Vés al contingut

Usuari:Samkugatano/proves

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

i&#​x306;

Història social

[modifica]

Els antecessors dels txuvaixos, els protobúlgars, van viure a les а les estepes entre el mar Negre i el mar Caspi entre els segles v i viii. Allà van entrar en contacte amb parlants de llengües iràniques i també d'hongarès. Al segle vii hi formaren una confederació anomenada Gran Bulgària. Després de desfer-se la confederació, entre els segles vii i viii, una part dels búlgars va emigrar cap als Balcans, on van establir el kanat búlgar del Volga. Allà van començar a tenir un contacte mil·lenari amb les llengües finoúgriques de l'àrea, particularment amb l'udmurt i, en molta més mesura, amb el mari. La Bulgària del Volga va adoptar l'islam el 922, com testimonia, entre altres Ibn Faldan, que va viatjar en una de les primeres ambaixades del califat de Bagdad a Bolgar.[1]

La Bulgària del Volga va desaparèixer a causa de la conquesta mongola. El 1243 el territori va entrar a formar part de l'Horda d'Or. Les devastacions causades per la guerra van comportar una migració de part de la població al nord i a l'oest, cap a regions més boscoses, on era més fàcil amagar-se, particularment a la regió de Kazan i en el curs del riu Tsivil/Śaval, a l'actual Txuvàixia, contrades fins llavors habitades, molt majoritàriament, per maris. Les expedicions de Tamerlà 1391 i 1395 van portar més devastació a la zona, reforçant els moviments de població. Les poblacions txuvaixes devien mantenir la religió tradicional, o haver-se islamitzat molt superficialment, perquè els txuvaixos fins a mitjans del segle xviii mantingueren, bàsicament, la seva religió tradicional.[1][2] El tàtar va passar a substituir el txuvaix com a llengua dominant de l'àrea del Volga i el Kama, i el txuvaix va començar a rebre nombrosos manlleus tàtars.

La conquesta russa del kanat de Kazan, successor de l'Horda d'Or, el 1552, va posar les terres dels txuvaixos sota control rus. Els txuvaixos, però, van mantenir una àmplia autonomia, amb els russos limitant-se a establir alguns forts i col·lectar impostos.[3] Amb el temps, començà a arribar un petit nombre de paraules russes en el txuvaix, però el contacte fou escàs. Els russos, a les zones habitades pels txuvaixos, representaven menys d'un 5% de la població.[4]

La certa autonomia de la població txuvaixa va anar reduint-se al llarg del segle xviii, en el marc del procés de modernització de l'Imperi rus. En aquest marc, els txuvaixos van patir una campanya de cristianització forçosa a mitjans de segle, amb diferents repeticions fins al començament del segle següent.[5] Part de la població fugí cap a l’est i el sud, on encara alguns grups mantenen la religió tradicional.[6] Per a la gran majoria dels txuvaixos, la cristianització fou superficial. El contacte amb el rus, tanmateix, es reforçà. En particular, la cristianització vingué associada a l'adopció de noms «cristians», és a dir russos, al mateix temps que es van començar a difondre els cognoms. Els cognoms txuvaixos, en la seva immensa majoria, provenen de noms de bateig, rarament de professions o topònims.[7] Tot plegat fa que els noms i cognoms txuvaixos, com altres pobles cristianitzats a la mateixa època, com els maris o els sakhàs, no es distingeixen dels russos. Tanmateix, formes hipocorístiques en txuvaix dels prenoms han estat oralment emprades relativament sovint, i ho són encara, fins a cert punt, avui.

