Usuari:Sertchy2

Diego Lama

Diego Lama Cabieses (Lima, Perú, 26 d'Agost, 1980) és un videoartista d’última generació peruana. Les seves primeres aportacions en el món del videoart foren a l’any 1998, tot estudiant a l’escola d’art de Lima, Corriente Alterna on es va graduar al 2003 amb Honors. Gràcies a l’acceptació de les seves obres, des de l’any 1998 ha estat present en diverses mostres i festivals de videoart a Sud Amèrica i fins 15 països arreu del món, i ha treballat esporàdicament per al món de la publicitat . La seva primera exposició individual va ser al 2005. Lama és un artista que ha rebut gran influència del seu pare, el crític artístic, Luís Lama implicat en l’escola d’art on va estudiar. Per a Lama doncs, l’art ha format part de la seva vida, estant sempre vorejat de galeries, exposicions i artistes multiplatafoma. I arran d’aquesta experiència, Lama ha anat desenvolupant la seva carrera artística centrada en el format vídeo. El peruà considera que la combinació d’imatge, so i temps, atorga a qualsevol producte artístic una complexitat interpretativa tant pel creador com pel receptor, considerada integral. L'obra d'en Lama es mou principalment per una temàtica sòlida: La Sexualitat i la Mort instrumentalitzats pel cos humà nu i el conflicte sobre el gènere.

LA BIOGRAFIA

Estudiant de referència de l’escola d’art Corriente Alterna a Lima, dirigida pel seu propi pare, es considera introduït oficialment al món del videoart, a l’any 1998, arran d’un treball assignat per una de les matèries de la titulació . Fruit d’aquesta experiència, li sorgeixen dues passions a nivell personal; Per una banda el repte que suposaria poder presentar la seva “obra” al primer festival de videoart de Lima i veure’n el nivell d’acceptació per part de l'audiència. Un dels seus profesora a Corriente Alterna, Max Hernando Calvo citaria: "Busca el més intrinsec entre el pessismisme i el placer. Per altra banda, la seducció que representaria per a Lama, el videoart com la millor alternativa a l’art predominant o comercial del moment. Serà per a ell, una visió diferent de crear art, amb una clara voluntat de poder expressar allò desitjat i que no només és legítim perquè sigui bonic o estètic, sinó perquè existeix un missatge amb transcendència al darrera . Lama es va graduar al 2003. Posteriorment ha participat en tallers d'edició en video i web al 2004 a Sheffield, Anglaterra; taller de narrativa no lineal a Amsterdam i també a un taller d'ArteNet sobre sonorització i bandes sonores a Lima (2008).

Des d'un moment inicial d’explosió artística, Lama ha assumit que rere el videoart hi ha una forma complexa d’expressar. Una visió polièdrica, divergent a la d’una escultura o a la d’una pintura, que pot arribar a proposar molt en el seu discurs gràcies a la combinació sincrònica d’imatge, so i temps. Amb això conicideix de ple amb Gary Hill (1992, George Pompidou) i el concepte de temps com a matèria prima del video, un element intrínsec i inherent. Tot, amb una clara voluntat: capturar al màxim l’atenció del receptor i prendre els sentiments i sensacions de l’espectador.

Gràcies a les diferents obres creades a través de la tècnica del videoart, Lama ha aconseguit algunes incursions que ell considera estrictament professionals i fins a cert contradictòries amb els seus principis vitals, al món de la publicitat, fent anuncis comercials per a empresas privades . Una experiència real i fins a cert punt necessària, però gens enriquidora artísticament parlant.

EVOLUCIÓ INDIVIDUAL DE L'ARTISTA EN EL VIDEOART

1998: 1A FASE > VINDICACIÓ DE L'ARTISTA

Alterna els estudis a l’escola d’art, amb un creixent interès pel món artístic audiovisual, sobretot en format Video. És en aquesta primera fase de la seva trajectòria que basa el seu treball en l’edició d’imatges trobades en diferents fonts i orígens d'arxiu, aplicant tot tipus de filtres de cerca, per poder construir el missatge artístic que pretén expressar.

2000: 2A FASE > DIMENSIÓ EXPERIMENTAL

Un parell d’anys després de treballar amb la tècnica de la imatge no pròpia, podríem dir, enceta una etapa en la que s’aproxima la gravació amb recursos propis. És en aquest moment, que aplica durant un període de temps determinat, experiments basats en creacions artístiques a partir de la webcam. Podríem establir una equiparació amb el Sony PORTAPACK de Nam June Paik al 1965.

