Vern pilós
Alnus incana  | |
|---|---|
 | |
| Planta | |
| Tipus de fruit | núcula |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 194472 |
| Taxonomia | |
| Superregne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Fagales |
| Família | Betulaceae |
| Gènere | Alnus |
| Espècie | Alnus incana Conrad Moench |
| Nomenclatura | |
| Basiònim | Betula alnus var. incana |
| Distribució | |
 | |
.svg){kind=icon}
El vern pilós (Alnus incana),[1] és una espècie d'arbre pertanyent a la família de les betulàcies.
Distribució geogràfica
[modifica]És una espècie de vern amb una àmplia gamma a través de la parts més fredes de l'hemisferi nord.
Descripció
[modifica]Es tracta d'un arbre de petit a mitja grandària que aconsegueix els 15-20 m d'altura amb escorça llisa grisa, fins i tot en la vellesa, la seva vida arriba a un màxim de 60-100 anys. Les fulles són de color mat verd, ovoides de 5-11 cm de llarg i 4-8 cm d'ample. Les flors apareixen a principis de la primavera abans de sortir les fulles, les masculines penjant i de 5-10 cm de llarg, i les femenines d'1,5 cm de llarg i 1 cm d'ample, madurant a finals de tardor. Les llavors són petites, d'1-2 mm de llarg, de color marró clar i amb una estreta ala. El vern pilós té un sistema d'arrels superficials, i es caracteritza no només per la forta producció de plançons de soca, sinó també pels rebrots d'arrel, especialment al nord de la seva àrea de distribució. La fusta s'assembla a la del vern, però és una mica més pàl·lida i de poc valor.
Ecologia
[modifica]El vern pilós és una espècie exigent de llum, són arbres de creixement ràpid que creixen bé en sòls pobres. A l'Europa central, és un colon de les terres al·luvials de muntanya al costat de rierols i rierols, i es desenvolupen a altures de fins a 1500 metres. No obstant això, no requereixen un sòl humit, i també solen colonitzar vessants pedregosos i superficials. A la part septentrional de la seva àrea de distribució, és un arbre comú a nivell del mar en els boscos, els camps abandonats i en rodalies de llacs. De vegades és utilitzat per al repoblament en sòls no fèrtils, que s'enriqueix per mitjà de la fixació del nitrogen pels bacteris en els nòduls de les seves arrels. Diverses espècies de lepidòpters l'utilitzen per alimentar les seves erugues.
Taxonomia
[modifica]El vern pilós fou descrit per (L.) Moench i publicat a Methodus Plantas Horti Botanici et Agri Marburgensis: a staminum situ describendi 424. 1794.
Alnus: nom genèric del llatí clàssic per a aquest gènere. incana: epítet llatí que significa "gris, canós"
Varietats
[modifica]Hi ha de 4 a 6 subespècies, algunes tractades com a espècies separada per alguns autors:
- Alnus incana subsp. incana (vern gris). Europa del Nord i el nord-est d'Àsia, i el centro i sud d'Europa a les muntanyes, principalment en les regions dels Alps, Carpats i el Caucas.
- Alnus incana subsp. hirsuta (Spach) = A. hirsuta Spach. El nord-est d'Àsia, Àsia central i a les muntanyes.
- Alnus incana subsp. kolaensis (NIOrlova= Subàrtica nord-est d'Europa.
- Alnus incana subsp. oblongifolia (= A. oblongifolia). Sud-est d'Amèrica del Nord.
- Alnus incana subsp. rugosa (Du Roi) RTClausen (= A. rugosa Du Roi). El nord-est d'Amèrica del Nord.
- Alnus incana subsp. tenuifolia (Nutt.) Breitung (= A. tenuifolia Nutt.). Nord-est d'Amèrica del Nord i Alaska.[2][3][4]
Hi ha una varietat especialment apreciada pels jardins pel seu viu color groc, l'Alnus incana 'Aurea', el vern daurat.
- Alnus februaria var. incana (L.) Kuntze
- Betula alnus var. incana L.
- Betula incana (L.) L.f.4 5 6
Usos
[modifica]- En farmacia s'utilitza la pedunculagina, una el·lagitanina que s'obté de la subespècie hirsuta[5]
- Els zuni fan servir l'escorça de la subespècie tenuifolia per pintar la pell de cérvol de color marró vermellós[6]
Vegeu també
[modifica]Bibliografia
[modifica]- Bailey, L.H. & E.Z. Bailey. 1976. Hortus Third i–xiv, 1–1290. MacMillan, New York.
- Cody, W. J. 1996. Fl. Yukon Terr. i–xvii, 1-669. NRC Research Press, Ottawa.
- Flora of North America Editorial Committee, e. 1997. Magnoliidae and Hamamelidae. Fl. N. Amer. 3: i–xxiii, 1–590.
- Furlow, J. J. 1993. Betulaceae. 185 pp.
- Gleason, H. A. & A.J. Cronquist. 1991. Man. Vasc. Pl. N.E. U.S. (ed. 2) i–910. New York Botanical Garden, Bronx.
- Great Plains Flora Association. 1986. Fl. Great Plains i–vii, 1–1392. University Press of Kansas, Lawrence.
- Hitchcock, C. H., A.J. Cronquist, F. M. Ownbey & J. W. Thompson. 1984. Salicaceae to Saxifragaceae. Part II: 1–597. In Vasc. Pl. Pacif. N.W..
- Hultén, E. 1968. Fl. Alaska i–xxi, 1–1008. Stanford University Press, Stanford.
- Porsild, A. E. & W. Cody. 1980. Vasc. Pl. Continental Northw. Terr. Canada i–viii, 1-607. National Museum of Natural Sciences, Ottawa.
- Welsh, S. L. 1974. Anderson's Fl. Alaska Adj. Parts Canada i–xvi, 1–724. Brigham Young University Press, Provo.
Referències
[modifica]
- ↑ «Alnus Alnus incana». Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana. TERMCAT, Centre de Terminologia. [Consulta: 29 març 2022].
- ↑ «Alnus incana subsp. tenuifolia». Jepson Herbarium: Jepson eFlora. [Consulta: 9 desembre 2016].
- ↑ «Alnus incana subsp. tenuifolia (mountain alder)». Calflora. [Consulta: 9 desembre 2016].
- ↑ «Alnus tenuifolia — Mountain Alder». PFAF Plant Database. [Consulta: 9 desembre 2016].
- ↑ Lee, O.; Choi, M.; Ha, S.; Lee, G.; Kim, J.; Park, G.; Lee, M.; Choi, Y.; Kim, M.; Oh, C. H. «Effect of pedunculagin investigated by non-invasive evaluation on atopic-like dermatitis in NC/Nga mice». Skin Research and Technology, 16, 3, 2010, pàg. 371–377. DOI: 10.1111/j.1600-0846.2010.00443.x. PMID: 20637007.
- ↑ Stevenson, Matilda Coxe 1915 Ethnobotany of the Zuni Indians. SI-BAE Annual Report #30 (p. 80)