Estàtua d'Ivan Iàkovlev davant la Biblioteca Nacional de Txuvàixia, a Xupaixkar

Un creixement de les conversions a l'islam a mitjan segle xix va provocar un intent de consolidar la cristianització de part de la població no russa de la regió del Volga. Sota la guia del professor de la universitat de Kazan Nikolai Ilminski, es fundaren escoles que, partint d’un ensenyament inicial en les llengües de les minories nacionals, acabava en una instrucció exclusivament en rus. El 1868, un deixeble d’Ilminski, Ivan Iàkovlev, va fundar una escola txuvaixa a Simbirsk. Aquesta esdevingué l’escola normal on es formaren prop d’un miler de futurs mestres d’escola. Després de dues versions prèvies fetes per el mateix, el 1871 i el 1872, Iàkovlev va idear, el 1873, un sistema d’escriptura fonològic basada en l'alfabet ciríl·lic per al txuvaix, que és la base de l'ortografia actual. També va traduir nombrosos textos bíblics i religiosos. Amb el suport d’Ilià Uliànov, el pare de Lenin, que era el cap de la inspecció d’educació de Simbirsk, fundà desenes d’escoles txuvaixes. El 1913, hi havia 426 escoles primàries txuvaixes, 27 «primàries superiors» i 10 secundàries. La publicació de llibres en txuvaix va créixer d’un total de 14 apareguts fins a 1871 a 725 en el període 1872-1917, dos terços dels quals eren religiosos.[8] Al llarg dels primers anys del segle xx, la proporció de llibres religiosos va començar a disminuir notablement, mentre s’anava desenvolupant una emergent literatura nacional.[9] L'activitat pedagògica i editorial de Iàkovlev i la seva escola assegurà la difusió de la norma escrita de la llengua.

Segons el cens de poblacó de 1897, el 99% dels txuvaixos vivien en pobles i el 98% treballaven en l'agricultura.[10] El contacte amb la població russa continuava sent esporàdic i el desconeixement del rus, generalitzat.

Després de la revolució de 1905 i amb la relaxació temporal de la censura, es va fundà a Kazan, el gener de 1906, Hıpar (Notícia), el primer diari en txuvaix, però va ser clausurat per les autoritats el maig de 1907, quan l’autocràcia tsarista va ser restablerta. Del sistema concebut per Ilminski per assimilar les minories nacionals i reforçar l’autocràcia, havien sorgit figures que van liderar les demandes dels txuvaixos a partir de 1905. Entre elles, Gavril Aliúnov (1876-1921), un socialista revolucionari i membre del comitè antibolxevic que va governar Kazan entre 1918 i 1919, i Danil Elmén (1885-1932), el futur líder del Partit Comunista a Txuvàixia i de la Província Autònoma Txuvaixa.[11] Hıpar va tornar a aparèixer a Kazan després de la revolució de Febrer, el maig de 1917.[12] El 1918, es fundà un segon diari, efímer, en txuvaix a Simbirk: Śĕnĕ purnăś (Nova vida). Durant la Guerra Civil aparegueren dos diaris més en txuvaix: Śuttalla (Cap a la llum), a Simbirsk, i Hĕrlĕ ural (Ural roig), a Ufà.[13]

En el marc de la reestructuració administrativoterritorial de l'estat soviètic, el 1920 es va formar l'Óblast Autònom de Txuvàixia dins de la RSFS russa. Simbirsk, Kazan i Ufà, les ciutats en què es concentraven la premsa i les institucions culturals i polítiques txuvaives, quedaren fora de les fronteres establertes. La capital es fixà a la població més gran, Xupaixkar/Txeboksari, que comptava llavors uns 10.000 habitants. El 1925, es van redefinir les fronteres de Txuvàixa, que va passar d'óblast autònom a república autònoma.[14]

Durant els anys 1920 es va aplicar la política de la «indigenització» (rus: korennizàtsia).[15] Aquesta política cercava apropar l'administració del poble promovent, entre altres coses, l'accés a l'ensenyament i a l'administració d'estrats socials fins llavors exclosos. En el cas de les regions amb un gran nombre de població no russa, això implicava l'ús de les llengües de les minories nacionals en l'educació i l'administració. Així, d'un costat, es posaren en marxa grans campanyes d'escolarització dels infants i d'alfabetització de la població adulta en la seva llengua materna. El 1922, el govern txuvaix establí la plena validesa i igualtat jurídica dels documents redactats en txuvaix. Se n'encoratjà l’ús en l’administració i la justícia.[16] Això obligava a un increment dels funcionaris amb coneixements de txuvaix.[17]

A partir de finals dels anys vint, la violència política s'incrementa a Txuvàixia, com arreu de l'URSS, en relació a la finalització de la Nova Política Econòmica, l'inici de la planificació econòmica, la col·lectivització de les terres i la campanya contra els «kulaks». La violència anà en augment al llarg dels anys trenta. Si ja el 1928 alguns intel·lectuals txuvaixos eren titllats per part de les autoritats com a «kulaks», el 1937 els defensors d'escriure en txuvaix «tiktatura», «propakanta» i «çentar» en comptes de «diktatura», «propaganda» i «tsentr», com en rus, van ser acusats de «nacionalistes burgesos, actuant de concert amb una banda d’assassins de la dreta trotskista».[18][19] Amb el Gran Terror filòlegs i intel·lectuals txuvaixos de primer rang foren al gulag, on la majoria hi va morir.[20][21]