2004: 3A FASE > ELS CONCEPTES DE DEFINICIÓ ARTÍSTICA

Després dels experiments de pròpia realització amb la Webcam, Lama fa les seves primeres incursions en format Scrapping mitjançant fotografia, en la que basarà algunes de les seves obres d'aquest període, i on mitjançant aquest format començarà a donar idea al seu concepte artístic basat en la sexualitat i la mort a través del cos humà nu.

2007: 4A FASE > SUPORT VIDEO I CINEMATOGRAFIA

Una etapa definida per la consolidació del treball continuat de l'artista amb la fotografia, porta a Lama a ampliar l’espectre artístic del video, i apropar-se ara també a la tècnica cinematogràfica, tècnica que li atorga molta complexitat narrativa, però a la vegada intuïnt una capacitat expressiva molt més amplificada. En qualsevol cas, el seu concepte fundacional segueix sent el mateix.

2010: 5A FASE > MULTIPLATAFORMA ARTÍSTICA: CAP A LA PERFORMANCE

En aquest període decideix explorar nous camps, després de la constància amb la videografia i el videoart, s’apropa a l’escultura, l’art mixt, i sobretot una nova posada en escena visual, per culminar els seus nous reptes artístics que promouen la idea de la mort i de la sexualitat amb el cos humà com a eix instrumentalitzador . Tot aquest procés combinat amb un rerefons de crítica política al govern sobre el paper en la cultura. Aqui és on a més, Lama fa les seves primeres incursions, ja no tant en el videoart en si, sinó en un concepte nou per a ell: la performance i la video-instal·lació (obres artístiques de grans dimensions).

LA FONAMENTACIÓ ARTÍSTICA DEL SEU "CONCEPTE"

La sexualitat i la mort són els leit motifs d’aquest videoartista, que es poden veure representants en la gran majoria de les seves obres. Precisament en Lama considera que entre el sexe i la mort, existeix sobretot el cos humà, és l’objecte d’atenció principal i ell l’entén com a eix vertebrador tan de la seva existència com de l’absència en l’entorn en el si del mateix cos.

A Estereoscopia, es pot veure reflectit el seu concepte del que sent amb la mort, presentant dues imatges inicialment inassociables, però que resulten en una relació de causa i en una base visual: Per una banda un peix moribund movent-se fora de l’aigua i l’acció de les guspiretes per un soldador a una peça de ferro. La dicotomia sincronitzada de les estelles de llum i els cops del peix, fan que l’espectador associï el que el peix està sentint cada cop que es mou, com un cop elèctric; el dolor, la frustració, el camí cap a la Mort. Precisament la mort és un dels pilars discursius i artístics d’en Lama a tota la cronologia i que esdevé segons ell mateix ha dit en diverses ocasions, el sentit del seu concepte http://vimeo.com/21310282.

La sexualitat és un altre dels motius artístics de lama, que es contempla en el 100% de les seves obres, com un punt denominador comú: estan basats sempre en la teoria Freudiana, portant al que ell entén, el límit de la selva concepció. I com a causa d’efecte d’aquesta interès dual, neix la seva atenció cap el cos, com a resultat de la dicotomia entre la mort i la sexualitat, és per a Lama, l’instrument que ho protagoniza. Veurem al llarg de les obres d'en Lama, la influència de teories com la del llibre El Malestar en la Cultura , de Sigmund Freud.

Un interès important també per a en Lama és l’estudi de l’espai buit, és a dir, l’arquitectura, que queda totalment representat per l’obra The Act, per posar-ne un exemple. Val a dir, que cada cop que Lama dedica part de les seves obres a l’aquitectura és per jugar un contrapunt o una funció discursiva en el si del sentit de la obra en qüestió. El missatge rere l’obra serà una condició sinequanone i una constant en la voluntat expressiva d’en Diego Lama. Un altre dels temes de fonamentació artística per en Lama és sense dubtes l’humor negre, entenent-ho com un instrument per dirigir-se a l’audiència reivindicativament i aconseguir d’ella un somriure, basant-nos en continguts que a priori són políticament incorrectes. Aquest tema, serà un recurs en la fase més recent de la seva trajectòria on principalment el que pretén és narrar l'enfrontament entre el poder i la cultura, que retrata els llocs on es desenvolupa el poder econòmic i l'estat opulència, i que mostra l'ús de l'opulència com a símbol de l'estat des de l'època de la colònia, tot expressant la disfuncionalitat de la política cultural al país i qüestionant el seu paper com a artista de Enllaços Externs.

Tot això amb el rerefons de la seva vivència a Perú, coneguda arreu per imposar-se amb un paper força prohibitiu a tot allò vinculat al videoart i a la corrent artística més progressista i antisistema. Volent-ho o sense voler, Lama segueix un fil proper al de George Maciunas en el naixement del suport televisió.

