tant es així, que amb tant sols 4 anys, el març de 1374, el seu pare va manar construir una cornamusa perquè l'Infant la pogués tocar:

" Item done an Domingo Mulet Pellicer de Barcelona, per I cornamusa del senyor Infant que li feu guarnir de vellut vert ab senyals reyals e ab II timbres de fil d'or e d'argent --- CLXXX solidos."

El rei Pere el Cerimoniós, però, no només es dedicava a contractar els músics sinó que també els comprava els instruments, per tal d'estar a l'última moda. Un bon exemple n'és el pagament d'una cornamusa destinada als músics Jaquet Tricot i a Johan de Paris:

"Item done an Jaquet Tricot e an Johan de Paris, ministres del senyor Rey, ab albara de scriva de racio scrit en Barcelona a XXIII dies de maig de l any MCCCLXXIII los quals lo dit senyor graciosament los mana donar per comprar I cornamusa e una divisa d argent esmaltada e dourada a senyal reyal, segons que n lo dit albara se conte que cobre - XV florins d Arago."

També hi ha documents que ens deixen constància de les diferents mides que podien tenir les cornamuses en aquella època, tal com es pot llegir, per exemple, en una carta de l'infant Joan del 1378:( llibre maricarmen gomez).

"Cosí car, vos trametem per los dits vostres ministrers dues xelamies, dues cornamuses, una museta gran e altra poca e una bombarda. Dada en Saragoça sots nostre segell secret lo primer dia de març de l'any MCCCLXXVIII".

Cap a la meitat del s. XIV apareixen les primeres representacions d’ús popular de l’instrument, i el predomini de la cornamusa en mans del pastor és abundant. Tot i això, no hi ha cap font documental ni literària que corrobori el paper de la cornamusa en la vida musical dels pastors en aquella època, més aviat les referències escrites mostren la importància de la cornamusa com a instrument cortesà. Per tant, és molt probable que la vinculació iconogràfica majoritària de la cornamusa amb el pastor sigui una al·legoria dels artistes d'aquella època, que utilitzaven l'instrument musical com a símbol de la importància de la música -més que no pas per a representar la vida quotidiana dels pastors-. (article Jordi Ballester)

Algunes referències molt interessants fora de la península Ibèrica les trobem, per exemple, en la col·lecció de llegendes coneguda com el Roman d'Alexandre, escrites en grec entre els anys 1338 i 1344, que narren la vida d'Alexandre Magne i on es poden veure miniatures de cornamusaires.

Una de les primeres referències que trobem en anglès és en el pròleg d'un dels Contes de Canterbury (1387-1400), una col·lecció de 24 escrits en forma de vers i en llengua anglosaxona (anglès antic); concretament en el tercer conte ("The miller's tale" - el conte del moliner), l'autor menciona i descriu com tocar una "baggepipe", tot mostrant una representació del moliner dalt de cavall i amb una cornamusa.

També trobem referències a València. En un dels seus articles, Joan Amades recull la relació dels diversos músics que formaven la cobla de la pròpia ciutat l'any 1432, i constata que, entre d'altres, hi havia "en Jacme Andreu, trompeter, en Vicens Climent, cornamuser, i en Francisco Climent, tabaler".

Ja al segle xvi, i de nou fora de la península Ibèrica, trobem una referència relacionada amb la cornamusa a l'Anlgaterra del rei Enric VIII. Segons Francis Collinson, l'admiració d'Enric VIII per l'instrument era tal que, entre 1547 i 1565, arribà a posseïr set cornamuses. També es té constància que en la coronació del seu successor, Eduard VI, es va anomenar un cornamusaire, Richard Woodwarde, músic que va romandre a la cort durant els anys posteriors al costat d'un altre cornamusaire, Richard Pike.

És també a mitjan segle XVI quan la cornamusa comença a tenir un ús important dins de l'exèrcit modern. Una de les primeres mencions es troba a la batalla de Pinkie, on un oficial francès -autor de la Histoire de la guerre d'Ecosse- descriu que "els salvatges escocesos van incitar a la batalla amb el so de les seves gaites".

Un altre exemple de l'ús militar de la cornamusa el tenim l'any 158, aquest cop a Irlanda, en un llibre de John Derrick, The Image of Irelande, on s'explica la història d'Irlanda i dels seus conflictes amb els anglesos, i on es pot veure la representació d'un cornamusaire en una batalla precedint les tropes. Les il·lustracions de Derrick són habitualment considerades com a raonablement fidels a la vida quotidiana anglesa i irlandesa del segle xvi.

Cap a finals del s. XVI i principis del XVII, la cornamusa va perdre prestigi i va començar a descendir de les altes esferes per passar, poc a poc, al domini popular. La substitució d'alguns instruments de vent per altres de nous com l'oboè, els canvis en l'orquestra (on el nucli bàsic passa a ser la corda) i les composicions més complexes (i més difícils d'interpretar amb la cornamusa), van fer que l'instrument passés a l'àmbit popular i deixés de ser l’instrument solista de les corts reials.

