Vés al contingut

Virginie Déjazet

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaVirginie Déjazet

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(fr) Pauline Virginie Déjazet Modifica el valor a Wikidata
30 agost 1798 Modifica el valor a Wikidata
antic 11è districte de París (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort1r desembre 1875 Modifica el valor a Wikidata (77 anys)
19è districte de París (França) Modifica el valor a Wikidata
Sepulturacementiri de Père-Lachaise, 81
Grave of Déjazet (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióactriu, actriu de teatre Modifica el valor a Wikidata
AlumnesCéline Chaumont Modifica el valor a Wikidata
VeuSoprano Modifica el valor a Wikidata

Família
FillsEugène Dejazet Modifica el valor a Wikidata
Cronologia
funeral (Église de la Sainte-Trinité (en) Tradueix) Modifica el valor a Wikidata
Signatura Modifica el valor a Wikidata
Find a Grave: 7642 Modifica el valor a Wikidata

Pauline Virginie Déjazet més coneguda com a Virginie Déjazet (París, 30 d'agost de 1798[1] - Belleville (20è districte de París) 1 de desembre de 1875),[2] fou una ballarina, actriu i soprano soubrette francesa. Era mare del compositor Eugène Dejazet (1820-1880) del que n'estrenà diversos vaudevilles.

Carrera artística

[modifica]

La carrera artística d'aquesta dona extraordinària, que conquistà amb el seu talent una reputació universal, comprèn un període de setanta dos anys, ja que es presentà per primera vegada en públic en el Théâtre des jeunes-artistes, situat en el jardí de l'antic convent dels Caputxins (en l'actual Rue de la Paix),[3] no abandonà l'escena fins als últims dies de la seva vida, o sigui l'any 1874, en que contant setanta set anys es presentà per última vegada en l'escenari de la Gran Òpera, en una representació organitzada al seu honor i benefici, en la qual posà en escena Monsieur Gavat i cantà la Lisette de Berenger, els ingressos de la qual ascendiren a 60.000 francs.

Des del seu debuta va fer presagiar la brillant carrera interpretant el monòleg-vaudeville Fanchon toute seule. L'any següent passà al teatre dels Jeunes artistes, del carrer Bondy, i des d'allà al dels Jeunes Elèves, del carrer de Thionville, en el qual hi va romandre fins que es va tancar el 1807. Contractada seguidament en el Vaudeville per a papers d'infant, malgrat de l'èxit assolit en la interpretació de la fada Nabotte, en La Belle au bois dormant, l'empresa no va saber treure'n suc del seu talent i abandonà aquell escenari per passar al de Variétés, en el qual tampoc va poder brillar, pel que es decidí a anar a províncies passant dos o tres anys entre Lió i Bordeus,[3] retornant a París el 1820 al teatre Gymnase-Dramatique, recent inaugurat, en el qual començaren els seus triomfs en els papers de soubrette i en els d'home (travesti), en els quals fou aplaudida, degut principalment a la gràcia i desimboltura amb què portava el vestit masculí.

Talent delicat i agosarat i amb un fil de veu cantava i detallava els couplets amb un bon gust exquisit i amb una dicció irreprotxable, animada i alegre de manera comunicativa, tingué la rara habilitat de dir les frases i acudits més agosarats sense ofendre a ningú. Durant els set anys que va romandre en aquest teatre es distingí en gran nombre d'obres com La Meunière, Caroline, Petite Soeur, Le Bureau de loterie, Les Grisettes, La loge du Portier, Le plus beau jour de ma vie, Partie et revanche, La haine d'une femme, L'écarté, Rodolphe, Les femmes romàntiques, i altres que la feren una de les artistes predilectes del públic.

El 1828 passà al teatre Novedades, ubicat a la Plaça de la Borsa,[4] en el qual estrenà les obres Henry IV en famille, Le Fils de l'home, L'ecole de Brienne, Le Mariage impossible, i, poc temps després, en desaparèixer el teatre Novedades, el 1834 entrà en el teatre del Palais Royal, al qual donà una esplendor desconeguda fins llavors en els tretze anys en què hi va romandre. En aquesta etapa de la seva vida estrenà successivament nombroses obres, de les que moltes restaren de repertori, i que foren triomfs per la genial artista.