La gran majoria de les institucions culturals van resultar tocades. Van ser arrestats, entre molts altres, el director de l'Institut Txuvaix de Recerca Sociocultural, el director de l’Escola Normal Superior, el director del Teatre Txuvaix, el director de la Filarmònica Txuvaixa, el director de l'orquestra simfònica de Txuvàixia, el primer president de la Unió d'Escriptors Txuvaixos i el primer director del Museu Central de Txuvàixia.[22] Tots els treballadors de l'Institut Txuvaix de Recerca Sociocultural van ser acomiadats i diversos investigadors, condemnats.[23] Per a una petita república molt rural amb nivells d'instrucció generalment encara molt baixos, les conseqüències d'aquest daltabaix van resultar més que considerables i duradores.

El febrer de 1936, a Txuvàixia es decretà que a les escoles de Txuvàixia les classes es farien en rus a partir de vuitè i també a setè per a matemàtiques, física i química (Dolgova 2020, p. 399). Això afectava llavors a molt pocs alumnes en alguns establiments de les poblacions més grans. Alhora, en els anys trenta l’assignatura de txuvaix també va desaparèixer de les escoles en part de les regions de majoria russòfona (Penza, Saràtov, sud d’Uliànovsk i sud-est de Samara) (Dolgova 2020).

Els canvis en la llengua normativa en els anys vint i trenta del segle xx

[modifica]

L'alfabet txuvaix definit per Iàkovlev el 1873 tenia 17 lletres:[24]

а ă у ы е ĕ ӳ и й к л љ м н њ р с ç ш в х п т т ̌ ђ

Aquest fou ordre establert per Iàkovlev el 1873, amb les vocals precedint les consonants. Hi hagueren alguns canvis en l'ordenació durant els anys deu i vint del segle xx, però foren menors.[25]

Per a les paraules russes o bíbliques, entre 1874 i 1918, s'utilitzava la grafia russa.[24]

Els grans canvis polítics, econòmics i socials arran de la Revolució de 1917 van portar a una allau de termes nous en totes les llengües de l'URSS. El txuvaix, a més, estava confrontat a uns nous usos com a llengua administrativa i judicial. Això va causar llargs debats durant els anys 1920 i primera meitat dels anys trenta sobre la forma d'incorporar neologismes a la llengua. El fet que, en la seva immensa majoria, provenien del rus i que la fonologia del rus i del txuvaix era molt diferent, el problema era difícil de resoldre.[18] Així, per exemple, la paraula russa sotsializm presentava com a mínim cinc problemes d’articulació per a un txuvaix monolingüe: 1) la vocal o (inexistent en txuvaix estàndard i els dialectes meridionals); 2) el parell consonàntic ts (que contravé l'estructura sil·làbica del txuvaix, amb només una vocal a inici de síl·laba); 3) les vocals contigües i i a (que contravé la regla fonològica del txuvaix que impossibilita aquesta successió); 4) la terminació amb dues consonants finals (excepte casos molt concrets com rt i lt); 5) l’alternança de les vocals a i i en la mateixa paraula (que contravé l'harmonia vocàlica). L’assimilació espontània de la paraula (si no s’optés per un calc o per l’ús d’una paraula preexistent en la llengua) seria una cosa semblant a săsıyalısăm o săssıyalısăm.[26]

