Usuari:Ubqag1eov/Boirum
 | Aquest article tenia importants deficiències de traducció i ha estat traslladat a l'espai d'usuari. Podeu millorar-lo i traslladar-lo altra vegada a l'espai principal quan s'hagin resolt aquestes mancances. Col·laboreu-hi! |
Boirum[1] és la traducció del terme anglès smog, obtingut de la combinació de les paraules boira i fum. També es pot parlar de boirassa. Es tracta d'un fenomen de contaminació atmosfèrica, en què es forma una boirina de partícules sòlides o aerosols líquids. Es produeix en dies de calor a les zones urbanes molt poblades amb força trànsit i amb un nivell d'insolació alt i que repercuteix en els diferents ecosistemes.[2] Aquest fenomen produeix l'estancament de l'aire, la qual cosa fa que els pol·luents, quedin retinguts a les capes baixes de l'atmosfera a causa de la seva més gran densitat. La boira fotoquímica es produeix com un efecte final de l'aparició de l'ozó (O3) a les capes baixes de l'atmosfera.[3]
La pol·lució atmosfèrica ja era un problema identificat al segle xiii a Londres a causa de l'ús de carbó domèstic, que es va acabar prohibint. Tanmateix, no va ser fins al segle xviii amb la revolució industrial quan el boirum va esdevenir un problema important.[4]
Tipus de boirum
[modifica]Dintre del rang de les característiques pròpies del boirum hi ha dos tipus ben diferenciats: el boirum clàssic o de Londres i el fotoquímic o boirum de Los Angeles.
El boirum clàssic, anomenat així perquè està associat amb l'ús de combustibles, de carbó, es caracteritza per una alta concentració de partícules de carbó sense cremar, a les quals se'ls anomena sutge, i així com un alt nivell de diòxid de sofre. El diòxid de sofre és un agent reductor suau i el precursor d'un àcid feble (H2SO3).
On hi ha humitat en l'atmosfera, les partícules de sutge poden actuar com a nuclis de condensació de les gotes de pluja, formant una boira irritant, àcida i reductora. El boirum clàssic va ser notori al segle XIX en zones industrials, com a Londres, Anglaterra.
Segons les condicions climàtiques, els episodis de boirum podien ser freqüents i van produir-se fins a arribar al segle actual, però desafortunadament encara hi ha algun cas de boirum clàssic avui en dia, com per exemple a Pequín, Xina.[5]
En canvi, el boirum fotoquímic se centra en les emissions de la combustió dels derivats del petroli, principalment provinents dels motors dels vehicles, seguides d'una seqüència de reaccions químiques i fotoquímiques que es donen en condicions concretes. El boirum fotoquímic conté un elevat nivell d'oxidants. El boirum fotoquímic és un fenomen del segle XX, ja que requereix la presència d'hidrocarburs i òxids de nitrogen, els quals són emesos pels motors de combustió interna.
Les reaccions pròpies d'aquest boirum poden ser reaccions tèrmiques, les quals estan afavorides a temperatures càlides i reaccions fotoquímiques, que requereixen la llum del sol. Aquest tipus de boirum també requereix una atmosfera estable. Les condicions requerides normalment es troben en les ciutats amb molt trànsit d'automòbils, com la ciutat de Los Angeles.[5]
Formació del boirum
[modifica]Boirum clàssic
El boirum clàssic es caracteritza per una elevada concentració de sutge i de SO2 en l'atmosfera. Aquestes partícules de sutge quan hi ha humitat es nucleen i es forma una boira.[5]
Boirum fotoquímic
Les reaccions químiques que permeten la formació del boirum fotoquímic se centren en el radical hidroxil. La formació d'aquest radical comença primerament per la formació del monòxid de nitrogen (NO), el qual es produeix en gran mesura sota les condicions d'alta energia, incloses les proporcionades pels motors de combustió interna.[5]
N2 + O2 ↔ 2NO
Al voltant de les zones amb molt trànsit es troba una elevada concentració de NO, el qual és oxidat a NO2 per l'acció de l'oxigen (O2) i altres espècies com l'ozó (O3) i el radical peroxil (ROO•).[5]
2NO + O2 → 2NO2
NO + O3 → NO2 + O2
ROO• + NO → NO2 + RO•
L'ozó es pot formar de diverses maneres no excloents, i que de fet se solen observar paral·lelament. De fet, també es pot produir, a nivells més baixos, en una atmosfera no contaminada. Però la suma de tots aquests processos poden elevar la concentració d'ozó a nivells tòxics. Cal recordar que l'ozó a nivells alts de l'atmosfera (la capa d'ozó) és positiva i necessària, ja que protegeix de l'extrema radiació solar, però en canvi una concentració massa elevada d'ozó prop del sòl pot ser tòxic pels éssers vius.[3]
