Velasc el Gascó
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | segle VIII  valor desconegut |
| Mort | c. 816 valor desconegut |
Wali of Pamplona (en)  | |
| 799 – 816 ← Mutàrrif ibn Mussa ibn Fortun – Ènnec Aritza → | |
| Activitat | |
| Ocupació | guerrer, aristòcrata |
| Carrera militar | |
| Conflicte | batalla de Pancorbo |
| Altres | |
| Títol | Comte |
| Família | Dinastia Belascotenes |
| Fills | Onneca Velázquez de Pamplona |
| Pares | Galindo Belascotenes i Fakilo |
| Germans | Garcia I d'Aragó |
Balaixk al-Jalaixqí o Velasc el Gascó (àrab: بلشك الجلشقي, Balaxk al-Jalaxqī) fou valí de Pamplona profranc a les primeries del segle ix.
El 798 Guillem de Tolosa, que coordinava les operacions per conquerir al-Tagr al-Ala en nom de Lluís el Pietós, convocà la Dieta de Tolosa a la qual assistiren ambaixadors d'Alfons II d'Astúries i Bahlul Ibn Marzuq,[1] Arran d'aquesta reunió, el 799, Mutàrrif ibn Mussa ibn Fortun, dels Banu Qassi, sospitós de ser aliat de l'emirat de Qúrtuba, fou assassinat a Pamplona. Aquest fet fa pensar en un augment d'una facció dels partidaris dels francs que encarnava els interessos dels estats cristians veïns, l'Imperi Carolingi i el regne d'Astúries, tot contenint la influència de l'emirat de Qúrtuba als Pirineus occidentals.[2] Aquest període d'ascens del grup profranc durà fins al 816, amb la batalla de Pancorbo, on el general andalusí Abd-al-Karim ibn Abd-al-Wàhid ibn Mughith derrotà la host dirigida per Velasc, a qui els andalusins anomenaren l'«Enemic de Déu», segons el cronista Ibn Hayyan. Velasc hi morí juntament amb García López, parent d'Alfons II d'Astúries, Sanç, cavaller de Pamplona, i el guerrer pagà Ṣaltān.
Els cordovesos anomenaven majus els vascons no cristians.[3] Segon el Muktabis d'Ibn Hayyan, en una expedició cordovesa contra Pamplona el 816, fou lliurada una batalla que durà 13 dies (Batalla de Pancorbo), on hi moriren molts enemics i entre ells Ṣaltān, el millor cavaller dels majus, que serien els vascons pagans. Sánchez Albornoz diu que el nom correcte en seria Zaldún, que és típicament basc.[4] Ṣaltān podria ser el mateix Sarhabil ibn Saltan ax-Zawagí que anteniorment havia estat aliat de Amrús ibn Yússuf,[5] al servei d'Ayxun ibn Sulayman ibn Yaqdhan al-Arabí, valí de Barcelona.[6]
La derrota dels partit profranc sembla que deixà el poder sobre Pamplona en mans d'una altra facció que seria dirigida pel futur rei Ènnec I de Pamplona, qui un quart de segle més tard uniria el seu llinatge al dels Banu Qassi, en rebel·lia contra l'emirat de Qúrtuba, establint el regne independent de Pamplona.
Referències
[modifica]- ↑ (castellà) Suárez Fernández, Luis. Historia de España Antigua y media. Ediciones Rialp, p.186. ISBN 978-84-321-1882-1 [Consulta: 16 setembre 2016].
- ↑ (castellà) Pamplona fue musulmana.Consultat el 30 d'octubre de 2016.
- ↑ Encara que majus fossin els normands (literalment, 'humans del nord'; en àrab: "ماجوس", majus) els cordovesos també usaven el terme majus per referir-se als de la part nord de la Ath-Thaghr al-Alà, especialment als no cristians que adoraven al foc. Els musulmans pensaven que els majus eren adoradors del foc com els zoroastrians de Pèrsia, també anomenats majus; aquesta idea segurament derivava del fet que cremaven els seus morts, cosa que els feia suposar que adoraven el foc amb què els cremaven.
- ↑ (castellà) Claudio Sánchez Albornoz, Los origenes del Reino de Pamplona y su relación con el Valle del Ebro.
- ↑ (castellà) Conchillos, José. Desagravios del propugnaculo de Tudela contra el trifomce Cerbero autor del Bodoque. Sebastián Sterlin, 1667, p. 153.
- ↑ (català) Història de Catalunya, ISBN 978-84-297-2601-5 / ISBN 84-297-2601-2, volum II: Salrach, Josep M., El procés de feudalització. Segles III-XII, Edicions 62, Barcelona, ISBN 978-84-297-2669-5 / ISBN 84-297-2669-1