Així, el 1926 s’introduí oficialment a l’alfabet txuvaix les lletres о i ф (f), que ja s’utilitzaven sovint per a escriure estrangerismes. També se sancionà el canvi de la lletra ҕ per ч (tx), existent en rus, però aquest canvi va topar amb una gran oposició perquè ҕ indicava un so una mica diferent, propi dels dialectes meridionals.[27] La discussió sobre aquesta lletra va allargar-se fins a l’inici dels anys trenta. En paral·lel també es discutia si canviar la grafia de les vocals ă i ĕ, substituint-les per les lletres ъ i ь, que existeixen en rus, però amb altres valors, i que s'havien utilitzat en els alfabets primigenis de Iàkovlev de 1871 i 1872.[24] L'opció que finalment va ser rebutjada (tanmateix, aquestes lletres s'utilitzen avui en dia per a la transcripció fonològica del txuvaix en les obres editades a l'Unió Soviètica i, actualment a Rússia). El 1933 s’introduïren les consonants б, д, г, ж, з, ц (b, d, g, j, z, ts) i s’acceptà definitivament la ч. També l'ordre alfabètic passà a ser el rus, amb les llavors set lletres amb diacrític específiques del txuvaix (ă, ĕ, ӳ, љ, њ, ç, ť) rere les lletres russes sense diacrític. El 1938 s'incorporaren les últimes lletres que faltaven de l’alfabet rus (э, щ, ё, ю, я, ъ, ь) alhora que s’eliminaren tres lletres, corresponents a consonants palatalitzades, inexistents en rus (љ, њ, ť) substituint-les pels dígrafs utilitzant el novament introduïnt símbol de palatalització rus (ль, нь, ть). La introducció de la э russa va implicar que la lletra e passés a llegir-se en txuvaix «a la russa», és a dir en determinats contextos e i en d'altres, ye.[28]

La inclusió de les vocals e (ye), ё (yo), ю (yu) y я (ya) en oposició a э (e), o, y (u) y a fan l'ortografia txuvaix «inconsistent», com fins i tot reconeixen manuals soviètics.[29] Per una banda, no hi ha lletres per als diftongs yă, yĕ, yü perquè el rus no té les vocals ă, ĕ, ü. Però, per altra i sobretot, causen canvis ortogràfics, abans inexistents, en afegir afixos. Per exemple, el verb кай (kay, anar) ja no manté la consonant final en present, com en l'ortografia anterior a 1938: kayatăp, kayatăn, etc. (vaig, vas, etc.), sinó que la lletra й ara ha de mutar en я: каятăп, каятăн, etc. Anàlogament, es produeixen mutacions ortogràfiquesen el datiu de noms acabats en й (uy·a, «al camp», esdevé уя; çey·e, «al te», esdevé чее, per la doble lectura de la lletra e), etc.[30]

Així, l'alfabet txuvaix, des de 1938, té 37 lletres i és el següent:

А Ă Б В Г Д Е Ё Ĕ Ж З И Й К Л М Н О П Р С Ç Т У Ӳ Ф Х Ц Ч Ш Щ Ъ Ы Ь Э Ю Я
а ă б в г д е ё ĕ ж з и й к л м н о п р с ç т у ӳ ф х ц ч ш щ ъ ы ь э ю я

L'ortografia no només es va assimilar plenament a la russa, sinó també la neologia. Les noves paraules, no només del vocabulari politicoadministratiu i científic, va manllevar-se directament del rus i, a partir del diccionari ortogràfic del 1939, van passar a escriure's exactament com en rus. Per exemple, en els anys vint el sufix -ism s'assimilava en txuvaix com a -isăm: kommunisăm («comunisme»), markśisăm («marxisme»), haşşisăm («feixisme»). A partir de 1939, va passar a ser -izm, com en rus, sense consideració de les dificultats articulatòries de la gran majoria dels parlants per mots acabats en dues consonants: kommunizm, marksizm, fašizm. De manera semblant, mots manllevants del rus, com pĕrśetattĕl («president»), van passar a escriure's i, normativament, a pronunciar-se com en rus (predsedatel’), novament amb independència de les dificultats d'articular dues consonants inicials. Encara en un diccionari de 1936 es poden trobar mots com kommunisăm («comunisme»), kommunis («communista»), vakun («vagó»), vaksal («estació»), bürokrat («buròcrata»), büdjet («pressupost»). A partir del diccionari ortogràfic de 1939, van passar a escriure's com en rus kommunizm, kommunist, vagon, vokzal, bjurokrat i bjudjet.[31] Només els manlleus amb el sufix rus -àtsia, estan una mica adaptats al txuvaix; per exemple, informàtsia («informació») esdevé informatsi i administràtsia («admnistració»), administratsi. Tanmateix, mantenen l'accent sobre la a, com en rus, en contra de les regles d'accentuació de les paraules patrimonials txuvaixes.[30] També, els calcs del rus i d'altres llengües, nombrosos en els anys vint i inici dels trenta, van ser substituïts per paraules russes, per exemple ĕśtăvaslăh («treball administratiu»), calc del rus deloproizvodstvo, va esdevenir deloproizvodstvo en txuvaix.[32]

Els canvis ortogràfics després dels anys trenta

[modifica]

