William Ewart GladstoneFRS (Liverpool, 29 de desembre de 1809 † Hawarden, 19 de maig de 1898) fou un polític liberal britànic, primer com a diputat al Parlament i després ocupant diversos càrrecs del govern de Sa Majestat;[1] líder del Partit Liberal (de 1866 a 1875 i de 1880 a 1894), va ser Primer Ministre del Regne Unit en quatre ocasions: de 1868 a 1874, del 1880 al 1885, el 1886, i de 1892 a 1894.
Va ser un dels estadistes més cèlebres de l'època victoriana, rival de Disraeli, i encara se'l considera un dels més importants primers ministres que ha tingut el Regne Unit; Winston Churchill el citava com inspirador seu.
Gladstone procedia d'una família benestant, la qual cosa li va permetre educar-se a l'Eton College i Oxford. Els seus primers passos en la política els va donar el 1832 com a diputat del partit conservador, aleshores anomenat Partit Tory, però anys més tard va deixar de banda els conservadors per unir-se al liberalisme (Whig), situant-se a favor de lliure canvi i acostant-se més a l'Església.
De 1843 a 1845 va ser ministre de comerç, i de 1845-1846 ministre de les Colònies durant el mandat de Robert Peel, el líder de l'ala liberal dels conservadors. Després de la mort d'aquest, va arribar a ser ministre d'hisenda i va aprofitar per impulsar l'alliberament del comerç exterior durant els governs d'Aberdeen, De 1852 a 1855, i Palmerston, de 1859 a 1865. Aquest any va ser determinant per a la història política britànica, ja que després de la mort de Palmerston es va produir un realineament de partits, fusionant el Tory i el Whig al Partit Liberal, i sobretot, pel definitiu pas de Gladstone com esquerrá, en esdevenir el líder d'aquest partit. El 1868 es va convertir en primer ministre, càrrec que va ocupar fins a 1874. Des 1880-1885 tornaria a encapçalar el gabinet, repetint el 1886 i des de 1892 a 1894. Entre les seves tasques més importants es destaca la reobertura de l'exèrcit i de les universitats, suprimint prejudicis religiosos i privilegis econòmics. També va estendre el sistema d'oposicions per a l'accés a la funció pública, va formar el sistema educatiu, i el 1872 va introduir el vot secret.
La crisi agrícola de finals del segle xix el va portar a acceptar l'adquisició forçosa de nous mercats, havent d'anar en contra de les seves idees contràries a l'imperialisme. Això va ser cosa que va provocar l'ocupació d'Egipte el 1882 i l'entrada al Sudan el 1885.
Va dictar les lleis de la Terra (1870 i 1881) i la Llei de prevenció de crims de 1882 per reprimir la violència nacionalista que col·lapsava a Irlanda, però com això no va ser suficient, va impulsar el projecte de llei Home Rule el 1886 que implicava per a aquest país un Parlament autònom. Aquest projecte no va ser aprovat pels liberals unionistes, els que es van passar al partit conservador liderats per Joseph Chamberlain. L'autogovern d'Irlanda i l'oposició a l'imperialisme en la política exterior van provocar que fos postergat en les següents eleccions.
Lapida a l'abadia de Westminster
Va dimitir el 1894, retirant-se de la política després que la Cambra dels Lords vetés el seu últim projecte de Home Rule per a Irlanda, aprovat en els Comuns. Va ser succeït per Lord Salisbury, que havia estat el seu rival des de la mort de Benjamin Disraeli.
El 1885 va declinar l'oferta d'un comtat que li va fer la Reina ..
Gladstone ocupa un lloc destacat en la història de la trilogia de Bartimeu, en el qual s'executa el govern britànic pels mags. Gladstone es coneix dins del llibre, com el mag més poderós, i encara que no s'inclou com un personatge, objectes diversos dels seus, és a dir, el seu personal, són punts centrals de la trama. El llibre ofereix una història alternativa de Gladstone, en el qual va matar Disraeli en un duel i ajudar a les forces britàniques a l'expansió colonial.
Lord Acton va escriure el 1880 que considerava Gladstone com un "dels tres grans liberals" (juntament amb Edmund Burke i Macaulay).
.jpg)
.svg){kind=small}