L'ozó es forma, antropogènicament, a partir de monòxid de nitrogen, de diòxid de nitrogen o de compostos orgànics volàtils.[3]
El monòxid de nitrogen (NO) reacciona amb el diòxid de carboni (CO2) i altres substàncies creant diòxid de nitrogen (NO2), que per acció de la llum solar es trenca i deixa anar un ió oxigen (NO+O). Aquest oxigen lliure reacciona amb l'oxigen gas (O2) present de manera natural a l'atmosfera (el 21% de l'aire és oxigen) formant ozó (O3).[3]
La formació d'ozó a partir de compostos volàtils orgànics és més perillosa. D'una banda, comporta un balanç major de formació d'ozó, però a més comporta una sèrie de reaccions químiques a les quals es formen productes tòxics, com, per exemple, els nitrats de peroxoacetil.[3]
Un cop format el NO2, que és el responsable de la coloració marró que s'observa en el cel en les situacions de boirum fotoquímic. Aquest NO2 absorbeix les radiacions UV-Visible provinents del sol, d'aquesta manera es forma oxigen atòmic (O), que amb l'oxigen molecular (O2) formarà l'ozó a prop del sòl. L'ozó absorbeix les radiacions UV provinents del sol i dóna oxigen excitat (O*), que reacciona amb l'aigua present en l'atmosfera i forma el radical hidroxil (•OH). Les reaccions són les següents:[5]
NO2 + hν (λ< 400nm) → NO + O
O + O2 + M → O3 + M
O3 + hν (λ< 315nm) → O* + O2*
O* + H2O → 2 •OH
———————————————
NO2 + H2O → NO + 2 •OH
Tot i que, el radical hidroxil també es pot formar en una atmosfera altament contaminada de la següent manera:
NO + NO2 + H2O → 2HONO
2HONO + hν (λ< 400nm) → 2NO + 2 •OH
————————————————————
NO2 + H2O → NO + 2 •OH
La necessitat de l'absorció de les radiacions solars per part d'aquestes espècies fa que el fenomen del boirum fotoquímic es doni de dia i no a les nits.
El radical hidroxil és el principal causant del boirum fotoquímic, perquè els hidrocarburs volàtils que surten dels motors de combustió interna són oxidats per l'acció d'aquest radical i s'obtenen com a productes aldehids.
En l'atmosfera es donen reaccions secundàries amb aquests aldehids i el radical hidroxil, com per exemple les reaccions secundàries dels aldehids que formen les espècies que provoquen la irritació dels ulls durant les situacions de boirum fotoquímic, que són els nitrats de peroxiacetil (PANs).[5]
Condicions necessàries per a la formació
[modifica]Es pot dir que el boirum és un fenomen local, present en les zones molt poblades amb molta pol·lució.
En termes generals, existeixen tres components bàsics perquè es produeixi el fenomen del boirum:
- La combustió de combustibles fòssils, com el carbó, petroli, etc.
- La inversió tèrmica, situació en què l'aire calent no té tendència a pujar, per tant la contaminació es queda a prop de la superfície de la terra.
- Alta humitat, per tal que es formi la boira.[5]
La boira fotoquímica és una conseqüència de la contaminació antropogènica, però una situació geogràfica i una meteorologia determinades afavoreixen aquest fenomen. Els períodes d'aquest tipus de contaminació poden estendre's durant llargs períodes de temps i apareixen quan els contaminants es troben atrapats en regions amb aire calent en dies d'estiu, a causa de la inversió tèrmica.[3]
El vent, que desplaça les masses d'aire, pot afavorir la seva aparició a una certa distància del lloc on s'ha produït les emissions. En canvi, si la ciutat es troba rodejada de turons o muntanyes, o en conques de rius, apareix de forma general al voltant de la ciutat.[3]
Aquest fenomen es produeix perquè, al llarg del dia, els raigs del sol van trencant els gasos d'escapament (diòxid de carboni, monòxid de carboni, etc.) procedents dels motors dels vehicles i de la indústria, que ja a la nit donaran lloc a aquesta humitat fotoquímica. En la majoria de les ciutats europees, sobretot a la conca Mediterrània, els problemes de boira fotoquímica són particularment acusats els dies d'estiu, ja que la seva formació depèn de la temperatura i de l'acció de la llum solar. Per tant, les màximes concentracions se suporten a la tarda i al principi de la nit d'aquests dies calents.[3]
Per tant, les condicions necessàries per a la formació del boirum fotoquímic són les següents:[5]
- Els precursors NO i hidrocarburs dels motors de combustió interna.