Aquest model ortogràfic, amb manlleus massius del rus escrits i pronunciats normativament com en rus, és manté fins avui en dia. Tanmateix, el 1961, aprofitant el desglaç del període de Nikita Khrusxov, s'introduiren certs canvis per apropar part dels russisme a l'ortografia de les paraules patrimonials. Així, per exemple, literatura esdevingué literatură, i progress, progres. El 1966, es tornà enrere.[33][34]


Estructura sil·làbica,

[modifica]

En els mots patrimo t nen la forma (C)V(C)(C). Dues consonants a final de síl·laba només es poden donar en molt pocs casos, com en śurt (casa) o kĕlt (una mica). Això ha fet, per exemple, que la paraula russa kniga (llibre), s'hagi assimilat com kĕneke. Tampoc són possibles dues vocals seguides en aquests mots.

Harmonia vocàlica

[modifica]

Les vocals del txuvaix es divideixen en dos grups: les anteriors (e, ĕ, i, ü) i les posteriors (a, ă, u, ı). En principi, els mots tenen vocals només d'un tipus o l'altre, per exemple kĕneke (llibre) o uram (carrer). En els mots patrimonials, hi ha molt poques excepcions. Típicament, es tracta de vocals anteriors a final de mot, com en atte (pare), anne (mare) o Narspi (nom de dona).

Els afixos, gairebé sempre, tenen dues formes: una amb vocals anteriors i una altra amb vocals posteriors. Per exemple, el genitiu és -ăn o -ĕn (indicat com -Ăn) i el comitatiu/instrumental és -pa o -pe (indicat com -pA). Així, "amb/mitjançant el llibre" és kĕnekepe[35] i "amb/mitjançant el carrer", urampa.[36] En mots com atte i anne, la vocal final és la que mana: attepe,[37] annepe.[38] El mateix s'esdevé en els russismes introduïts a l'època soviètica, que no tenen harmonia vocàlica a l'arrel, però sí en els sufixos que puguin rebre: informatsi (informació) > informatsipe (amb/mitjançant informació).[39] Les consonants palatalitzades t', l', n' a final de paraula també comporten l'ús de vocals anteriors: kukăl' (pastís) > kukal'pe (amb/mitjançant el pastís).[40] Un petit nombre de sufixos només té una forma, amb vocals anteriors, el més important de tots és -sem (plural): kĕnekesempe ("amb/mitjançant els llibres"), uramsempe ("amb/mitjançant els carrers").

Morfologia

[modifica]

Com la resta de llengües turqueses, el txuvaix és una llengua aglutinant, caracteritzat per un gran nombre de sufixos. El txuvaix no té prefixos, almenys en els mots patrimonials.

Casos

[modifica]

Habitualment, es considera que el txuvaix té vuit casos: absolutiu, genitiu, acusatiu-datiu (no txuvaix no els distingeix), locatiu, instrumental-comitatiu, abessiu i causal-final. Els cinc primers provenen del prototurquès, mentre que els tres darrers han aparegut relativament recentment i s'han format a partir d'antigues postposicions que van passar a ser enclítics.[41]

Consonant final Vocal final
cas general -R -L -N tònica àtona
vocals posteriors i consonant final no palatalitzada vocals anteriors o consonant final palatalitzada
Absolutiu uram hĕv văkăr śul avtan laşa pulă
Genitiu uram·ăn hĕv·ĕn văkăr·ăn śul·ăn avtan·ăn laşa·n pull·ăn
Acusatiu/datiu uram·a hĕv·e văkăr·a śul·a avtan·a laşa·na pull·a
Locatiu uram·ra hĕv·re văkăr·ta śul·ta

śul·ra

avtan·ta

avtan·ra

laşa·ra pulă·ra
Ablatiu uram·ran hĕv·ren văkăr·tan śul·tan

śul·ran

avtan·tan

avtan·ran

laşa·ran pulă·ran
Instrumental/comitatiu uram·pa hĕv·pe văkăr·pa śul·pa avtan·pa laşa·pa pulă·pa
Abessiu uram·săr hĕv·sĕr văkăr·săr śul·săr avtan·săr laşa·săr pulă·săr
Causal/final uram·shăn hĕv·shĕn văkăr·shăn śul·shăn avtan·shăn laşa·şăn pulă·shăn

Els afixos de cas són força regulars. Bàsicament, tenen tots dues formes: una amb una vocal posterior (a o ă) i una amb una vocal anterior (e o ĕ), seguint les regles d'harmonia vocàlica de la llengua: uram > uramăn, però hĕv > hĕvĕn.