Lama promou de principi a fi el CONCEPTE com a gran objecte existencial i artístic de la seva obra, molt més que la càmera en si, considerada ell un instrument (sobretot als inicis). La càmera és per ell el mitjà o canal tècnic que pot apropar-nos a processar la voluntat artística de cadascú. En aquest sentit, Lama va passar els primers 3 anys de la seva carrera , creant obres a partir de coses ja gravades i existents i la càmera no era un element necessari per a ell, sinó el treball en l’edició i construcció del concepte que volia transmetre. Amb això, trobada a través de la cerca dels arxius, imatges grabades que donaven sentit a les seves expressions artístiques. Més d’una vegada l’autor ha hagut d’aclarir en entrevistes i declaracions a exposicions que les imatges representades a la seva obra del 2001, I’ve Got You Under My Skin, no estaven fetes per ells, sinó que havia actuat com a realitzador i editor per a la construcció i sincronia entre les imatges fusionades (escollides per ell, això si) i l’aplicació i elecció de la banda sonora per dotar de musicalitat en forma de contrapunt burlesc.

ALGUNES EXPOSICIONS DINS LA SEVA TRAJECTÒRIA

Lama ha destacat per tenir a les seves espatlles ja des de 2004, un número important d’obres i sobretot d’exposicions avalades per les galeries i mostres més importants i referents a nivell mundial. Existeixen aportacions artístiques tan individuals com col·lectives. Addicionalment, cal dir que la seva obra titular forma part de diverses col·leccions públiques a nivell internacional, como poden ser al Taylor Museum als EEUU, L’Acervo Videobrasil, o també a la mediateca de CaixaForum i el IVAM a Espanya, també s’hi compte l’Institut Cervantes de Múnic, i d’altres que s’inclouen a la lista que es mostrar a continuació.

Entre les seves exposicions individuals més recents podem trobar:

• “Goodbye, Cinema”, a la Galeria ICPNA a Lima al 2008.
• “Dissociations”, Taylor Museum a Colorado als EEUU al 2009;
• “Schizo”, My Name’s Lolita Galeria, a Madrid també 2009;
• “Los Pasos Perdidos”, a la Galeria Lucia de la Puente a Lima al 2010;
• “Memento Mori”, a la Galeria Luis Miró Quesada Garland Miraflores al 2013 .

Lama també ha participat en exposicions de caràcter col·lectiu:

• “Almodovar”, AECI a Lima al 2009;
• “5a Bienal Ventosul”, Curitiba a Brasil al 2009;
• “Loop Festival”, Barcelona al 2009;
• “10ma Bienal de la Habana”, Cuba al 2009;
• “Videoarde”, CCES a México al 2009;
• “Festival du film de Vendôme”, França al 2008;
• ”Festival BAC!”, CCCB, Barcelona al 2008.
• “Lima Photo 2011”, a Lima al 2011;

RECONEIXEMENTS I MENCIONS HONORÍFIQUES

Diego Lama ha obtingut al llarg de la seva trajectòria artística diverses mencions, beques oficials i premis a diferents països. Ja des de l’inici com a estudiant d’art va participar en festivals on l’acollida de les seves aportacions fou molt bona . A partir d’aquí les seves mostres es van anar fent extensives a diversos focus artístics de PerúPerú. Recentment ha obtingut el mèrit a nivell internacional, tant a Europa com als EEUU.

Entre alguns dels més importants reconeixements, s’inclou el programa HIVOS a Holanda, la Fundación Carolina d’Espanya, també el programa Visiting Arts a Anglaterra, o fins i tot el Gran Premi Videofest als Estats Units. També s’inclou el Premi Petrobras a l'Argentina, El Dossier Videobrasil i sense oblidar el Descubrimientos Phe a l’Estat Espanyol. Cal destacar també que ha obtingut la medalla d'honor per les seves aportacions al videoart al Perú, atorgada per la Universitat Ricardo Palma. A Perú, tot i la ascendent intransigència de les seves obres , l’artista està rebent constants ofertes per exposar les seves obres, i respectar la seva particular visió de veure el món que ens impera, i la forma en com ens representa el Concepte.

