Usuari:Tuki

Tuki

L' herba de Sant Jaume (Senecio jacobaea) és un planta herbàcia de la família de les asteràcies o Compostes que és originària del continent eurasiàtic. També la podem trobar a l'Índia, Sibèria, Nova Zelànda, Austràlia i ha estat introduïda a Estats Units i a altres zones com Argentina, Mèxic... Viu a herbassars i prats més aviat humits, erms i pobres; en general arriba fins als 1400 metres d'altura. Es troba al Principat en general menys al territori sicòric. El territori sicòric comprèn la plana occidental del Principat (de la Noguera al Baix Cinca i a l'Urgell) o terminació oriental de la gran plana de l'Ebre mitjà. També és coneix amb els noms d' herba de la fita o donzell del Canigó.

Ecologia

Prefereix els terrenys amb cert grau d'humitat i ben drenats. Floreix des del juny fins aproximadament al setembre.

Descripció

Senecio jacobaea és una planta biennal o perenne d'uns 40-90 cm d'alçada o més. Rel axonomorfa molt ramificada d'on surt una tija herbàcia, erecta, foliosa, glabrescent (amb pocs pèls) i ramificada a l'àpex. Les fulles són esparses i herbàcies. Tenen una forma ovada, pinnatipartida amb lòbuls profunds i el marge dentat. Són glabrescents, peciolades, d'uns 10-20 mm de longitud i amb la superfície de color verd fosc. Les fulles d’aquesta planta s’utilitzen per les seves virtuts medicinals. Les inflorescències són capítol característic de la família formant pseudoant (falsa flor). Per tant, no hem de confondre el conjunt de la inflorescència amb una flor. Les flors hermafrodites estan distribuïdes de forma sèssil sobre un receptacle envoltat per bràctees que constitueixen l'involucre uniseriat (una fila de bràctees). El periant és acampanat i diferenciat, fulles florals lineals, capítols de 15-20 mil·límetres de diàmetre de color groc viu. Són flors pentàmeres simpètales. El calze s'ha transformat en l'anomenat vil·là o popus que és un anell o corona de pèls clarament visible al fruit.  Existeixen dos tipus de flors: les que es troben al centre del receptacle del capítol, i les que estan a la perifèria. Les flors centrals formen l'anomenat flòscul (tubulars) que es caracteritza pen no tenir lígula. Són hermafrodites i amb simetria actinomorfa. En canvi, les flors perifèriques són unilabiades, és a dir, que tenen una lígula llarga. Amb simetria zigomorfa. La part masculina està formada per cinc estams soldats per les anteres formant tub (singenèsia) i inserits al tub de la corol·la. El gineceu és bicarpel·lar amb conrescència cenocàrpica. Ovari ínfer. Estil bífid. Amb una sola cavitat ocupada per un únic primordi seminal. Pel què fa al fruit, és un aqueni pubescent que ha desenvolupat uns pèls plumosos que li permeten mantenir-se a l'aire i així poder dispersar-se millor.  

Composició química

Conté gran varietat d'alcaloides pirrolicidínics com fuchesisenecionina, sececionina, jacolina, jacobina (sobretot acumulada a les rels), ridelina, senecina i molts altres. També hi trobem alguns olis essencials entre ells anhidrooplopanona, alfa-bisabolol, beta-cariofilen i òxid de beta-cariofilen. Alguns flavonoides: derivats flavònics, rutòsid, quercetòsid. Heteròsids cumarínics: esculetòsid. Àcids clorogènic i fumàric, cinarina, tanòsid. Alcans, alcanols saturats i insaturats; àcids grassos. Al rizoma: ésters sesquiterpènics del tipus "furano-eremofilano": nemosenines A, B, C y D, senemorina.

Usos medicinals

Desde l'època medieval ja s'utilitzava per les inflamacions de l'ull, dolors, úlceres cancerígenes, reuma, ciàtica i gota. També es fa servir per l'hiperglucèmia (diabètics), les hemorroides, l'amenorrea i la dismenorrea. Generalment s'utilitzen les flors que s'agafen a partir del juny que és quan es produeix la floració. Llavors s'assequen i es guarden triturades. Sobretot se'n fan infusions, de sabor amarg i astringents. Però es pot utilitzar tota la planta sencera. S'ha vist que pot haver-hi contraindicacions en hepatopaties, en dones embarassades i durant períodes de lactància.

Accions farmacològiques

S'utilitza com hipoglucemiant, venotònic, emenagog, hemostàtic i antidismenorreic. Està indicada per problemes circulatoris (com les varius). A més accelera l'aparició de la menstruació i alleuja les molesties ocasionades pel cicle menstrual (sedant uterí). S'ha vist que els alcaloides de la pyrrolizidina inhibeixen i redueixen la divisió cel·lular cosa que es pot utilitzar per reduïr el creixement de les cèl·lules cancerígenes.

Toxicitat

A causa de la presència d'importants quantitats d'alcaloides pirrolizidínics, l'herba de Sant Jaume és considerada una planta tòxica sobretot pels animals (bestiar) provocant problemes hepàtics i hemorràgies intestinals. A l'home els efectes tòxics (i cancerígens o mutagènics) només es produeixen a dosis molt elevades però es recomana fer-ne un ús a períodes curts. La toxina té efectes acumulatius a l'organisme.