Usuari:Sarapa27068/proves

Tom Johnson (nascut el 18 de Novembre del 1939) és un compositor minimalista Americà.

Vida i Carrera

Tom Johnson va néixer a Greeley, Colorado, a on va rebre una educació religiosa a l'església Methodist church, fet que ha influenciat les seves obres. Va rebre dos graus de Yale, a B.A. (1961) i el M.Mus. (1967), després dels quals ha estudiat particularment amb Morton Feldman a Nova York.

Des de 1971 al 1983 va ser músic crític de The Village Voice, escrivint sobre nova música, de la qual se’n va publicar una antologia el 1989 per Het Apollohuis sota el títol The Voice of New Music.

Durant aquest període també va compondre quatre de les seves obres més conegudes: An Hour for Piano (1971), The Four-Note Opera (1972), Failing (1975) i Nine Bells (1979).

Després d'estar quinze anys a Nova York, es va mudar a París on actualment viu amb la seva dona, l'artista Esther Ferrer.

Johnson es considera ell mateix un compositor minimalista, i va ser el primer a aplicar aquest terme a la música en el seu article "The Slow-Motion Minimal Approach", escrit per The Village Voice en el 1972. El seu minimalisme és un estil formal, que depèn principalment de seqüències lògiques, com en 21 Rational Melodies (1982), on explora mètodes com ara acumulació, contar, i isorítmia.

Les matemàtiques i la música

Després de Rational Melodies, va desenvolupar unes tècniques més complexes utilitzant idees matemàtiques. Aquestes van començar amb la col·lecció de Music for 88 (1988), on va aplicar idees d'Eratosthenes, Euler, Mersenne i Blaise Pacal. Després va col·laborar amb matemàtics, particularment amb Jean-Paul Allouche, Emmanuel Amiot, Jeff Dinitz i Franck Jedrzejewski. Amb ells va explorar les idees sobre melodies similars (self-similar melodies) (Loops for orquestra, 1998), patrons mosaics (Tilework, 2003), i dissenys de blocs (Block Design for Piano, 2005), conjuntament amb parells homomètrics (Intervals, 2013)

Música visual i performàtica

Johnson també introdueix text i imatges visuals per produir una atmosfera teatral que s'assembla molt a la interpretació de l'art. Els librettos (llibrets) per les seves òperes, dels quals la majoria d'ells escriu ell mateix, descriuen que passa en la música de manera objectiva, d'alguna manera reminiscent de Pirandello. Per exemple, en The Four-Note Opera, el cor proclama "There are three chrouses on this opera. This is the first one. The second one will be almost like this one, but somewhat shorter [ ...]."

Les paraules intervenen en moltes de les seves obres, generalment via narrador/ a través d'un narrador, qui explica pedagògicament com està feta la música, com en el cas d'Eggs and Baskets (1987) i Narayana's Cows (1989). Des del 1988 al 1992, Johnson va treballar en el Bonhoeffer Oratorio per dos cors, solista i orquestra, utilitzant exclusivament texts del sacerdot alemany i teòleg Dietrich Bonhoeffer (1906- 1945). L'associació del text i la música va portar Johnson a escriure nombroses peces per a ràdio, la majoria de les quals per René Farabet (France Culture) i per Klaus Schöning (WDR). L'humor emergeix en algunes d'aquestes peces, a causa del lleuger toc d'absurditat, ja que la música es presenta com si es donés un curs de música.

La part visual també juga un paper important en Nine Bells (1979), una obra escrita per nou campanes suspeses en un quadrat de tres per tres (3 x 3), amb una campana al centre. L'intèrpret es mou al voltant d'aquest quadrat, colpejant les campanes mentrestant, seguint els patrons bastant variats però sempre sistemàtics. En Galileu (1999- 2005), les campanes es balancegen com pèndols en tempos determinats per la llargada de les seves cordes, permetent al compositor fer música seguint les lleis dels pèndols, com va formular Galileo Galilei en el segle XVII.

Formes musicals i matemàtiques recents

Des de 2000 els treballs de Johnson han sigut menys teatrals i es mouen més envers les formes musicals i matemàtiques. Des del 2004 al 2010 ell ha treballat amb, el que ell denomina "rational harmonies" (harmonies racionals) en peces com 360 Chorus per orquestra (2005) i Twelve (2008) per piano. El ritme pren un paper important en peces com Vermont Rhythms (2008), Munich Rhythms (2010), Tick-Tock Rhythms (2013) i Dutch Rhhythms (2018). Johnson també va escriure peces per malabaristes (Three Notes per Tres malabaristas, 2011; Dropping Balls (2011), i molts més projectes ambiciosos (Seven Septets, 2007- 2017; Counting to Seven, 2013; Plucking, 2015)