L'any 1760 Joseph MacDonald va portar a terme el primer estudi seriós de la cornamusa escocesa de les terres altes (Scottish Highland Bagpipe) i la seva música. Més al sud, un manuscrit que data de l'any 1733, atribuït a William Dixon i provinent de Northumberland, conté música que s'adequa prou bé a la Border pipe, un tipus de cornamusa similar a la moderna Great Highland Bagpipe. Hom pot trobar àmplies i ben documentades col·leccions de cornamuses al Metropolitan Museum of Art de Nova York, al Museo de la Gaita, de Gijón, i al Pitt Rivers Museum d'Anglaterra, a banda de col·leccions particulars i d'altres d'interès més local o regional, com el Museu d'instruments tradicionals grecs d'Atenes.

A Catalunya, la cornamusa es convertí en aquesta època (segles xvii i XVIII) en un dels instruments més coneguts de l'àmbit popular, tal com ho demostra la gran quantitat de noms per designar-lo i la diversitat de llocs on es poden trobar aquests noms. És en aquest moment quan trobem la cornamusa integrada en les anomenades "cobles de tres quartans" formades per cornamusa, xeremia i flabiol i tamborí (aquests dos últims tocats per un sol músic). De fet, va ser tanta l'expansió i la popularitat de la cornamusa que quan es volia doblar el nombre d’instruments de la cobla, es feia sobretot doblant la cornamusa, que era considerat l'instrument principal del conjunt i el que portava el pes tant de l’harmonia com de la melodia.

La cornamusa satisfeia totes les necessitats melòdiques del poble i, en totes les festes i actes de caràcter popular en què hi intervenia la música, sempre era la cornamusa la que hi jugava el paper més important. El carnaval de Barcelona feia un ball rodó popular al so d’una cornamusa, la processó del Corpus a Barcelona era oberta per dos cornamusaires, la rifa dels porcs de Sant Antoni, que se celebrava en la majoria de ciutats catalanes, anava acompanyada també de la cornamusa, el flabiol i el tamborí. A la tradicional i típica capta per als presos que se celebrava a Barcelona a mitjans de gener, destinada a recollir diners i queviures per poder donar de menjar els pobres reclosos a la presó durant la festa de carnestoltes, també anava precedida del conjunt musical esmentat. (Joan amades. Costumari català)

Amb tot, a partir del s. XIX la cornamusa tornà a patir un progressiu abandonament. Va perdre terreny i el seu ús pràcticament es restringí a l'àmbit amateur. A més, l’aparició de l’acordió diatònic i l’ampliació de les orquestres als voltants dels anys 1840 o 1850, a més de la incorporació de nous instruments de vent metall en la cobla, van accentuar la seva marginació. Aquests fets van provocar que la cornamusa no superés el canvi de model i desaparegués com a instrument constitutiu de les orquestres de ball, sent substituïda per instruments de vent-metall com el trombó o el fiscorn. A diferència d’altres països europeus, els artesans no les van transformar per dotar-les de cromatismes aptes per a una major flexibilitat tonal.

Història recent

Durant l'expansió de l'imperi britànic, i gràcies als anomenats Highland regiments, la Scottish Great Highland Bagpipe es va estendre fins al punt d'esdevenir la cornamusa més coneguda a escala mundial. Encara avui, molts països que havien format part de l'imperi o que van ser especialment influïts pels britànics mantenen, tant en els seus exercits com en els cossos de policia, bandes de cornamusaires (en trobem al Canadà, Austràlia, Hong Kong, els Estats Units d'Amèrica, i també a Uganda,Pakistan, Sri Lanka o Oman). D'aquesta cornamusa se'n popularitzà a Irlanda una variant amb un sol bordó. També a Irlanda, Henry Stark va desenvolupar entre 1906-1910 l'anomenada gaita Brian Boru, que tenia els tres bordons col·locats en el mateix forat del bot i va ser utilitzada entre els anys 1926-1968 per la "Royal Inniskilling Fusiliers"; actualment, però, tots els regiments d'infanteria irlandesos utilitzen la "Scottish Highland Bagpipe".

En temps més recents, i gràcies als moviments de recuperació de la música i la dansa tradicionals de diversos països, molts tipus de cornamuses han vist créixer la seva popularitat. A la Bretanya, per exemple, es va adoptar el concepte de "pipe band" (banda de cornamuses), es va importar la Great Highland Bagpipe i es va crear el bagad, un conjunt instrumental propi de la música bretona. L'estil i llenguatge característics de la banda de cornamuses també s'ha implantat amb èxit a Galicia, amb la creació de bandes de gaites gallegues.

Actualmet existeixen societats específicament dedicades a la gaita a les illes Britàniques, com la "Lowland and Border Pipers' Society (1983), la "Bagpipe Society" (1985) o la "Northumbrian Pipers' Society" (1928). Aquestes societats, i altres fundacions similars d'altres països, publiquen articles i pàgines web, organitzen concerts i tallers de fabricació d'instruments i ofereixen un ampli mercat per a la venda de cornamuses. A St. Chartier (França) i a Strakonice (República Txeca) s'hi fan trobades internacionals de fabricants i de cornamusaires. (oxford online)

La cornamusa ha estat emprada en moltes pel·lícules i sèries de televisió que mostren moments històrics de diverses societats en les quals aquest instrument ha tingut un paper rellevant; en són alguns exemples la pel·lícula "Braveheart" o la sèrie "Outlander", que tracten sobre la història d'Escòcia.

