Usuari:YggdrasilAsir/Reformisme islàmic
El reformisme islàmic és un moviment intel·lectual que va sorgir durant el segle xix com a resposta a la influència occidental i al declivi del poder islàmic que s'estaven produint des del segle xviii. El principal objectiu que perseguien era la conciliació dels valors modernistes occidentals tals com la democràcia, els drets civils, el nacionalisme, la igualtat i el progrés amb la fe musulmana, i per arribar a això advocaven per la reinterpretació dels textos sagrats.[1]
.JPG)
Els principals intel·lectuals i teòlegs que van fundar aquest moviment van ser Jamal-al-Din al-Afghani, Muhammad Abduh, Syed Ahmed Khan i Chiragh Ali.
Entre els nombrosos autors musulmans inspirats per aquests mestres (especialment per al-Afghani i Muhammad Abduh), i que com ells, s'anomenaven salafítes (és a dir fidels al missatge original de l'islam, representat pel sàlaf -nom que engloba a les primeres generacions, la dels companys del profeta -els sahaba- i la dels seus continuadors immediats -els tabiín-), trobem als salafites contemporanis, però encara que comparteixin la mateixa denominació, no s'ha de confondre el seu pensament ideològic. L'aurèola de reformisme dut a terme per aquests pioners va ser un moviment d'enorme influència i calat que va revitalitzar l'islam a la fi del segle xix.[2]
El fenomen del la reforma es coneix en àrab sota el terme de islah, que significa reparació, arranjament o millora. S'anomenà així ja que segons els ideòlegs, es va tractar d'aconseguir que l'islam recuperés seva bondat original. En àrab modern, el terme islah comprèn la idea general de reforma. D'aquesta manera, la reforma que va tenir lloc a la fi del segle XIX i començaments del segle XX va ser un intent de renovació de l'islam.
Característiques
[modifica]Les característiques principals d'aquest moviment reformista són les següents:
- Reconeixement de la important influència i Incidència de la cultura occidental dins de l'islam i de les societats islàmiques. Desig de millorar els coneixements científics i tècnics occidentals i, alhora, intenció de posar límits a l'explotació directa dels països occidentals en els àrabs-islàmics a través de l'imperialisme.[3]
- Connexió amb la Nahda o moviment cultural literari renaixentista, que va marcar "el despertar" de l'orient àrab. Tant la Nahda com l'islah van tenir a veure amb la incidència i impacte del pensament i la civilització occidentals en les seves colònies.
- Evolució liberal del règim otomà, el qual governava una vasta regió de països àrabs d'Orient Mitjà fins a la Primera Guerra Mundial. Sota el sultà Abdülmecit es va crear la primera carta imperial garantint les llibertats civils. Aquestes van haver de ser implementades de manera progressiva a causa de l'oposició dels sectors més tradicionals.
- Renovació estructural de les esglésies d'orient i la seva obertura a l'espiritualitat i a les idees occidentals. Aquest gest va comportar una doble resposta per part de molts responsables religiosos o ulemas, els qui d'una banda van reaccionar amb zel i per l'altre ho van prendre com un bon exemple a seguir.
- Invocació dels principals objectius de la xaria o llei islàmica, coneguts com maqasid, per recolzar al bé comú o maslaha (també entesa com una segona font de jurisprudència), per així, reformar aspectes polítics i ètics de la societat considerats necessaris.[4]
- Reinterpretació de les fonts sagrades per renovar la llei islàmica i introduir els nous termes civils i racionals.
Desenvolupament
[modifica]Va ser un moviment profund però fortament condicionat per circumstàncies externes. La influència occidental pot veure's tant en el contingut com en la forma del reformisme absorvint en certa manera les capacitats pròpies de l'islam i de les societats islàmiques.
La situació de l'islam al món modern es va convertir en un dels principals temes de discussió reformista. En aquestes, es reiterava les posicions a favor de l'evolució social i intel·lectual, ressaltant la importància de millorar, corregir, implementar un model d'islah en la societat. Aquesta mateixa paraula es va convertir en una espècie de leitmotiv en la literatura reformista, ja que, Muhammad Abduh la utilitza amb freqüència com el signe d'una idea-força en la seva obra Risalat al tawhid. En ella parla de reforma espiritual i social, millora dels llibres de la saviesa (islàmica) i dels mètodes d'ensenyament, regeneració de les ànimes, etcètera. Així es mostra la varietat de camps d'aplicació de islah.[5]
En voler reformar l'ensenyament, la justícia i les pràctiques islàmiques, els partidaris a la reforma, eren conscients d'estar atacant les estructures tradicionals de la societat musulmana. La reforma invocada per Muhammad Abduh i els seus deixebles requeria un ampli moviment de renovació que comprengués tots els sectors de la vida musulmana. Van invocar la reforma en llocs que qualificaríem de laics, com els estudis lingüístics i literaris, organitzacions (militars, escolars, etc.). Sota la seva òptica es tractaria, d'una reforma global de la ciutat musulmana.