EL REPÀS A LES OBRES EXISTENTS

La iniciació del videoart per a en Lama, ve condicionada per la incursió en l’ús d’arxius audiovisuals ja existents, els quals ajuntava per dur a terme la realització i construcció de les seves obres. Un exemple d’això és l’obra I’ve Got You Under my Skin del 2001, de gairebé 4 minuts de durada en què la dicotomia rau en la contraposició entre les imatges de dones practicant el sado-massoquismes i la música de RatPak de Frank Sinatra amb un efecte de fusió i transició molt caricaturesc. Hi haurà diverses obres en las que Diego Lama usarà material d’arxiu, un altre exemple és No-Latin Party . En aquest obra usa material del film La Mafia de Francis Ford Coppola, combinat contraposadament amb la música de Miranda. Cal destacar una vintena d’obres dins la trajectòria de Lama en el món del videoart. Totes elles segueixen fidelment l’interès per la sexualitat i la mort, instrumentalitzat molt sovint pel cos humà. Amb obres com poden ser Tempus Fugit, o Desnudo Bajando Escalera, o també l’adaptació d’un dels contes del llibre d’Oswaldo Reynoso (1931) titulat “Cara de Angel” anomenat Los Inocentes, queda ben clar .

En l’obra El Arte de Perder, del 2009, veiem l’interès de l’artista en el recorregut arquitectònic des d’un dels edificis emblemàtics a Lima, tot recordant la nostàlgia d’una època millor, que ara cal deixar enrere. Lama dedica a l’arquitectura algunes de les seves obres i exposició individuals com poden ser també Los Pasos Perdidos o també en l’obra Bold. Lama veu l’apropament a l’arquitectura molt clar, com un artefacte narratiu a les seves obres apareixent Ministeris, Palaus, Teatres, Edificis Institucionals,etc .

Al final, aquest artista peruà, el que pretén és expressar el concepte de l’acumulació dels objectes amb una predominant estètica rococó, allunyant-se així de la presència de les persones, i contra-restant en segons quins casos, l’abundància amb la simplicitat, una dicotomia contradictòria. A l’obra La Muerte de Eros, també podem gaudir de la presència d’elements arquitectònics que acompanyen el discurs narratiu, al mateix temps que a l’obra Chimarea també es pot apreciar com aquest component arquitectònic aporta valor narratiu a l’obra visual. En aquest cas concret, podem considerar-la una obra artística de la video-dansa, on els personatges de la mitologia grega juguen un paper de dinamisme enfrontat en un entorn barroc i decadent de l’espai mostrat. Una obra d’11 minuts de durada composada per 3 actes: la dansa dinàmica, la flotació en un espai cremat, i l’aproximació i enfrontament simultània entre Eros i Thanatos per la lluita vers la masculinitat, i finalment la mort

Cal destacar també obres com El Proceso, de 38 minuts de durada, que va ser creada i realitzada per en Lama gràcies a l’esponsoratge de Repsol YPF i Audi i amb el que comptà amb recursos tècnics i humans suficients per presentar una obra de tanta duració, segurament la més llarga. Els elements visuals, sonors i també els pictogràfics formen part del protagonisme de l’obra i són una constant al llarg de tota la representació artística.

Ja però en les seves exposicions més recents, com la de Memento Mori del 2013, l’artista perd més l’interès en la fotografia i el video (format principal d’ús de les seves obres) per prendre protagonisme en l’escultura i l’art mixte, amb intenció d’anar cap a una cerca de la Performance com a nova tècnica tal com el gravat fins i tot, i sempre sent fidel amb la seva intenció dedicada a la mort i a la sexualitat, articulades mitjançant el cos nu. És precisament el cos humà, l’objecte en el cas de Memento Mori, de la nova Performance, per tant és evident aquí l’ús del cos nu com a mitjà del discurs expressiu. La mort de nou prèn relleu i molta notorietat a l’exposició. A títol anecdòtic es pot mencionar que quan la galeria d’art Sala Miró Quesada va proposar-li fer una exposició, la política restrictiva dels materials exigia cura de l’aspecte del producte final. En el cas per exemple, de l’obra Schizo Uncopyrighted del 2003, Lama contrasta la dualitat sincronitzada en pantalla de la pel·lícula original de Alfred Hitchcock amb el remake realitzat al 2001, i la música de banda sonora de Frank Sinatra(Sinatra, 1967), precisament la mítica peça musical I’ve Got You Under My Skin, tot plegat combinat en una plataforma audiovisual per crear un discurs ben proper a l’humor negre. Aquest serà, addicionalment, un recurs que Lama utilitzarà fins a l’actualitat en la seves expressions artistíques més trascendents com a videoartista polifacètic de multiplataforma.

