Usuari:Vicky Soulere/Muntatge (edició de pel·lícules)

Muntatge és una tècnica d’edició cinematogràfica en la qual una sèrie de curtes preses son seqüenciades per condensar l’espai, el temps i la informació.

Aquest terme ha estat utilitzat en diversos contextos. En francès, la paraula “montage” aplicada al cinema simplement denota l’edició. En la teoria del muntatge soviètic, originalment introduït fora de la URSS per Sergei Eisenstein, s’usava per crear simbolisme. Més tard, el terme “montage sequence” (muntatge seqüència), usat primerament per estudis britànics i americans, es va convertir en la tècnica comuna per suggerir el pas del temps.

Des del 1930 fins al 1950, els muntatges seqüència acostumaven a combinar diverses preses curtes amb efectes òptics especials (esvaiment/dissolució, pantalla dividida, exposicions dobles i triples), ball i música.  

Desenvolupament

“Els historiadors diferencien dos escoles de muntatge paral·leles, la soviètica i la de Hollywood. La tradició soviètica, primerament distinguida per l’escriptura i treball cinematogràfic de S. M. Eisenstein, és vista com a intel·lectual, objectivament analítica i potser excessivament acadèmica. El muntatge de Hollywood, romàntic a l’extrem, es percep com una sèrie de passades, dissolucions i superimposicions…” --Historiador cinematogràfic Richard Koszarski a Hollywood Directors: 1914-1940 (1976)

La paraula “muntatge” vol identificar específicament els ràpids talls que Eisenstein empleava en les seves pel·lícules. El seu ús sobreviu en el muntatge seqüència introduït als films de Hollywood per suggerir, en una boira de dobles exposicions, el creixement a la fama d’un cantant d’òpera o, en curtes preses model, la destrucció d’un avió, o una ciutat, o un planeta.

Dos aparells comuns en el muntatge son els noticiaris cinematogràfics i les vies ferroviàries. En els primers, com a Ciudadano Kane, hi ha múltiples escenes de diaris imprimint-se i zooms cap a les capçaleres d’aquests per informar d’allò necessari. Pel que fa al típic muntatge de les vies ferroviàries, s’inclouen locomotores dirigint-se més enllà de la càmera, rodes gegants movent-se per la pantalla, etcètera.

“Scroll montage” és una forma de muntatge de múltiples pantalles desenvolupat específicament per una imatge en moviment en un buscador d’internet. S’usa en treballs audiovisuals online en què el so i la imatge en moviment se separen i poden existir autònomament.

Directors destacats

El crític de cinema Ezra Goodman parla sobre les contribucions de Slavko Vorkapich, qui va treballar al MGM i va ser el més conegut especialista en muntatge als 1930:

Va traçar muntatges vívids de nombroses imatges, principalment per fer entendre un fet econòmicament o per construir un lapse del temps. En qüestió de pocs moments, amb imatges caient en cascada per la pantalla, va ser capaç de demostrar l’assoliment de la fama de Jeanette MacDonald com a estrella d’òpera a Maytime (1937), el brot de la revolució a Viva Villa (1934), l’éxode de la fam a The Good Earth (1937), i la plaga a Romeo and Juliet (1936).

Des del 1933 fins al 1942, Don Siegel, més tard un director notable en cinema, va ser el cap del departament de muntatge al Warner Brothers. Va fer seqüències de muntatge per centenars de pel·lícules, incolent Confessions of a Nazi Spy; Knute Rockne, All American; Blues in the Night; Yankee Doodle Dandy; Casablanca; Action in the North Atlantic; Gentleman Jim; and They Drive By Night.

Siegel va dir a Peter Bogdanovich perquè els seus muntatges eren diferents dels típics que es feien:

Siegel llegia el guió de la pel·lícula per descobrir la història i l’acció, i prenia aleshores una descripció d’unes regles del guió del muntatge i escrivia el seu propi guió de cinc pàgines. Els directors i els caps d’estudi li van permetre només perquè ningú podria entendre què feia. Experimentava contínuament. També tractava de fer que el muntatge correspongués a l’estil de cada director: atenuant, per a un director apagat; entusiasmat, per a un director apassionat.

Siegel va seleccionar el muntatge per a Triomf Suprem (1942), per a Les aventures de Mark Twain (1944) i per a Confessions d’un Espia Nazi (1939).

Ús de la capacitació esportiva

El muntatge de la capacitació esportiva és un muntatge estàndard per a finalitats didàctiques. Es va originar en el cinema estatunidenc, però des d’aleshores es va aplicar també a les pel·lícules d’arts marcials d'Àsia Oriental.

Convencions i clichés

Els elements estàndards de muntatge d’entrenament esportiu inclouen un enredament en el que l’heroi esportista s’enfronta al seu possible fracàs per no haver entrenat adequadament. L’individu es compromet en el seu entrenament físic a través d’una sèrie de seqüències curtes, en preses curtes. Una cançó inspiradora (normalment, de música de rock) és l’únic que se sent, al fons. Al final del muntatge, han transcorregut diverses setmanes en únicament uns quants minuts, i l’heroi es prepara ara per la gran competència. Un dels exemples més coneguts és la seqüència d’entrenament de la pel·lícula Rocky (1976).

La senzillesa d’aquesta tècnica i el seu ús excessiu en pel·lícules estatunidenques han convertit aquesta técnica en un cliché del que se’n burlen, per exemple, en un episodi de South Park, “Asspen”.

A “Once More, with Feeling”, un episodi de Buffy the Vampire Slayer, Buffy Summers fa una llarga rutina d’exercicis mentre Rupert Giles canta una cançó; aquesta distorsió en el temps es alguna cosa que es va convertir en un muntatge convencional.

La música en aquestes escenes de muntatges d’entrenament s’han convertit en culte, amb molts seguidors. En els muntatges de les pel·lícules d’acció dels anys 80 apareixen nombroses cançons de rock destacades.