Usuari:Vanished user e175adb86e72bb96a1706f7ab31b9df8/sardana
Introducció Els balladors formen un cercle agafant-se de les mans, ballant en rotllana cap a dreta i esquerra amb tempo canviant, encara que principalment lent, concentrat i seriòs. La sardana fou prohibida durant la dictadura de Franco com a símbol nacional català.
El ball nacional de Catalunya és més complicat del que sembla. Els balladors deuen de contar exactament els pasos curts i llargs, així com els bots, d'ahí probablement el parer seriós. De la música s'encarrega la cobla, una orquestra d'once músics amb un solista, què toca amb la mà esquerra una flauta de tres forats, el flabiol, i amb la dreta el tamborí (de vegades anomenat tabal o tabalet). La cobla es composa en total de cinc instruments de fusta, cinc de llautó i un contrabaix.
Respecte al tipus bàsic, hom diferència entre la més vella sardana curta i la moderna sardana llarga. Adicionalment al pur ball de la sardana, també hi ha concerts de sardanes i sardanes ampliades amb cor.
Estructura del ball
La sardana es composa d'una determinada succesió de pasos curts (tirada de curts o curts) i llargs (tirada de llargs o llargs). Durant els curts mantenen tots els balladors les mans avall, mentre que en els llargs les alcen. Cada sardana s'obri amb un curt preludi de flabiol què serveix als balladors per centrar-se en el ritme i comencar a contar. Aleshores segueixen dos curts i dos vegades dos llargs. Els dos últims llargs són de nou conduits per el flabiol com a solista amb contrapunt. Degut a la dificultat dels temps 2/4 o 6/8 i la seua divisió, hi ha un ballador experimentat que conta explícitament el ritme. Aquest marcador de ritme deu coneixer la peca totalment i anticipar-se mentalment, per a que el ball puga tenir una bona combinació de passos fins al final.
La cobla, l'orquestra de la sardana
La cobla es l'orquestra popular catalana de la sardana. Aquesta orquestra poseeix des de principis del segle XX la següent configuració amb onze músics i dotze instruments: 1.- El fabiol, la flauta per a una mà catalana (primera fila, un músic, es toca amb la mà esquerra). 2.- El tamborí, un tambor menut també anomenat tabal (primera fila, el toca el fabiolista també. S'amarra al brac esquerra i es toca amb el dret amb una baqueta). 3.- El tible, un instrument de vent i fusta amb llengua doble (primera fila, dos musics). 4.- La tenora, és un instrument català de fusta i llautó (de fusta la part davantera i mitja i de metall la part de darrere) (primera fila, dos musics). 5.- La trompeta (segona fila, dos musics). 6.- El trombó (segona fila, un music).
En els seus origes fins la meitat del segle XIX canviava la composició de la cobla segons la disponibilitat dels musics i el corresponent lloc d'actuació. Així eren més grans en espais oberts que en actuacions en sales. Les configuracions emprades erenn els tres quartans (3 musics toquen 4 instruments), les cobles enteres (la cobla completa amb 4 musics), les mitges cobles (mitja cobla amb 2 musics) i la cobla rosellonesa, especialment estesa en el Roselló. S'emprava en aquestes els seguents instruments: el fabliol, el tamborí, la cornamusa (una especie de gaita) i la tarota, un xiulet de pastor. Aquestos es completaven amb un tible o una tenora.
La introducció de la nova tècnica de ventilació en els instrumens de llautó en la meitat del segle XIX produí un posterior desenvolupament d'aquestos instruments i un procés de invenció creativa. Els nous instruments de llautó introduits en el grup (el fiscorn, el trombó i una segona tenora) tingueren un balanc excel.lent amb els antics instrument de vent fets de fusta. El contrabaix el va introduir Pep Ventura, el primer compositor de sardanes reconegut com a tal. El costum de que un mateix music tocara a la vegada el flabiol i el tamborí, és una costum que estava ja en el segle XIII estesa per tota Europa. Hui en dia aquesta costum sols es manté en Catalunya i en el País Basc. A final del segle XIX s'estabilitzà la configuració actual de la cobla.