- Una atmosfera estable.
- Altes temperatures, per incrementar les reaccions tèrmiques.
- La llum del sol perquè es produeixin les reaccions fotoquímiques.
- Clima càlid.[5]
Efectes
[modifica]
La boira fotoquímica actua a curt termini de manera força local, a les ciutats, però al mitjà termini els seus efectes es desplacen primer als voltants i més tard per tot el planeta. Com sol ser associat a priori només a les ciutats, un dels efectes negatius menys coneguts és que causa danys severs en els conreus i en la vegetació. A més, és un dels factors que afecten la reducció de determinades masses forestals a Espanya en aquests moments.[3]
D'altra banda, pot generar greus problemes de salut pública, per efectes immediats sobre l'aparell respiratori de persones afectades o sensibles. Els principals efectes sobre la salut són:[6]
- Problemes respiratoris: els asmàtics pateixen els pitjors episodis de la seva malaltia quan el diòxid de sofre, l'ozó (O3) o la concentració de partícules augmenten en l'aire que respiren. Hi ha proves que mostren que l'acidesa de la pol·lució és el principal agent actiu causant de disfuncions pulmonars, com ara la respiració sorollosa i bronquitis en infants.
- Problemes cardíacs: relacionats amb la concentració de CO en l'aire.
- L'ozó produeix una irritació transitòria en el sistema respiratori, produint tos, irritació del nas i de la gola, respiració més breu i dolor de pit en respirar profundament. Molts científics creuen que l'exposició crònica a nivells alts d'ozó urbà condueixen a un envelliment prematur dels teixits pulmonars. A escala molecular, l'ozó ataca fàcilment a les substàncies que contenen enllaços C=C, com els presents en els teixits pulmonars.
- S'ha especulat que la pol·lució deguda al SO2 i als sulfats causa una disminució en la resistència al càncer de còlon i de mama en la població que viu en latituds septentrionals. El mecanisme suggerit per explicar aquest fet es basa en la reducció de la quantitat disponible de llum UV-B necessària per a formar la vitamina D, la qual és un agent protector per als dos tipus de càncer. Com que el SO2 absorbeix llum UV-B i les partícules de sulfat la dispersen, concentracions significatives d'aquestes dues substàncies en l'aire redueixen la quantitat de llum UV-B que arriba al nivell del sòl. Per tant, l'excés o dèficit de radiació UV-B tenen efectes nocius per a la salut.
Cal dir, que també hi ha alguns efectes positius de la contaminació de l'aire sobre la salut humana. Per exemple, el ritme de càncer de pell en àrees amb molta pol·lució d'ozó es redueix, probablement, a causa de la capacitat del gas per a filtrar radiació UV-B de la llum solar.
Les partícules fines produïdes en els processos de boirum fotoquímic també poden manifestar efectes nocius sobre els éssers humans, ja que quan aquestes són inhalades, obstrueixen els pulmons dificultant així la respiració. De fet, la contaminació produïda per partícules té un major efecte sobre la salut humana que la produïda directament pels gasos contaminants.[6]
Les partícules de major diàmetre són menys preocupants per a la salut que les de mida inferior. A continuació s'esmenten algunes de les raons que expliquen aquest fet:[6]
- Les partícules grosses sedimenten ràpidament, i per tant l'exposició a aquestes per inhalació es redueix.
- Quan respirem, les partícules grosses són filtrades de forma efectiva pel nas (gràcies als pèls) i per la gola per això generalment no arriben als pulmons. En canvi, les partícules fines sí que poden penetrar fins als pulmons, possibilitant així la seva adsorció sobre la superfície de les cèl·lules.
- L'àrea superficial per unitat de massa de les partícules grans és menor que la corresponent a les partícules més petites i per tant la seva capacitat de transportar gasos absorbits a qualsevol part del sistema respiratori i d'aquesta manera catalitzar reaccions bioquímiques és menor.
- Els dispositius utilitzats per eliminar les partícules de l'aire, només són eficients per a partícules grosses.