Numerals

[modifica]

Els numerals cardinals tenen, en la majoria dels casos, dues formes: una curta, quan fan de determinants, i una plena. Aquesta distinció és molt poc habitual en les llengües turqueses, però existeix en mari, per la qual cosa podria ser deguda a la influència d'aquesta llengua.[42]

Forma plena Forma curta Forma plena Forma curta
1 pĕrre pĕr
2 ikkĕ ikĕ, ik 20 śirĕm
3 viśśĕ viśĕ, viś 30 vătăr
4 tăvattă tăvată, tăvat 40 hĕrĕh
5 pillĕk pilĕk 50 allă ală, al
6 ulttă ultă, ult 60 utmăl
7 śiççĕ śiçĕ, śiç 70 śitmĕl
8 sakkăr sakăr 80 sakăr vunnă sakăr vun
9 tăhhăr tăhăr 90 tăhăr vunnă tăhăr vun
10 vunnă vună, vun 100 śĕr
11 vun pĕr 1000 pin
12 vun ikkĕ vun ikĕ, vun ik
13 vun viśśĕ vun viśĕ, vun viś

Les formes plenes poden declinar-se: tăvattăra = a les quatre.

Els ordinals es construeixen a partir de les formes plenes amb el sufix -mĕş: pĕrremĕş, ikkĕmĕş, viśśĕmĕş, tăvattămĕş... (primer, segon, tercer, quart).

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 Dimitriev, 2024, Volžskaja Bulgarija.
  2. ↑ Ivanov (ed.), 2009, p. 56.
  3. ↑ Ivanov, 2009, p. 86.
  4. ↑ Kappeler, 2019, p. 63.
  5. ↑ Kappeler, 2019, p. 70-75.
  6. ↑ Matveev, 2017.
  7. ↑ Alòs i Font, 2022, p. 14.
  8. ↑ Alòs i Font, 2022, p. 14-15.
  9. ↑ Fomin, 2013.
  10. ↑ Kappeler, 2019, p. 113.
  11. ↑ Alòs i Font, 2022, p. 15-16.
  12. ↑ Izorkin i Arlanova, 2024, Hıpar.
  13. ↑ Izorkin i Uglëva, 2024, Periodičeskaja pečatʹ.
  14. ↑ Alòs i Font, 2022, p. 16.
  15. ↑ Martin, 2001.
  16. ↑ Klement'ev, 2001, p. 108.
  17. ↑ Petrov, 1980, p. 28.
  18. ↑ 18,0 18,1 Alòs i Font, 2016.
  19. ↑ Alòs i Font, 2022, p. 25-28.
  20. ↑ Alòs i Font, 2016, p. 39-40.
  21. ↑ Alòs i Font, 2022, p. 28-29.
  22. ↑ Koškin, 2013.
  23. ↑ Klement'ev, 2001, p. 196.
  24. ↑ 24,0 24,1 24,2 Petrov, 1980, p. 163.
  25. ↑ Petrov, 1980, p. 170.
  26. ↑ Alòs i Font, 2022, p. 20.
  27. ↑ Petrov, 1980, p. 162.
  28. ↑ Petrov, 1980, p. 166-173.
  29. ↑ Petrov, 1980, p. 172.
  30. ↑ 30,0 30,1 Alòs i Font, 2016, p. 36.
  31. ↑ Alòs i Font, 2016, p. 34-35.
  32. ↑ Alòs i Font, 2016, p. 35.
  33. ↑ Alòs i Font, 2022, p. 50.
  34. ↑ Andreev, 1973.
  35. ↑ «Кӗнеке». Apertium. [Consulta: 17 octubre 2024].
  36. ↑ «Урам». Apertium. [Consulta: 17 octubre 2024].
  37. ↑ «Атте». Apertium. [Consulta: 17 octubre 2024].
  38. ↑ «Анне». Apertium. [Consulta: 17 octubre 2024].
  39. ↑ «Информаци». Apertium. [Consulta: 17 octubre 2024].
  40. ↑ «Кукӑль». Apertium. [Consulta: 17 octubre 2024].
  41. ↑ Savelyev, 2020, p. 452.
  42. ↑ Savelyev, 2020, p. 454.

