Benjamin Disraeli
_cropped.png)
.svg){kind=small}
Benjamin Disraeli KG, FRS, PC (Londres, 21 desembre 1804 - 19 d'abril de 1881, Curzon Street, Londres), conegut també com a comte de Beaconsfield o lord Beaconsfield, va ser un polític, escriptor i aristòcrata britànic, que va exercir dues vegades com primer ministre del Regne Unit, va ser líder de la Molt Lleial Oposició de Sa Majestat i tres vegades ministre d'Hisenda del Regne Unit.[1]
Va ser un dels més destacats polítics del Regne Unit, pertanyent al corrent conservador dels Tories, de la qual es va convertir en un dels més notoris líders, sent una de les figures claus en la conversió d'aquests en el Partit Conservador del Regne Unit, passant a liderar aquesta organització política, estenent la seva carrera dins de la Cambra dels Comuns per gairebé quatre dècades.[1]
Al llarg de la seva carrera política, es va consagrar per la seva magnífica oratòria, en la qual incloïa un extraordinari dramatisme, portant-lo a ser considerat com el Millor Orador de la Cambra dels Comuns.[2] Igualment, dos trets més van destacar en la seva trajectòria pública: el primer, la seva notòria rivalitat amb el líder del Partit Liberal, el també prominent polític William Ewart Gladstone, i el segon la seva extraordinària amistat amb la reina del Regne Unit, Victòria I, la qual el va beneficiar en la seva tempestuosa relació amb Gladstone, ja que la monarca demostraria detestar-lo tant com el mateix Disraeli.
Com a primer ministre del Regne Unit, les seves polítiques sempre van estar orientades cap a la consolidació de l'Imperi Britànic i van comportar una nova visió del conservadorisme al seu país, materialitzant nombroses accions en política exterior, com ara l'annexió de les illes Fiji, l'adquisició de les accions sobre el Canal de Suez, la coronació de la Reina Victòria com la primera emperadriu de l'Índia, així com les Guerres Colonials a l'Afganistan i Sud-àfrica, totes maniobres que el van consagrar com el representant d'una de les polítiques internacionals més agressives mai vistes al Regne Unit, al punt de frenar l'Imperialisme Rus i doblegar l'Imperi otomà.
És, també, l'únic primer ministre en la Història del Regne Unit en haver rebut un títol nobiliari abans de culminar el seu període en exercici, així com ostentar el peculiar honor, de ser l'única persona d'ascendència jueva en haver exercit aquest càrrec, havent estat el seu pare convers a l'anglicanisme. A més va ser dues vegades candidat al Rectorat de la Universitat de Glasgow, sent elegit en les dues ocasions, el que el va dur a exercir-lo entre 1871 i 1877, en simultani amb la primera magistratura del Regne Unit.
Destacat escriptor, Disraeli va deixar un llegat de més d'una vintena obres, de les quals, les dues més conegudes són Vivian Grey (1825-1827) i Sybil (1845), les quals, curiosament, no compleixen amb els cànons literaris propis de l'era Victoriana i que tampoc tendeixen a ser considerades com a «Obres Mestres de la Literatura», però que sí que van gaudir d'un gran èxit en la seva època, el que el va convertir en un dels personatges més reconeguts del seu temps, per haver obtingut l'èxit en tots els àmbits en què va exercir, sent encara recordat com un dels «millors primers ministres de la Història del Regne Unit».
Biografia
[modifica]Els primers anys
[modifica]Els biògrafs de Disraeli consideren que la seva família té orígens italians, de jueus sefardites, mentre que ell es proclamava d'ascendència portuguesa, situant els seus avantpassats abans de l’expulsió dels jueus d'Espanya el 1492 (després d'aquest episodi els jueus emigrants es van dividir en dos grups, una que va arribar a Itàlia i l'altra que es va dirigir cap als Països Baixos i després cap a Anglaterra). Els historiadors moderns tendeixen a veure'l essencialment com un marrà en el sentit espanyol del terme.[3][4]
Va ser el segon fill però primer supervivent dels hereus d'Isaac D'Israeli, crític i historiador literari, i de la seva dona Maria Basevi. Benjamin va canviar el seu cognom a Disraeli a la dècada de 1820. Entre els seus germans i germanes hi ha Sarah (1802–1859), Nephtali (1807), Ralph (1809–1898) i James (1813–1868). En els seus primers anys, Benjamin va assistir a una petita escola, l'escola del reverend John Potticary a Blackheath. El seu pare va fer batejar el seu fill Benjamin el juliol de 1817 després d'una disputa amb la seva sinagoga. Des de 1817 Benjamin va assistir a l'escola a Higham Hill, a Walthamstow, amb Eliezer Cogan. Els seus germans menors, però, van assistir al Winchester College.