Reformistes islàmics
[modifica]Although, not all of the figures named below are from the above-mentioned movement, they all share a more or less modernist thought or/and approach.
- Abdulrauf Fitrat (Uzbekistan, més tard, Rússia)
- Ahmad Dahlan (Indonèsia)[6]
- Ali Shariati (Iran)
- Chiragh Ali (Índia)[6][7]
- Farag Fawda (Egipte)
- Ğäbdennasír İbrahim ulı Qursawí (Rússia)
- Jamal al-Din al-Afghani[7] (Afganistan o Persia/Iran)
- Mahmoud Mohammed Taha (Sudan)
- Mahmoud Shaltout (Egipte)
- Mahmud Tarzi (Afghanistan)[6]
- Malek Bennabi (Algèria)
- Mohammed al-Ghazali (Egipte)
- Muhammad Abduh[7] (Egipte)
- Muhammad Ahmad Khalafallah (Egipte)[8][9]
- Muhammad Iqbal (Índia, més tard, Pakistan) [10]
- Muhammad al-Tahir ibn Ashur (Tunísia)[11]
- Musa Jarullah Bigeev (Rússia)
- Qasim Amin (Egipte)
- Rashid Rida (Egipte)
- Shibli Nomani[7] (Índia)
- Syed Ahmad Khan[7] (Índia)
- Syed Ameer Ali[7] (Índia)
- Wang Jingzhai (Xina)[6]
Reformistes contemporànis
[modifica]- Abdelwahab Meddeb (França)[8]
- Abdennour Bidar (França)[8]
- Gamal al-Banna (Egipte)[8]
- Javed Ahmad Ghamidi (Pakistan)
- Muhammad Tahir-ul-Qadri (Pakistan) [12]
- Soheib Bencheikh (França)[8]
- Tariq Ramadan (Suïssa)
- Wahiduddin Khan (Índia)
Referències
[modifica]- ↑ «Islamic Modernism and Islamic Revival - Oxford Islamic Studies Online» (en anglès). [Consulta: 2 gener 2018].
- ↑ Wiktorowicz, Qintan «Anatomy of the Salafi Movement». Studies in Conflict & Terrorism, 2006, pàg. 207-239.
- ↑ «Oxford Islamic Studies Online - Oxford Islamic Studies Online» (en anglès). [Consulta: 2 gener 2018].
- ↑ Islamic Ethics and Muslim Feminism in Indonèsia".
- ↑ «[http://www.islamicbookstore.com/b9353.html The Theology of Unity (English Translation of Risalat al-Tauhid) (Muhammad 'Abduh)]». [Consulta: 2 gener 2018].
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 (Watson, 2001, p. 971)
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 Moaddel, Mansoor. Islamic Modernism, Nationalism, and Fundamentalism: Episode and Discourse (en anglès). University of Chicago Press, 2005-05-16. ISBN 9780226533339.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 (francès) Céline Zünd, Emmanuel Gehrig et Olivier Perrin, "Dans le Coran, sur 6300 versets, cinq contiennent un appel à tuer", Le Temps, 29 January 2015, pp. 10-11.
- ↑ Muhammad Ahmad Khalafallah, Oxford Islamic Studies On-line (page visited on 30 January 2015).
- ↑ Parray, Tauseef Ahmad «Islamic Modernist and Reformist Thought: A Study of the Contribution of Sir Sayyid and Muhammad Iqbal». World Journal of Islamic History and Civilization, vol. 1, 2, 2011, pàg. 79–93 [Consulta: 28 abril 2015].
- ↑ M. Nafi, Basheer. Ṭāhir ibn ʿĀshūr: The Career and Thought of a Modern Reformist ʿālim, with Special Reference to His Work of tafsīr / الطاهر بن عاشور: حياة وأفکار عالم إصلاحي حديث، مع اهتمام خاص بتفسيره للقرآن. Edinburgh University Press. Journal of Qur'anic Studies Vol. 7, No. 1 (2005), pp. 1-32
- ↑ Bennett, Clinton; Ramsey, Charles M. «When Sufi tradition reinvents Islamic Modernity; The Minhaj al-Qur'an». A: South Asian Sufis: Devotion, Deviation, and Destiny. Great Britain: Bloomsbury Academic, 2012. ISBN 978-1472523518.