El 1845 tornà al teatre de Varietés, en tot el seu apogeu, i es presentà en les obres que estrenà: Gentil Bernard, La gardense de dindons, Le marquis de Lauzan, Le moulin de paroles, en les quals continuà els seus triomfs, per tornar al teatre del Vaudeville, creant Les paniers de la Comtese, La douairière de Brionne, i després a Varietés, on estrenà Trois gamins, i a la Gaité, en la qual escena creà Le sergent Fredéric i Bonaparte à Brienne.

Va emprendre un llarg viatge artístic arreu del país, on Paul-Ernest, nomenat director del Vodevil, va córrer darrere d'ella, es va unir a ella a Rouen i la va contractar. El 1849, a l'edat de 52 anys, va començar una aventura amb el jove primer, Charles Fechter, llavors de 25 anys.[5] El 16 d'octubre de 1850 va reaparèixer al "Théâtre de la Bourse", al Vicomte de Lélorières, després al Dowager de Brionne fins que la fallida del director va interrompre bruscament els seus èxits. Després d'un nou viatge a les províncies, el Vodevil després d'haver reobert sota la direcció de Lecourt, se li retorna a sous elevats. Després d'Ouistiti, el marquès de Lauzun, Quand on va cueilletter la noisette, les Rêves de Mathéus, el seu compromís va ser renovat per dos anys, i Léon Gozlan va escriure per a ella els Paniers de la comtesse, creats el 27 de novembre de 1852.

Després d'un conflicte amb Lecourt, va demanar i va obtenir el final del seu compromís, per reaparèixer, el 22 de novembre de 1853, a les Variétés dans les Trois Gamins, Vanderburch i Clairville abans de marxar amb un dels autors cap a Dijon, Niça, Marsella, Lió. El 1854, cansada de dirigir la província i desesperada per no poder trobar un compromís a París en bones condicions, es va retirar a una petita casa d'esbarjo que posseïa, a Sena-Port. Va ser allà on Léon de Brécourt la va presentar al jove dramaturg Victorien Sardou, a qui es va instal·lar a Sena-Port i va tractar com el seu millor amic. Va ser a partir de Virginie que va dibuixar les seves primeres inspiracions i va escriure les seves primeres escenes.[6]

Virginie Dejazet el 1854

El 1855, Déjazet va donar cent representacions del Sergent Frédéric al "Théâtre de la Gaité" i, el 16 d'octubre del mateix any, el paper de Richelieu al Palais de Saint-Cloud. De 1855 a 1859, va fer diverses aparicions al Palais-Royal, on va repetir alguns dels seus millors papers, i a les Variétés, on va crear Roger Bontemps a Les Chants de Béranger, i Le Capitaine Chérubin, en l'obra d'aquest nom.[3]

El novembre de 1859, va comprar el petit escenari dels Folies-Nouvelles, al "Boulevard du Temple", i el va rebatejar com Folies-Déjazet per reobrir-lo, sota la direcció del seu fill el compositor Eugène (1820-1880), en l'escena del qual a l'avançada edat seixanta cinc anys, aconseguí verdaders triomfs en diversos rols de travestit, en les primeres obres de Victorien Sardou, com Monsieur Garat, Le près Saint Gérmain, Les premieres armes de Figaro, i algunes altres produccions, per la gràcia, la desimboltura i la refinada elegància de que en feu gala en totes elles, que portaren tot París al seu teatre.[3] La ganduleria del seu fill va fer fracassar aquella empresa que tant bons resultats havia donat i prometia, i després d'una nova gira arreu del país retornà a París i s'acomiadà del teatre. De fet, diverses personalitats del món artístic ,inclòs Victorien Sardou, es van unir per organitzar un "benefici" per a ell, que li va aportar 60.000 francs per a una actuació.

En jubilar-se el 1869, el Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts li va retirar 2.000 francs.[7] El mateix any, Napoleó III[8] suposadament li va concedir una pensió de 2.000 francs.[9][10]

Eugène Pierron va dir d'ella:

« "La seva extraordinària vivacitat, el seu enginy, el seu talent i la seva capacitat de dir ambigüitats de tal manera que el perdonarien, i una juganera indescriptible de tot el seu ésser van contribuir a convertir-lo en una de les estrelles més brillants de l'escena parisenca." »

[11] Les seves bones paraules, distribuïdes, que sobresurten eren, de fet, famoses. A una editorial que la va instar a publicar les seves memòries, ella s'hi va negar, responent:

« "Amb raó o malament, m'han donat una reputació d'esperit, no voldríeu que la perdés". »

A una petició més seriosa, va respondre:

« "No tinc prou vicis per despertar la curiositat, ni prou virtuts per reclamar admiració". »

[3]

El 2 d'octubre de 1874, havent anat a la reunió de la quarta societat del Caveau, a proposta d'Eugène Grangé, l'assemblea li va atorgar per unanimitat la presidència honorífica, vacant per la mort de Jules Janin.[12] Serà, amb la cantant Theresa, una de les dues dones integrants de la història del Caveau.