El seu pare l'havia destinat a seguir una carrera d'advocat i Benjamin va estar associat a un despatx d'advocat des de 1821. El 1824, Disraeli va fer una gira per Bèlgica i la vall del Rin amb el seu pare i més tard va escriure que va ser mentre navegava pel Rin que va prendre la decisió d'abandonar la carrera de dret: «Vaig decidir per aquelles aigües màgiques que no seria un advocat». Va visitar les ciutats d’Oppenheim i Espira de la zona, tots dos llocs on es trobaven grans comunitats jueves. En tornar a casa es va involucrar en negocis amb el financer John Diston Powles que el va implicar en l'explotació mineral dels jaciments sud-americans i per a qui va escriure nombrosos fullets publicitaris per promocionar l'empresa.
Aquell mateix any les activitats financeres de Disraeli el van posar en contacte amb el publicista John Murray, que també estava implicat en el mercat miner sud-americà. Els dos van acordar fundar un diari, The Representative, amb la intenció de promoure no només les empreses mineres sinó també els polítics que les donaven suport com George Canning. El paper va resultar ser un fracàs i això va arruïnar tant a Powles com a Disraeli.
Abans d'entrar al parlament, Disraeli va tenir relacions amb diverses dones, entre les quals Henrietta, Lady Sykes (esposa del baronet Sir Francis Sykes), que li va servir de model per al personatge principal de la novel·la Henrietta Temple. Va ser Henrietta, a més, qui va presentar Disraeli a Lord Lyndhurst, amb qui posteriorment també va tenir una relació. Com va observar el biògraf Blake: «Les veritables relacions entre els tres no es poden determinar amb certesa encara que és innegable que la situació va afavorir molt a Disraeli juntament amb altres incidents».
L'any 1839, Benjamin va decidir assentar el cap casant-se amb Mary Anne Lewis (1a vescomtessa de Beaconsfield), la rica vídua del polític Wyndham Lewis, col·lega de Disraeli a Maidstone. Mary Lewis era 12 anys més gran que Benjamin i el seu matrimoni, criticat com una unió d'interessos, va ser molt feliç.
Carrera literària
[modifica]Disraeli també es va dedicar a la literatura. Motivat en part per la seva necessitat desesperada de diners, va escriure la seva primera novel·la, Vivian Gray, el 1826. Els biògrafs de Disraeli coincideixen que Vivian Gray és de fet un renaixement fictici del que va passar amb The Representative, i va resultar ser molt popular quan es va descobrir la identitat de l'escriptor anònim. El llibre, de fet, caricaturitzava el publicista escocès John Murray (1778–1843).
pintura de Francis Grant, 1852
Després d'escriure Vindication of the English Constitution,[5] i molts pamflets polítics, Disraeli va escriure una sèrie de contes com The Young Duke (1831), Contarini Fleming (1832), Alroy (1833), Venetia i Henrietta Temple (1837). Durant aquest mateix període també va escriure L'Epic revolucionari i tres contes burlescos: Ixion, El matrimoni infernal i Popanilla. De totes aquestes novel·les només Henrietta Temple va ser un veritable èxit.
Durant la dècada de 1840, Disraeli va escriure tres novel·les polítiques conegudes com la trilogia: Sybil, Coningsby i Tancred.[6]
Malgrat el seu èxit, les relacions de Disraeli amb altres escriptors de la seva època van ser gairebé nul·les. L'escriptura de Disraeli va atreure els lectors essencialment perquè era original i tenia frases brillants que quedaven a la memòria, amb tocs extravagants i efectius.[7]
Al parlament
[modifica]
Disraeli s'havia plantejat una carrera política des de la dècada de 1830, abans de marxar cap al Mediterrani. El seu primer contacte amb el món polític es va produir l'any 1832, durant la gran crisi que va esclatar arran del Reform Bill, al qual va contribuir amb un pamflet anti- Whig editat per John Wilson Croker i publicat per Murray amb el títol England and France or a cure. per la Gal·lomania ministerial. L'esperit polític de Disraeli en el seu primer període es va veure influenciat tant pel seu caràcter revolucionari com pel seu desig de deixar la seva empremta en qüestions de política. Sobre els partits existents s'expressava així: «El toryisme ara està desfasat i no puc baixar a ser un whig». Per això es va presentar a les files dels radicals i va intentar la seva primera elecció el 1837 contra els tories a la circumscripció de Maidstone.[8]
Tot i ser conservador, Disraeli tenia simpaties cartistes i afavoria una aliança entre l'aristocràcia terratinent i la classe obrera contra el poder creixent dels comerciants i nous industrials de la burgesia. A continuació, va donar suport a la creació de Young England l’any 1842, un grup que tenia com a objectiu promoure la visió que els terratinents havien d'utilitzar el seu poder per protegir els pobres dels abusos dels homes de negocis de la classe mitjana.