Les persones que realitzen activitats físiques moderades o intenses durant a l'aire lliure sota la boira fotoquímica tenen inevitablement problemes de salut. En concret, les persones més sensibles als seus efectes irritants detecten els seus símptomes una o dues hores després de l'exposició.[3]
Altres efectes de la pol·lució atmosfèrica
[modifica]- Efecte hivernacle: efecte sobre la mateixa atmosfera, efecte global a llarg termini.[2]
- Forat de la capa d'ozó: efecte sobre la mateixa Atmosfera terrestre|atmosfera, efecte global a llarg termini.[2]
- Pluja àcida; efecte local a curt termini.[2]
Zones afectades
[modifica]
El boirum es pot formar en gairebé qualsevol clima on les indústries o les grans ciutats alliberen grans quantitats d'aire contaminat, com el fum o gasos. És més fort durant períodes de clima més càlids i assolellats, quan l'aire de la part superior de l'atmosfera està tan calenta que inhibeix la circulació vertical pròpia de l'aire calent i el fred donant lloc a la inversió tèrmica. I és especialment freqüent en les conques geològiques envoltades de pujols o muntanyes (que permeten inversió tèrmica). Aquest fenomen local és present en àrees urbanes amb regions molt poblades. Succeeix a moltes ciutats del món, sobretot a grans ciutats, com és el cas de Londres, Atlanta, Houston, Las Vegas, Nova Delhi, Nova York, El Caire, Los Angeles, Sacramento, Fresno, São Paulo, Madrid, Barcelona, Ciutat de Mèxic, Santiago de Xile, Toronto, Milà, Atenes, Pequín, Shanghai, Manila, Hong Kong, Seül, l'Àrea de Randstad o conca del Ruhr.
Londres
Londres ha patit greus casos de smog clàssic també conegut com a smog de Londres, encara que actualment ja no n'hi ha. Aquest boirum es caracteritza per ser gris.[5]
L'any 1306, les preocupacions sobre la contaminació de l'aire van fer que Eduard I (rei d'Anglaterra de 1272 a 1307) prohibís la combustió de carbó a Londres. El 1661, John Evelyn (escritor anglès) va suggerir la crema de fusta en lloc de carbó mineral, en el seu primer llibre sobre el problema de l'augment d'aire contaminat a Londres: "Fumifugium", ja que es pensava que reduiria la tos. Els segles 19 i 20 van estar acompanyats de greus episodis de boirum, principalment a l'hivern, i van ser anomenats "sopa de pèsols". L'últim gran episodi de smog, és conegut com el gran boirum de Londres de 1952. Aquest fenomen succeí a causa de la gran quantitat de carbó alliberada de les xemeneies, juntament amb el fet que es donà inversió tèrmica amb vents fluixos, i a causa del fet que l'aire a prop de la terra estava molt humit, condicions propícies per a la formació del boirum. Durant 5 dies (del 5 al 10 de desembre), fins que no es va tancar la inversió tèrmica i els vents arrossegaren la contaminació atmosfèrica, Londres va patir greus conseqüències d'aquest fenomen. Els carrers de la ciutat s'enfosquiren i durant aquella setmana unes 4.000 persones van morir pel boirum i 8000 persones més van morir a causa dels seus efectes en les següents setmanes i mesos.[5]
El 1956, la llei "Clean Air Act" va començar legalment l'aplicació de zones sense fum en la capital. Hi havia àrees on el carbó suau no es podia cremar ni en cases ni en empreses. Gràcies a les zones sense fum es van reduir els nivells de partícules de sutge, que va fer que els intensos i persistents boirums clàssics de Londres fossin una cosa del passat. Fou després d'això que Londres va començar a recuperar els seus edificis i fatxades de pedra originals, que durant dos segles, s'havien ennegrit gradualment. El smog fotoquímic, és a dir, el causat per la contaminació del trànsit és el que hi té lloc.
Los Angeles
A Los Angeles, l'smog que es manifesta és el fotoquímic. Les diferències que s'observen en aquest boirum en comparació al viscut a Londres el 1952 són la diferent coloració que presenta aquest fenomen, i el diferent tipus de boirum (a Londres boirum clàssic i a Los Angeles boirum fotoquímic) deguda a la diferent climatologia que tenen aquestes ciutats, ja que a Los Angeles el clima és càlid i gaudeixen de Sol mentre que a Londres el clima és més fred i compten amb poques hores de Sol. Pel que fa al color de l'smog, a Los Angeles és marró i només s'aprecia de dia.[5]
A causa de la seva geografia (envoltada de muntanyes) i a la dependència dels automòbils com a mitjà de transport principal, la ciutat pateix d'una severa contaminació atmosfèrica en forma de smog. L'aire de la Conca de Los Angeles i la Vall de Sant Joaquim és susceptible a la inversió tèrmica que reté els gasos d'automòbils, i de motors dièsel de camions, vaixells i locomotores, com també d'indústries i altres fonts.