19 vídeos publicats al portal específic de l’audiovisual VIMEO, com a representació més àmplia de la seva obra, i dels continguts publicats a Internet. Influència i confluència del vídeo artístic vs el vídeo de denúncia social i política. El context estatal a Perú, infereix també en les temàtiques més recents de què s’estén en Lama i que ho condueix amb l’humor negre citat anteriorment. La voluntat d’anar més enllà dels cànons hegemònics i comercialment imperant a nivell estatal i també internacional, que li permeten explorar dimensions artístiques i proclamatives o crítiques amb el seu entorn social i cultural, a la vegada que polític. Tots aquests punts són part del seu fonament artístic, el treball d’un concepte i d’un missatge, basat en la mort, la sexualitat i el cos humà nu com a instrument. Una altra de les exposicions a las que va formar part al 2010 a la Galeria Lucía de la Puente, Los Pasos Perdidos, en què posa en evidència el contrapunt de desajustament polític i social en l’ull dels grans edificis emblemàtics de l’estat Peruà en plena decadència. L’Exposició ens ofereix la representació d'un escenari que ajusta a l’espectador a qüestionar-se una societat (la nostra) que es desborda, en un món en què l'opulència s’infla desmesuradament i contribueix a la deconstrucció de la política com a òrgan dinàmic i de la identitat cultural de l'home en tots els sentits. Aquesta exposició consta del video “El Arte de Perder” i també d’un tercer element que és Las Manos Al Fuego, on posa en evidencia pintures fetes per artistes les mans del qual queden cremades, simbolitzant el paper tòxic que juguen les polítiques culturals del govern estatal cap als artistes de nova emergència.

En una entrevista concedida a Artmotiv.com , Lama s’expressava així: “transmetre un missatge concís però carregat de força, i alhora íntim per triomfar amb la complicitat necessària amb l'observador. Un missatge proveït d'una estètica molt meva, molt personal i d'exploració del llenguatge, que m’apassiona. Un vídeo en temps real i una imatge que es destrueix, que es crema, que crema. I és que com més creix la flama més crema, com més crema, més destrossa i com més destrossa menys rastre queda i més ràpid s'oblida. És la derrota de l'art i la creixent flama del poder, perquè l'art de perdre no costa res.”. El seu concepte, cada cop més transgressor, més directe, més reivinidicatiu, amb més ganes de no deixar indiferent qui l’admira, qui l’escola, qui l’interpreta i segons ell donar més valor a la sensibilitat en l'art.

Part del seu recorregut és el treball col·lectiu, gran component experimental per a Lama, i que ajuda a créixer artísticament l'artista quan s’entra en sincronia amb altres creadors. Podem fer referència a una obra creada conjuntament amb l’artista Renzo Savaleta, exposició que van anomenar “Escenografías” a l’any 2006.

Un joc de combinacions espacials amb figures, escultures i ballarins, i on s’aposta per una videoart que proposa una performance basada en una història no lineal, composada amb seqüències en què els ballarins interactuen i juguen amb l’espai mitjançant les figures i altera elements creats per ells mateixos i que dónen notes de contrapunt a la inconformitat del que està establert i és predominant.

LA CRONOLOGIA AMB OBRES REFERENTS

Vegem a títol de detall a continuació una graella amb la cronologia evolutiva de la creació artística d’en Lama, al llarg de la última dècada i que constata la proliferació expressiva i artística sumada a la constància i al creixent reconeixement a nivell internacional.

1999	Primeres Mostres com a Estudiant de Nova Generació
2001	I've Got You Under My Skin
2002	Estereoscopia
2003	Schizo Uncopyrighted
2006	Escenografías
2007	Desnudo Bajando Escalera
2010	Los Pasos Perdidos
2011	The Act
2012	Los Innocentes
2013	Memento Mori

EL PROCÉS CREATIU

El procés creatiu d’en Lama, és segon ell mateix, molt relatiu, i depèn de cada aportació artística que es fa en cada moment. En alguns casos, es basa en una simple idea, i en d’altres, cal un ampli arxiu visual per construir una sèrie de seqüències perquè tingui i s’hi aporti el sentit desitjat, per tant, el missatge a transmetre. La referència és la base per poder a posteriori crear el producte. El bagatge, el coneixement, la constant immersió en productes audiovisuals, lectures i cerca activa, són bàsiques pel fonamental el procés de la creació artística. És bàsic tenir referents, per poder aportar idees, ni que en certes ocasions, hi hagi algú a l’altra punta de món, que basant-se en el mateix referent, podrà crear obres similars. Per al videoartista peruà, l’assaig d’error és fonamental per aproximar-se mica en mica a la idea que es té al cap, que molt sovint és complicada d’instrumentalitzar. Borradors, proves pilot, escenografia molt simplificada, tots els elements seran necessaris per evidenciar que a la pràctica, tot ha de treballar-se. Un dels seus professors sempre li deia: “No totes les teves obres podran ser obres mestres, Diego” .