Proteccionisme
[modifica]
El primer ministre Sir Robert Peel va guanyar les eleccions i, lentament, Disraeli es va convertir sovint en un dels seus amargs crítics. El més conegut d'aquests casos d'oposició va ser la controvèrsia de les subvencions de Maynooth de 1845 i el renaixement de la qüestió de les lleis del blat de moro el 1846. El final de 1845 i els primers mesos de 1846 van estar dominats per la batalla al parlament entre els lliuremercats i els proteccionistes pel tema de les lleis del blat de moro. Una part dels conservadors, els radicals i els whigs van formar una aliança a favor dels lliures comerciants i en aquest moment el Partit Conservador es va escindir: els seguidors de Peel es van girar contra els whigs i es va formar una nova facció proteccionista dels conservadors liderada per Disraeli, George Bentinck. (1802-1848) i Lord Stanley (més tard Lord Derby). El context general també incloïa el tema de la fam a Irlanda, que Peel pretenia posar remei amb la importació de gra.
El terme blat de moro, de fet, no es referia al blat de moro americà sinó més aviat al blat produït a Anglaterra que era la base per a la producció del pa, aliment essencial per a la supervivència de la població. Per tant, les Corn Laws van imposar un impost a la importació de blat anglès a Irlanda que, si s'hagués abolit, hauria satisfet les necessitats de la població irlandesa, però hauria empobrit els terratinents anglesos. Peel va proposar immediatament l'abolició d'aquest impost. Per als conservadors, doncs, va sorgir el problema de quina decisió prendre, sobretot després que els polítics més experimentats d'aquella facció s'haguessin posat al costat de Peel per a l'emergència. Disraeli, per tant, es va trobar naturalment al capdavant de la facció emergent dins de l'estructura política i va assumir les regnes del líder. Des de la Cambra dels Lords, el duc d'Argyll va escriure que Disraeli «era gairebé com un subordinat en una gran batalla on tots els superiors havien estat assassinats o ferits». Si la resta del Partit Conservador podia obtenir el consens necessari per formar un nou govern, Disraeli era ara la peça guanyadora sobre el terreny. Tanmateix, estava al capdavant d'un grup de diputats amb poca o cap experiència i molts d'aquests poques vegades havien pronunciat discursos a la Cambra dels Comuns.
Lord George Bentinck i la direcció
[modifica]A les eleccions generals de 1847 Lionel de Rothschild es va convertir en diputat de la La City.
Lord John Russell, el líder dels Whigs que havia succeït a Peel com a primer ministre i com a membre del parlament de Rothschild per la City de Londres, va presentar la llei de discapacitats jueves per permetre als jueus l'entrada al parlament.
Bentinck, que era el líder dels conservadors a la Cambra dels Comuns, va decidir donar suport a Disraeli en el vot a favor del projecte de llei, lloant la tolerància religiosa i la laïcitat de l'Estat. En el debat posterior, Bentinck va renunciar a la direcció del partit i també va tenir desacords amb Lord Stanley (líder de la Cambra dels Lords), que estava en contra del projecte de llei i va considerar blasfemes les paraules de Disraeli. Bentinck va ser succeït per Lord Granby. Mentrestant, Disraeli es va apropar molt a Bentinck amb qui va recaptar el finançament necessari per adquirir la bonica residència rural de Hughenden Manor, a Buckinghamshire, un requisit indispensable a l'època per ser considerat un conservador. Disraeli i la seva dona van alternar entre Hughenden i les moltes cases que posseïen a Londres.
Després de menys d'un mes, Granby va renunciar a la direcció de la Cambra dels Comuns sentint-se inadequat per al paper i no va ser substituït durant la sessió parlamentària. A l'inici de la nova sessió, la política va ser a càrrec del triumvirat Granby-Disraeli-John Charles Herries, cosa que va ser indicativa de les tensions entre Disraeli i la resta del seu partit. Aquest arranjament polític confús va acabar amb la dimissió de Granby el 1851 i la creixent popularitat de Disraeli.