Durant l'octubre de 1954, el boirum va ocasionar el tancament d'escoles i indústries
A diferència d'altres ciutats que compten amb pluges que eliminen l'smog, Los Angeles només rep 381 mm de pluja cada any, per la qual cosa la contaminació sol acumular-se durant diversos dies. Això va preocupar molt a l'estat de Califòrnia, que va exigir als seus habitants adquirir vehicles amb baixa emissió de gasos, donant com a resultat una progressiva reducció en els nivells de contaminació durant les últimes dècades. El nombre d'alertes mediambientals ha disminuït aproximadament cent cada any durant la dècada de 1970, a pràcticament zero en el nou mil·lenni.
Malgrat aquest avenç, les report anual de l'American Lung Association 2006 ubica a la ciutat dins de les més contaminades del país. A més, l'aigua subterrània de la ciutat està afectada per la creixent pol·lució mitjançant MTBE de benzineres i perclorats de motors de coets. Com que la pol·lució és un dels seus principals problemes, la ciutat es continua esforçant per millorar la qualitat de l'aire i aigua.
Pequín
Pequín presenta una barreja de smog clàssic i de smog fotoquímic.
El clàssic ve de les indústries que fan servir el carbó com a combustible. El fotoquímic vé dels cotxes (ja que el tràfic és molt intens).
Xina produeix al voltant del 65% de la seva energia elèctrica usant plantes basades a cremar carbó que tenen controls mínims d'emissió. El smog pesat a Beijing en les setmanes prèvies als Jocs Olímpics de 2008 va ser una evidència visible d'aquest problema, el govern xinès va haver de recórrer a fortes restriccions per aconseguir que en les Olimpíades[5] la qualitat de l'aire fos acceptable: inclosa la interrupció de treball en tots els llocs de construcció, el tancament de moltes fàbriques a Beijing i els seus voltants, el tancament d'algunes estacions de servei, i el tall del trànsit de motor a la meitat en limitar als conductors dies parells o senars (segons els seus nombres de plaques), dues noves línies de metro es van obrir i milers de taxis i autobusos antics van ser substituïts per encoratjar als residents a utilitzar el transport públic. Després dels Jocs Olímpics, el govern de Beijing va fer noves restriccions com el no permetre l'ús d'un cotxe un cop per setmana. El govern utilitza regularment la sembra de núvols: mesures per augmentar la probabilitat de pluges a la regió per netejar l'aire abans dels grans esdeveniments.
Un any després dels Jocs Olímpics de 2008, les autoritats de Beijing van informar que la ciutat estava gaudint de la millor qualitat d'aire en la dècada a causa de les mesures preses durant els Jocs. No obstant això, Beijing encara s'enfronta a problemes de contaminació atmosfèrica.
Mèxic
A causa de la seva ubicació en un altiplà, l'aire fred s'enfonsa a la zona urbana de la Ciutat de Mèxic, atrapant la contaminació industrial i la provinent dels vehicles, i la converteix en la ciutat més infame plena de boirum d'Amèrica Llatina. Dins d'una generació, la ciutat ha passat de ser coneguda per alguns com la ciutat amb l'aire més net del món, a una de les ciutats pitjor pol·luïdes, amb pol·luents, com el diòxid de nitrogen que dupliquen o inclòs tripliquen els estàndards internacionals.
Santiago de Xile
Igual que a la Ciutat de Mèxic, la pol·lució de l'aire de la vall de Santiago situada a prop dels Andes la converteix en la segona ciutat més infame plena de boirum d'Amèrica Llatina. L'enclaustrament de la ciutat produeix l'acumulació d'una capa de smog sobre la ciutat des de les últimes dècades, el que es veu agreujat durant els mesos hivernals a causa de diversos fenòmens climàtics com la inversió tèrmica. Això, sumat al fred propi de la temporada, produeix un augment considerable de les afeccions respiratòries, principalment d'infants i adults grans, que arriben fins i tot a col·lapsar el sistema d'atenció de salut de Santiago.