El famós espectacle de Riverdance, per exemple, va servir perquè la Uilleann pipes fos una de les cornamuses més conegudes arreu. També s'han fet experiments interessants en el terreny del rock (sobretot en el del rock progressiu) i fins i tot en el del heavy metal, on alguns grups han emprat cornamuses com a instruments convidats en alguns àlbums; aquest és el cas de Nightwish, el grup finès de metal sinfònic que van integrar a Troy Donockley tocant la Uilleann pipes en diverses cançons del seu àlbum Dark Passion Play.

A finals del segle xx es van desenvolupar diversos models de cornamuses electròniques. El primer model de cornamusa MIDI la va inventar el gaiter asturià José Ángel Hevia Velasco, conegut amb el nom artístic d'Hevia. (pagina web) D'aquesta manera, alguns models de gaites permeten a l'instrumentista seleccionar el tipus de so que es vol que emeti l'instrument. De moment no s'han difós més degut a algunes limitacions tècniques, però han trobat un lloc important en el mercat com a instruments d'estudi perquè poden ser utilitzats amb auriculars. Cal dir, però, que alguns puristes no accepten aquests instruments com a veritables cornamuses, atès que no són instruments aeròfons sinó electròfons.

Ús modern

Tipus de cornamuses

Avui dia hi ha molts tipus de cornamuses arreu del món, essent la Great Highland Bagpipe la més coneguda i difosa, com passa amb la gaita gallega en l'àmbit espanyol.

Un dels usos més habituals de la cornamusa continua sent el tradicional de proporcionar música a la dansa popular.

Fets relatius a la interpretació

A dia d'avui és difícil donar una xifra estimada de quanta gent toca la cornamusa arreu del món. No obstant això cal tenir present que hi ha centenars de bandes modelades a l'estil de les que va difondre l'exèrcit britànic, com són, per exemple, la "Barcelona Pipe Band" o la "Banda de gaitas Xuntanza de Cataluña", ubicades a la ciutat de Barcelona, o també la Banda Gaites Camín de Fierro, la "Banda Gaites Villaviciosa-El Gaitero" que podem trobar a la comunitat autònoma d'Astúries, on hi ha molta tradició gaitera, així com també fora de l'estat espanyol, com la "Scottishpower Pipe Band" o la "Clanadonia" ubicades a Glasgow, Escòcia.

També hi ha molts cornamusaires que no toquen en bandes, especialment en aquells indrets on les bandes no s’han popularitzat tant i la cornamusa continua sent fidel a la tradició del país. En aquests casos la cornamusa sovint toca junt amb instruments d’altres tipologies, especialment de percussió i flautes. Alguns exemples d'intèrprets solistes són: l'asturià José Ángel Hevia, el gallec Carlos Nuñez, o també algunes cornamusaires com Chelsea Joy, Archy Jay (més coneguda com "The snake charmer") o també l'escocesa Jane Espie. Al marge dels qui toquen la cornamusa, hi ha també altes professionals que són els qui la continuen fabricant i els qui l’ensenyen a tocar.(sans luthier)

Amb tot, en aquells casos en els què la cornamusa continua sent (o torna a ser) un instrument veritablement arrelat en la tradició folklòrica, és habitual que els papers de mestre, intèrpret i constructor coincideixin sovint en una mateixa persona.

Actualitat i futur

Des dels anys 60, aproximadament, les cornamuses també han tingut determinats usos fora de la música tradicional, incloent el jazz, el rock, el hip-hop o la música clàssica. En són alguns exemples la cançó "Mull of Kintyre" de Paul McCartney, "It's a long Way to the top" d'AC/DC "Shoots and ladders" de Korn, la composició per a orquestra "An orkey wedding, with sunrise" del compositor Peter Maxwell Davies, o l'ús pioner que en va fer el nord-americà Rufus Harley en el món del jazz.

Arreu del món, i també a l’estat espanyol, moltes tradicions vinculades a les cornamuses estan experimentant moviments de revifada. Augmenten les associacions que promouen les bandes de cornamuses, se celebren competicions com la “liga Galega de bandas de gaitas”, (web liga galega) així com també diversos festivals europeus de caire lúdic com és el cas del “The Royal Edinburgh Military Tatoo” celebrat a la capital d’Escòcia (festival, a més, que existeix a d'altres ciutats com Glasgow, Rotterdam, etc.) També s'han incrementat els enregistraments de música amb aquests instruments.

Els estils interpretatius continuen evolucionant i beneficiant-se d’uns intercanvis entre tradicions diferents a un ritme que no s’havia experimentat fins fa uns anys. Semblantment, han avançat els coneixements relatius a la fabricació d’instruments, la qual cosa ha afavorit l'ús de diferents estils i ha donat unes possibilitats impensables en èpoques anteriors.