Part del sentit al procés creatiu és ser capaç de portar a la realitat audovisual una idea que molt sovint és simple a l’interior del visionari, però molt més complexa de dur a la pràctica. I l’exercici real del procés creatiu no és mimetitzar allò ideat, sinó tenir èxit en com portar-ho traslladar el concepte a l’espai, imatge i so, amb uns recursos sovint finits. El treball creatiu té tant component de matèria gris, com d’execució tècnica: per trobar la forma de ser clarificador, també artístic i suficientment expressiu.

VIDEO ART vs CINEMA EXPERIMENTAL

Diego Lama propugna en la seva obra, una conducta artística cada cop més híbrida. Explorar els diversos camps de l’art, i desdibuixar les línies que els poden separar és part del seu repte. Precisament en aquest punt, pensa que cada cop és més complicat trobar motius tècnics i artístics que diferenciïn dues grans corrents artístiques de la nostra era com són el Videoart i el Cinema Experimental. Hi ha certs aspectes que Lama ha treballat al llarg de la seva carrera que han fet desibuixar la línia definida, per enfrontar les dues corrents en certes ocasions. Per altra banda, aquesta transgressió formal, Lama creu que l’ha enriquit substancialment aportant molt més poder discursiu i expressiu al producte final. Un exemple d'això son les obres Díptico i Triptico.

Lama és conscient de la diferència formal en què es considera bàsic que el videoart es basi en el format Vídeo, però reconeix que gràcies a grans videoartistes com pot ser Mathew Barney (marit de l’artista islandesa Björk) han contribuït a difuminar aquesta suposada barrera apostant per obres, per exemple, de 90 minuts de durada, quan en general les obres de videoart no duren més de 10 minuts. Addicionalment, existeix una gran diferència que rau en el format d’exhibició, ja que el videoart es concep per ser gaudit en una galeria d’art i el cinema experimental en un cinema.

Addicionalment, Lama també reconeix que sobre el fet diferencial entre l’experimental o no, l’autor se sent cada cop més còmode treballant en projectes artístics que es podrien molt ben definir com a video-instal·lació. La voluntat de treballar en espais més amplis, on el vídeo actua com a factor actiu en el discurs, i per tant juga un paper fonamental quan es combina amb la disposició dels elements i figures i de tot l'entorn físic en si. Per això Lama també admet una certa barrera conceptual que el cinema experimental no pot cobrir i que el vídeo com a element versàtil, si. I no deixa de ser la diferència en el format d’exhibició: un en suport audiovisual, i l’altre sempre representat en viu i en directe, Prova ben evident d’aquesta diferència: Memento Mori. Una exposició que abraça la fotografia, l’escultura, l’art newmedia amb la profusió del video, dels elements sonors i acústic i del joc de la imatge en moviment. La dimensió important, fa que la perfomance sigui un fet evident amb el joc d’objectes fotogràfics que impacten a la retina i que ajuden a voler llegir més enllà de l’estètica, de la llum, i de les línies corporals representades.

Però tot i això, Lama segueix potenciant la combinació dels diversos formats, per poder donar lloc a una implosió artística i discursiva molt més potent . Per a ell, l’evolució de cada corrent, fa néixer a la vegada una gran sinergia com a resultant. Per la seva trajectòria, no es pot considerar al creador peruà com a artista d’una sola plataforma. Al contrari de tot això, en les darreres representacions artístiques el primer que es proposa és veure en quin camp artístic pot treballar, que sigui nou per a ell, i l’ajuda a obtenir un enriquiment ja no només tècnic sinó expressiu. Sempre però quedarà un punt comú a totes dues plataformes: ampliar en la capacitat d’expressar un missatge, i l’efecte que pot tenir sobre el receptor o audiència. Referència a George Batalle, 1949 en que qualsevol objecte d'expressió a d'atraure l'anteció del receptor: és la principal misil. Qualsevol suport audiovisual, independentment del format d’exhibició, pot fer arribar una idea, un sentiment, un missatge a qui el consumeixi, sigui quin sigui el background cultural, i el percentatge de subjectivitat rera la interpretació que se’n pugui fer. Aquesta llibertat d’expressió i sobretot d’interpretació és la que ha fet que Diego Lama segueixi actiu en el món de l’artvisual. Aquí poder fer referència a una de les seves obres, Transfiguración.

POSICIONAMENT DEL VIDEOARTISTA PER EN DIEGO LAMA

No podem obviar el fet que Diego Lama ha provocat al llarg de les seves obres i representacions, la incomiditat de l’audiència, la sensació d’inquietud, de negit, de No indiferència. Part d’aquesta captura de sensacions i sentiments cap al receptor són l’objectiu principal d’aquesta artista peruà. Lama és dels videocreadors preocupats amb com la crítica, l’expert en art, el receptor del carrer, rebràn seves obres, les seves mostres, les seves exposicions. Una percepció que fa augmentar el posicionament del videoartista com a tal a l’actualitat.