En els últims anys, els nivells de pol·lució ambiental han descendit considerablement: el 1989, el nivell mitjà de material particulat respirable era de 103,3 mg / m³, mentre que el 2004 la xifra va arribar als 60,9 mg / m³, la qual cosa encara és molt superior a la norma de 50 mg / m³ establerta pel govern. En el cas del material particulat més fi (MP 2.5) les xifres mostren una reducció de 68,8-29,3 g / m³ en el mateix període, mentre les situacions d'alerta ambiental van baixar de 38 el 1997 a 9 en 2004, les preemergències de 37 a 4 i les emergències de 4 a cap.
Una font important de pol·lució de l'aire a Santiago durant tot l'any és la fossa de la mina de coure del Tinent.
Barcelona
A Barcelona es produeixen episodis de boirum fotoquímic, encara que no són tan rellevants com els citats anteriorment. Una clara manifestació són les mesures correctores que es prenen dins la ciutat, com ara disminuir el límit de velocitat dels cotxes.
Barcelona va ser considerada la tercera ciutat més contaminada d'Europa a partir d'un estudi del 2005 de l'Organització Mundial de la Salut sobre les partícules sòlides en suspensió. Barcelona tenia 55 micrograms per metre cúbic d'aquestes partícules (l'àrea metropolitana en tenia 50 de mitjana), mentre algunes capitals europees se situaven al voltant dels 40 micrograms i la xifra recomanada per l'OMS és de 20.
A l'àrea de Barcelona, els nivells de qualitat de l'aire mesurats pel SO2, el CO, les partícules en suspensió de diàmetre inferior a 2.5 micres són inferiors als valors límit legislats aplicables per a l'any 2010. L'O3 troposfèric presenta valors inferiors al valor objectiu establert per a la protecció de la salut humana d'aplicació a partir de l'any 2013.
Respecte als nivells de partícules en suspensió de diàmetre inferior a 10 micres, aquest any no s'ha superat el valor límit anual per a la protecció de la salut humana en cap dels punts de mesurament (23) de què ha disposat aquesta zona, mentre que es va superar en 5 punts de mesura durant l'any 2009, però sí que s'ha sobrepassat el nombre de superacions permeses del valor límit diari (a Sants). Si s'estudia l'evolució dels nivells d'aquest contaminant respecte d'altres anys, s'observa que, en general en aquesta zona, els nivells disminueixen en tots els punts de mesurament.
En relació amb el NO2 en aquesta zona, durant l'any 2010 s'han registrat superacions del valor límit anual. L'evolució respecte a l'any anterior és d'una lleugera disminució de les mitjanes anuals. D'altra banda, no s'ha sobrepassat el nombre de superacions permeses per al valor horari per a la protecció de la salut humana.
Per tal de restablir els nivells de qualitat de l'aire respecte al NO2 i partícules en suspensió de diàmetre inferior a 10 micres, el Govern de la Generalitat està en fase d'elaboració d'un nou pla d'actuació de qualitat de l'aire on s'inclouran mesures que impulsin, incentivin i afavoreixin una nova visió de la mobilitat a la vegada que es treballarà conjuntament i de manera coordinada amb els agents responsables d'executar les mesures.
Respecte a l'avaluació dels nivells de la resta de contaminants, a partir de l'inventari d'emissions i les condicions de dispersió de la zona, s'estima que els nivells són inferiors als valors límit.[7]
Referències
[modifica]- ↑ «Boirum». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Guia ambiental de la UPC. Diversos autors. A cura d'Ivan Capdevila i Antonio Torres. Edicions de la Universitat Politècnica de Catalunya, Capellades, 1998. ISBN 84-8301-278-2
- ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 Boira fotoquímicaCentre de Recursos (virtual) d'Ambientalització Curricular. Biblioteca digital de la Universitat Politècnica de Catalunya (Bibliotècnia).
- ↑ Le développement durable. Maintenant ou jamais, Gilles-Laurent Rayssac, Dominique Bourg, Editorial Gallimard, col·lecció Découverte, 2007 ISBN 978-2070337217 (francès)
- ↑ 5,00 5,01 5,02 5,03 5,04 5,05 5,06 5,07 5,08 5,09 5,10 5,11 5,12 5,13 G. W. VANLOON, S.J. DUFFY, Environmental Chemistry. A Global Perspective, 3rd dition, Oxford Univ. Press, 2011.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 «Who is most at risk from ozone?». Smog - Who does it hurt? What You Need to Know About Ozone and Your Health. AIRNow. Arxivat de l'original el 13 August 2009.
- ↑ Avaluació de la qualitat de l'aire (Wikipedia)