Virginie Déjazet va ser una de les artistes dramàtiques més portentoses que van brillar a França el segle XIX; deixà un nom brillant en la història del teatre francès. Després de la seva mort es publicà el llibre Le perroquet de Déjazet (París, 1876), que és un brillant col·lecció de les seves enginyoses ocurrències.[13]

Està enterrada al cementiri de Père-Lachaise17, amb els dos fills que havia tingut d'Adolphe Charpentier, Eugène i Hermine, que va morir el 18 de desembre de 1877,[14] conegut com a cantant i per una composició.

Rols

[modifica]
Virginie Dejazet a Bonaparte a Brienne d'André Gill.

Referències

[modifica]
  1. ↑ Paris, État civil reconstitué, vue 6/85. [archive]
  2. ↑ Acte de décès à Paris 19e, n° 2659, vue 28/31. [archive]
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Henry Lecomte, Virginie Déjazet, étude biographique, Paris, A. Faure, 1866, 69 p., in-18 (lire en ligne [archive]).
  4. ↑ On y rejouait alors tant d'ouvrages anciens, que des mauvais plaisants avaient effacé, une nuit, le titre de Théâtre des Nouveautés pour lui substituer celui de… Théâtre des Vieilleries. Voir Lecomte, op. cit.
  5. ↑ J'étais l'automne alors qu’il était le printemps, écrira-t-elle. Voir Déjazet amoureuse, op. cit., p. 206.
  6. ↑ Georges Duval, Virginie Déjazet, 1797-1875, Paris, Tresse, 1876, 221 p. (lire en ligne [archive]), p. 166.
  7. ↑ Félix Jahyer, « Camées artistiques : Virginie Déjazet », Paris-théâtre, vol. 2, no 72, 1er octobre 1874, p. 2-3 (lire en ligne [archive], consulté le 2 août 2019).
  8. ↑ Fervente bonapartiste, elle s’était précipitée, en février 1845, au fort de Ham, où il était détenu et lui avait fait passer une médaille qu’il conservait attachée à sa montre. Voir Virginie Déjazet, d'après ses papiers et sa correspondance, op. cit., p. 33-5.
  9. ↑ George Ripley et Charles Anderson Dana, The American Cyclopaedia : a popular dictionary of general knowledge, t. 5, Appleton, 1874, 800 p. (lire en ligne [archive]), p. 765.
  10. ↑ Henry Lecomte parle, lui, d'un don de 10 000 francs à sa fille Hermine sur une demande pressante de sa mère. Voir Virginie Déjazet, d'après ses papiers et sa correspondance, op. cit., p. 35.
  11. ↑ Virginie Déjazet, op. cit.
  12. ↑ Louis-Henry Lecomte, « Galérie de chansonniers, Déjazet », La Chanson, 3 juillet 1880, p. 59 (lire en ligne [archive], consulté le 25 mai 2019)
  13. ↑ Louis-Henry Lecomte, Une comédienne au xixe siècle, Virginie Déjazet : étude biographique et critique, d'après des documents inédits, Paris, L. Sapin, 1892, 448 p. (lire en ligne [archive]), p. 244.
  14. ↑ Louis-Henry Lecomte, Virginie Déjazet, d'après ses papiers et sa correspondance : vie de l'artiste, Déjazet et ses contemporains, Déjazet amoureuse, Paris, Jules Tallandier, 1904, 336 p., 1 vol. portr., couv. ill. ; in-18 (lire en ligne [archive]), p. 202-4.
  15. ↑ Base documentaire La Grange sur le site de la Comédie-Française

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
  • Mostra el recurs/[1](francès)
  • Recurs de Belles Arts/[2](francès)
  • Registres en diccionaris o enciclopèdies generals/[3](alemany)/[4](francès)/[5](italià)/[6](anglès)/[7](italià)
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Virginie_Déjazet&oldid=33119187»