Posicions polítiques
[modifica]El primer govern de Derbi
[modifica]
La primera oportunitat per als conservadors proteccionistes sota el lideratge de Disraeli i Stanley d'obtenir el govern va arribar el 1851 quan el primer govern de Lord John Russell va ser derrotat a la Cambra dels Comuns per la qüestió de la Llei de títols eclesiàstics de 1851. Disraeli es convertiria en secretari de l'Interior mentre Stanley es convertiria en primer ministre. Altres ministres van inc ser Sir Robert Inglis, Henry Goulburn, John Charles Herries i Lord Ellenborough. Els seguidors de Peel, però, es van negar a entrar al govern de Lord Stanley o Disraeli a causa de l'encara candent tema dels lliurecanvis tes i, per tant, la idea de crear un govern purament proteccionista va fracassar.
Russell va reprendre el seu càrrec com a primer ministre, però va tornar a dimitir el 1852 quan una combinació de proteccionistes i Lord Palmerston el van derrotar amb el Militia Bill. Aquesta vegada Lord Derby va aconseguir-ho i, per sorpresa de tots, va nomenar Disraeli com a canceller de l'Exchequer.[9]
Entre els nous deures de Disraeli hi havia la producció d'un compte estatal per a l'any fiscal següent. Disraeli va proposar reduir els impostos sobre el morter[10] i el te[11] (impostos indirectes); en canvi, va plantejar augmentar els impostos sobre l'habitatge[12] i va proposar el polèmic impost directe basat en la renda.
Com ja s'ha informat, Disraeli s'havia oposat a l'anul·lació de les lleis de blat de moro el juny de 1846, però l'aprovació del decret havia empobrit els pagesos i terratinents anglesos i havia fet que el preu general del pa i el blat baixés. Disraeli va pensar en aquest punt pal·liar els desavantatges econòmics dels pagesos rebaixant alguns impostos que s'haurien augmentat per a tots els no pagesos.[13] El pressupost va ser vist per molts whigs com una recompensa per als terratinents.[14]
Per tant, Disraeli va ser criticat per barrejar els molts factors implicats en l'assumpte i la seva nova proposta d'ampliar els impostos a Irlanda li va fer guanyar més enemics. Aquest fet, combinat amb la inexperiència general del govern i de Disraeli, va provocar un fracàs del pla financer i la caiguda del govern el 17 de desembre de 1852.
A l'oposició
[modifica]
| Precedit per: Edward Smith-Stanley |
Primer ministre del Regne Unit 1868 |
Succeït per: William Ewart Gladstone |
| Precedit per: William Ewart Gladstone |
Primer Ministre del Regne Unit 1874-1880 |
Succeït per: William Ewart Gladstone |
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 «Benjamin Disraeli | Significance, Beliefs, & William Gladstone | Britannica» (en anglès), 25-10-2024. [Consulta: 1r desembre 2024].
- ↑ Blake, 1967, p. 168.
- ↑ M. C. N. Salbstein, ‘Benjamin Disraeli, Marrano Englishman’, in The Emancipation of the Jews in Britain, New Jersey, 1982, pp. 97–114.
- ↑ Paul Johnson, A History of the Jews, p. 323.
- ↑ [1]
- ↑ Blake, pp. 190–191.
- ↑ Dugdale, John «Review of 'The Politics of Pleasure: A Portrait of Benjamin Disraeli', by William Kuhn». The Guardian, 5 maggio 2007.
- ↑ Blake, p. 85.
- ↑ Blake, p. 311.
- ↑ Karl Marx, "Parliament--Vote of novembre 26--Disraeli's Budget", in Collected Works of Karl Marx and Frederick Engels: Volume 11 (International Publishers: New York, 1979), p. 461
- ↑ Karl Marx, "Parliament--Vote of novembre 26--Disraeli's Budget", in Collected Works of Karl Marx and Frederick Engels: Volume 11, p. 461.
- ↑ Karl Marx, "Parliament--Vote of novembre 26--Disraeli's Budget", in Collected Works of Karl Marx and Frederick Engels: Volume 11, p. 462.
- ↑ Karl Marx, "Political Consequences of the Commercial Excitement" in Collected Works of Karl Marx and Frederick Engels: Volume 11, p. 364.
- ↑ Karl Marx, "Parliament--Vote of novembre 26--Disraeli's Budget" in Collected Works of Karl Marx and Frederick Engels: Volume 11 p. 463.
- Primers ministres del Regne Unit
- Cancellers de l'Erari del Regne Unit
- Membres del Consell Privat del Regne Unit
- Cavallers de la Lligacama
- Membres de la Royal Society
- Membres del Partit Conservador britànic
- Jueus britànics
- Comtes britànics
- Polítics londinencs
- Morts a Anglaterra
- Professors de la Universitat de Glasgow
- Anglicans
- Comtes anglesos
- Novel·listes victorians
- Naixements del 1804