La seva lluita al largo dels anys d’aquesta última dècada ha estat també la revalorització de la figura del videoartista. Per a Lama són gairebé nul·les les consideracions per part dels instruments públics i oficials de cara al reconeixement de les obres d’aquesta corrent moderna. És una lluita que es prèn personalment l'artista, però que reconeix encara té molt camí per endavant. Per part de l’estat a Perú, no hi ha ajudes a nivell econòmic, promocional i tampoc cultural. Se li afegeix a més, poc finançament per promoure l’educació en aquest forma d’art, i la promoció a les noves generacions. Aquests son fets que fa marginar molt la potència de la corrent en si. Aquesta actitud estèril dels agents institucionals, fa a la vegada arrossegar a les empreses privades perquè no prestin atenció a aquest tipus d’art en absolut, i es considerin irrellevants en molts contextos en què s’hi podria aportar. Diego Lama ha volgut de forma constant, arrebatra l’estimul negatiu de la globalització, tot oferint obres que comptaven amb suficients recursos per dur-ne a terme una producció impactant, fresca i artísticament innovadora. La voluntat de tot això és que Lama es considera un promotor del videoart, i creu en el potencial d’arribar a la gent , i de capturar els seus pensaments, i de fer-la reaccionar davant el que sovint pensem és inqüestionable. Amb aquesta lluita auto-imposada per en Lama, creu que el posicionament ha d’acabar guanyant terreny amb el temps.

Tot i això, per a Diego Lama aquestes barreres, no són un impediment perquè al final, un artista pugui amb més o menys mitjans dur a terme la seva obra, la seva expressió artística, el seu concepte a un públic que el vulgui tenir en compte. Tot i això l’art no es pot veure privat del diner per poder existir o deixar d’existir. Un artista és pel fet de ser siguin quins siguin els recursos. La relativitat és part fonamental de l’existència d’un artista i aquesta perdura si o si en la trajectòria artística que vagi definint. En l'obra Painting, es poden vuele traces de denuncia en el maltractament de l'ara i la voluntad de fer-lo renéixer.

LA CULTURA DEL VIDEOART I L’APOSTA A INTERNET

Un dels canvis que Diego Lama veu més evident en els últims anys és el paper transgressor que està jugant Internet. Per una banda, l’accessibilitat i democratització que caracteritza el mitjà és sense dubte un pont per arribar a molta més audiència qualitativa. Per altra banda, s’estableixen nous paràmetres de format: 3 minuts màxim de vídeo, sinó la gent perd interès. Hi ha tal excés d’informació artística a la xarxa, que senos Lama, ens supera el concepte del temps. Al principi la gent aguantava més, culturalment es podien consumir vídeos de fins a 30 minuts sense problemes, ara, amb l’accés per part de milions de persones a Internet, hi ha tant volum d’obres que si duren més de 3 minuts, el receptor canvia de contingut, i per a Lama això és fonamental. Aconseguir captar l’atenció del públic, en un espai compacte de temps, i amb uns instruments de comunicació audiovisual suficientment treballats, es converteix en la fita perquè siguin un èxit.

La clau és per en Lama, l’educació i cultura del consum del videoart. Aquests són pilars fonamentals per l’adquisició de productes artístics audiovisuals i de nou Lama troba aquí, un discurs d’expressió, de denúncia que transportarà a les seves obres: carències reals per part del sistema educatiu per promoure l’ús del videoart com a instrument de comunicació, de transmissió, d’expressió artística integral. Les seves obres té reben indirectament influència d'en Salvador Dalí i Luis Buñuel, els qui menciona en reiterades ocasions i mitjans. L’evolució del mateix artista tendeix a postular cada cop més reivindicativa i contundentment, i tot i que ell no ho ha declarat mai perquè mai s’ha sentit contrari als cànons acadèmics instaurats, certament se li comencen a assimilar certs punts artístics crítica propers a la corrent Fluxus, nascuda als 60, i s’hibriditza constantment el vídeo amb l’escultura, l’espai i la musicalitat per donar sentit al concepte del tot establert: art=vida.

La conscienciació de certs discursos crítics és el que Lama potencia a través de la Xarxa. La seva obra evidencia com amb aquest nou mitjà de divulgació es podran alimentar discursos expressius molt més transgressors i no tant supeditats al Mainstream dels Mass Media, o al contrari, a la minoria de les Galeries d’Art. Tot i això, l’artista peruà ha expressat en diverses ocasions, que en quan al format Web, el consum de continguts està patint una redefinició pel que fa al format.