Bibliografia

[modifica]
  • Čuvašskaja ènciklopedija (en rus). Čuvašskij gosudarstvennyj institut gumanitarnyh nauk. 
  • Andreev, Ivan Andreevič «Orfografija čuvašskogo jazyka» (en rus). Orfografii tjurkskix literaturnyx jazykov SSSR. Nauka [Moscou], 1973, pàg. 270-284.
  • Dolgova, Alevtina «Čuvašskaja avtonomija i razvitie literaturnogo čuvašskogo jazyka i jazykoznanija v 1920–1930-e gody» (en rus). Istoričeskij opyt naciestroitelstva i razitiâ nacionalʹnoj gosudarstvennosti čuvašskogo naroda. Čuvašskij gosudarstvennyj institut gumanitarnyh nauk [Xupaixkar], 2020, pàg. 390-401.
  • Fomin, Èduard V. Čuvašskaâ kniga XVIII – načala XX vv. = XVIII – XX ĕmĕr puślamăşĕnçi çăvaş kĕneki. Xupaixkar: Pegas, 2013. 
  • Ivanov, Vitalij Petrovič (ed.). Čuvaši. Istorija i kulʹtura. Tom I (en rus). Xupaixkar: Čuvašskoe knižnoe izdatelʹstvo, 2009. ISBN 978-5-7670-1699-0. 
  • Jakovlev, Petr Jakovlevič. Fonetika i fonologija čuvašskogo jazyka (en rus). Xupaixkar: Čuvašskij gosudarstvennyj institut gumanitarnyh nauk, 2020. ISBN 9785876772558. 
  • Jakovlev, Petr Jakovlevič. Dvujazyčie i čuvašskaja fonetika: puti rešenija teoretičeskih i praktičeskih problem (en rus). Xupaixkar: Čuvašskij gosudarstvennyj institut gumanitarnyh nauk, 2021 (Naučnye doklady). 
  • Kappeler, Andreas. Čuvaši. Narod v teni istorii (en rus). Xupaixkar: ČKI RUK, 2019. ISBN 978-5-4339-0063-9. 
  • Klement'ev, Vladimir Nikolaevič «Period novoj èkonomičeskoj politiki» (en rus). Istorija Čuvašii novejšego vremeni. Kniga 1: 1917-1945. Čuvašskij gosudarstvennyj institut gumanitarnyh nauk [Xupaixkar], 2001, pàg. 82-142.
  • Klement'ev, Vladimir Nikolaevič «V 30-e gody» (en rus). Istorija Čuvašii novejšego vremeni. Kniga 1: 1917-1945. Čuvašskij gosudarstvennyj institut gumanitarnyh nauk [Xupaixkar], 2001, pàg. 143-213.
  • Koškin, V. P.. V tragičeskie gody: repressirovannye čuvašskie pisateli, žurnalisty i učenye (en rus). Xupaixkar: Čuvašskoe knižnoe izdatelʹstvo, 2013. 
  • Krueger, John R. The structure of the Turkic languages (en anglès). Londres: RoutledgeCurzon, 2003 (Uralic and Altaic Series). ISBN 978-0-7007-0380-7. 
  • Matveev, Georgi Borisovič «Narodnye verovanija». Čuvaši. Nauka [Moscou], 2017, pàg. 388-412.
  • Petrov, Nikolaj Petrovič. Čuvašskij jazyk v sovetskuju èpohu: razvitie socialʹnyh funkcij i literaturnyh norm (en rus). Xupaixkar: Čuvašskoe knižnoe izdatelʹstvo, 1980. 
  • Savelyev, Alexander «Chuvash and the Bulgharic Languages» (en anglès). The Oxford Guide to the Transeurasian Languages. Oxford University Press [Oxford], 2020, pàg. 446-464.
  • Sergeev, Leonid Ivanovič; Andreeva, Evlokija Aleksandrovna; Kotleev, Vitalij Ivanovič. Çăvaş çĕlhi (en txuvaix). Xupaixkar: Çăvaş kĕneke izdatel'stvi, 2012. ISBN 978-5-7670-1930-4. 
  • Sergeev, Vitalij Ivanovič. Morfologija čuvašskogo jayzka: slovoizmenenie, formoizmenenie i formoobrazovanie (en rus). Xupaixkar: Čuvašskij gosudarstvennyj institut gumanitarnyh nauk, 2017. ISBN 978-5-87677-229-9. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Usuari:Samkugatano/proves&oldid=34128908»