EL FUTUR PER A DIEGO LAMA

Lama segueix ferm en la idea d’apropar Sexualitat i Mort a les seves obres, a través de l’expressió artística basada amb el cos humà; ho ha estat fent des dels inicis de la seva trajectòria, en el present, i al futur ho seguirà fent, segons ha declarat en diversos Media com poden ser La Mula Televisió. A això se li suma la seva intenció de seguir tenint una experiència continuada en el futur, tot participant en treballs amb persones que són professionals del cos; Seguir aprenent gràcies al fet de col·laborar amb aquestes persones, ja no només a nivell professional, sinó pel costat més humà, per a poder-los admirar com a tal. Aquesta experiència seguirà sent per a en Lama és un mèrit vital i necessari que l’enriqueix artística i personalment.

Diego Lama postula amb una visió de la globalització certament crítica, cada cop més, i ens aporta aquells registres formals que son originaris del cinema (la banda sonora n’és un exemple) i que últimament ha combinat per obtenir el punt d’alliberació i d’esbocament cap a l’antisistema que té el suport video. De forma conjunta explosiona cap a una sinèrgia complexa, completa i més trascendent, que evoluciona a la cerca de trobar-se amb altres corrents artístiques tant diverses com pot ser el teatre, l’escultura, l’estudi de l’espai... per dotar de complexitat el seu discurs expressiu, la producció de les obres i dur a un enriquiments en certa mesura imaginari, com és el el factor cinematogràfic.

BIBLIOGRAFIA

• Butin, Hubertus. Diccionario de conceptos de arte contemporáneo (en castellà). Abada Editores, 2009.
• DDAA. Historia del Arte Espasa (en castellà). Barcelona: Espasa, 2004.
• Dempsey, Amy. Estilos, escuelas y movimientos (en castellà). Blume, Barcelona, 2002.
• Muntadas, A. (2002) On Translation. Barcelona. Museu d’Art Contemporani de Barcelona.
• Hill, G. (1993) Gary Hill. València: IVAM
• Nuez, I. de la. Orlan. Del cuerpo de la revolución a la revolución del cuerpo. Lápiz. Num 132. Madrid.
• New Media Encyclopedia
• Converses. Site Gallery. Sheffield. Regne Unit. 2003.
• Freud, Sigmund. Obras completas: El malestar en la cultura (1930). Buenos Aires i Madrid: Amorrortu.
• McLuhan, M. (2009) Comprender los Medios de Comunicación. Barcelona: Paidós.
• Sánchez Vidal, A. El mundo de Buñuel (1993) Zaragoza, Caja de Ahorros de la Inmaculada.
• Boicos, C. (1990). “Where Can Video Art Go Now?” Art International (Número 13)
• Duchamp, M. (1957) The Creative Act. Art News (Número 4)
• Diversos Autors. Intervenciones TV.
• Diversos Autors. VideoArt.Net
• Diversos Autors (1994) Acting Out: The Body In Video: Then And Now. Londres. Royal College of Art.*Nyman, Michael. Música experimental de John Cage en adelante (en castellà). Documenta Universitaria, 2006.
• Suárez, Alícia; Vidal, Mercè. Historia Universal del Arte: El siglo XX. Volum IX (en castellà). Barcelona: Planeta, 2000.

Aquesta bibliografia queda complementada amb els documents en suport web de diferents portals:

WEBOGRAFIA

Webografia referenciada:

· http://tv.lamula.pe · http://larepublica.pe · http://bim.com.ar · http://www.corrientealterna.edu.pe/ · http://vimeo.com/diegolama · http://serperuano.com · http://peru.gob.pe · http://artfacts.net · http://site.videobrasil.org.br · http://peru.com · http://obrasocial.lacaixa.es · http://munich.cervantes.es · http://icpna.edu.pe · http://mynameslolita.es · http://artmotiv.com/Diego-lama · http://gluciadelapuente.com · http://otrastardes.com · http://aecid.es · http://havana-cultura.com · http://videoarde.net · http://cces.ca · http://vendome-filmfest.com · http://cccb.org · http://artnotart.com/fluxus · http://nutscape.com/fluxus · http://peru21.pe · http://visitingarts.org.uk · http://arteba.org · http://urp.edu.pe · http://wikipedia.org · http://videoart.net · http://arteenlared.com · http://arteinformado.com · http://huarmeyperu.com · http://artadoo.com · http://lacasaquebaila.corg · http://cremaster.net · http://diegolama.net (no disponible)

Tots el llocs esmenetats tenen referència al contingut d'aquista página.